En Christopher

...

Senyores i senyors, aquest és en Christopher. Que és que al sac li dic així carinyosament, en honor al seu meçenes. Ja de pas l'hi he enganxat un retrat robot, perquè us feu una idea del neng.

El putu R&B (Rabo & Buyuyu)

A Londres no hi ha perill de pachanga. Pots entrar tranquil·lament a qualsevol local amb la seguretat de que no escoltaràs ni David Cibera, ni Carlos Baute, ni David Bustamante Hostiaquefuertetio.
Val, hi ha una excepció. Un cop al The Edge de cop i volta ens van posar a la Chenoa i ens vam posar a ballar com uns posesos i va resultar que es que la parella del Dj era espanyola i al final ens va acabar convidant a copes i posant la meitat del Cd de la Chenoa. Hostiaquefuertetio no? I quan van encendre els llums i van dir que tancaven jo em vaig posar a cridar “Otra! Otra!” i tot el local es va posar a cridar “OTRA! OTRA!” i jo pensava “Hostiaquefuertetio, que guay que sòc!” i en van posar una altra (no recordo si de la Chenoa o no) i quan van tornar a encendre els llums vaig pensar en començar a cridar “Toca´m la picha! Toca’m la picha!”, però llavors em vaig adonar que la meitat de la gent estava parlant castellà i que per això tothom s’havia animat a cridar i que allò de la picha no colaria.
A part d’aquesta excepció que confirma la regla, no hi ha pachanga. No n’hi ha perquè els anglesos han estat capaços de trobar una cosa pitjor: El putu R&B.
A vegades vas a una disco/pub/localengeneral i quan dius “Merda, un altre cop el putu R&B” algú et contesta “No, no és R&B, és Rap” o “No, no és R&B, és Hip-hop” o “No, no és R&B, és Ragatone”. Mentida, sempre és la merda del R&B. I al cap i a la fi compleix la mateixa funció que la pachanga, o sigui proporcionar un ritme fàcil i constant que et permeti refregar l’escrot contra el cul d’alguna paya. No cal ballar, simplement refregar l’escrot.
I això si que és una cosa que és molt probable que et trobis als locals d’aquest poble. R&B a tota hòstia (dolent) i un munt de gent enganxada per la cintura (bo).
A la meva botiga aquest problema també està present. No al respecte de l’escrot, sinó de la selecció musical.
Els que es passen el matí fent entrepans a la cuina es posen música animada per esvair les tendències suïcides que inevitablement sorgeixen després d’haver-te llevat a les 5 de la matinada i passar-te el dia estenent maonesa sobre llesques de pa. Un 90% de la selecció musical és R&B, la resta són recopilacions vàries de les quals només la meitat estan completament lluïres de R&B. La qual cosa em deixa amb un 5% entre el qual triar.
Ahir, mentre tancàvem la botiga, vaig posar el compacte anomenat “Londres. Primavera ‘04” per amanir la feina d’escombrar i fregar, a la segona cançó va apareixer en Bisbal cantant el Buleria.
En Tony va treure el cap de la oficina i em va preguntar “El tio aquest està dient Malària, malària?” No, Tony no, però també és una malaltia de la qual és molt díficil desempallegar-se.
Per un moment molt breu vaig pensar en canviar el Cd i posar R&B.

Feliç any nou porcs!!

Segons el calendari xinès, diumenge va començar l’any del porc. Per celebrar que m’he comprat un pepinu electrònico-digital i en honor a l’allau de comentaris (tres concretament, dos de la Fragonetapower i un del senyor/a anònim/a) demanant fotografies al blog, doncs aquí van unes quantes cutrepictures.

Aquí hi ha dos porcs.

Aquí també.

Aquests són els Lokomia Chan.

Si ets xinès, per celebrar l’any nou has de penjar un enciam (i un sobre amb calers) davant la porta del teu negoci.

Llavors després ve un drac d’aquests tant típics i comença a ballar a la porta fins que agafa l’enciam amb la boca. El drac es menja l’enciam (i el payo que hi ha a dins es queda els calers) i llavors això et porta porsperitat i bona sort.

Aquest és el cosí d’en Jackie Chan, que passa de fer pelis i prefereix vendre dracs de paper.

Això és Trafalgar a rebentar de gent. Si us hi fixeu no hi han xinesos. Els únics xinos que hi havien eren els que venien noodles i globus amb forma de porquet.

Això és un senyor estrany amb una noia que saluda a la japonesa.

Dilemes filolaborals

Avui l’acabar de currar he agafat la carpeta on hi ha les fulles on es suposa que hem d’apuntar tot el que hem jalat o hem hagut de llençar, que sinó quan compten l’estoc no surten els números. He agafat la carpeta i ha caigut una cosa. Un memory pen de 1Gb. Que lo flipas. Algun client se l’ha descuidat però ningú l’ha reclamat i al final del dia me l’he posat a la butxaca. Ara l’he connectat a l’ordenata i he comprovat que funciona. Guay, però m’estic començat a sentir malament.
El que passa és que el correcte hagués estat deixar el pen aquest un parell de dies a la botiga per veure si algú el ve a buscar. Però clar, si el deixo i finalment no el reclama ningú, ni de conya el tornaré a veure. És més, demà al matí a primera hora el primer que el trobés encara a la botiga se’l quedaria.
Li he dit a en Tony que si demà el reclamava algú m’ho digués i el tornaria, però ell m’ha dit que ni de conya, que si m’he l’enduia la versió oficial seria que no l’hem trobat mai. Que es veu que si algú el reclama i li diem que el tenim però que algú se l’ha endut i tal... doncs que ens pot caure un puro.
I ara estic mirant el contingut del pen aquest i ha una presentació de la hòstia de no sé quina megacorporació i tot té la pinta de que demà algú perdrà la seva feina i el seu sou de 55 mil lliures a l’any perquè no podrà fer la presentació davant de la junta directiva. Per què us feu la idea, hi ha un arxiu que és diu:
The relationship between Structured Systems Analysis Design Method (SSADM), Unified Modelling Language (UML), Unified Process, Soft Systems Methodology (SSM) and Workflow Management Systems with Organisation Process Modelling (OPM) method.mht
Cágate lorito. I hi ha un cullo de fotos i diagrames i gràfiques i polles.
Clar, que ara que hi penso, algú que fa presentacions amb títols de quatre línies i cobra 55 mil lliures a l’any, és compra pens d’un Gb com qui es compra kikos... Segur que demà va al PC World i se’n compra un altre de 4Gb, o dos... Segur que ni tant sols li diran res a la feina perquè és accionista i vicepresident de la companyia...
Bah! Que le peten!... pos anda que no mola mi pen ni na.

