Bye, bye, master

.

.

Gran epitafi ;)
.

On està el meu bloc de notes?

- Los gays no respetais a las mujeres.
- Desde que os depilais el culo no.
.

Madrit alarm

Més d'un cop m'havia preguntat com devia ser quedar-se tancat en un ascensor. El curiós és que sempre pensava en com seria quedar-se tancat sol, i no amb cinc persones més com abans d'ahir. 

Així d'entrada quedar-se tancat amb gent té l'inconvenient inmediat de que no pots seure. Sempre havia pensat que en un ascensor hi ha espai de sobres per jeure, i fins i tot per dormir, però en la sisena part d'un ascensor ni parlar-ne. I haver d'esperar un rescat toca la pera, però esperar de peu, més. Em sembla que tinc més desenvolupada la vessant gandula que la histèrica.

La part positiva és que si et quedes tancat amb més gent com a mínim pots fer petar la xerrada. Cosa que en el meu cas vol dir puntualitzar que en aquell ascensor s'havien oblidat  de construir la porta del sostre per on la gent s'escapa a les pelis. De fet si us hi fixeu us adonareu que al nostre país els instal·ladors d'ascensors estan més preocupats per una bona il·luminació que per les possibilitats d'evasió dels agents secrets. Tots els ascensors del regne d'espanya tenen un meravellós plafó lluminós al sostre. I rere el plafó no hi ha cap porta, creieu-me, ho he comprovat.

Suposo que en perspectiva el millor deu ser quedar-te tancat a l'ascensor amb algun col·lega, perquè així tens algú amb qui fer petar la xerrada i al mateix temps hi ha prou espai com per seure. O millor quedar-te tancat amb la teva xurri, i així pots xerrar, seure i, si la cosa s'allarga molt, et pots reproduir per evitar l'extinció en el teu nou hàbitat.

Una altra avantatje d'estar tancat amb més gent és que algú pot fer alguna aportació més útil que no pas queixar-se per no poder escapar pel sostre i escalar pel cable. Com per exemple la meva santa mare, que va recordar que segons la normativa vigent els ascensors instal·lats després de no se quin any han de tenir conexió telefònica amb alguna central d'emergències. La meva mama és la millor i la més guapa i la més llesta. Llàstima que la teleoperadora que hi havia a l'altre cantó de l'intercomunicador no compartia aquestes qüalitats.

- Desgraciats de la vida atrapats: Holaquetal, estamos aquí atrapados y blah, blah, blah...

- Señorita: Vale, pués ahora va un técnico para allá.

- DVA: Guai, y cuando llegará?

- Señorita: Pués pronto.

- DVA: Ah, y cuando es pronto exactamente?

- Señorita: Pués exactamente no se lo puedo decir.

- DVA: Ah, y aproximadamente?

- Señorita mega-crack de la muerte: Pués... aproximadamente pronto. 

Perquè erem sis i estavem apretats, que si no hauriem aplaudit. La qüestió és que personalment, el temps era una qüestió important per dos factors: tenia ganes d'ingerir i ganes d'evacuar. Haviem agafat l'ascensor per anar a dinar i hi havia fam, i per no fer esperar a la gent havia tingut la genial idea d'esperar-me a arribar al restaurant en comptes d'anar al lavabo abans de sortir.

Pero la espera va ser curta, perquè no vam haver d'esperar al técnico. Ens va picar a la porta un noi que deia que era bomber, que havia vingut a dinar a casa els pares i que casualment tenia la clau per obrir l'ascensor. No em va quedar clar si per ser bomber els veïns li havien passat una còpia de la clau d'emergència o si es que tots els bombers del món porten una clau extra al clauer que obre ascensors així en general, però la qüestió és que ens va treure d'allà. Endur-te feina a casa és normal, però si ets bomber potser és una mica exagerat. Això si, molt professional, ens va donar totes les instruccions abans d'obrir la porta i així si al obrir sortiem cridant histèrics, com a mínim ja estavem avisats de que vigilessim de no caure pel forat de l'ascensor.

Evidentment li vam estar molt agraïts, entre d'altres coses perquè així ja no calia explicar-li al técnico perquè ens haviem ficat sis persones en un ascensor de cinc. Sabeu els cartellets aquells on posa el pès màxim que soporta l'ascensor? Doncs són de veritat. Tot i que estaria bé que l'alarma d'avís sonés abans de posar-se en funcionament.

.
 

