The key & the parrot & the gromenauer & de peich traditional english pub super disco fashion (Part 2 de 2)

Vam arribar al The key i ens vam trobar amb dos dels tòpics dels locals d’oci nocturn.
El primer és una política d’admissió basada en l’equilibri de generes. Només et deixen entrar si vas acompanyat d’una femella (heus aquí un altre benefici dels grups mixtos). De manera que si algun dia hi torna a haver un diluvi universal el futur de la espècie humana està assegurat gràcies als locals d’oci nocturn de Londres. Si el diluvi cau de dia haurem de confiar en el Noè de torn perquè sinó estem fotuts, que em sembla que els afters no apliquen la mateixa política.
La Rocky i la seva parella van començar a rondinar i a reclamar el seu dret a exercir de lesbianes i jo vaig començar a rondinar i a reclamar el meu dret d’entrar a la discoteca i a cagar-me en elles dues per no voler posar-se al costat de dos tios durant cinc minuts. Finalment les vaig poder convèncer de que no faria servir els meus increïbles poders màgics heterosexualitzadors i que per posar-se al meu costat no agafarien cap virus masculí ni perdrien la seva afecció a les mamelles.
Sincerament no haurien de rondinar tant, que als locals homosexuals també tenen els seus rituals per deixar-te entrar, tot i que amb una finalitat més informativa que cap altra cosa.. No es que no et deixin entrar si vas amb una tia, però si que el segurata et pregunta si saps de que va el tema, per evitar que al cap de dos minuts surtis corrents del local fent exclamacions de les perversions que has vist.
A vegades poden resultar una mica ridículs i tot. A l’Amparo li van preguntar si sabia en quin tipus d’ambient es ficava quan intentàvem entrar en un local que està al mig del Soho i que es diu “G-A-Y”. Ella es va mirar el nom del local, es va mirar al segurata i li va dir que si. El porter va posar cara de has-fet-trampa i llavors li va dir que por 25 pesetas, dime tres nombres de locales gays de este pueblo, un dos tres responda otra vez.
A mi el segurata no em va preguntar res, simplement em va mirar el cul i jo per un segon em vaig plantejar que si m’ho currava encara podria aconseguir que em convidessin a alguna copa.
El segon tòpic és un escorcoll físic com el que et fan a la presó. Amb la única excepció que al The Key no em van inspeccionar el forat del cul.
Sincerament, els agents que fan els controls de seguretat als aeroports haurien d’estar obligats per llei a passar un cap de setmana de farra per Londres. Simplement perquè amb tot el que aprendrien la seguretat als vols no tornaria a plantejar problemes.
A mi em va tocar un payo de 2x1,5 metres, cada cama, que em va començar a magrejar de la mateixa manera que generalment precedeix un coit, però la cara de mala hòstia que tenia el bon home deixava clar que si t’havia de fer alguna cosa no seria precisament sexe. No que no t’haguessis de preocupar, però com a mínim segur que no seria sexe.
