Uiiiiiiiiiii, casiiiiiiii

Si bueno no, anava a publicar quelcom àdhuc però he pensat que ja que hi sóm millor m'espero al juliol.
.

Eñlkyiosdsdfio, o algu axins

Flickrjant he descobert quatre foticos del volcà aquest que van batejar en honor al que va sortir després de fotre-li quatre hòsties amb la mà oberta a un teclat d'ordenata. La cendra de la erupció serà un problema gros pels avions, però en foto queda la mar de bé.

.
http://www.flickr.com/photos/rebba/4537961730/in/photostream/
.
Wow, Nike trobat més:
http://www.flickr.com/photos/skarpi/4534593596/
http://www.flickr.com/photos/skarpi/4505369452/in/set-72157623714438050/
http://www.flickr.com/photos/skarpi/4527797541/in/set-72157623714438050/
Bé, de fet tot el set Volcano de l'Skarpi este està molt bé.

Yerko Drunkenmaster

Ahir a la nit em va passar això. Bé, més o menys, perquè jo no anava amb la churri, anava amb la bici, ells eren tres i el garrulo que va intentar girar-me la cara en plan “accident” va fallar per més de mig metre. I tampoc vaig baixar de la bici per fer Rocky VII ni res. Vaja, que en realitat no em va passar res, però va anar d'un pel. Buenu, vale, va anar de mig metre, però buenu. Jo que se...

I llavors vaig seguir tirant Gràcia amunt cap a casa mentre anava rumiant si havia seguit el virtuós camí del noble guerrer que evita el combat i tal o si en realitat hauria hagut de baixar de la bici i fer un karate a muerte en Plaça del Sol en plan justicier. Quidicir que a mi rai, però potser demà ho proven amb algú que tindrà menys sort que jo, i potser hauria hagut de fer un rollo “no sabes como la has cagao neng, que te vi crujir” i llavors el pròxim cop ja no s'haurien atrevit a provar-ho i alguns futurs peatons s'haurien evitat rebre jòsties. Los caminos del senyor son inescrutables oiga...

I uns tres carrers més amunt vaig deixar de filosofar perquè em vaig trobar amb un crack que s'havia estirat a dormir la mona en un sofà vell que algú havia deixat a la vorera. Vaig passar de llarg, però llavors vaig pensar que si els tres happy slappers seguien pujant pel mateix carrer i el trobaven, segur que com a mínim li chorissaven la cartera.

El vaig despertar en plan papa. En plan papa que té un fill vint anys major que ell. Li vaig dir que potser era millor anar a dormir a casa, que allà feia fred, que era tard, i ell era molt simpàtic i m'anava dient que sí a tot. I llavors li vaig preguntar que a on vivia i també em va respondre que sí.

Després de rascar-se la barbeta i mirar amunt, com qui està intentant calcular la trajectòria orbital de Mercuri, va aconseguir dir-me que es deia Yerko i que no tenia ni fava d'on vivia però que era a prop de Joanic. De camí cap allà em va anar explicant el que li havia passat en plan Ciutadà Kane, amb molts flashbacks i tal, un artista de la narració.

Ell era chilé i havia anat a beure amb uns amics peruans seus, que després eren bolivians, i després eren peruans un altre cop. Havia acabat massa begut i els peruans l'havien deixat sol i llavors els bolivians resulta que eren uns amb qui s'havia pegat després. A la cara no tenia la més mínima esgarrapada o sigui que suposo que els bolivians devia ser algú amb qui s'havia insultat una mica i prou. També em va semblar entendre alguna cosa sobre putes, però dubto que en Yerko estès en condicions.

Havia viscut a Girona i feia dues setmanes que s'havia mudat a Barna, de manera que no tenia massa clar on era casa seva. Vivia amb tres brasileres i dues franceses, que després eren cinc brasileres i dues franceses i després tres brasileres i prou i finalment se li va il·luminar la cara i va cridar “calle Tordera 55!”. A vegades l'orbita de Mercuri es calcula de la manera més tonta.

De camí cap a allà a cada cantonada deia que allò li sonava i que era el seu carrer i un cop al carrer Tordera a cada cantonada deia que alló era casa seva. I llavors jo li deia “Però no haviem quedat que era Tordera numero 55?” I ell deia “Ay, si es verdad, nopassares, nopassares...”. Com a mínim cal reconèixer que efectivament casa seva feia cantonada.

