Joaquima, heroïna de la carretera (títol amb doble sentit i arcén practicable de más de 1,5 metros)

Ve d'aquí i continua aquí.

Joaquima, a tu el que t'agrada és l'heroïna. Joaquima, ja se que ets addicta a la morfina. Joaquima, tu que jugues amb plastilina. Però, la plastilina no és cap droga, no? No, però rima que t'hi cagues.
La Joaquima és la profe que m'ensenya a conduir, però clar, com que he d'anar esquivant capellans i escopinades cada cop que em parla, cual Neo esquivant pistolots a Matrix, doncs no puc posar tota l'atenció que jo voldria al que diu.
I és que per ella també és difícil, que quan la Joaquima era jove era més fàcil instruir als conductors novells, sobretot perquè no hi havia cotxes i la terra estava poblada per llangardaixos gegants. Però clar, va venir un meteorit i s'ho va carregar tot i la cosa va anar evolucionant fins a la invenció del motor d'explosió i la Joaquima va haver de buscar-se una manera de guanyar-se la vida i les dosis d'heroïna.
El principal defecte que la Joaquima troba als joves d'avui dia és que estan acostumats a fer servir una màquina mística i obscura anomenada “ordinador”. L'ordinador és una cosa que té “jocs”, i també “videojocs”, que encara són pitjor, i llavors els nois estan acostumats a que apretant un botonet ja es fa tot i no pensen, i amb el cotxe no és així, perquè el cotxe és una “màquina”. Tu saps que és una màquina, nen? Si Joaquima, un cop en vaig veure una.
De totes maneres la Joaquima té esperances amb mi, perquè com que sóc pagès estic acostumat a treballar amb tractors (???).
Quan li vaig dir que em deia Flanagan va trobar que era un nom molt original. Jo li vaig explicar que és el patró dels pagesos, però es veu que per la Joaquima “St. Flanagan és el patró dels pagesos” significa “Els meus pares són pagesos, he crescut en una masia i des dels set anys que condueixo tractors i llauro les terres de la família”. O sigui que cada cop que m'explicava alguna cosa del funcionament del cotxe em deia que jo ho entendria millor perquè ja tinc experiència amb maquinària agrícola, i llavors jo li intentava explicar que no sóc pagès per la mateixa raó que mon pare es diu Jordi i no va matant dracs pel carrer, i ella em deia que buenu però que igualment la pràctica amb el tractor em seria molt útil amb el cotxe, i llavors jo ja no li deia res.
Però el problema amb la Joaquima no era cap d'aquests. El que realment interferia amb la meva educació vial era el fet que ella no acabes de tenir clar que si vaig a classes de conducció és perquè, curiositats de la vida, no se conduir. De manera que ella es posava molt nerviosa i deia “Per què no canvies de marxa si el motor va revolucionat?” I jo pensava “Revolucioquè?” i ella és posava histèrica i cridava “Què no veus que t'estàs apunt de menjar el cotxe de la dreta” i jo pensava “Que no veus que NO SE CONDUIR PUTARRASSA i m'estàs fent circular mentre tu vas escrivint un putu sms al mòbil!!!”.
La nostra relació no podia continuar així o sigui que vaig decidir que havia de parlar amb ella. De fet vaig decidir que havia de demanar que em canviessin de professor, però a l'autoescola em van dir que no n'hi havia cap altre de lliure fins d'aquí dues setmanes com a mínim, i total els altres profes també tenen pinta d'esnifar coses. Vaig decidir que havia de parlar amb ella i aconseguir que la Joaquima entengués que ens havíem de relacionar amistosament, perquè seria molt millor per tots dos si jo deixava de pensar en ficar-li el Renault Modus pel cul, marxa enrere i amb les portes obertes.
I llavors li vaig dir que s'havia de calmar i venir de casa ja drogada perquè no li agafés el mono a mitja pràctica. Li vaig dir que en realitat jo vull aprendre a conduir perquè em preocupo per ella, perquè quan li venen els atacs de tos sempre em fa patir que li agafi un patatús i jo no sàpiga conduir fins a l'hospital i llavors es mori i jo m'hagi d'esperar dues setmanes per fer pràctiques amb un altre profe. Que s'havia de relaxar i no posar-se histèrica cada cop que estic apunt d'atropellar un peató, que total de peatons n'hi ha de sobres.
I així és com la Joaquima i jo ens vam fer amics. I quan vam acabar la segona pràctica li vaig fer una abraçada (tant se val que ara m'hagi de fer la prova del sida) i ara cada dia conduïm tot cofois i ens acomiadem amb dos petons i jo li dic “adéu maca” i ella em diu “adéu preciós”. No se si va ser la conversa o que el seu camell li passa heroïna de millor qualitat, però jo aprenc més i la Joaquima està de més bon humor.

