dimecres, d’octubre 25, 2006

Les Brigades i en Saturio

El pare de l'angles poliglota no va lluitar al costat de cap dels meus avis perque la seva guerra va ser molt diferent. Ell va ser un home d'ideals que va marxar a ultramar per lluitar contra el feixisme. Els meus avis simplement es van trobar la guerra a casa.
En Saturio, de Madrid, no va lluitar al costat del brigadista perque no va lluitar al costat de ningu. La republica el va cridar a files pero va resultar que els fusells no eren compatibles amb les ulleres de cul de got que calcava. En comptes d'aixo es va passar la guerra a intendencia a Santomera, Murcia, on ell i tota la seva familia estaven com a refugiats i on va coneixer la que seria la meva avia.
El mateix dia en que la guerra es va acabar el meu avi passejava pel carrer quan un camio ple de "camises blaves" va parar i se'l va endur. Un dels que anava al camio era un payo que havia estat a intendencia amb ell i que tant bon punt els feixistes van guanyar la guerra se li va despertar un fort esperit nacional-catolic. El payo aquest era dels que s'enduia menjar cap a casa i debia pensar que el meu avi el podria comprometre, de manera que cap al camio.
Durant uns dies ningu va saber que havia passat amb ell. La gent del poble havia vist com els feixistes se l'enduien de davant de casa seva, pero ningu sabia ni a on ni perque. Finalment van esbrinar que estaba a la preso de Murcia, on s'hi va chupar uns quants mesos intentant esquivar la gana i les malalties. Alla, el 3 de juliol del 39, va celebrar el seu vinte aniversari. Alla va veure com un amic seu s'aprimava, enmalaltia i moria com molts d'altres.
Al cap d'un temps a ell i uns quants mes els van reallotjar en un convent de monjes on les condicions eren menys miserables. Pero el trasllat no va ser gaire agradable perque els van moure de nit i es van pensar que els farien "el paseillo", que vol dir que et fan caminar i despres et disparen a l'esquena.
La seva familia va haber de tornar cap a Madrid i la seva germana gran es va quedar per esperar-lo i cuidar-lo. De tant en tant li portava menjar intentant que coincidis amb els dies en que els guardies eren Carlistes, perque els Falangistes els "confiscaven" tot el que fos comestible.
Finalment el van deixar anar tal i com l'havien fet presoner, sense cap explicacio ni document. En plena nit ell i un altre home es van veure al carrer. Un altre cop van pensar en "el paseillo" i tant bon punt com la porta de la preso es va tancar radere seu van arrencar a correr cadascu cap un canto. Ell es va anar amagant fins arribar a la parada dels cotxes de linia de Santomera on el que venia els tiquets el coneixia i li va deixar els diners pel bitllet.
Quan finalment va tornar a Madrid es va trobar que la casa de la familia havia estat front de guerra i nomes en quedaven, literament, les parets. Pero estava viu.