El problema llavors va ser que no tenia clau. Li vaig dir que truqués al pis i ja està, però llavors en Yerko es va mirar el porter automàtic com qui mira de desactivar una bomba on tots els cables són vermells. Com que es veia venir que despertaria a tot l'edifici abans de trobar el pis correcte, en un moment d'inspiració li vaig preguntar si s'havia mirat també les butxaques de la caçadora. I bingo. Va treure la clau, va ficar-la a tots els llocs possibles menys a dins del pany i llavors li vaig agafar jo i li vaig obrir la porta.

Sempre em quedarà el dubte de si allò de les brasileres era veritat.

.

.

Chist in da paret

Fragonetapower's courtesy.
.

Cap Trafalgar in da sunset

Far al cap de Trafalgar

Cadiz així en general

- El Cazón és un peix.

- El Gallo és un peix. I té llom.

- Els chipirones no són chipirones, són puntillitas.

- Tenen una gaseosa La Casera amb gust de llimona.

- Et pregunten si el te el vols amb aigua. Su juro.

- Les tapes són mig plat, les mitjes racions són un plat i la ració sencera no vaig tenir collons de demanar-ne mai cap.

- Els No me pises que llevo chanclas encara estan vius i el seu nou hit és “24 horas en internet, ouyeah”.

.

Da King of da Fridge 2

1,2,3,4...

 

També hem aprofitat els imans del comiat de solter d'en Bakerin...

Da King of da Fridge 1

Quan en Bakerin va marxar de Londres em va deixar en herència un joc d'imans de l'Elvis que havia guanyat en un concurs de l'oficina. Aquest any els reis li han portat un joc d'imans amb paraules a la Fragonetapower. El nou hobby de casa és passar les tardes davant de la porta de la nevera.

 

 

 

ABERRUCHO

Flanagan: Ei, aquest vespre portaré aberrucho, que la meva àvia n'ha fet i m'ha dit que em passarà un tupper.

Fragonetapower: Lo cualo?

Flanagan: Que portaré aberrucho?

Fragonetapower: I què és?

Flanagan: No saps què és?

Fragonetapower: No.

Flanagan: No has menjat mai aberrucho?

Fragonetapower: No, què és?

Flanagan: UNA POLLA COMO UN TRUCHO!!

El recurs fàcil del dia dels innocents...

Clash of Titans: Don't look at the fava or you will miss all that heavenly glory

21:15 hora zulu. In da haus. In da kitchen concretament. La Fragonetapower porta mig minut assenyalant-me amb una baina de fava, amb la mirada excitada i sorpresa. Em sembla que se suposa que aquest gest ha de provocar alguna mena de revelació transcendental en la meva persona, però de moment l'únic que està aconseguint és preocupar-me força. Per alguna raó la tia no para de mirar-me als ulls amb les pupil·les dilatades i alternativament llença mirades d'estupefacció a la simple, trista i tirant a passada baina verda dels collons. Com que jo em limito a aguantar la cullereta plena de yogurt entre el pot i la meva boca, la paya se m'està posant nerviosa i cada cop em va acostant més la fava i prolongant les mirades inquisidores cap al vegetal. Definitivament s'espera que emeti algun judici sobre la fava, i més val que ho faci ràpid perquè la col·lega no para d'apropar-se i acabar apunyalat per una fava és una mica trist.

La fava. Un vegetal. De color verd. Per fora i també per dins. Si, la fava. La fava. Ui, la fava, és la bomba... he dit que és de color verd? De petit m'agradava menjar-ne de crues, és com típic de Santomera, el poble de la meva àvia, però curiosament cuites no m'agraden gens. És de les poques coses que no m'agraden. La fava. Si, definitivament la puta fava és de color verd.

Molt bé Flanagan, ho li dius alguna cosa o li fots una hòstia i surts corrents, però és això o esperar a que la Fragopows entri definitivament en bean carnage mode. Hauràs de fer servir la eloqüència per poder sortir-ne viu: “Hum... aja... una fava”. I ella “Siiii tiu! Una fava!”, somrient, relaxant-se, abaixant la fava, deixant de treure escuma per la boca.

A vegades la vida és més senzilla del que sembla. I les persones també. No vius amb una assassina tronada. Només amb una inofensiva i bellíssima persona mitjanament tronada que acaba de descobrir que, el que ella es pensava que eren les mongetes verdes més grans del món, en realitat són faves.