.

Vent del Pla: The Movie

Es que han fet una peli de Vent del Pla (Vent del Pla: The Movie), la qual m'ha fet força gràcia tot i que el comentari de l'Antonio Gasset sobre el film va ser “El guionista tiene el sentido del humor en el culo”, que jo trobo que és una mica exagerat... buenu, no.
I val, reconec que potser no hauria d'haver linkat la peli a segons quin lloc i demano perdó púbicament a Quipugui haver ofès... (de bon rotllo tius;) És que jo vaig veure que allà podies enllaçar el que volguessis i jo que se, no me'n vaig saber estar... ja sabia jo que el link faria llufa...

Joaquima, la profe farlera

A molta gent se li escapa que en Joaquin Sabina té una germana. És el que passa quan tens un germà famós, que tu quedes com en un segon pla, sobretot quan tens tots els vicis del germà però sense la part poeta. Més concretament quan ets una simple professora d'autoescola yonki. Més concretament encara, quan ets la meva professora de pràctiques.
La Joaquima, la germana perduda viciosa yonki i chunga dels Sabina de tota la vida. La mòmia tronada que em va rebre el meu primer dia de pràctiques i que es suposa que m'ha d'ensenyar a conduir, tot i que és més provable que acabi aprenent a fumar heroïna i fent l'examen pels voltants del camp del Barça quan és fosc.
Com molt bé deia un amic meu: A mi em passen coses, de bones i de dolentes, però em passen coses.
I aquesta no és bona.

Continua aquí i després aquí.

..

The way of the yoya (2 de 5)

