Ordenatas per al cole

Cada dia és prenen milions de decisions. De fet quan anava a la uni vaig participar en un estudi sobre la matèria on cinc cops al dia t'enviaven un sms i llavors tu havies d'anotar l'última decisió que havies pres. Evidentment era un experiment remunerat. Una parida d'experiment remunerat per ser exactes.
Abans d'ahir vaig prendre la decisió d'anar a comprar Quelys per berenar. Sempre que vaig a Mallorca aprofito per comprar-ne unes quantes bosses, i sempre que ho faig penso que és una tonteria perquè les Quelys es comercialitzen a tot el regne d'Espanya, però per alguna raó només penso a comprar-ne quan sóc a la roca. Excepte abans d'ahir, que vaig prendre una decisió.
Assegut davant la tele vaig obrir la bossa, vaig obrir la boca i llavors vaig començar a mastegar alguna cosa que recordava en forma i gust a una Quely, però no exactament. Definitivament les recordava diferents, segurament perquè els Quelys que jo recordava no duien dos mesos caducats.
De manera que vaig prendre la decisió de tornar al Condis.
Quan entraves a treballar al Pret el primer que et deien és que si algun client trobava un producte caducat havies de cridar al manager immediatament perquè li fes una fel·lació i llavors tu havies d'agafar un dels fuets especials que hi havia per aquestes ocasions i començar a flagel·lar-te. Jo no tenia cap intenció de que aquella pobra gent patis cap mal, de fet veient el panorama el tema de la fel·lació tampoc em feia gaire il·lusió, jo l'únic que volia era berenar Quelys. Vaig anar a parlar amb la caixera amb una mirada d'aquelles que intenten transmetre complicitat, una mirada de bon rotllo, una mirada de "tranquila, que jo també m'he trobat en la teva situació". A la qual em van correspondre amb una mirada de "m'importen una merda les teves Quelys dels collons".
La Yoli li va cridar a la Yessi que on estava el Yonny, i la Yessi li va contestar que reponiendo i llavors la Yoli em va dir que anés cap al fons del super i que "se lo cuentas al chico". Evidentment vaig passar de tot i vaig anar directament al prestatge de les Quelys, a on al cap d'uns minuts va aparèixer el Yonny preguntant que què passava. Home, passava que totes les bosses portaven dos mesos caducades a excepció de les tres del fons que només en portaven un i mig. Aquell Condis era un putu geriàtric de Quelis, de fet gairebé em sentia obligat a tractar a les bosses de vostè, de fet si algun dia em trobo una bossa d'aquelles a l'autobús m'aixeco i li cedeixo el seient.
Finalment em vaig haver de conformar amb un paquet de MarieLu i unes Artiach com a substituts i vaig anar a trobar-me amb la Yoli de nou, que no em va reconèixer i em va intentar cobrar i llavors jo em vaig haver d'identificar com "el de les Quelys", possiblement una de les maneres més estúpides de presentar-se. De totes maneres la Yoli va considerar oportú cobrar-me i després tornar-me els calers de les Quelys, uns 2,99 euros exactes que ella es va preocupar de donar-me amb la major quantitat possible de monedes d'un cèntim. Evidentment de la fel·lació ni parlar-ne.
Quan vaig marxar ningú s'havia molestat a retirar les Quelys de la venda, suposo que es devien quedar allà fins que algun autocar de l'Inserso vingués per portar-les a Benidorm.
.