De petit hi havia un conte estúpid d'aquells que ens explicaven al cole on una guilla i un cérvol, d'aquells que són sedentaris i viuen en comunitats agrícoles, decidien plantar tomàquets plegats. Llavors la guilla li deia que per repartir-se la collita ella és podia quedar tot el que sortís de terra cap amunt i el cérvol és podia quedar la part de la planta que quedava sota terra. Llavors el cérvol després de la collita pringava cacho i li deia a la guilla que era una mica cabrona i que contractaria al porc senglar, que era advocat mercantil, i li fotria un puru. La guilla li deia que no s'enfadés i que l'any següent ho podien fer a l'inrevés per fer les paus, que ella és quedaria la part de sota terra i el cérvol tot el que sortís a fora. I llavors la guilla proposava de plantar pastanagues. Que caaaabrona.

Doncs la Fragopows podria fer negocis amb la guilla. Si semblen mongetes deuen funcionar com les mongetes, no? O sigui que va desgranar pacientment totes les faves i llavors va agafar les baines i les va posar en una olla a bullir amb patates. Davant la manca de discernir, la virtut d'insistir. Em va preguntar si eren comestibles, i jo li vaig contestar que creia haver sentit que durant la guerra es feia, però que també es bullien garrofes per fer xocolata i em sembla que amb cap de les dues coses et donen estrelles Michelín. Es com a la xina, que durant la Gran Fam la gent menjava sorra, però per alguna raó és una tradició culinària que amb el temps s'ha perdut.

Vaig declinar la invitació i no puc opinar, però la Fragopows semblava prou contenta amb les baines aux pomes de terre. Si és verd té vitamines, no?

.

.

Bon Nadal chent!

Lu ditx. Mengeu bé i cagueu fort.
.

.

Clash of Titans: Da key of da question

17:40 hora zulu. En una mega-masia perduda per l'empordà em sona el mobile.

- Digamelón?

- Ei Flanagan, tiu, que tinc un problema molt greu, que porto una hora intentant sortir de casa i no puc obrir la porta.

- Has provat girant el pany?

- Capullu, que la clau no gira, que la porta s'ha cascat i no puc obrir. Ahir vaig tancar per dins perquè no veníeu cap dels dos a dormir i ara no puc sortir.

- Nu se tia, sempre pots saltar pel balcó i sortir per casa dels veïns. I ja de pas et presentes.

- Pel balcó? Vols dir?

- Si clar. Si caus et mates però si no podràs sortir.

- Capullu! Buenu, vale.

- I per cert, llavors això vol dir que quan jo arribi no podré entrar?

- Pse... ja deixaré els veïns avisats.

La Muppetina li va fotre un parell d'hòsties més al pany de la porta i finalment va treure el cap pel balcó, per saludar als nous veïns i preguntar si els importava que saltés. El veí molt amable li va dir que si, que li deixés un moment per poder avisar als seus companys de pis, i després li va dir que millor que saltés directament i que els seus companys flipessin mandarines de trobar-se una tia pel menjador.

I al vespre vaig arribar jo, i em feia molt pal haver de jackiechanejar per entrar a casa, però va ser ficar la clau al pany, girar-la i ja era dins. Humm...

A buenu, si, es que resulta que la clau de casa de la mare de la Muppetina és igual que la nostra, però només serveix per obrir la porta de sa mare, la nostra no, de cap manera, encara que ho provis durant una hora...

.

.

Somelier

El fill dels veïns de ma mare continua sent un crack:

Ma mare: Que te gusta la galleta?

Damien: El gusto no, pero de sabor si.

.

.

Bocata Cubatero

A vegades sento la crida de l'aventura, el desig d'anar a terres llunyanes i poc explorades, de deixar la comoditat del món quotidià i acceptar el desafiament d'allò desconegut. L'altre dia vaig anar a Badalona.

Des de que vaig deixar d'anar al Yoya's Gym el meu contacte amb el dojo és resumeix en dues cites anuals. El memorial d'en Peluco que fem a la platja de Castefa, o sigui que això no compta com a viatge d'aventures perquè és un territori que fa temps que ha estat evangelitzat per l'Ordre dels Camacus Descalços. I l'Open de Catalunya de Kyokushinkai, que sempre organitza el dojo a la seva ciutat.

Fa temps que el Yoya's va decidir que per què conformar-se amb un campionat nacional quan pots fer un open internacional on hi hagi més competidors que al propi campionat estatal. O sigui que un cop a l'any es munta un sarau important dins el molt modest món del karate, i aquest cop fins i tot van sortir a la Televisió de Badalona en una entrevista prèvia on és feia una demostració de “El ataque del Dragón” i per acabar curraven al presentador.