Entre magrejada i magrejada el senyor segurata es va preocupar per una cosa quadrada i dura que va palpar a la meva butxaca i que va resultar ser... Sorpresa! La meva cartera! Després de justificar el seu sou, eliminant la possibilitat de que la meva cartera fos un amic que s’hagués amagat doblegat a la meva butxaca per evitar pagar l’entrada, el senyor sobredimensionat que feia por em va deixar entrar.
El meu primer pensament un cop a dins va ser que, a jutjar per les cares de la gent, el control de la entrada no era gaire efectiu a l’hora de requisar estupefaents. La qual cosa em va fer rumiar, aplicant una regla de tres, en la quantitat de drogues que hi deu haver al meu voltant cada cop que viatjo en avió. Però com a mínim tens la tranquil·litat de que si et descuides la cartera a casa el de la porta t’hi fa pensar.
Tothom anava molt fashion a dins. La meitat portaven tubs fluorescents a la boca. Els mateixos tubs que jo posava a la punta de les meves canyes quan vivia a Canet i anava a pescar de nit. Els mateixos tubs que sé per experiència pròpia que tenen un àcid la mar de cabró a dins. Una de les raons per les quals els posava a la punta de les canyes era perquè així els tenia més lluny de la cara, però bé, cadascú els fa servir com vol. Tot i que tenint en compte el moviment de mandíbula que provoquen certes pastilles que venen sense recepta, segueixo pensant que la punta de la canya és el millor lloc per deixar els tubs dels collons.
El meu pintes preferit de la nit no mastegava tubs, sinó que s’havia pintat patilles i barba amb tinta d’aquella que és invisible però que brilla si li toca llum ultraviolada. De manera que cada cop que el col·lega passava per sota d’una d’aquestes llums es convertia en un Chuck Norris fluorescent.
Nosaltres vam buscar el nostre raconet a la sala i ens vam posar a ballar. Per equips evidentment. L’equip de les ties jugava amb tres que ballaven i dues reserves al sofà. A l’equip dels tios tots fèiem veure que ballàvem, cadascú de nosaltres exhibint un estil propi i característic.
En Ciro amb una mà aguantant el cubata i l’altra a la butxaca; en Dan amb una mà aguantant el cubata i l’altra aixecada en l’aire com si li volgués fer una pregunta a la profe; l’Alex amb una mà aguantant el cubata i amb l’altra fent veure com que repartia cartes (si, encara hi ha gent que ho fa) i en Fernando... Bé, en Fernando ballava com la gent que et trobaves a les discoteques del Maremagnum (i si no saps a que em refereixo considera’t afortunat). De totes maneres el millor d’en Fernando eren les cares que posava cada cop que passava una tia bona pel davant. Com la gent del Maremagnum.
Només em vaig quedar un parell d’horetes a la discoteca. Que jo no estava especialment animat aquella nit i la resta de companys encara menys. De fet si em vaig esperar les dues hores va ser bàsicament per la expectativa de que algú mossegues un dels tubs fluorescents i es muntés un espectacle, però no va ser. Es veu que hi tenen pràctica. Un altre dia serà.

