Bocata Cubatero

A vegades sento la crida de l'aventura, el desig d'anar a terres llunyanes i poc explorades, de deixar la comoditat del món quotidià i acceptar el desafiament d'allò desconegut. L'altre dia vaig anar a Badalona.

Des de que vaig deixar d'anar al Yoya's Gym el meu contacte amb el dojo és resumeix en dues cites anuals. El memorial d'en Peluco que fem a la platja de Castefa, o sigui que això no compta com a viatge d'aventures perquè és un territori que fa temps que ha estat evangelitzat per l'Ordre dels Camacus Descalços. I l'Open de Catalunya de Kyokushinkai, que sempre organitza el dojo a la seva ciutat.

Fa temps que el Yoya's va decidir que per què conformar-se amb un campionat nacional quan pots fer un open internacional on hi hagi més competidors que al propi campionat estatal. O sigui que un cop a l'any es munta un sarau important dins el molt modest món del karate, i aquest cop fins i tot van sortir a la Televisió de Badalona en una entrevista prèvia on és feia una demostració de “El ataque del Dragón” i per acabar curraven al presentador.

Però el més important és que després del campionat hi ha sopar. Un sopar d'aquells on per regla general el menjar és opcional però la beguda ha de ser sangria i després s'ha de sortir a petar l'oferta d'oci nocturn de Badalona, raó per la qual em vaig passar el sopar repetint “Siusplau, al Pichichi no”. El Pichichi és una disco/pub amb tant de glamour com el seu nom indica i on es passen la nit projectant partits de futbol. És com una barreja entre Estudio 54 i Bar Manolo. Per això aquest any els col·legues van escoltar les meves súpliques i vam anar a parar al chiringu del costat, al Sarau. A Badalona hi ha un dèficit important de creatius de noms de disco.

Els col·legues només feien que desesperar-se davant la meva prodigiosa lentitud amb els cubates (a vegades m'he plantejat d'anar a la barra a demanar més glaçons) però al final em van acceptar tal com sóc, i a sobre vam tenir una hora extra de gresca perquè era el dia del canvi d'horari. Llàstima que el DJ del Sarau no ho havia previst, si és que hi havia DJ. Creiem que tenen les sessions de música gravades en CD i punt, és l'única explicació que vam trobar al fet que a l'última hora és repetissin totes les cançons de quan havíem entrat. Simplement van tornar a posar el primer CD.

Finalment es va acabar el sarau (oju al chist) i vam plegar, no sense abans fer un bocata cubatero. És el ritual amb el qual s'acaben les gresques a Badalona city, has d'anar al bar que hi ha en una rotonda i cascar-te un bocata lomo-queso, i si ets un moñes que ve de Barna doncs uns xurros amb cacaolat. I després cap a casa. Jo volia anar amb metro i llestos, però em van començar a acollonar de que si a aquelles hores hi ha molts malotes al metro i que jo portava càmera de fotos... i si tres cinturons negres de Kyoku no ho veuen clar t'ho acabes pensant dos cops. O sigui que a les 5 de la matinada els campeones em van portar cap a Lesseps amb cotxe. Ja ho dic sempre que el Karate mola.

.

Oju amb el fotògraf que es fot pel mig.

.

La dieta de l'aerobox (per dir quelcom àdhuc)

Ni la dieta de la carxofa, ni la dieta de l'ou ni hòsties. La Fragonetapower ha portat els programes per perdre pes al següent nivell. Ella no diu que menjar exclusivament carxofes no ajudi a aprimar-se, però és una dieta que té un defecte de base, i es que al capdavall continues ingerint aliments. Per això ha desenvolupat la dieta de l'spinning/aoròbic/pontenforma, que consisteix en substituir els menjars per anar al gimnàs. No hi ha res com cremar uns greixos i calories que... ni tant sols has ingerit! Realment és un sistema infal·lible, t'aprimes al mateix temps que et poses catxes, llàstima que en el procés t'hagis de morir. Això sí, el cadàver tindrà un tipet que flipes.

I a banda d'això, al barri hi ha una velleta que, quan el seu gos acaba de fer les seves necessitats, es treu un tros de paper de vàter de la bossa i li eixuga el cul al pobre quisso.

I abans d'ahir a la perruqueria em vaig cascar el disc d'en David Bisbal sencer.

.

.

La nit dels fantasmes (i de gent disfressada també)

