La Deessa del Temple del Metall

Avui he anat al temple del metal, a.k.a. el The World’s End de Camden, un pub on els diumenges al vespre tenen a una banda tocant temes clàssic del heavy. Abans la banda estava composta per antics guitarristes de bandes rotllo Judas Priest i similars, uns tios que dominaven tant que mantenien discusions sobre futbol amb el públic al mateix temps que feien un solo de guitarra. Ho tocaven tot tant perfecte que hagués estat impossible trobar la diferència amb una grabació original a no ser pel vocalista, un payo que tenia pinta de camioner alcohòlic jubilat i que definitivament no tenia la veu al nivell dels músics. Però un bon dia van cambiar la banda, suposem que perquè el cantant finalment debia dinyar-la, que ja era un miracle que s’aguantés dret i encara més que pogués agafar el micro. La nova banda tampoc està gens malament i, tot i que no arriben a ser tant perfectes com els antecessors, mantenen el nivell alt. Per compensar, el nou cantant és molt més competent i té un accent cocny de la hòstia que el fa molt pintoresc, tot i que es flipa una mica i li agrada passejar-se pel pub cantant des del seu microfon innalàmbric. Per exemple, avui ha pujat al pis de dalt i s’ha posat a cantar arrepenjant la cama a la barana i quan s’ha acabat la canço han hagut d’ajudar-lo a alliberar la bota que se li havia quedat encallada entre dos barrots.
Però l’important de la vetllada no ha estat el concert, sinó La Deessa del Temple del Metall. O millor dit La DEESSA del Temple del Metall. Bé, de fet d’entrada l’hem batejat com a morbo-woman, però de seguida hem decidit divinitzar-la.
No se si heu vist "Gia", és una peli protagoitzada per la Angelina Jolie i basada en la vida de Gia Carangi, una model de finals dels setanta. Doncs bé, la Deessa del Temple del Metall no només recordava a la Gia sinó que ha més tenia un lleuger aire oriental, portava una franja fosca als ulls en plan Daryl Hannah fent de Pris a Blade Runner i portava els braços amb malles reixades rotllo pubilla chunga. Amb la diferència que les pubilles del meu poble no eren així en absolut.
En definitiva, que mentres la Deessa ha estat per allà hem passat olimpicament de la banda i el cantant que s’anava passejant i ens hem dedicat a admirar-la i, tot i que en Bakerin i en Jopelines ho negaran rotundament, la Deessa m’ha tornat la mirada uns quants cops. Vamos, pero fijo, fijo. I que és el que he fet jo? Evidentment res.
Ja d’entrada sóc incapaç de mantenir una conversa amb una paya que no conec de res. Trist but ciert. Si en Fénix del A-Team hagués estat allà no només s’hagués lligat a la paya sinó que hagués aconseguit que li deixes el seu cotxe per fer alguna missió. Però jo no sóc en Fenix i si a sobre la paya és una deessa del metall no hi ha res a pelar. Vull dir que si hi vaig i li dic “Hello” i ella em respon “Hello” i llavors jo començo a dir “Eeeee... hummmm... d'aixooo... (que bona que estàs, que bona que estàs)... hummmm... uuuuuh... (quebonaqueestàs-quebonaqueestàs-quebonaqueestàs-quebonaqueestàs)...” doncs no anirem en lloc i d’acoseguir el cotxe ni parlar-ne. Que mierda es vivir.
He de dir en la meva defensa que la paya era tant mega atractiva en tots els sentits que imposava molt. No només a mi. Era evident que per allà on ella es passejava s’estenia una epidèmia de torticulis la mar de curiosa, però ningú tenia collons de dir-li res. I quan un cosí-germà d’en Metalboy ha decidit provar sort ha estat tota l’estona parlant a un metre d’ella, amb por d’apropar-se més.
En definitiva, que quan la paya ha decidit marxar tots ens hem quedat més tranquils. Que idiota, ho se. Que mierda es vivir.

Sóc un poeta social

El poli li va dir al punki,

vols que et punxi amb un punxó?

I el punki li va dir al poli,

punxa'm però a la panxa no.


Volia fer un sonet, però es que no em sortia.

Boomer conection

El passat nadal la meva cosina es va currar molt els regals. Entre d'altres coses cada paquet portava un sobre amb dedicatória i uns quants chiclets i piruletes i palotes enganxats al voltant. Avui m'he trobat un d'aquests chiclets, que ha estat capaç de sobreviscure cinc mesos en una de les butxaques del meu abric. Un chiclet amb gust a "hierbabuena".

No he pogut evitar pensar en la estupidesa del gust, una cosa que jo crec que només tenim al nostre estimat regne. Vull dir que tots hem fet conya amb la mítica frase de "a que huelen las nubes" però em sembla que això encara és més estúpid. A que punyetes te gust la hierbabuena? I la clorofila? Perquè recordo que també hi havia chiclets amb gust a clorofila. Ja posats podrien fer-ne amb aroma de julivert i farigola.

Val d'acord, hierbabuena i clorofila sona molt supersa i meganatural, però a que collons te gust!? Sincerament sóc de la opinió que simplement ens estan venent menta adulterada. A mes aquests xiclets sempre venen en embolcalls blaus o verds i de tots és sabut que un xiclet amb aquests colors és de menta.

Per això sóc partidari dels xiclets tipus "extra cool" o "frescor alpino", tenen un nom que directament no vol dir res. Ja et deixen clar que el gust esta fet amb E253 i E129. L'únic problema que els hi trobo és que hi ha productes de neteja pel labavo amb els mateixos noms.