The key & the parrot & the gromenauer & de peich traditional english pub super disco fashion (Part 1 de 2)

Dissabte, després de dos anys a la ciutat, per fi vaig anar a una de les famoses discoteques de Londres. Bé, no se si serà gaire famosa o no perquè jo no n’havia sentit a parlar mai, però vaja, era una disco grossa d’aquestes on la gent guay passa el cap de setmana. Fins ara el màxim al que havia arribat era al Heaven, on els dilluns a la nit hi ha la gresca més gran que he vist mai. De fet la gràcia és precisament que és un dilluns. Vull dir que divendres i dissabte tot quisqui surt de festa, però qui surt el dilluns és que realment en té ganes i es nota (i a més dilluns l’entrada són només 5 lliures i també es nota).
Val, vinga, doncs dissabte després de dos anys a Londres vaig anar a la segona mega-disco-guay. The Key, que està al costat de The Cross, que està en una espècie d’antic polígon industrial a prop de l’estació de Kings Cross. L’àrea recorda una mica al Poble Nou de Barna, però aquí en comptes d’estar ple de cumbes està ple de technoflips.
Vaig acabar a la disco aquesta perquè vam celebrar l’aniversari de la Gaigher. Que és una italiana que treballa amb mi, però té cognom alemany perquè sembla ser que en aquesta ciutat els alemanys i italians s’intercanvien els substantius.
El punt de partida de la nit va ser el Hog in the pound. Un pub amb un nom molt estúpid, però no tant si el comparem amb els altres pubs de la ciutat, on els noms acostumen a ser tant atractius com The parrot and rat, The apple and the anchor, The king’s head i un munt de noms aristòcrates com ara Prince Albert o Duke of Wellington. Per dins tots són iguals, per cert. No sé si algun cop heu caminat per Barcelona i us heu trobat un d’aquests pubs decorats tipicament a la anglesa o la irlandesa. Jo quan en veia algun pensava “Ay, que mono i que original”. Doncs diguéssim que si algun dia em trobo per Londres un local que es digui Bar Manolo i que estigui decorat a base d’una barra amb tamborets i quatre taules i cadires de metall i que tingui la paret folrada amb fotografies cutres d’entrepans amb el preu a sota... doncs llavors diré en anglès “Ay, que mono i que original”.
El que passa és que el Hog in the pound està davant de la botiga i és on els divendres la gent del meu curro practica l’aixecament de pintes i per tant és un lloc que tothom coneix i és indicat com a punt de trobada.
Jo hi anava sol, de manera que vaig optar per arribar deliberadament mitja hora tard. L’equació és fàcil des del punt de vista maquiavèlic. Si jo arribo el primer (i coneixent a aquella colla era el més probable en cas de ser puntual), m’he d’esperar sol; si els altres arriben primer però son uns quants, no s’han d’esperar sols. I si el que arriba primer és una altra persona que va sola... doncs jo que sé, que es compri El princep i que estudiï.
A les 10:30 em vaig presentar al Pub. Ja hi havien cinc persones però la cosa no em va animar especialment. Les cinc persones eren tios. No hi havia cap paya. Ni tant sols la que feia anys. Érem la pandilla salsitxa. I a més l’ambient no estava especialment animat.
Jo vaig proposar de començar a parlar de cotxes i futbol, però la conversa va derivar en un altre dels tòpics masculins. Bàsicament ens vam dedicar a discutir quines ties de la feina eren les que estaven més bones i al mateix temps a enviar missatges a les payes que havien estirat una mica massa l’equació de Maquiavel.
Finalment les senyores van arribar i vaig poder constatar que es començava a establir un patró per aquella nit. Es veu que fos el que fos que anéssim a fer, hi jugaríem per equips; el de les nenes i el dels nens. Ja havíem arribat en dues tandes diferents, per tant un cop elles van arribar es van asseure a l’altre cantó de la taula. Nois a l’esquerra i noies a la dreta.
Ara com a mínim el grup ja estava més equilibrat. No és que prefereixi els grups mixtos per la possibilitat de la tiramenta de canya. Bé, o no principalment per això. El que passa és que si ets 100% salsitxes la cosa queda com desequilibrada i per tant la nit tendeix a convertir-se en una recerca de l’equilibri. Si tens un grup mixt l’ambient general acostuma a concentrar-se en la festa en si i les aspiracions místiques per trobar la pau i l’equilibri passen a un lleuger segon pla. Bé, més o menys.

Marathon Man

9:05 pm: Estem a -1ºC i fa vent, però com que jo tinc un parell d’ous com rodes de camió me’n vaig a correr.
9:09pm: He arribat fins a la cantonada i he tornat, perquè les rodes de camió se m’han congelat a mig camí.