Hi ha qui diu que els plans, si surten de forma inesperada, són més guais. O sigui que si el plan resulta ser una festa de Halloween on se suposa que hi has d'anar disfressat i te'n assabentes tres hores abans, doncs deu ser guai de collons.
Jo vaig sortir de casa tranquil·lament a comprar un parell de parides, i ja que estava pel centre vaig trucar a la Claud i en Deif per berenar o quelcom àdhuc, i llavors la Claud se li va ficar al cap que no podia ser que tota la gent guai estès anant a festes de disfresses i nosaltres fóssim uns pringats, i llavors en Deif va recordar que un col·lega del curro feia una festeta a casa, i llavors a la Claud li va faltar temps per animar-nos a tots.
Quan no hi ha ni temps ni recursos i totes es botigues estan tancades, toca muntar-s'ho rotllo Equipo A i treure alguna cosa que funcioni d'un munt de ronya.
Recurs tope fàcil: Llençol blanc pel cap, dos forats per veure-hi i... uei, sóc un fantasma! Però ho vam descartar ser massa mega hiper cutre salsitxeru.
Recurs moderadament fàcil i prou resultón: Pantalons blancs, samarreta de maniga llarga blanca, un llençol estripat a tires i enrotllat pel cos a base d'imperdibles... sóc un mòmiu tiu! I a més et permet el recurs fàcil de ballar rotllo robocop/thriller all nite long. La Claud i jo ens vam aferrar al clau ardient.
Recurs tope fàcil i per quedar-te amb la penya: Una tovallola a sobre el cap, abric llarg a sobre, uns guants enganxats a les mànigues de l'abric... uala, l'home sense cap! Éxit assegurat tu. Li vam encolomar a en Deif amb l'excusa de que era el més alt.
I llavors vam arribar a la festa, i ens va obrir la porta l'amfitrió, l'home al qual devíem la sort de poder estar en una festa de Halloween. I el tiu portava una disfressa que consistia en un bigoti com el d'en Hitler... i ja està. Quins collons... Va triar bé la disfressa, anar de fill de puta li esqueia prou.
I llavors vam entrar al menjador i evidentment ningú anava disfressat, perquè el llençol en el qual la novia del feixista genocida, que anava disfressat de Hitler, s'havia embolcallat no compta. De que collons es suposava que anava? De zombie que acaba de sortir de la dutxa?
La festa era bàsicament un concurs de veure quanta estona seguida eres capaç d'estar sense moure't de la cadira. Si a sobre no parlaves comptava doble. Per intentar sobreviure vam assaltar l'ordenata que feia de sound system i vam començar a posar cançons a la cua de reproducció de l'Spotify per intentar reanimar la cosa. Però no vam comptar amb que l'Eva Braun feia el mateix cada dos per tres, amb la diferència que la perraca passava del concepte cua de reproducció i anava fent de pseudoDJ tallant-nos les cançons i posant-nos tota la discografia de la Gwen Stefani, però només el primer minut de cada cançó.
Com que els coberts que hi havia eren de plàstic i no em podia tallar les venes ni res (cuidao amb l'acudit, que anava disfressat de mòmiu... les venes... bé, és igual) em vaig dedicar a menjar patates fregides compulsivament, intercalades amb trossos de pizza Terradelles, i mentrestant anava escoltant com el figures del meu costat s'intentava lligar una tia amb frases com ara “Ahún no te he contado la historia de mi vida... y es muy interessante” o la apoteòsica demostració de poesia simbolista “Te han puesto las esposas del tiempo” assenyalant el rellotje de la paya. I si chatos, la chavala li va acabar comprant loteria, mientras el le tocaba los timbres del amor.
I llavors la Braun, en veure que com a mínim dos s'ho estaven passant bé, va apagar la música i va dir molt educadament que fotéssim tots el camp de casa seva, que el seu manso feia estona que estava a la seva habitació dormint la mona o escrivint el Mein Kampf o algu i que volia anar a algun lloc a veure si trobava algú que li arrugués el llençol. I allà estava jo, sense música, sense patates fregides i preguntant-me per què sempre que necessites una escopeta retallada no n'hi ha cap a mà.
Per sort a l'últim moment havia aparegut un tal Toby (no, la mascota olímpica no) que va aixecar el dit hi va dir que ell coneixia un payo que feia una festa allà al costat, i que si portàvem beguda hi podíem anar. Em va assegurar que allà hi hauria música i patates fregides, o sigui que per pur instint de supervivència hi vam fer cap.
Nens, deixeu-me dir que el futur és dels guiris. Sobretot dels guiris que no solament lloguen un pis sinó que també lloguen el terrat i el mini-loft del costat per poder-hi fer festes. Bàsicament el col·lega d'en Toby tenia la seva pròpia discotheque particular, amb taula de mescles, llums de colors, calaveres i mariconades vàries de Halloween per la paret, una terrassa chill out pels porretas i una banyera plena de llaunes de cervesa. I patates fregides, les que vulguis.
I la gent... ui la gent... eren tots más modernos que el rayo laser. N'hi havia que eren tant guais que eren argentins i tot. I tothom anava disfressat en major o menor mesura, com per exemple la bruixa/fada/guatever que anava tant borratxa que de tant en tant s'equivocava de canto i em fotia ma al cul en comptes de al seu novio. És molt estranya la sensació de tenir a un tio que et demana perdó perquè la seva novia t'està fotent mà.
Sens dubte el millor de tots era el payo que anava disfressat d'home que porta un lloro zombie. Ell en si no anava massa espectacular, però portava un lloro que portava el dit d'algú al bec i que anava muntat en una escombra. Quidicir que el concepte de lloro zombie té merit, però que faci servir una escombra per volar és com tota una declaració de principis, perquè és un lloro, saps? O sigui que volar ja vola, però fa servir l'escombra per principis. Es com quan en Chuck Norris fa servir una pistola per matar penya, que en realitat no li cal ni res, però la fa servir perquè és guai i fa soroll i fum.
Eventualment l'estoc de patates va anar decreixent i el percentatge de boludas turtilleras en sostens augmentant, i vam començar a decidir que potser era hora de marxar, no sense abans donar-li les gràcies a en Toby i el seu super amic guiri. El problema tècnic era que jo havia sortit de casa a la tarda per comprar coses en bici, i ara estava de matinada al carrer Princesa i havia d'anar a Lesseps. Un lloro zombie amb escombra només és superat per un momiu piripi en bici.

.

.

Ponmelax chiquitinx

Al meu gimnàs fan classes d'aeròbic amb una versió maquinorra de l'estaca de Lluís Llach. Vijca Catalunya neng!
.

No era aquesta exactament, que els d'aeròbic encara mantenien la lletra.