Treva a l'invasor

A falta de claymores, em disposava a tallar un tros del meu preuat xoriço del Mercadona per muntar les trampes per ratolins quan l’Aka m’ha cridat “NO!!!”
He intentat fer memòria, a veure si és què els ratolins eren una espècie protegida i m’havia passat per alt, però he arribat a la conclusió que són una plaga i s’han de matar i així l’hi ho he comunicat a l’Aka. I resulta que ella hi està d’acord, sempre que no ho vegi.
Es veu que l’Aka és una noia que no té cap problema en tocar llimacs, cucs, sargantanes i etcèteres, però que té una fòbia total als cadàvers de coses amb pèls o plomes. Jo li he dit que perfecte, que no miri les trampes i ja està. Però ella diu que si sap que n'hi han estarà preocupada pels ratolins i no pararà de mirar-les i que té un examen el diumenge d’un curs que esta fent per ser monitora de natació i si poso les trampes estarà nerviosa i no podrà estudiar. Toca’t els ous.
De manera que em acordat que les posaré a partir de dilluns i no li diré on estan. I segur que dimarts l’Aka es passarà el dia buscant trampes per ratolins i xisclant.

Els auguris es compleixen

Des de que fa fred que ja no tenim aranyes mutants de pam i mig assegudes al sofà del menjador mirant la tele i menjant crispetes. A més ara la calefacció està a tota hòstia, de manera que, si a algun altre artròpode cabró se li acudís parar-me una emboscada al radiador del costat de l’ordinador, quedaria ben fregit.
No tenim aranyes, però tenim altres problemes. Aquest cop de quatre potes.
Quan vaig arribar a Can Fuckland em vaig adonar que hi havia una senyalització de sortides d’incendi molt bona i alarmes de fum i extintors i un grapat important de trampes amb verí per ratolins. Pobre ingenu de mi, no ho vaig veure com una conseqüència de fets passats sinó com un bon exemple de previsió.
L’alarma d’incendis ja hem pogut comprovar que funciona, les trampes per ratolins ja hem pogut comprovar que no.
L’Aka m’havia dit que l’hivern passat ja havien tingut problemes de ratolins i augurava un nou hivern de rosegadors, però jo continuava optimista perquè en tot l’estiu no havia vist cap indici de ratolins. Ben equivocat que estava.
Ahir a la nit anava a agafar un paquet de galetes a la cuina quan vaig sentir un soroll. Vaig fer un parell de passes i vaig pensar que quina gràcia, que el soroll semblava el soroll d’un ratolí, vaig fer dues passes més i els vaticinis apocalíptics de l’Aka em van venir a la ment al mateix temps que un ratolí sortia de sota el rentaplats, em mirava i deia “Harl! Un pecador de la pradira!” .
Jo vaig repetir el mateix ritual que amb la superfolding aranya, amb la diferència que aquest cop la bèstia va reaccionar a la ràfega d’insults que li vaig engegar i va decidir que era millor amagar-se de nou sota l’electrodomèstic que no pas intentar atacar-me.
Evidentment els insults també van atraure l’atenció de la resta de companys de casa, la bona nova es va escampar i tothom va opinar.
L’Aka pensa que amb el fred de l’hivern els ratolins busquen aliment i calor a casa. Està equivocada. El que passa és que a l’estiu els ratolins tenien por de les aranyes atòmiques i no tenien ous d’entrar a casa i, ara que els depredadors hormonats de vuit potes han desaparegut de la cadena tròfica del nostre jardí dels collons, els rosegadors tornen a campar tranquil·lament.
Ara bé, al cap d’amunt de tot del regne animal ara hi estic jo. Un Flanagan emprenyat amb una trampa per ratolins a cada ma i un tros de xoriço d'importació (Mercadona) com a munició.