Temes d'actualitat

Ja fa dos dies que el Celebrity Big Brother és portada als diaris. Perquè es veu que hi ha una concursant, la Shilpa Shetty, que és una estrella de Bollywood i una sex symbol a la Índia (i per la foto que he vist, m’ho crec) que diuen que està patint abusos racistes.
Doncs bé, el tema no és que només surti al diari, és que Channel 4 ahir ja va rebre més de 25.000 queixes sobre el tema, és que a la India hi han protestes on la penya crema cartells del Channel 4, és que en Blair s’ha pronunciat sobre la qüestió al parlament. Que em sembla molt bé que es tracti el problema del racisme a les corts, però potser hi ha altres exemples a discutir que no una tia bona que plora per la tele (amb tots els meus respectes per les ties bones que ploren). Potser hi ha coses més interessants que un reality show. O com a mínim, si en Blair ha de comentar el Celebrity Big Brother, podria parlar sobre en Dirk Benedict, que també hi surt. Val que la Shilpa està més bona i que en Dirk no plora però cony, que estem parlant del A-Team chaval!
És divertit veure en Fènix al Gran Hermano, sobretot perquè l’actor es comporta com el personatge. Només el vaig veure un cop de passada, però en Dirk portava un puro a la mà i l’anava movent mentre parlava, igual que a la sèrie quan en Fènix fumava purus per assemblar-se a l’Anibal. Bé, en realitat no es deia Fènix tampoc. Es veu que a TVE1 ho van traduir així, però en realitat és Tempelton “The Face” Peck i a la sèrie tota la estona l’anomenen Face, per la conya de que es pot fer passar per qualsevol i aconseguir el que sigui. Però clar, Tempelton “La Cara” Peck no sona igual.
Tampoc sona igual la veu de l’M.A, perquè la veu autèntica d’en Mr T és molt més chunga que la del doblador. Molt més en plan Dame la cartera, el reloj y el móvil. En castellà el tio no sona tan animal i no es pot apreciar la genial manca d’aptituds dramàtiques. De fet, ara que hi penso, Rocky III en versió original ha de ser un duel interpretatiu de la hòstia.
Però és el que hi ha, perquè aquí els diaris són així. No és que a Barna la premsa porti gaire més informació, però com a mínim dissimulen més. De fet ahir la noticia compartia portada amb l’aniversari de la Kate Moss, una altra qüestió important però que aquest cop no es va discutir al parlament.
Que et pots esperar quan el diari més llegit del país és The Sun? Un diari que l’única cosa interessant que té es la paya amb pits grossos de la pàgina 3. La resta és informació esportiva i noticies tipus “un home mata a tota la seva família i després es casa amb el seu gos”. La resta de diaris són iguals però sense la tia de la pàgina 3. D’aquí l’èxit de The Sun. I és que la pàgina 3 vindria a ser l’equivalent britànic a la “chica Interviu”, és una gran meta en la carrera de les ties bones que viuen de ser-ho. Potser la més alta després de ser una dona Bond.

.

Update:

La Shilpa Shetty va guanyar el concurs i després va tenir entrevistes amb en Tony Blair i amb la Reina.

