dijous, de juny 05, 2008

Jump in my car (fiu-fiu)

Comença aquí (i 1/2 part aquí)


Tot i que la Joaquima i jo ens haguéssim fet amics, ella continuava sent una drogodependent i jo en començava a estar fart, tot i que últimament només prenia farlopa light per això de la operación bikini. De manera que un dia després de classe li vaig dir que n'estava tip de que em fes la broma de deixar les xeringués usades a sobre el seient per veure si me les clavava al seure, que el primer dia fa gràcia però després ja cansa. I també que n'estava fart de que als semàfors aprofités per desmuntar el vidre del retrovisor per fer-se unes clenxes, perquè després sempre es posava a cridar “Pisale nano! Pisaleeeee!” i no se'n recordava mai de deixar-lo en la mateixa posició.
Li vaig dir que com que de totes maneres segurament es moriria abans de que jo pujés a examen, doncs era millor que em canviés de profe ja, per anar avançant feina. No se si li va molestar o no que la deixés, perquè amb la Joquima no sabies mai on començava la línia d'expressió i on acabava l'arruga. S'hi s'hagués chutat botox (a la cara vull dir, per variar i deixar descansar les venes) suposo que encara se li hauria estirat prou la fisonomia com per poder participar en un anunci de les panses de Califòrnia.
I així és com vaig deixar el proyecto hombre i un cotxe amb enganxines d'Escorpia per començar a fer classes amb la Joanna. Una professora normal i que per això a mi em semblava excepcional: complia l'horari, no tenia mai el nas irritat i explicava les coses. Segurament la resta de companys li devien fer moobing per tot això. A més la Joanna tenia la virtut de saber combinar a la perfecció les lliçons de circulació amb les converses de perruqueria, que incloïen la carrera esportiva del seu fill tenista, la seva admiració per la Presley-hay-que-ver-lo-elegante-que-es-y-que-estilazo-tiene-cuidado-
-con-el-stop y el seu despreci per l'Anna Obregón-y-es-que-mira-
-que-es-petarda-sube-el-embrague-más-despacio.
I llavors va arribar l'examen. La cultura popular diu que no t'aproven mai a la primera perquè tot l'entramat econòmic-polític del loby autoescoles-DGT (que és l'equivalent espanyol dels grups de pressió militars als EUA) està interessat en que et gastis la pasta en renovació de papers i pràctiques extres. La meva experiència m'ha demostrat que això no és cert, els examinadors no tenen cap interès especial en suspendre, simplement els hi porta molt fluixa el resultat i conseqüències de l'examen. Tot depèn de si a la felació/cunilingus del dia anterior la seva parella s'ho va currar o no.
A mi em va tocar l'examinador popularment conegut com a “el calvo cabrón”, i la seva parella es definitivament una inepta pel que fa al sexe oral. El figures era un antic instructor de vol i antic corredor de rallys i es va preocupar de deixar-ho ben clar, no fos cas que ens penséssim que era un simple, trist i desgraciat examinador de carnet. Ho vam pensar, sobretot perquè el cabronàs no parava de dir-me que anés més ràpid que si no s'avorria i de comentar-li a la Joanna que lents que eren els seus alumnes i que ràpid era ell quan feia rallys (clar, com que amb la calba era més aerodinàmic...). Si ja vaig entrar al cotxe nerviós, el calvo cabrón no em va ajudar gaire i la vaig cagar al parar-me en un stop amb el semàfor en verd. Hauria d'haver fet servir la morfina que la Joaquima m'havia regalat com a record, tot i que tampoc és que la resta de companys aprovessin. A més, en cas de dubte hauria d'haver apretat el gas, que vaig llegir que els del seient del radere són els que més pringuen en cas d'accident.
Tres setmanes després hi vaig tornar, mentalitzat a passar olímpicament del dèficit onanístic de l'examinador, que en aquesta ocasió va resultar ser el popularment conegut com a “el calvo no-tan-cabrón”. Però aquest cop la Joanna el coneixia i ens va fer un briefing sobre el payo en qüestió, a més d'un recorregut per les cruïlles trampa per on més li agradava passar, jur, jur, jur. I vaig fer un examen tant clavat que els peatons en comptes de creuar el carrer es quedaven aplaudint i els semàfors em feien l'onada. Total, havia d'aprovar perquè no em quedava ni un duro per renovar papers, de fet no m'estranyaria que a la DGT comprovin els comptes bancaris de la gent i no t'aprovin fins que no arribes a numeros vermells.
Segur que quan la Joaquima se'n assabenti em regalarà uns daus de peluix per penjar al tractor.

.


7 comentaris:

Lula ha dit...

FELICITATS!!!!!

Jo et regalaré un gat d'aquells que tenen els ulls fosforescents i que mouen el cap sempre-sempre-sempre....


Em sap greu per la Joaquima però, crec que per a ella eres un pilar important que la salvava del caos en que estava inmersa, la seva taula de salvació en mig de la tempesta...
En fins.

Jo vaig aprovar a la tercera. La primera vegada vaig saltar-me un semàfor, però és que era amagat entre els arbres, i al terra no hi havia pas de zebra ni res, de fet encara ara dubto que aquest semàfor existís.
La segona vaig saltar-me un stop, vull dir, osti, l'altre cotxe era un ou lluny, vaig fer un ceda i vaig accelerar en lloc de frenar i esperar-me mil hores.
A la tercera vaig aprovar, em va tocar circular més que mai i a més aparcar. Tot chachi.

No he tocat un volant mai més.

Besotes!!!

Roi ha dit...

felicitats company!
el vídeo és (també) genial. He flipat mandarines!

miq ha dit...

Flanagan en estat pur (again). I felicitats pel carné.

Red Pèrill ha dit...

Plas plas plas amic Flannie...

Flanagan ha dit...

Gràcies penya. Els meus primers punts del carnet van dedicats a vosaltres, tot i que encara no se en que gastar-los.

Roi, ja sabia que el videclis t'arribaria al cor, fins hi tot vaig posar un fiu-fiu dels teus al títol :)

defak ha dit...

Tard, però felicitats també!

Flanagan ha dit...

Merci, merci