Il Capo ma non troppo (1 de 2)

The hangover (Resacón en las Vegas) és una peli que mola. No és precisament cinema experimental, però mola. I quan l'acabes de veure sens la necessitat de planejar un viatge a les Vegas amb els teus col·legues. L'únic problema és que el teu col·lega...

- Es que a mi no em deixarien entrar.

- A on? Als casinos?

- No, als USA.

- Ein?

- Ah, no t'ho vaig dir? Vaig estar a la trena. Tenen les meves empremtes i tal, a la duana saltarien les alarmes.

Sabia que en SeFuen havia estat treballant als EUA per pagar-se els estudis de veterinària, en una de les seves escapades estivals per recollir divises a l'estranger. Se que a les nits treballava en un bar d'strip-tease, als matins a la porta d'un parc d'atraccions i que a la tarda estava al mateix parc a objectes perduts, on desconnectava el telèfon i intentava dormir una mica. Però no que havia acabat a la garjola. Prou sorprenent, ja que com a mínim aquest cop havia passat la frontera legalment.

- Si, hi va haver una baralla al bar d'strip-tease i la poli va arribar i es va endur tothom al calabós.

- Hòstia, però tu també et vas barallar.

- Bé, es que als EUA si hi ha un merder així trinquen a tothom que hi hagi i són tres mesos de garjola.

- Uala, tres mesos només per estar allà!?

- Si, bé, i per trencar-li el nas a un tiu. Són tres mesos si li fas alguna cosa algú. Però bé, tampoc em va agradar molt els EUA, hi ha un rotllo molt dictatorial amb la poli, per qualsevol chuminada que fagis acabes a la presó i t'hi estàs fins que el jutje revisa el teu cas. Si al final resulta que no has fet res igualment t'has xupat tres setmanes de calabós. Tampoc passa res per no poder-hi anar, només és un país. Bé, i Austràlia.

- Say what?

- Si, a Austràlia tampoc puc tornar.

- Ah, i perquè?

- Per l'arma.

- Say what?

També m'havia explicat la seva estada d'any i mig a Austràlia, treballant com a veterinari un cop acabada la carrera. Però de “l'arma” no n'havia dit res. Definitivament els visats li porten mala sort. A Itàlia hi va passar a treballar dos estius, amagat a dins del maleter d'un austríac. Com que als cotxes del seu país els registraven, pagava a un “amic” austríac perquè el colés en el seu. Però em consta que a Itàlia si que hi pot tornar, de fet ara amb la UE ni tant sols necessita el maleter de l'amic.

.

.
Il Capo ma non troppo (2 de 2)
.

King of da Castle (Juan)

History repeats itself, que deia Survivor. Com a bon Fucklander que sóc em veig abocat a veure desfilar els meus companys i companyes de pis i mirar com s'allunyen. Llàstima que no desfilin en calces.

La Fragonetapower es va comprar un tambor i va marxar cap el Bruc, atreta per la vida rural i per un suec. La Muppetina de sobte va sentir la crida del senyor, va fer vot de silenci i va marxar de missionera a un país tropical amb les Germanetes Mudes de Nostre Senyor Jesucrist Superstar. I jo mike quedat sol al piset, o sigui que New Fuckland Manor és provisionalment AKA Mi Nidito de Amor. Mi nidito walking on calçotets all day. And off calçotets també. And my nidito dutxing with la porta oberta. Benu, això últim ja ho feia abans.

I llavors em vaig marcar una festassa per celebrar el meu piset de solter, però llavors més que inaugurar una cursa desenfrenada de bacanals setmanals em vaig adonar de la realitat: A casa hi havia tres o quatre coses per arreglar/netejar/higienitzar/desenterrar de sota els sediments i posar en un museu.

Sovint, quan deia que vivia amb dues noies, em feien comentaris de que devia viure com un rei. Potser sí, però era en un regne on l'ordre i la neteja eren considerades cosa de la plebs. Ironies de la vida, el mascle era l'únic interessat en la utopia de la neteja setmanal mentre les titis preferien beure cervesa i demostrar la seva felicitat amb erupcions gasoses bucals. Sort que com a mínim no miraven el futbol ni parlaven de cotxes.