G.I. Jerry

Avui he sopat guacamole, un guacamole de puta mare perquè finalment he aconseguit ser prou pacient com per deixar que l’abocat madurés el necessari. I un cop a la taula del menjador he pensat que què millor que disfrutar el sopar veient un capítol de “Band of brothers”.
Uns bons amics em van regalar la sèrie completa pel meu aniversari i des de llavors que la vaig dosificant. En certa manera en Jerry m’ajuda a aconseguir-ho perquè no puc veure la sèrie sense ell. El primer dia que vaig baixar els devedés a la sala d’estar en Jerry una mica més i ejacula, i des de llavors que cada cop que poso un capítol pico a la porta de la seva habitació i baixa corrents. Un cop vaig veure un capítol sense ell, el terçer, i em vaig sentir tant culpable que a partir de llavors si en Jerry no corre per casa ni em plantejo posar la sèrie.
He posat el devedé i quan he apretat el play m’he adonat de que en Perella també estava amb nosaltres, i que ell és alemany, i que la sèrie aquesta va de com els heroics americans es dediquen a matar als alemanys dolents.
No hi he caigut abans perquè la WWII sempre ha estat una guerra exòtica per mi, un conflicte de la jostia però on no hi tinc cap lligam familiar directe. Vaja, que al meu poble no hi va haver Segona Guerra Mundial. Però al poble d’en Perella si.
La veritat, ser alemany ha de ser dur des del punt de vista històric. Els anglesos poden dir, de fet no paren de fer-ho, que els seus avis van lluitar i morir per salvar al món de la tirania. Però que collons dius quan ets alemany? No dius res, calles, que és el que porten fent des de fa seixanta anys. Totes les pel·lícules, llibres i documentals expliquen totes les barbaritats que van fer els alemanys i totes les heroïcitats dels aliats. Res dolent pels guanyadors i res de bo pels vençuts.
I allà estavem, veient la sèrie on només començar un soldat diu que “l’únic Kraut bo es el Kraut mort” i preguntant-me si en Perella de cop diria que havia reconegut el regiment on va lluitar el tiet Herz. Per acabar-ho d’amanir en Jerry li va començar a preguntar si reconeixia els escenaris per on anaven passant els americans triomfants, i jo patia per si l’altre responia que era a prop d’on al seu avi li va caure una bomba al cap.
Com a traca final, el capítol que vam posar tracta sobre el descobriment dels camps d’extermini i, coincidència o no, al poc de que els yanquis es trobin el primer camp en Perella va marxar a fumar un piti. Tampoc és que anar a fer servir el cendrer sigui la millor manera d’oblidar el tema, però gueno.
A banda d’incomoditats històriques, en Perella ens va alegrar la sessió amb una bonica anècdota. Al veure que ens agradava el tema WWII ens va preguntar si haviem vist “...una pel·lícula molt dolenta que es diu U571?”.
En Jerry va fer un bot del sofà com si estiguessin escopint a la tomba dels seus avantpassats boers i llavors els dos vam començar a fer escarafalls de que en Perella estès criticant la peli. Perquè mola un collò de mico.
La peli explica com uns americans molt guays capturen la primera Enigma i llibres de codis corresponents que els aliats van obtenir a la Segona Guerra Mundial. L’aparell en qüestió era un trasto alemany que codificava missatges, amb la seva captura els aliats els van poder desxifrar i va ser un dels factors que va decantar la balança a la Batalla de l’Atlàntic.
La gràcia de la peli és que està feta exactament com els clàssics de l’època però amb el pressupost d’una peli actual i mola un ou. Té els efectes especials actualitzats però conserva tots els clixés i flipades dels anys 40s. Com a valor afegir s’hi pot veure com maten a un Jon Bon Jovi que fa veure que actua i es reprimeix per no contestar “It’s my life, ye, ye, ye!” cada cop que li toca parlar.
Històricament la peli té tela. Si que es va capturar la primera Enigma a bord d’un submarí alemany, amb el petit detall que la missió la va dur a terme la Royal Navy i no els yankis. Els britànics van posar el crit al cel quan van veure que Hollywood els hi treia els mèrits, fins al punt que en Blair va discutir la qüestió al parlament i en Bill Clinton va respondre amb una carta assegurant que l’argument del film era totalment ficció. No va ser fins després de tot l’enrenou que es va incloure un missatge al final de la peli on es deixava clar que en realitat va ser la Royal Navy i no en Bon Jovi qui va capturar la primera maquineta.
En Perella no ens va parlar de errades històriques però ens va parlar d’altres anècdotes de la pel·lícula.
Resulta que els interiors del submarí es van filmar en una maqueta a mida natural que es va construir als estudis Cinecittà de Roma. Per reclutar extres per la peli els estudis van contactar amb tots els alemanys que estaven d’Erasmus a Roma, de manera que en Perella i els seus companys de pis van rebre una trucada de Can Hollywood.
La putada del rodatge era que els uniformes alemanys eren de llana, de manera que un cop et mullaves fent una escena en el submarí inundat et quedaves xop per la resta del rodatge. Els oficials del submarí eren actors alemanys coneguts (que si en Perella ho diu jo m’ho crec) i portaven vestits de neopré a sota l’atrezzo, però per la xusma que feia d’extra no n’hi havia.
Però no, a en Perella no el van agafar. Llàstima perquè hagués estat la hòstia tornar a veure la pilícula i veure com el col·lega es pega amb en Bon Jovi.
Resulta que al pobre Perella el van considerar massa alt com per moure’s sense problemes per dins del submarí i massa poc ros com per ser alemany. Van ser prou educats com per no dir-li que actua com el cul, que estic segur que és el cas.
Sigui com sigui, l'important és que el guacamole estava collonut.