15 minuts d'historia personal

L’Afroza és la dona d’en Kabir. I no té res a veure amb en Kabir.
L’Afroza és una noia que sempre somriu, que de seguida es posa a parlar amb tu i que es força nerviosa. De fet sovint fem conya amb això i diem que li em de prohibir el cafè i el sucre perquè sinó s’embala massa.
En Kabir és el negatiu de l’Afroza, o una Afroza positivada, com preferiu. En Kabir quan parla ho fa a poc a poc perquè mentre ho fa va contant les paraules que diu per no passar-se del seu màxim diari. De fet s’estalvia algunes conjuncions i preposicions no per que no sàpiga anglès sinó per estalviar-se algunes síl·labes al cap del dia. Els somriures deuen entrar en el mateix còmput que les paraules perquè també els raciona bastant. Diríem que es un payo tranquil.
Doncs be, com és que aquests dos han acabat casats? Com és que un paio com en Kabir s’ha lligat una paya com l’Afroza? Perquè a més l’Afroza és guapa i en Kabir, bé no és que sigui lleig però vaja, amb l’Afroza li ha tocat la loteria.
Doncs avui l’Afroza m’ho ha explicat.
Durant el meu descans (de 15 minuts per cert, siusplau que algú ressusciti en Marx que encara té feina a fer) he coincidit amb l’Afroza. La chavala em troba simpàtic i avui ha decidit compartir els seus pensaments amb mi. Sincerament no sé per que li ha agafat per explicar-me tot això, vull dir que jo no li he preguntat, simplement ha començat a explicar-me la seva vida, com si li vingués vingut de gust pensar en veu alta.
Hi ha coses que de tant en tant escoltes a les noticies, o llegeixes en algun lloc i penses que quins costums més diferents que tenen a d’altres llocs del mon. Però quan t’ho explica algú que treballa amb tu, que sembla tant semblant a tu, et xoca bastant. L’Afroza es va casar amb en Kabir perquè el seu pare li va dir. El pare de l’Afroza era un dels arquitectes més importants de Bangla Desh (del top ten segons ella) i va ser l’encarregat de buscar un marit convenient per la seva filla gran. En Kabir i l’Afroza es van conèixer el dia del seu casament.
El que més m’ha sorprès és la naturalitat amb que m’ho ha explicat. Totalment conscient del seu deure com a filla major, entén que és el que li toca. La seva germana petita es casarà amb el manso que ha escollit ella i del qual s´ha enamorat, però per la filla gran, com ella diu, tot depèn de la sort. I sembla que ella considera que n´ha tingut força.
El dia del seu casament l’Afroza no parava de plorar i de dir que ella no volia marxar de casa els seus pares per anar a viure amb una altra família. El seu cunyat, per sort, es un bon home i força intel·ligent. Es un payo que sap que la única manera d’aconseguir que algú faci una cosa és fent que la vulgui fer. A mig camí va parar el cotxe i va comprar dos gelats per l’Afroza i li va dir que tranquil·la, que mengés els gelats (que a la nena li encanten, sobretot a l’agost de Bangla) i que després tornarien a casa dels seus pares i els hi explicarien que ella no volia casar-se amb en Kabir i ja està, que no es preocupés. Evidentment l’Afroza, ja més calmada i amb un gelat a cada mà, li va dir que no digues bajanades, que no podia fer això, que no podia tornar casa seva així. De manera que van continuar cap a Can Kabir.
El primers dies l’Afroza va dormir a la mateixa habitació que els seus cunyats i la lluna de mel va ser mes aviat un picnic familiar, amb les dues famílies embotides en un autocar per anar a passar uns dies a la platja. De manera que en Kabir i l’Afroza es van anar coneixent de mica en mica, com qualsevol parella, però amb els tràmits matrimonials ja enllestits.
I d’allà fins aquí i ara estan esperant una criatura.
M’entres ella m’anava explicant tot això jo anava assentint amb el cap i no he parlat gaire. Be, la veritat, amb quinze minuts de descans has d’escollir entre menjar o parlar i era la hora de berenar, però a part d’això es que no la volia interrompre. M’estava explicant de primera ma una cosa que he sentit i llegit mil cops i que estava trobant molt interessant i, de totes maneres, que li podia contestar? Vull dir que la seva vida es així, la vida es així, i no se m’acudia cap comentari adient. De manera que m’he limitat a veure-ho des del seu punt de vista, a comentar-ho com una cosa normal. Perquè és normal, perquè a molts llocs es la norma, perquè de fet jo visc en una excepció.
Al cap de quinze minuts, una mica descol·locat, li he dit si em deixava penjar el que m’havia explicat a internet. L’Afroza ha somrigut i m’ha dit que no li feia res, que de fet li feia gràcia. S’ha sorprès que algú pensés en escriure sobre una cosa tant banal com el seu casament amb gelats de llimona.
Abans de marxar m’ha preguntat si seguia sense parella. Llavors he somrigut jo i li he dit que si, que segueixo sent un bachelor.
No es el primer cop que m’ho pregunta. L’Afroza esta preocupada per això, diu que estic perdent el temps, que m’he de buscar una noia del meu país (perquè diu que així m’entendrà millor) i fer família.
Li he dit que quan trobi parella serà la primera en saber-ho i després he pensat que per segons que tenir un pare arquitecte soluciona la vida. O no.