Por la gloria de mi madre

El fill dels veïns de ma mare té set anys i fa sudokus per hobby. Suposo que això, més que en superdotat, el converteix en una aberració de la natura. A més es veu que aquest estiu, l'ultim dia de cole de camí cap a casa ja va treure el quadern d'exercicis i es va posar a fer feina a l'autobús. La qual cosa el situa en alguna categoria pròxima a l'anticrist.
L'altre dia vaig enganxar al Damien en qüestió a casa i sorprenentment estava jugant a la Nintendo DS, una activitat que no requereix complicades operacions matemàtiques i en la qual conseqüentment era un petardo. En veure que estava jugant al Super Mario li vaig començar a explicar emocionat que de petit jo també hi jugava i ell em va dedicar una mirada com la que jo faria si algun dia la meva avia m'explica que de jove fumava porros. Indignat i amb ganes de deixar les coses clares sobre la meva gran superioritat en la matèria li vaig demanar si li importava deixar-me intentar fer una partida. Jur, jur, jur... te vas a enterar mequetrefe.
El molt inconscient em va començar a donar indicacions de com funcionava el videojoc sense deixar anar la consola, i jo cada cop més impacient li anava estirant de les mans i dient que ja sabia com anava. Saps perquè sé que només hi ha un botó per saltar i un altre per corre de pressa/disparar? Doncs perquè aquest joc va néixer en una consola que NOMÉS tenia dos botons, però això va ser abans que tu naixessis, cacho rookie! A més, el molt inculte em deia que si agafava una flor en Mario es tornava “forner” i llavors llençava boles de foc. No se en quin moment les noves generacions van decidir que en Mario canviava de professió, perquè en Mario és lampista i prou, l'unic que passa és que si toca una margarita es torna piròman, però continua sent lampista.
Finalment em va passar la Nintendo i per el poder de Greyskull vaig començar la partida, vaig agafar tots els bolets i floretes dels collons, vaig entrar al castell hortera i vaig aixafar a la tortuga punkie gegant. Chupate esa mini-friki sudokeru, quan jo digui alguna cosa d'en Mario tu digues amén.
Li vaig tornar la consola i li vaig dir que algun dia potser li ensenyaria a jugar a l'Street Fighter, a la qual cosa va tornar a posar cara de no entendre de que parlava. Pobret, segur que ni tant sols sap qui és en Daniel San ni els Goonies ni res, però com a mínim ja té clar que l'experiència és un grau.
.

Venía por lo de la mamada (Full Guateque)

El problema de les promeses és que poden no complir-se. Potser va ser la maduresa o quelcom àdhuc, però em sembla que la cosa no va anar ben bé per on havia d'anar. Personalment el meu referent més immediat pel que fa a comiats és la peli aquella d'en Tom Hanks on tenien una suite d'hotel amb dues centes persones, la meitat de les quals eren dones públiques i una d'elles intentava reproduir-se amb un ase que acabava morint de sobredosi i depositat a l'escensor de l'hotel potes enlaire. Però és veu que el nostre presupost no donava per bestiar. Ni per ases. Ni cap dels amics d'en Bakerin era el Guerrero Americano.

Com que les tradicions són les tradicions, la cosa va començar vestint a en Bakerin amb unes malles negres, uns escalfadors, una samarreta amb el lema “Venía por lo de la mamada”, una perruca afro i unes ulleres de Rappel. Diguens originals. I llavors va començar un llarg peregrinatge fins a un recinte firal, en algun lloc remot de l'Hospitalet, on en Bakerin havia de fer la seva entrada triomfal en un festival eròtic. Diga-li eròtic, diga-li porno.

Al final la entrada no va ser tant triomfal perquè al cap de mitja hora de voltar perduts per l'Hospi en Bakerin havia decidit ditchar el seu uniforme i convertir-se en normal. Més o menys aleshores vaig acceptar la idea de que ningú intentaria follar-se un ase.

El festival, la veritat, me l'imachinava més gran. Tot i així va ser el meu primer encontre amb el porno en viu i curiosament vaig descobrir que, tot i veure dues chavales farcint-se mútuament amb artilugis varis, més que morbo em feia gràcia. El porno és pot consumir de moltes maneres, però definitivament envoltat de senyors amb càmera de vídeo i dubtós interès cinèfil no és la meva preferida. Sempre m'ha fet gràcia la gent que segueix el futbol però que mai hi juga, i em sembla que en aquell festival hi passava més o menys el mateix.