Les escales infinites

Ahir a la nit vaig baixar a la cuina a fer un mos. Ja era tard i no hi havia ningú més. Al cap d’una estona vaig començar a sentir un soroll estrany, semblant al grinyolar de les escales quan algú està baixant, però al cap d’una estona vaig pensar que o bé les escales s’havien tornat molt més llargues o bé el soroll havia de ser una altra cosa. Vaig deixar el que estava fent per escoltar millor, em vaig anar apropant a poc a poc i vaig decidir que el soroll venia de dins d’un dels frigorífics. “Hi ha una cosa viva al frigorífic!”. El primer que vaig pensar és que potser era un ratolí, però inmediatament ho vaig descartar, perquè per fer aquell soroll hauria de ser la rata més gran del món. Però llavors què!? Llavors? Llavors se’m va encendre la llumeta i vaig mirar cap a dalt. Havia començat a ploure i les gotes d’aigua estaven picant contra la claraboya de la cuina.
Em vaig sentir molt ridicul, però tranquil. Sort que ningú em va veure, només faltaria que algun company de casa tingués un blog i expliqués les tonteries que faig.

In da House (Roku)

Ara tenim paper de water amb Aloe Vera. Jo no li veig l’aloe per enlloc, vull dir que així a primera vista no et sabria diferenciar si té aloe o anxoves de l’Escala, però de totes maneres recomforta saber que hi ha gent a casa que es preocupa per la teva salut. Encara que només sigui la del teu cul.
I és que a casa, per alguna raó que encara no se identificar, cada cop anem tenint un ambient més familiar. Suposo que el fet de tenir el clan McLeod influeix, que per exemple et pots trobar en Tommy i en Duncan passant-se un matí sençer intentant arreglar la BMW d’en Tommy, com a bons germans. I a la tarda, quan trobes que han tornat a desmuntar la moto perquè segueix sense engegar-se, els hi preguntes que què tal va la cosa, per fer petar la xerrada, i ells et contesten “Molt bé, hem arreglat el clàxon”. Jo no hi entenc de motos i per tant no sé si el pitu és un component gaire essencial per al funcionament d’una BMW, però bé... Me’ls imagino anant a 150mph sense frens i pensant “No passa res, en cas de necessitat sempre podem fer servir el pitu”.
O per exemple també et pots trobar a la Karen cuinant per a la resta de la família. Que al clan McLeod es reparteixen les feines. La Karen cuina i en Tommy i en Duncan s’ho mengen (bé, i arreglen clàxons). La Karen cuina unes olles inmenses de coses que després reparteix en innumerables tupper wares que s’acumulen verticalment a sobre del seu frigorífic. Quan en Tommy o en Duncan acaven d’arreglar algun clàxon i tenen gana, agafen un tupper i mengen. Si jo estic per allà em diuen “En vols?” i llavors jo dic “No, gràcies”. Diguessim que tinc les meves reserves pel que fa a la cuina Kiwi que he vist fins ara. Diguessim que suposo que el viatje dels pioners de la colonització neozelandesa debia ser llarg i penós i que definitivament van decidir que els llibres de cuina eren un element del qual podien prescindir.
Però no és només el fet de tenir els fills d’en Leod reunits de nou a casa. Per exemple, fins i tot en Metalboy està més casolà. En Metalboy, un payo del qual vaig decidir que si el tornava a enganxar fumant al menjador no li diria res més, sinó que ompliria una cassola d’aigua i apagaria el foc (i després segurament hauria de fer servir la mateixa cassola per picar-li a la closca quan ell intentés arrancar-me el cap). Doncs ara resulta que sóm colegues i que gairebé em fa pena que marxi (he dit gairebé). La nostra bona relació va començar un dia que vaig cuinar llenties amb xoriço i li vaig dir si en volia un plat. Es veu que el gest li va arribar al cor i va començar a recordar la seva infància, que a Sardenya hi ha la dita de que menjar llenties per cap d’any porta bona sort i la Metalmamma sempre n’hi cuinava. Al dia seguent ell em va correspondre amb un plat de pasta amb pernil “reduce to clear” i llavors vaig descobrir que, per molt italià que siguis, saber cuinar pasta no és una cosa genètica. Però bé, el gest és el que compta i ara sóm col·legues. Un dia gairebé vaig anar a veure un concert del seu grup (he dit gairebé).
I també tenim en Buckanan, un suec que substitueix a en Jerry i continua amb la tradició ninja de l’habitació, perquè a ell tampoc li veiem el pèl. Com a exemple, fa tres dies ens vam quedar sense internet i en Buckanan va baixar al menjador i li va preguntar a en Metalboy si sabia que havia passat. En Metalboy li va contestar que ell havia estat de vacançes a Sardenya i que acabava d’arribar i no sabia res. La moraletja és que en Buckanan no s’havia adonat que feia tres setmanes que les grenyes no corrien per casa, perquè aquesta és la periodicitat amb que ell es creua amb la resta de la gent.
Així d’entrada no sembla que en Buckanan hagi de contribuïr gaire al caliu de la casa, i és veritat, però la seva churri si. Perquè quan fem algun sopar també convidem a la nòvia i així mentres en Buckanan menja en silenci nosaltres fem petar la xerrada amb la churri. Bé, val, i també en jalem els pàstissos casolans molonguis que sempre ens porta, però nosaltres si la convidem és perquè ens cau molt bé i perquè parla.
I així estem. No et diré que no hi hagi cases millors, però com a minim aquí saps que els clàxons funcionen i que tens un rotllo de paper amb aloe esperante al lavabo.