Sempre m'havien atret les arts marcials. De petit tenia un arsenal del que a primera vista podien semblar pals d'escombres, però en realitat era la meva col·lecció d'espases i llançes. Després de veure una peli d'acció, normalment em passava la resta de la tarda fent bots, cridant i ratllant la majoria de mobles de casa amb els meus pals. Un dia ma mare es va emprenyar perquè estava farta d'ensopegar amb tot alló i m'ho va llençar a les escombraries. Va ser un dels meus traumes d'infantesa i en certa manera el que em va fer entrar en la “juventut”.
Amb això vull dir que no es estrany que amb la marató de pelis/documentals de l'estiu del '99 em quedés una mica flipat. Ja m'acostumava a pasar això al veure alguna peli d'hòsties, la diferència va ser que aquest cop al dia seguent la idea encara em rondava pel cap.
De totes maneres el seny es va imposar. Jo ja sabia que m'agafaven rampells d'aquests, de fet no feia gaire que m'havia gastat tots els estalvis en un equip d'amnea per anar a fer pesca submarina a l'hivern. La idea semblava bona, et compres un vestit de neopré i llavors ja et pots banyar a la platja tot l'any encara que faci fred. El problema és que vaig descobrir que, tot i que el neopré realment aïlla molt bé, la part de la cara que no et queda coberta es congela igualment i fa una pupita que flipes. De manera que vaig fer servir l'equip un parell de cops i ja està i a sobre a la primavera vaig fer una estirada i el vestit s'em va quedar petit. Si algú hi està interessat encara venc cinturó amb ploms, guants i ganivet waterproof a bon preu.
No volia que això es repetís. No volia apuntarme a un dojo, comprar-me l'equip, anar a dues classes i a la terçera dir “Hòstia puta, quina pupita” i no tornar-hi més i guardar l'equip a sobre del de submarinisme. De manera que vaig dir “Chaval, si d'aquí dos mesos encara en tens ganes, doncs t'hi apuntes, i sinó doncs no pasa res, que la homosexualitat avui dia està molt acceptada”.
Al cap d'un mes i mig vaig decidir que de perduts al rierol i em vaig començar a buscar professor. A mi el que m'hagués encantat és fer Kendo, però hi ha molts pocs dojos, les classes van cares i l'equip val una pasta. Les espases sempre han estat cosa de rics i diguessim que tradicionalment qui es podia permetre una espasa és la mateixa gent que avui dia es pot permetre un Leopard II o un MIG-29. A més, al Kendo només està permés atacar a l'armadura, que es precisament on no s'apuntaria en un combat de veritat (suposant que et trobis penya amb armadura que t'intenta tallar en dos quan vas pel carrer). També vaig pensar ja que ens hi posavem millor aprendre alguna cosa que es pogués fer servir en cas de necessitat. Vull dir que si et trobes en un merder no crec que sigui gaire fàcil trobar una espasa a mà, que a mi em faria molta il·lusió pasejar-me pel món amb un sabre a la cintura, però es veu que és il·legal i no vegis quin merder si vols viatjar en avió.
Però per sort hi han les arts marcials dels pobres, on no t'has de comprar ni armes ni armadura i amb un pijama blanc ja fas. Power to the pueblo.
Vaig acabar fent Karate Kyokushinkai per casualitat. Al gimnàs que estava més aprop de casa feien Karate i Aikido, entre d'altres coses. Jo dubtava de quin camí agafar, l'Aikido vindria a ser un estil tou i intern (luxacions, projeccions...) i el Karate un de dur i extern (hòsties). Com que no em sabia decidir finalment vaig aplicar una lògica molt simple. Pel mateix preu es feien tres classes d'hora i mitja de Karate a la setmana, i d'Aikido només dues classes d'una hora.
La primera impresió que vaig tenir del Karate va ser que, efectivament, quan et foten una hòstia fa mal, i encara més si qui t'està posant a caldo és un crio cinc anys i cinc pams més petit que tu.
La segona impresió va ser que quan no et foten una hòstia també fa mal. Les arts marcials en general són físicament molt completes, treballes velocitat, reflexos, força, elasticitat, resistència... En definitiva, tot i molt, la qual cosa significa que, quan començes a practicar-les i parteixes d'una condició física lamentable, les tiretes que tens al dia seguent fan que et plantegis si estàs fent arts marcials o estàs fent el burru. Em vaig passar dos mesos caminant com en Mazinguer Z i aguantant com els col·legues de la uni se'n fotien de mi. Als dos mesos vaig trencar una totxana amb l'escrot i ja no van riure més.

The way of the yoya (1 de 5)
The way of the yoya (3 de 5)
The way of the yoya (4 de 5)

Qué guapa soy, qué tipo tengo

Es veu que han tret “Aquí hay Tomate” d'antena d'un dia per l'altre. Quina pena.
Però que el miraves tu o què? Si, bé... només una part si l'enganxava fent zapping, la part on sortia la presentadora que està com un tren i té un morbo que flipes i sempre tenia la gentilesa de portar un escot que realcés els seus ulls preciosos. Espero que torni a presentar alguna cosa aviat. I a poder ser que en comptes de dir-se “El Tomate” que es digui “Los melones”.
Carmen, te quiero (i t'asseguro que em mossego la llengua amb molts d'altres acudits de temàtica vegetal, perquè sóc un senyor, i perquè no sóc vegetarià).