Per cert, respecte al tema de la mala publicitat històrica:

The movie portrays a scene in which the U-boat crewmen machine-gun Allied merchant crewmen who have survived their ship's sinking, killing them as they float in their lifeboat. In contrast to the negative depiction of U-boat men in the movie as well as wartime propaganda, U-boat crewmen in reality were known to assist survivors with food, directions and occasionally medical aid.[5] Assistance to survivors only stopped after Admiral Karl Dönitz issued the "Laconia order" following a US air attack on U-boats transporting injured survivors under a Red Cross flag. In fact, out of several thousand sinkings of merchant ships in World War II, there is only one documented case of a U-boat crew deliberately attacking the ship's survivors: that of the U-852, whose crew attacked survivors of the Greek ship Peleus.[6]

http://en.wikipedia.org/wiki/U-571_(film)

Y otro Perrito Piloto!

Una tarda molt avorrida al Putu Pret. Una tarda d’aquelles que et fan trobar a faltar els clients.

Llavors ha entrat en Greg a la botiga i senyalant un dels frigorífics ens ha dit: Veieu aquella llauna de Cocacola? I llavors ha arrugat la bossa de paper que duia a la mà i l’ha llençat amb tota la seva força. N’ha tombat dues i si hagués estat en una fira ara tindria un d’aquells gossos de peluix de metre i mig.
En Hani i jo ens hem mirat i seguidament hem arrugat dues bosses més.
El joc ha estat simple. Primer havies de dir a que li tiraves, i segons si apuntaves a un sandwitch que estava sol (+ difícil) o a una fila de tres o quatre junts (+ fàcil) la puntuació variava. Tampoc és que apuntéssim els punts ni res, però bé.
L’André és un Team Leader i en principi quan ens ha enganxat jugant ens hauria d’haver reganyat, però el seu esperit brasiler ha pogut més que el deure. Ens ha demanat que li passéssim una de les pilotes i tal com li ha vingut l’ha chutat cap als frigorífics. No ha tocat res, però ha inaugurat una nova modalitat de joc que ha durat fins que hem vist que una senyora plantada a la porta, sense atrevir-se a entrar, ens preguntava si encara estàvem oberts.
En principi, a no ser que algun dels managers és dediqui a mirar les cintes de vídeo del CCTV, no ha de passar res.
Més tard, un cop hem tancat la botiga de veritat, he posat una mica de musiqueta per animar l’estona que em passo netejant les màquines del cafè. He descobert que tenim un CD amb la banda sonora de “Transamerica” que algun client es va descuidar. No he vist la peli, però se que es tracta d’un transvestit que fa un viatge per els EEUU amb el fill que acaba de descobrir que té. En base a això he suposat que la banda sonora estaria composta a base de Gloria Gaynor, Cher i Village People, però no. La BSO es basa íntegrament en música country. De manera que per arrodonir el dia m’he passat una hora escoltant banjos i aguantant com en Tony, un dels managers, se’n enfotia dels meus gustos musicals i feia com que imitava a un cowboy cada cop que passava pel meu davant.