Tommy Sexy Machine

Aquest mati en Tommy s’ha dedicat a passar l’aspirador. Una activitat molt normal, però potser no es gaire assenyat fer-ho un dissabte a les 9 del mati. També una activitat molt curiosa, perquè és el primer cop que veig a en Tommy manejant l’aparell. Però bé, de tant en tant ja li agafen rampells d’aquests. Un cop va netejar el lavabo. Són coses que li deuen agafar cada tres o quatre mesos.
Cap allà a les 11:30 en Metalboy ha baixat arrossegant les grenyes i les lleganyes i queixant-se que hi havia algú fent una festa al pis de dalt i que no podia dormir. Encuriosit he pujat a dalt i he descobert que en Tommy estava escoltant música pseudo-mistica-new-age a tota hòstia. Això també es curiós. També és el primer cop que el veig fent servir un reproductor de música. És curiós i una desgràcia per a en Metalboy, que s’havia passat tota la nit fent el jevy porai i s’havia ficat al llit a les 8.
Mentre dinava, en Tommy ens ha presentat la tercera i última curiositat del dia. Una senyora. Una senyora amiga seva de bon veure i que suposo que es preguntava que feia un enginyer civil de l’edat d’en Tommy vivint en aquesta casa.
I llavors he entès el perquè del comportament d’en Tommy. L’únic que espero i desitjo es que vagin a follar a casa de la tia. Que una cosa és haver de marxar del menjador per no sentir com la Leia i en Marak es reprodueixen a l’altre costat de la paret, i una altra molt diferent és haver de sentir tota la nit com grinyola el llit de l’habitació de dalt i no poder dormir perquè el teu company de casa de més de quaranta tacos folla més que tu.

El neng de Ipswitch

En Christopher T. Kerr és un paio amb el qual em vaig pegar l'estiu passat. Dos anys a Londres sense que passi res i un cap de setmana que vaig a Ipswitch, un petit poble a hora i mitja al nord de la ciutat, acabo a hòsties.
En Kerr era un hooligan d'aquests que van sense samarreta pel carrer que va decidir que l'estava mirant i que per això em mereixia una hòstia. A part de ser un fill de puta anava forca drogat, no tenim molt clar amb què però en opinió d'en Tron, l'especialista en estupefaents de la colla, havia de ser alguna cosa mes que vi bo. Aquesta apreciació ve donada per la capacitat d'en Christopher d'entomar hòsties i per la facultat de rebentar portes de vidre amb els punys. No tenim clar si a mes tenia la vista afectada o simplement era racista a uns nivells molt originals, perquè no parava de dir-me "negre de merda". Concretament la frase era "No fugis, que jo estic sagnant però no me’n vaig perquè sóc britànic i tu ets un negre de merda, vine aquí negre!". Sincerament, crec que seria mes apropiat referir-se al meu to de pell com a "blanc rotllo hivern nuclear de merda", però bé, s'accepta el compliment.
Al final de la bronca, no patiu, ell es qui va acabar menjant sopes i dormint a comissaria. I llavors la sorprenent maquinaria justiciera de Sa Majestat es va posar a funcionar. En dos mesos el paio estava vist per sentencia. En Kerr va haver de pagar el judici (£45, es veu que van barats aquí), compensar amb £100 a mi i dos mes que van rebre, estar sota supervisió sis mesos, fer 120h de treball comunitari no remunerat i donem per suposat que també va haver de pagar la porta de vidre del Nero.
Doncs bé, durant tot aquest temps no he sabut en que gastar-me els £100. D'entrada vaig pensar que en Christopher em pagaria la travelcard d'un mes (£99,50) ja que el preu era escaient, però despres vaig pensar que era una cosa massa banal, que no em quedaria res pel record (i també que ara la travelcard ja costa £105,29 per celebrar l'any nou).
Finalment he arribat a la solució perfecte. M'he comprat un sac de boxa.

La mort del cul

Em cago set cops en el cabronàs que s'ha tirat el pet dins el vago de metro (tot i que ell s'hi ha cagat més).
Al metro hi hauria d'haver la mateixa substància aquella que posen a les piscines i que fa que l'aigua es torni de color si algú es pixa. Avui hauríem acabat amb un núvol rosa enorme dins el vagó, però com a mínim li hauríem pogut trencar la cara, o millor el cul, al cabronàs que se li han suïcidat les natges.
O potser si que hi ha la substància aquesta, però funciona tant malament com a les piscines, que encara que t'hi pixis el color no canvia ni de conya. Això últim m'ho va explicar l'amic d'un amic.
Com a mínim he après que pedo mochilero es diu sticky fart.