In da House (Ni)

La casa no es un 10, pero hi vivim 10.
Tot hi aixi no tenim cap problema de massificacio, primer perque la casa es molt gran i segon perque tothom fa horaris diferents i a mes hi ha gent que inexplicablement es capac de viure sense cuinar i, encara mes inexplicablement, sense mirar la tele.

Es veritat, no ens creuem gaire entre nosaltres, jo a les dues setmanes d'estar aqui encara anava coneixent gent. De fet la cosa arriba al punt de que n'hi ha que ni tant sols saben el nom d'alguns dels companys.

Pero be, tot i que evidentment no hi ha un gran esperit de germanor, a la casa hi tenim forca bon rotllo. I de tant en tant pets, pero be.

El repertori de personalitats i nacionalitats es forca ampli i en certa manera crec que responem proporcionalment a la distribucio etnica de Londres en general.

Tenim d'una banda als de la penya comonwealth, que vol dir en Tommy (Neozelandes o Kiwi com els hi diuen aqui), en Drew (Australia o Aussie com els hi diuen aqui) i en Jerry (Sud Africa i no se com punyetes els hi diuen aqui). Tenim dos polonesos, l'Aka i en Marak. Dues brazileres (no, no estan bones i no ballen samba que jo sapiga), la Leia (parella d'en Marak) i la Jesusa. Un Nigeria, l'Etonda i un Irania que porta mitja vida aqui, en Baba. And last but not least, jo mateix, el pa amb tomaquet de la casa.

No, no hi ha cap angles, com ja he dit responem proporcionalment a la ditribucio etnica de Londres.

Metro faishon

Les parades de metro del final de la Jubilee Line o be son noves o be les han reformat de cap a peus fa poc. La questio es que estic convencut que els arquitectes responsables de la feina van estar enmanillats en un cinema veient "Desafiament total" durant una setmana i mitja com a inspiracio. De fet segurament van comprar parts dels decorats i tot per fer la nau central de la parada de Westminster. Brutal. Si t'hi quedes prou estona acabes creuan-te en Swuache.

Daltra banda, si alguna vegada teniu curiositat per saber que se sent al passejar per un Destructor Estelar Imperial nomes heu d'anar a la estacio de Southwark. Per sortir al carrer podeu escollir entre les escales mecaniques o be donar-vos un copet al mugro esquerre i cridar a l'Scottie per fer servir el raig transportador.

Silverprint rules

Avui fa un dia d'aquest en que plou i fa sol tant peculiars de Londres, la ciutat amb el clima mes temperamental que conec. I avui coincideix que el sol surt quan jo surto al carrer i no paro de trobar-me la ciutat humida i brillant. Mola.

Doncs be, avui he fet una de les meves poques excursions al sud del Tamesis perque finalment he trobat una botiga on comprarme potingues per oxidar plata (aka revelar). Despres de fer el passarell buscant direccions per internet se'm va acudir preguntar en un forum, aixi de facil. Si se m'hagues acudit abans no hauria calgut fer el ridicul presentant-me a una direccio que havia trobat a les pagines grogues on suposadament eren "Chemical manufacturers and providers". Be, si que ho eren. Vaig anar a petar a la oficina central d'una empresa quimica on estic segur que tenien tot el que necessitava, amb el petit inconvenient que la comanda minima eren un parell de tones i jo m'havia deixat el carro de la compra.

Doncs be, he anat al Silverprint (nou punt de referencia a la ciutat) i he acabat passegant-me pel metro amb la motxilla plena de pots i ampolles amb acids, conservadors i agents reveladors.

I llavors se m'ha acudit que divertit seria trobar-me amb un d'aquest punts de control que la poli posa de tant en tant a les parades de metro per impresionar als turistes i demostrar que Londres is a very safe place. Sobretot tenint en compte que la hidroquinona es un pols blanc que ve en una bosseta de plastic i que fa una setmana que els diaris van plens de la nova tecnica per portar les bombes desmantellades per muntarles a dins dels avions.

Em podria convertir en el primer sospitos de ser un camell-terrorista. Pa chulo yo.

Mister Officer: I em pots exlicar que hi portes aqui?

Jo: Oi tant mestre, son productes per revelar pel.licula.

Mister Officer: I el detonador on el portes?

Jo: Mande?