Amor de cul (Apendix)

A passat una setmana, el manso ha tornat i em pogut desxifrar el missatge. L'Aka es polonesa, hi ha una paraula en polones que sona mes o menys anyo i que vol dir angel. Aixo es el que el figures intentava escriure. Ai... tant d'amor i tanta poca fonetica...

A part del codi per desxifrar el missatge, el manso va portar una ampolla d'orujo de regal. Em van convidar a un xarrup i jo vaig decidir correspondre compartint una mica del folklore del pais. Orujo, orujo...

Tambe saben que s'ha de respondre si algu diu una frase acabada en cinc.

La torradora-despertador

Avui he dormit quatre hores. He dormit quatre hores perque m’he passat tota la nit revelant i despres s’ha calat foc a casa.
L’Eugene Smith era un fotograf molt bo i un yonki molt bo tambe. De tant en tant li agafava per passar-se tres dies seguits al laboratori treballant sense parar a base d’amfetamines i d’altres productes quimics que no es fan servir per revelar.

A mi tambe m’agafa per fer sessions llargues de laboratori, pero per raons molt diferents, limitantme a la quimica del revelat i fixat i procurant no esnifar-la. Nomes puc revelar de nit, degut a que la meva camera fosca nomes es realment fosca quan a fora tambe es fosc i com que treballo al Pret de 3 a 8pm no em queda mes remei que fer sessions troneres.
A les 8 del mati m’he ficat al llit i a les 8:30 l’alarma d’incendis m’ha despertat. No es una bona manera de comencar el dia.
El primer any a Londres me’l vaig passar en un hostel de Notting Hill on cada nit saltava l'alarma aquesta un parell o tres de cops. No perque hi hagues foc sino perque la gent fumava canutus tamany industrial. De manera que, amb el recordatori constant de la possibilitat d’haver d’evaquar l’edifici, vaig elaborar un pla. Un pla que consistia en agafar la bossa amb l’equip fotografic abans de sortir xisclant histeric de l’habitacio, de manera que com a minim salvaria aixo (que collons, tampoc tinc gaire cosa mes a salvar).
Doncs be, a les 8:30 he obert els ulls, he pensat Hostia, em sento com si no hagues dormit ni mitja hora, despres he pensat Hostia, es que no he dormit ni mitja hora i despres he pensat Merda, alarma… processant informacio… alarma=foc… processant… alarma=foc=mal rotllo… Merda, morire en un incendi en una casa tronada del nord de Londres.