Però el més important és que després del campionat hi ha sopar. Un sopar d'aquells on per regla general el menjar és opcional però la beguda ha de ser sangria i després s'ha de sortir a petar l'oferta d'oci nocturn de Badalona, raó per la qual em vaig passar el sopar repetint “Siusplau, al Pichichi no”. El Pichichi és una disco/pub amb tant de glamour com el seu nom indica i on es passen la nit projectant partits de futbol. És com una barreja entre Estudio 54 i Bar Manolo. Per això aquest any els col·legues van escoltar les meves súpliques i vam anar a parar al chiringu del costat, al Sarau. A Badalona hi ha un dèficit important de creatius de noms de disco.

Els col·legues només feien que desesperar-se davant la meva prodigiosa lentitud amb els cubates (a vegades m'he plantejat d'anar a la barra a demanar més glaçons) però al final em van acceptar tal com sóc, i a sobre vam tenir una hora extra de gresca perquè era el dia del canvi d'horari. Llàstima que el DJ del Sarau no ho havia previst, si és que hi havia DJ. Creiem que tenen les sessions de música gravades en CD i punt, és l'única explicació que vam trobar al fet que a l'última hora és repetissin totes les cançons de quan havíem entrat. Simplement van tornar a posar el primer CD.

Finalment es va acabar el sarau (oju al chist) i vam plegar, no sense abans fer un bocata cubatero. És el ritual amb el qual s'acaben les gresques a Badalona city, has d'anar al bar que hi ha en una rotonda i cascar-te un bocata lomo-queso, i si ets un moñes que ve de Barna doncs uns xurros amb cacaolat. I després cap a casa. Jo volia anar amb metro i llestos, però em van començar a acollonar de que si a aquelles hores hi ha molts malotes al metro i que jo portava càmera de fotos... i si tres cinturons negres de Kyoku no ho veuen clar t'ho acabes pensant dos cops. O sigui que a les 5 de la matinada els campeones em van portar cap a Lesseps amb cotxe. Ja ho dic sempre que el Karate mola.

.

Oju amb el fotògraf que es fot pel mig.

.

La dieta de l'aerobox (per dir quelcom àdhuc)

Ni la dieta de la carxofa, ni la dieta de l'ou ni hòsties. La Fragonetapower ha portat els programes per perdre pes al següent nivell. Ella no diu que menjar exclusivament carxofes no ajudi a aprimar-se, però és una dieta que té un defecte de base, i es que al capdavall continues ingerint aliments. Per això ha desenvolupat la dieta de l'spinning/aoròbic/pontenforma, que consisteix en substituir els menjars per anar al gimnàs. No hi ha res com cremar uns greixos i calories que... ni tant sols has ingerit! Realment és un sistema infal·lible, t'aprimes al mateix temps que et poses catxes, llàstima que en el procés t'hagis de morir. Això sí, el cadàver tindrà un tipet que flipes.

I a banda d'això, al barri hi ha una velleta que, quan el seu gos acaba de fer les seves necessitats, es treu un tros de paper de vàter de la bossa i li eixuga el cul al pobre quisso.

I abans d'ahir a la perruqueria em vaig cascar el disc d'en David Bisbal sencer.

.

.

La nit dels fantasmes (i de gent disfressada també)