Val, m'he flipat una mica, pero seria una anecdota de la hostia per explicar oi? Evidentment he arribat a casa sense cap problema i ara no se si fer revelador o tallar la hidroquinona amb guix i vendre-la per grams.

In da House (Ichi)

No he parlat gaire de ma casa i la veritat es que hi ha mes a explicar que les aventures del club dels culs morts.

Estem a Falkland Road, a Hornsey, Nord London (a ma dreta de prendre pel sac). Falkland es com els anglesos es refereixen a les Maldives, pero per nosaltes el carrer es un eufemisme per dir Fuckland. No per que es folli molt, sino perque la casa esta fucked up. Digue'm que si heu vist "Els joves" ("The youngones") us podeu fer una idea de com esta el tema, tot i que no tinc molt clar qui es en Bibyan i qui es en Nil aqui.

Val, potser estic exagerant, pero vaja, en realitat totes les cases de Londres podrien haber estat l'escenari de la serie, totes son iguals i totes tenen rates.

Curios aixo de les rates aqui. Es veu que Londres es una de les capitals mundials pel que fa a poblacio rozegadora. Hi ha la dita de que aqui no estas mai a menys de sis metres d'una rata. Be, exactament no recordo els metres (de fet segur que la dita esta en peus i polzades d'aquestes que gasten per aqui), pero vaja, menys dels que jo voldria.

Aixo porta a situacions curioses. El millor es una cosa que em va explicar un colega: al Pret tenen contractada gent que es dedica a anar a les botigues quan estan tancades i contar rates. Imagina't el curro: passar-te un diumenge assegut cuatre hores sense fer soroll, al mig d'una botiga d'entrepans i anar contant les rates que es passejen pel teu davant. I que punyetes has d'estudiar per fer carrera en aixo?

A la terra dels polvos per sort, de rates no en tenim, que tenim la casa plena de trampes i som una especie d'Omaha Beach per ratolins, de manera que ens falta l'Antidisturbis per ser uns Youngones com cal.

Canvio merda per ronya

Els escombriaires del meu barri han decidit fer vaga. Fa un mes que en fan. Tinc una coleccio de merda fantastica a la porta de casa. De fet en tinc tanta que comenco a tenir algunes peces de ronya repetida. Si algu coneix algun coleccionista de merda i deixalles varies que m'avisi, a veure si podem canviar cromos i aixi em completo la cole.

La gent hauria de llegir mes

Tornava a casa en metro i llegint un llibre quan el paio que estava assegut davant meu li ha preguntat a la noia que estava al meu costat si es trobava be. Llavors es quan m'he adonat que la noia anava ploeiquejant i respirant mocs. Ella li ha respost que es trobava be i que no es preocupes (mentira!!) i jo he evitat mirarla per no posarla mes en evidencia. He seguit llegint i quan he arribat a una de les penmades que fa en Penman m'he posat a somriure. Llavors m'he adonat que jo estava rient llegint el meu llibre i la noia plorava mirant el seu mobil.
Les cameres son com la poli, quan les necessites no en trobes.

Rumor has it

Mes confusions de nacionalitat. Avui un vasc amb el que treballo m'ha llegit el nom a la chapa i m'ha preguntat si era grec, tot i que ja haviem parlat uns quants cops en castella. Es un noi una mica especial, crec.
Per cert, es veu que corre el rumor de que el minchia boy potser acaba acomiadat, m'ho han comentat avui dues persones al curro. Lets see.

Es veu que es contagios

Aixo s'encomana nanos. Torno a estar fent el palleringa a l'ordenata i estic sentint a en Tommy que s'ha apuntat a la moda del club dels culs morts. No se si es per seguir l'exemple de l'Etonda o que ja li agrada aixo de tenir els cabells blancs, pero el colega tambe esta jugant a fer de butaneru. Ben mirat, el segon pet de l'altre dia potser no va ser de l'Etonda sino d'en Tommy que contraatacava.
Sigui com sigui en Tommy s'esta superant amb el recital. Em sembla que avui haurem de fer una cerimonia formal i entregar-li la bombona d'or a ell. Sorry Etonda, there is a new man in town.

Sopar by the face

Hola companys. Us escric des del mes profund de la meva intoxicacio etilica.
Ahir vaig anar a un sopar de la botiga de Baker Street. Es que fa uns mesos vam guanyar un Star Team Award, que es la manera pija de dir que hem fet un munt de calers i la companyia ens convida a sopar.