M’he llevat completament zombie i el programa Procediment_per_salvar_cameres_Versio_1.0 s’ha executat automaticament; de manera que m’he trobat en pijama, amb dues bosses penjades a l’espatlla, una camera al coll, dos objectius a la ma dreta i mirant-me l’ampliadora i el sistema Durst Printo (que no entrare en detalls pero es una cosa que pesa un cullo) i pensant si em cabrien a la butxaca. I llavors he pensat Que capullo que ets i quina pinta me ridicula que tens i si surts aixi de casa els bombers riuran tant que passaran d’apagar el foc i que tal si et preocupes de salvar el fotograf i no les cameres?
Ho he deixat anar tot i he sortit al passadis. Fum. He anat cap a l’escala i he mirat cap avall. Molt fum. Llavors ha aparegut la Karen, la germana d’en Tommy que ara viu aqui tambe i que te deu mil milons d'anys, tot i que nomes n'aparenta un milio, vestida amb el seu pijama turquesa i la seva bata fuxia. Una manera molt, molt dolenta de comencar el dia.
He baixat les escales i llavors he vist que la resta de Can Fuckland tambe estava per alla i ningu semblava histeric. Be, sembla que no correm perill de mort.
La puta torradora. La puta torradora ha decidit suicidarse a lo bonzo. L’Aka, que es la dona mes felic del mon, ha deixat un parell de llesques de pa torrant-se i s’ha seguit maquillant a la seva habitacio. Segurament les llesques eren uns quinze cops mes gruixdes que la capacitat de la torradora i s’han quedat encallades a dins. De totes maneres la teoria del suicidi de la torradora perturbada em mola mes.
I llavors la pregunta del milio: Com collons s’apaga una alarma d’incendis?
Sincerament, el meu primer pensament ha estat ignorar-ho tot, ficar-me al llit i intentar sobar. Pero es veu que ja fan les alarmes per evitar aixo. A la fabrica d’alarmes algu debia pensar “I si algu decideixque val mes la pena dormir que evaquar l’edifici?” De manera que l’alarma aquesta te un so que realment et fa voler sortir de casa. No per fugir del foc sino de l’alarma.
Val, primera opcio descartada. Tornem-hi: Com collons s’apaga una alarma d’incendis? Ni puta idea responda otra vez. Rebote para Marak: Ni puta idea. Rebote para Jerry: Ni puta idea. Rebote para Aka: Lo cualo? Rebote para Leia... Be, la Leia s’ha tornat a ficar a l’habitacio passant de tot. Perfecte, som la familia felic que no te ni puta idea de com apagar alarmes d’incendis i son les 8:30 i nomes he dormit mitja hora i l’alarma aquesta m’esta taladrant el cap i m’estant entrant ganes de matar gent o posarme una torrada a dins i suicidarme.
Molt be. Vejem les aproximacions al problema:
Aka: M’en vaig a currar. Sorrybauda bye bye.
Flanagan: Em tapo les orelles per no sentir el so que m’esta dient que mati a gent o faci servir una torrada XXL per suicidarme pirotecnicament, pero faig veure que estic intentant trobar una solucio.

Marak: He trobat el quadre de comandament de l’alarma i li foto hosties.
Jerry: Busco, comparo i si trobo el llibret d’intruccions de l’alarma busco el codi de desactivacio i... Bingo!

Jerry t’estimo.

Les brigades i en Vicenc.

En Vicenc, de barcelona, si que va fer el soldat pero tampoc al costat de cap brigadista.

Quan tenia 18 o 19 anys la Republica el va reclutar per anar a lluitar a la batalla de l'Ebre en el que seria l'ultim intent d'aturar als feixistes. Va ser "la lleva del bibero" perque no n'hi havia cap que s'afeites. Les coses ja estaven molt magres per la Republica i feia temps que les Brigades Internacionals havien estat evaquades.

La seva instruccio va ser una cosa aixi com ara: "Tu corre d'arrere d'un altre i quan el matin agafa el seu fusell i tira endavant". I aixi ho van fer ell i la resta de biberons. La batalla de l'Ebre va ser la ultima ofensiva republicana, un esforc encaminat a mostrar a les futures potencies Aliades que la Republica encara estava viva, amb l'esperanca de rebre ajut internacional.

