Ahir a la nit em va passar
això. Bé, més o menys, perquè jo no anava amb la churri, anava amb la bici, ells eren tres i el garrulo que va intentar girar-me la cara en plan “accident” va fallar per més de mig metre. I tampoc vaig baixar de la bici per fer Rocky VII ni res. Vaja, que en realitat no em va passar res, però va anar d'un pel. Buenu, vale, va anar de mig metre, però buenu. Jo que se...
I llavors vaig seguir tirant Gràcia amunt cap a casa mentre anava rumiant si havia seguit el virtuós camí del noble guerrer que evita el combat i tal o si en realitat hauria hagut de baixar de la bici i fer un karate a muerte en Plaça del Sol en plan justicier. Quidicir que a mi rai, però potser demà ho proven amb algú que tindrà menys sort que jo, i potser hauria hagut de fer un rollo “no sabes como la has cagao neng, que te vi crujir” i llavors el pròxim cop ja no s'haurien atrevit a provar-ho i alguns futurs peatons s'haurien evitat rebre jòsties. Los caminos del senyor son inescrutables oiga...
I uns tres carrers més amunt vaig deixar de filosofar perquè em vaig trobar amb un crack que s'havia estirat a dormir la mona en un sofà vell que algú havia deixat a la vorera. Vaig passar de llarg, però llavors vaig pensar que si els tres happy slappers seguien pujant pel mateix carrer i el trobaven, segur que com a mínim li chorissaven la cartera.
El vaig despertar en plan papa. En plan papa que té un fill vint anys major que ell. Li vaig dir que potser era millor anar a dormir a casa, que allà feia fred, que era tard, i ell era molt simpàtic i m'anava dient que sí a tot. I llavors li vaig preguntar que a on vivia i també em va respondre que sí.
Després de rascar-se la barbeta i mirar amunt, com qui està intentant calcular la trajectòria orbital de Mercuri, va aconseguir dir-me que es deia Yerko i que no tenia ni fava d'on vivia però que era a prop de Joanic. De camí cap allà em va anar explicant el que li havia passat en plan Ciutadà Kane, amb molts flashbacks i tal, un artista de la narració.
Ell era chilé i havia anat a beure amb uns amics peruans seus, que després eren bolivians, i després eren peruans un altre cop. Havia acabat massa begut i els peruans l'havien deixat sol i llavors els bolivians resulta que eren uns amb qui s'havia pegat després. A la cara no tenia la més mínima esgarrapada o sigui que suposo que els bolivians devia ser algú amb qui s'havia insultat una mica i prou. També em va semblar entendre alguna cosa sobre putes, però dubto que en Yerko estès en condicions.
Havia viscut a Girona i feia dues setmanes que s'havia mudat a Barna, de manera que no tenia massa clar on era casa seva. Vivia amb tres brasileres i dues franceses, que després eren cinc brasileres i dues franceses i després tres brasileres i prou i finalment se li va il·luminar la cara i va cridar “calle Tordera 55!”. A vegades l'orbita de Mercuri es calcula de la manera més tonta.
De camí cap a allà a cada cantonada deia que allò li sonava i que era el seu carrer i un cop al carrer Tordera a cada cantonada deia que alló era casa seva. I llavors jo li deia “Però no haviem quedat que era Tordera numero 55?” I ell deia “Ay, si es verdad, nopassares, nopassares...”. Com a mínim cal reconèixer que efectivament casa seva feia cantonada.
El problema llavors va ser que no tenia clau. Li vaig dir que truqués al pis i ja està, però llavors en Yerko es va mirar el porter automàtic com qui mira de desactivar una bomba on tots els cables són vermells. Com que es veia venir que despertaria a tot l'edifici abans de trobar el pis correcte, en un moment d'inspiració li vaig preguntar si s'havia mirat també les butxaques de la caçadora. I bingo. Va treure la clau, va ficar-la a tots els llocs possibles menys a dins del pany i llavors li vaig agafar jo i li vaig obrir la porta.
Sempre em quedarà el dubte de si allò de les brasileres era veritat.
.
.
Entrades