Hi ha qui diu que els plans, si surten de forma inesperada, són més guais. O sigui que si el plan resulta ser una festa de Halloween on se suposa que hi has d'anar disfressat i te'n assabentes tres hores abans, doncs deu ser guai de collons.
Jo vaig sortir de casa tranquil·lament a comprar un parell de parides, i ja que estava pel centre vaig trucar a la Claud i en Deif per berenar o quelcom àdhuc, i llavors la Claud se li va ficar al cap que no podia ser que tota la gent guai estès anant a festes de disfresses i nosaltres fóssim uns pringats, i llavors en Deif va recordar que un col·lega del curro feia una festeta a casa, i llavors a la Claud li va faltar temps per animar-nos a tots.
Quan no hi ha ni temps ni recursos i totes es botigues estan tancades, toca muntar-s'ho rotllo Equipo A i treure alguna cosa que funcioni d'un munt de ronya.
Recurs tope fàcil: Llençol blanc pel cap, dos forats per veure-hi i... uei, sóc un fantasma! Però ho vam descartar ser massa mega hiper cutre salsitxeru.
Recurs moderadament fàcil i prou resultón: Pantalons blancs, samarreta de maniga llarga blanca, un llençol estripat a tires i enrotllat pel cos a base d'imperdibles... sóc un mòmiu tiu! I a més et permet el recurs fàcil de ballar rotllo robocop/thriller all nite long. La Claud i jo ens vam aferrar al clau ardient.
Recurs tope fàcil i per quedar-te amb la penya: Una tovallola a sobre el cap, abric llarg a sobre, uns guants enganxats a les mànigues de l'abric... uala, l'home sense cap! Éxit assegurat tu. Li vam encolomar a en Deif amb l'excusa de que era el més alt.
I llavors vam arribar a la festa, i ens va obrir la porta l'amfitrió, l'home al qual devíem la sort de poder estar en una festa de Halloween. I el tiu portava una disfressa que consistia en un bigoti com el d'en Hitler... i ja està. Quins collons... Va triar bé la disfressa, anar de fill de puta li esqueia prou.
I llavors vam entrar al menjador i evidentment ningú anava disfressat, perquè el llençol en el qual la novia del feixista genocida, que anava disfressat de Hitler, s'havia embolcallat no compta. De que collons es suposava que anava? De zombie que acaba de sortir de la dutxa?
La festa era bàsicament un concurs de veure quanta estona seguida eres capaç d'estar sense moure't de la cadira. Si a sobre no parlaves comptava doble. Per intentar sobreviure vam assaltar l'ordenata que feia de sound system i vam començar a posar cançons a la cua de reproducció de l'Spotify per intentar reanimar la cosa. Però no vam comptar amb que l'Eva Braun feia el mateix cada dos per tres, amb la diferència que la perraca passava del concepte cua de reproducció i anava fent de pseudoDJ tallant-nos les cançons i posant-nos tota la discografia de la Gwen Stefani, però només el primer minut de cada cançó.
Com que els coberts que hi havia eren de plàstic i no em podia tallar les venes ni res (cuidao amb l'acudit, que anava disfressat de mòmiu... les venes... bé, és igual) em vaig dedicar a menjar patates fregides compulsivament, intercalades amb trossos de pizza Terradelles, i mentrestant anava escoltant com el figures del meu costat s'intentava lligar una tia amb frases com ara “Ahún no te he contado la historia de mi vida... y es muy interessante” o la apoteòsica demostració de poesia simbolista “Te han puesto las esposas del tiempo” assenyalant el rellotje de la paya. I si chatos, la chavala li va acabar comprant loteria, mientras el le tocaba los timbres del amor.
I llavors la Braun, en veure que com a mínim dos s'ho estaven passant bé, va apagar la música i va dir molt educadament que fotéssim tots el camp de casa seva, que el seu manso feia estona que estava a la seva habitació dormint la mona o escrivint el Mein Kampf o algu i que volia anar a algun lloc a veure si trobava algú que li arrugués el llençol. I allà estava jo, sense música, sense patates fregides i preguntant-me per què sempre que necessites una escopeta retallada no n'hi ha cap a mà.
Per sort a l'últim moment havia aparegut un tal Toby (no, la mascota olímpica no) que va aixecar el dit hi va dir que ell coneixia un payo que feia una festa allà al costat, i que si portàvem beguda hi podíem anar. Em va assegurar que allà hi hauria música i patates fregides, o sigui que per pur instint de supervivència hi vam fer cap.
Nens, deixeu-me dir que el futur és dels guiris. Sobretot dels guiris que no solament lloguen un pis sinó que també lloguen el terrat i el mini-loft del costat per poder-hi fer festes. Bàsicament el col·lega d'en Toby tenia la seva pròpia discotheque particular, amb taula de mescles, llums de colors, calaveres i mariconades vàries de Halloween per la paret, una terrassa chill out pels porretas i una banyera plena de llaunes de cervesa. I patates fregides, les que vulguis.
I la gent... ui la gent... eren tots más modernos que el rayo laser. N'hi havia que eren tant guais que eren argentins i tot. I tothom anava disfressat en major o menor mesura, com per exemple la bruixa/fada/guatever que anava tant borratxa que de tant en tant s'equivocava de canto i em fotia ma al cul en comptes de al seu novio. És molt estranya la sensació de tenir a un tio que et demana perdó perquè la seva novia t'està fotent mà.
Sens dubte el millor de tots era el payo que anava disfressat d'home que porta un lloro zombie. Ell en si no anava massa espectacular, però portava un lloro que portava el dit d'algú al bec i que anava muntat en una escombra. Quidicir que el concepte de lloro zombie té merit, però que faci servir una escombra per volar és com tota una declaració de principis, perquè és un lloro, saps? O sigui que volar ja vola, però fa servir l'escombra per principis. Es com quan en Chuck Norris fa servir una pistola per matar penya, que en realitat no li cal ni res, però la fa servir perquè és guai i fa soroll i fum.
Eventualment l'estoc de patates va anar decreixent i el percentatge de boludas turtilleras en sostens augmentant, i vam començar a decidir que potser era hora de marxar, no sense abans donar-li les gràcies a en Toby i el seu super amic guiri. El problema tècnic era que jo havia sortit de casa a la tarda per comprar coses en bici, i ara estava de matinada al carrer Princesa i havia d'anar a Lesseps. Un lloro zombie amb escombra només és superat per un momiu piripi en bici.