La nit no va ser la bomba pero hi va haver unes cuantes coses curioses, a part de que em vaig inflar a carn, marisc i caipirinhas. Vam anar a un restaurant braziler molt guapo i els dos consells que us puc donar es que proveu els cors de pollastre a l'ast i que no us limiteu a veure nomes caipirinhas si despres teniu una hora i mitja de viatge per tornar a casa.

A part de menjar com un rei, el sopar em va servir per adonarme que les coses a can Baker estan mu mal i que he tingut sort de marxar a temps. Simplement posare com exemple a la Rossana, una bulgara que, en un moment que el minchia del manager va anar a fer un cigar, ella va aprofitar per adobar-li la beguda amb un raig de sal. Realment aquest paio es sap guanyar els treballadors.

L'altra nota de color la va posar en Martin, el Team Leader, que en va protagonizar una de mes surrealista.

Haviem sortit del restaurant i estavem discutint on anar a continuacio quan en Martin va decidir fer una trucada en una cabina telefonica d'aquestes tant tipicament angleses. Jo em vaig estranyar de que no fes servir el seu mobil i prou, pero tampoc m'hi vaig capficar massa perque evidenment me la sua si en Martin es gasta els calers en cabines.

Llavors, quan vam comencar a fer via cap a un pub, vaig anar a avisar a el paio i quina sorpresa quan em trobo a en Martin amb el telefon arrepenjat a l'espatlla i la ma ficada a dins dels pantalons wanking, wanking. Apoteosic. En aquell moment vaig agrair molt no tenir el cap clar. Evidentment no vam fer cap comentari al respecte, com si fer una pausa per masturbar-se en una cabina fos la cosa mes normal del mon i vam enfilar cap al pub.

Recapitulem

Be, posem nos al dia:

Treballo per un subnormal
Si, el meu manager es un desgraciat. Molt gran. Inmens. I va en bici perque es cool. Tonto del cool.
Resulta que avui ja ha estat el colmo, estic fins el penis i vull marxar de la botiga on treballo.
El problema es que necessito els calers, ves per on, de manera que em veig obligat a parlar amb la Ops Manager, explicarli que dolent que es i que malament que em tracta (i q capullo que es) el meu manager per fer veure-li que necessito i em mereixo un transfer. Suposo que sera facil aconseguir l'objectiu pq el meu manager ha comes el pecat capital a UK. Ha estat rude. Ha estat unpolite. Es un barbar heretje. I el fill de puta m'ha putejat.
Avui m'ha tret el bonus pq he arribat 3 minuts tard. £25 a la merda. Menja'm la polla y de canto fill de puta. Em fi, el dia del judici final haura de pagar, mentrestant jo m'assegurare que la seva superior el conegui millor (i no sere el primer en fer-ho). Mort a l'heretge!!! Kin geri!!!

The Kin Geri
Ja esta, ja la he liat. El que passa es que ho he fet sol i ja veurem com acabo. La vida del samurai es solitaria, pero no em fa por acabar com la flor del cirerer. Potser si com el rosari de l'Aurora.
A falta de katana, avui he enviat una meravellosa carta a la head office explicant les meves aventures amb el manager i la gran atmosfera de treball que tenim a la botiga. Aquesta mateixa tarda m'ha trucat en Carter, David Carter, el qual dura a terme una investigacio inda shop. Mentrestant jo sere reallotjat al pret de West One per no interferir amb la investigacio.
La incognita es si podre tornar a la Baker Street quan s'acabi la tempesta. Perque creieume, he de tornar a la botiga, no puc marxar ara. Ara no.
Per que? Perque la vida del samurai es solitaria.

Pq???
Que per que he de tornar a la botiga? Doncs perque despres de un any i mig treballant amb dones simpatiques, pero que molt, molt simpatiques, ha arribat la Rita. Just tres dies abans de que m'enviessin a treballar a West One, on tothom es molt simpatic tambe.


Doncs be, el divendres en David Carter ve a West One a dir-me com ha quedat la cosa. Emocio, emocio.

Nunca te supe comprender

Londres es una ciutat cool, internacional i glamourousa. A Londres et trobes actors que guanyen Oscars, cantants que guanyen EMIs, jugadors de futbol que no guanyen finals de la copa d'europa...
Abans d'ahir, a Piccadilly, vaig experimentar el glamour de la ciutat. Em vaig creuar al cantant de Pimpinela.