Després de dues hores de veure aerobic non-stop tots estàvem una mica saturats, per no dir avorrits, i jo ja havia preguntat i m'havien dit que no hi havia cap equí al programa, de manera que vam decidir anar a un altre lloc on, a part de mirar, poguéssim sucar.

Però abans d'arribar al restaurant havíem d'escapar de l'Hospitalet, trobar la parada de metro i superar l'efecte “hòstia, es que de dia el camí es veia diferent i hi havia menys gent amb cara d'assassí pel carrer”. Tothom tenia la seva opinió sobre quin era el camí a seguir, però en Tron estava especialment entestat en que el Nord en realitat estava cap al Sud i promocionava la seva candidatura amb frases del tipus “Hacedme caso coño! Que si me se orientar a 10.000 piés de altitud como quereis que me pierda aquí!”. La qüestió es que aquell matí en Tron en entrar a la plaça reial havia comentat que alló era plaça Catalunya i que Montjuic estava a dos carrers, de manera que vam optar per anar en direcció contraria de qualsevol indicació que fes ell i vam arribar al metro a la primera.

Els col·legues d'en Bakerin havien planejat el comiat de solter en plan sorpresa, i per que tot fos com més sorpresa tot i que el comiat es feia a Barna la gràcia és que totes les activitats es feien a prendre pel cul de Barna. Directament no recordo en quin coi de terme municipal estava el restaurant, però una mica més enllà s'acabava l'univers i el temps i l'espai es transmutaven i tal. Com a únic referent geogràfic puc dir que la cambrera vivia al Prat, suposo que en algun avió. Era amiga de la Jopelina (nòvia d'en Jope) i ens va donar un tracte la mar de personal i simpàtic. Nosaltres li vam correspondre decidint que devia ser lesbiana basant-nos en que portava el cabell curt i que utilitzava el pronom feble “neng” i l'adverbi “ejque”.

Als postres un cop més va recaure en mi, en qualitat d'autòcton, la decisió de veure a on coi anàvem. La meva primera pensada havia estat portar-los a l'Arena, bàsicament per explotar una mica més la samarreta tunejada d'en Bakerin, però com que la samarreta no havia durat ni mitja hora doncs la cosa ja no tenia tanta gràcia. En Tron i en Gestor estaven entestats en anar a un puticlub “però solo para tomar una copita”, però per sort la cambrera ens va dir que coneixia una disco a barna i, més important, que ens hi portava en cotxe, de manera que vam acordar esperar a que acabés el seu torn en un pub al costat del restaurant.

No recordo com és deia la discoteca on vam acabar, només que estava al davant del CaixaForum, que era la mar de pija i que estava tant buida que no es van poder permetre el luxe de vetar la entrada a una colla d'arreplegats que no calçaven nàutiques. Pel que fa a la cambrera, tot i que el vocabulari seguia igual, en sortir del restaurant havia passat per un Corporación Dermoestética a posar-se uns implants o algu. La qüestió és que vam decidir que amb botes i samarreta ajustada ja no era lesbiana. Tampoc és que cap de nosaltres ho pogués comfirmar.

A la discoteca no hi havia massa a fer. Podies escollir entre mirar-li els pits a la cambrera heterosexual o mirar-li les calces a la gogo, que estava convenientment vestida amb minifalda i situada en un podi excessivament alt. La resta de la discoteca estava ocupada per set nens i nenes de 12 anys que venien d'un casament (osea enlace) i no hi havia cap indici d'ases, caballs o similars.

No em queixo pas, va ser un bon cap de setmana entre col·legues i ens ho vam passar de fruta madre. De fet em sembla que ho hauríem d'haver plantejat així d'entrada. De totes maneres suposo que quan es casi en Tron ja anirem amb el seu avió a Tailàndia o algun altre lloc on les lleis de protecció dels animals siguin convenientment ambigües.

.

Unintentional porn?

.

Venía por lo de la mamada (Intro)

Venía por lo del bodorrio (Intro)

Venia por lo del bodorrio (Full pepito)  

.