No va funcionar. Ningu va ajudar a la republica, ningu va deixar d'ajudar als feixistes, l'exercit republica va perdre la batalla i la guerra i al meu avi el van fer presoner a la retirada.

Es va passar tres o quatre mesos en un camp de presoners a Asturies pelant-se de fred i de gana fins que els van oferir l'alternativa d'allistar-se a la Legio o continuar de presoners. No s'ho va pensar gaire.

La seva carrera legionaria va comencar d'aquella manera tant peliculera que es hi agrada als militars. Els van fer formar en fila, un tinent va desmontar una ametralladora davant seu i va preguntar a veure qui era capac de montarla de nou. El meu avi era mecanic, abans de la guerra treballava de torner en un taller i als vespres anava a l’Escola Industrial i estudiava per ser Perit Mecanic (ara en diuen Enginyeria Tecnica). Va fer un pas endavant, va muntar l'arma i el tinent va exclamar: Ostres! Doncs llavors tu deus saber llegir i escriure.

En principi a la Legio s'hi havien allistat per campanya, o sigui fins el final de la guerra, pero entre l'esclat de la 2a Guerra Mundial i la necessitat de formar-los en el espiritu nacional (en aquelles alcades un 40% dels soldats de la republica, a sobre, eren catalans) la desmobilitzacio va anar lenta i en Vicenc s'hi va passar tres anys.

Ja no va acabar els estudis de mecanica pero com a minim va obtenir un certificat d'ex-legionari que durant la dictadura era molt util.

Chiringuitejant

El diumenge passat vaig inaugurar el meu chiringuito. Un chiringo a Camden on venc fotografies. Bé, com a mínim aquesta és la idea.
Em vaig llevar a les 7am, havent dormit nomes cinc hores i mitja -contant l´hora extra a causa del canvi d´horari- perque mai acabava d’enllestir els preparatius (tot i que tot el material cap a dins dúna maleta mitjana). Vaig enfilar cap a Camden arrossegant la maleta i les llaganyes i a les 9am estava alla preparat pel sorteig de taules.
Al mercat de Camden Lock la cosa va per taules: Tu llogues una taula per 45 lliures i vens el que et vingui de gust. Hi ha dues opcions, a dins o fora. El meu objectiu era estar a dins de l’edifici perquè és on es venen les Arts & Crafts, a fora basicament hi ha roba pseudohippie i menjar suposadament barat però que no ho és.
Alla estava jo amb la resta d’empresaris d’èxit esperant que arribessin els que tallen el bacallà i posant la meva millor cara de Si-soc-nou-aqui-pero-en-realitat-tinc-tres-botigues-més-a-Harrods-i-dues-al-Selfridges, quan en George i la Mary (per anomenar-los d’alguna manera) van arribar per repartir les taules.
La Mary va dir alguna cosa que no vaig entendre i la gent va començar a aixecar la mà i ella a apuntar els noms. Puta mare, començem bé. Evidentment vaig passar de preguntar que havia dit perque els que tenim botigues al Harrods es suposa que entenem aquestes coses. Després va preguntar qui havia estat allà el dia anterior i va seguir apuntant noms. Després va dir un parell de categories més on tampoc entrava jo i finalment va preguntar si s´havia deixat algú. Ara si que vaig aixecar la mà, amb cara de vale-d’acord-no-tinc-cap-botiga-a-Harrods-però-sóc-molt-bon-chaval.
Van comencar a sortejar les taules i evidentment els que tenien el nom primer a la llista tenien preferència. En George anava apareixent de tant en tant i li anava dient a la Mary quantes taules quedaven a dins i jo m’esforçava en enviar ones telepàtiques a tothom perque escollissin estar a fora. La meva telepatia és una merda, per cert.
Quan en George va dir que només en quedava una a dins van preguntar qui tenia nice stuff i volia anar a dins. Jo vaig aixecar la ma aquest cop intentant posar cara de mi-segundo-nombre-es-nice-stuff-nena però m´ho podria haver estalviat perquè la Mary ni tant sols em va mirar. Va anar directe cap a una paya (ejem, que havia arribat després de mi) que es veu que coneixia i considerava que tenia molt bon material.
Quant finalment em va tocar a mi la Mary em va mirar en plan I tu qui ets? I jo li vaig somriure en plan Sóc el que no té botigues al Harrods però que és molt simpàtic, vols ser la meva amiga?. Evidentment feia mooooolta estona que ja no quedaven taules a dins.
Em va preguntar que que venia. Fotos querida, fotos. I ella i en George es van mirar amb la expressio de la cagaste Burt Lancaster d’aquell que s’adona que les fotografies ni es mengen ni es fan servir de roba interior i que per tant no em menjaria un rosco a fora i el meu primer dia a Camden seria un trunyu. El cervell de chiringuitero d’èxit d’en George es va posara treballar fins que va dir: Tranquils, tinc a solució!