.

.

Ponmelax chiquitinx

Al meu gimnàs fan classes d'aeròbic amb una versió maquinorra de l'estaca de Lluís Llach. Vijca Catalunya neng!
.

No era aquesta exactament, que els d'aeròbic encara mantenien la lletra.

Don't imitate, innovate.

Can Fuckland se'n va a la merda (encara una mica més, vull dir) i jo em quedo sense lloc on dormir a Londres. La qual cosa encara és més crítica si te n'assabentes dues setmanes abans del vol i les teves dues companyes de pis confien en tu per tenir on dormir. Sort que a Londres hi ha ànimes caritatives...
Bàsicament el landlord de Can Fuckland sotsarrenda la casa a un payo que l'ha de gestionar com un petit hostal per guiris. O sigui que tots els antics companys de kelly se las piran i Can Fuckland is no more. Snif, snif... de totes maneres crec que en el mateix instant en que en Tommy passi per sota la porta per no tornar mai més la casa es col·lapsarà sobre si mateixa. I és que en Tommy no es va mudar mai a la casa, perquè la van construir al voltant seu. La llegenda diu que en el solar hi va aparèixer un monòlit negre i llavors en Tommy s'hi va apropar i es va començar a sentir com un so molt intens de penya dient Oooooh i llavors en Tommy li va donar dues hòsties i va dir “Fuck, the fucker fucking fucked up!” i llavors va agafar el monòlit aquell i el va penjar a la seva habitació i de tant en tant agafava un comandament a distancia i apretava botons, però és que alló en realitat no va ser mai una pantalla de plasma.

Jo per la meva banda, fent el guiri per Londres em vaig adonar de que el logaritme de Tron és cert i el factor de tiabuenorrisme augmenta proporcionalment al temps que fa que no hi vius. I per acabar de fer el turista vaig deleitar al personal amb unes quantes cagades comunicatives en públic, com ara dir fisting en comptes de punching (baaaaad). Clar, que és una cagada relativament lleu si tenim en compte que en Peter Chan estava convençut de que la diferència entre montage i collage és que el montage és en blanc i negre ( perque la paraula ve de monochrome) i el collage en color (que of course ve de colour). Els genis ho són fins i tot quan la caguen.

Ah si, i vam cuinar una fakesqueixada per apropar la cuina catalana a la bona gent que ens va donar aixopluc. És molt fàcil de fer, és igual que l'esqueixada però a la inversa, així com molt Ferran Adrià. En comptes de comprar bacalla salat i desalar-lo, el compres congelat cru i li fots tot de sal per sobre, i ja que ens prenem llicències doncs també li fas un llit de rodanxes de tomaquet i li poses orenga per sobre perquè tot plegat tingui més color. Èxit absolut garantit, només t'has d'assegurar que, si la mateixa gent ve de visita a Barna, no entrin a cap restaurant on puguin demanar esqueixada de veritat.

.

Call Of Duty = COD = Bacalla. Vaya crack.

.

Un post curt en tota regla

Fragonetapower: Es que hi ha una cosa que has de saber Flanagan, les dones quan tenim la regla ens comprem roba.

Flanagan: I us la compeu de color vermell?

Fragonetapower: Jajaja, Siiiiiii, mira, unes sabates de taló vermelles!

Flanagan: Clar, així si hi cauen gotetes no es nota.

Fragonetapower: (...).
.

.