The sorrow of Principe

El vol de tornada cap a Anglaterra va ser normal, sense happy hours ni res que els de Ryanair són conscients de que per Nadal ja es fan prou excessos, de manera que em vaig dedicar a llegir. Gràcies a nostre senyor glorificat que vetlla per nosaltres amb la seva gràcia infinita, finalment em vaig acabar la megatotxana (no per llarga, sinó per dura) de “The sorrow of war”, o sigui que la resta del viatge em vaig anar buscant lectures alternatives.
La primera va ser el cartell explicatiu de les normes de seguretat en cas d’emergència. Normalment aquestes instruccions venen en un full plastificat que pots trobar en la butxaca amb les revistes i la bossa per vomitar que hi ha al seient del davant, a sota de la tauleta plegable. Però a Ryanair el centímetre i mig que ocupa això és la diferencia entre que clavis els genolls a l’esquena del payo del davant o no. De manera que res de porta-revistes, les instruccions estan enganxades al seien i punt (i així només ocupen 0,1cm, mireusté!). El tema de la bossa per vomitar no està solucionat, suposo que arribat el cas s’espera que et guardis la potada a les butxaques.
La lectura, tot i no ser gaire original, era infinitament més entretinguda que el llibre. La veritat és que sempre m’ha fet gràcia que els avions estiguin equipats amb tobogans inflables i, si algun dia em toca fer-los servir, quan arribi a baix segur que li demano a la assistent de vol si em puc tornar a tirar. Doncs bé, llegir sempre és bo per aprendre coses noves i, ves per on, per utilitzar els tobogans aquests està prohibit portar sabates de taló o joies, la qual cosa puc entendre perquè podrien esquinçar la tela i els que venen darrera s’haurien de conformar amb jugar amb les armilles salvavides. Però el que vaig descobrir és que les dentadures postisses també estan prohibides als tobogans, a lo qualo no puc trobar cap explicació mínimament raonable. El pròxim cop que voli aixecaré la mà i preguntaré.
Un cop acabat de llegir això vaig passar a una cosa més intel·lectual. Vaig començar amb el que hi havia imprès en el paquet de galetes Principe que ma mare m’havia comprat pel viatge. I quina va ser la meva sorpresa quan començo a llegir i em trobo amb el missatge: + sabor, receta mejorada. Los tiempos cambian y principe también.
Quina putada. El gust de les Principe no pot cambiar, de la mateixa manera que seria una tonteria canviar el gust de la Nocilla, del Colacao o de la cola dels segells de correu. Vaig obrir el paquet, en vaig mossegar una i efectivament, el gust de les Principe a prendre pel sac.
De tant en tant apareixen a la bústia de l’E-mail missatges explicant moments estel·lars de la història del marketing. La meva preferida és la del tio que va estalviar deu mil milons de bilions simplement traient una oliva de les amanides que es servien en no sé quina companyia aèrea. Però la mega clàssica és la de la Cocacola.
Els marketineros de la Coke decideixen reformular la recepta de la Cocacola i fan una campanya de la hòstia per promocionar el nou gust. Els yankis van al super, troben la nova Cokeguay però descobreixen que no poden comprar la de tota la vida de manera que tothom es caga en la nova recepta i llavors la cocacola ha de tornar a treure al mercat el que ara es coneix com la Coke Classic.
Els de Ryanair si que llegeixen aquests tipus de mails i en prenen exemple i arriben a la conclusió que, si et pots folrar traient una oliva de les amanides, imagina la de pasta que pots fer si suprimeixes la teca en general i, posats a fer, també envies la butxaca de les revistes a prendre pel sac.
Els de Can Beukelaer en canvi envien aquests tipus d’e-mails a la paperera de no desitjats i em cagu’m tot que ara les galetes són un trunyu. Les galetes de tota la vida són un trunyu. Les galetes de t-o-t-a l-a v-i-d-a. Les galetes que jo em comprava a ca l’Oller quan anava cap al cole perquè era l’esmorzar més gran que et podies comprar amb 20 duros.
No és una bona manera de començar l’any. Sobretot si saps que un cop arribis a Londres t’espera en Livingston amb una altra de les seves flipades en la pujada de les travelcards. Que es veu que aquest home té una idea una mica distorsionada de com celebrar l’any nou.
Pel que fa a mi, el dia que surtin al mercat les Principe Classic em plantejaré de tornar a Barna.