Recordo un conte que em van explicar al cole. Bé, de fet només recordo el final, part del final per ser exactes.
La cosa és que fa molt de temps en un lloc molt llunyà una noia va tenir no se quin problema amb el rei i el rei no se per quins setze ous li va posar una prova. La noia havia d’anar a palau vestida però despullada, havia d’anar-hi caminant pel camí pero sense fer servir el camí i hi havia alguna altra condició estúpida que no recordo. Crec que la recompensa si aconseguia superar la prova era que el rei si casava i si fallava li tallava el cap. De manera que el premi era casar-se amb un payo que matava a la gent que no superava les proves idiotes que se li acudien.
Doncs bé, la noia que era molt llesta i la heroina del conte, va anar a palau vestida amb una xarxa de pescador. De manera que anava vestida perquè portava alguna cosa a sobre però també despullada perquè a través de la xarxa anava ensenyant la figa. Per arribar a palau va fer servir una mula coixa que com que caminava torta no anava mai ben bé ni pel camí ni per fora.
Sincerament recordo que quan era petit i em van explicar el conte vaig pensar que el tema de la mula era una mica innecessari. Vull dir que tu mateix pots anar saltant a dins i a fora del camí sense necessitat de fer servir animals esguerrats. Però bé, la questió és que la noia va aconseguir ser 100% ni chicha ni limoná i per tant es va casar amb el rei psichokiller.
Una parida de conte, en sóc conscient des dels nou anys.

Doncs resulta que en George tambe deu estar casat amb un rei psicòpata. Em van donar una taula que estava en una de les sortides de l’edifici. Estava a fora pero estava sota el porxo de la sortida, de manera que tambe estava a dins. Em vaig preguntar si em veien amb cara de mula coixa.
Els meus veins eren dues dones que tiraven el Tarot i una parada de roba hippy (oh, sorpresa) regentada per una rastafari amb rastes de colors, ulleres liles i llavis pintats de lila tambe. I jo en mig amb les meves fotos. Definitivament no tinc cap botiga a Harrods.

Amor de cul

L'Aka surt amb un sudafrica. El manso esta de vacances per Asturies, li envia missatjets romantics i ella m'ha demanat si els podia traduir perque el noi ha apres a dir quatre galanteries en castella.

***

"I'm missing my anno, how are you?"

***

Be, li he explicat, diu que troba a faltar el seu forat del cul i que com estas. La noia diguem que no ha plorat de l'emocio. De totes maneres hem arribat a la conclusio que anno devia ser la transcripcio grafica d'una paraula castellana corresponent a una diccio perversament sudafricana. Despres d'introduir un milio de logaritmes a l'ordinador de casa i analitzar les possibles variables, he arribat a la conclusio que anno debia ser amor pronunciat en plan me duelen las piernas. Be i si no ho es tant li fa, algua explicacio li havia de donar a la pobre chavala.