El primer pas lògic va ser canviar-me d'habitació i plantar la bandera al que havia estat la fragoroom. Més o menys de la mateixa mida que la meva, però amb una finestra que mira cap a l'exterior en comptes de cap a l'extractor del veí que acostuma a celebrar el Fritanga Fest. Vaig dubtar una estona sobre si netejar l'habitació amb pic i pala o llogar un caterpillar per hores, però finalment em vaig conformar amb escombrar, fer una petita reordenació dels meus mobles i una llarga sessió de borrador mágico. El borrador aquest és un invent megaguai del Metadona que consisteix en una espècie d'esponja que mulles una mica i neteja gairebé qualsevol taca que hi hagi a la paret. Una gran troballa. Per que us feu una idea de la situació, d'entrada n'he comprat quatre per tot el pis i ja gairebé n'he gastat un només a l'habitació.

El segon round va ser enfrontar els reptes de la cuina i el bany de dalt. Van caldre cinc hores, entre ma mare, una amiga i jo, i això que encara em queda per fer el frigorífic i els fogons/forn. Al bany el meu triomf personal va ser poder treure el camuflatge de rovell a l'armari, i la sorpresa agradable va ser descobrir que efectivament el lavabo i la banyera eren originalment de color blanc. És una mica com la Moreneta de Montserrat, que fa poc unes proves per a la seva restauració van demostrar que originalment no era negra, però que havia viscut un temps a New Fuckland.

Una altra sorpresa va ser descobrir que algú de casa col·leccionava cabelleres i les guardava al desaigüe de la banyera.

A la cuina vam intentar anar el més de pressa possible, no fos cas que passés algun arqueòleg per allà i en virtut de la llei de patrimoni ens fes aturar la operació per realitzar una excavació i indexació del jaciment. Però jo no estava per històries, vam engegar les àmfores fenícies i els vitralls gòtics a prendre pel cul i vam ametrallar amb KH7 els frescos renaixentistes. L'únic que si que m'hagués agradat que un arqueòleg o historiador en general m'hagés explicat és si els trossos de ciment que hi havia enganxats per la paret eren d'alguna reforma o estàvem parlant d'elements fundacionals de l'habitatge.

Ja queda menys, ja queda menys.

Continua aquí.

.

So you seping

Tres coses que poden semblar molt obvies però que ho són, i mola dir-les mirant un partit de fumbol.

- Los alemanes están todos muy blancos.
- Yo creo que los pobres están cansados de correr tanto.
- En Ibiza hay una discoteca muy famosa. Se llama Amnesia.
.

Mil doziento euro

He estat en una casa on hi havia una estora que valia 1.200 leurus. Es que es veu que era de pell. Suposo que com a mínim devia ser prepuci de cetaci femella adobat per siamesos albins. M'he passat una estona dient 1.200 euro, se va a ve un fojón! Però es veu que ni tant sols les tres criades filipines veuen l'APM. Que trist, mira que l'acudit venia a web. Tot i així, mola trepitjar 1.200 eurus. Es com curiós. Em venien ganes de doblegar l'estora per la meitat i ficar-me-la a la cartera. Si algun dia faig un segrest exigiré el rescat en estores de nombres no correlatius i sense marcar. De fet segur que a la banda de sota hi ha la cara del Rei i tal.

Fua, jo que se, segur que és una mala inversió, quidicir que es devalua amb cada visita que passa per casa teva, younouwataimin.

.

You got the best

Ve d'aquí.
 .

El disc va resultar un trunyu, però la gira passava per Barcelona. Fucking yeah! Hi vaig anar amb la Claud, l'única amistat que tinc a qui també li agrada Kiss (i Earth Wind & Fire). Of course vam comprar entrades de pista, amb dos collons. Buenu, amb un i mig, perquè amb el preu de la entrada ja ens hi vam deixar mig testicle.

Kiss no fa exactament concerts. Fa com una cosa de mega-hiper-espectacle-festa-que-t'hi-cagues on també toquen i canten. Diguem que els del Cirque du Soleil s'ho curren gairebé tant com ells. Diguem que seria més fàcil comptar les cançons en les quals no hi havia pirotècnia, llançaflames a tuttiplen (es veu que el foc també pot ser de colors varis), pantalles descomunals (bàsicament tota la llargada de l'escenari), explosions i focs artificials, confetti (quants quilos deuen caldre per omplir el “cel” del Palau St Jordi?) parts de l'escenari que s'aixecaven amb grues (però traient vapor per sota com si estiguessin volant a propulsió), el baixista escopint sang i foc i volant pels aires per cantar una cançó a sobre de l'escenari, el cantant de l'estrelleta volant per sobre el public en una tirolina per anar a cantar al mig del Palau, el bateria traient un bazooka i fent volar uns llums de la punta de l'escenari, el pseudo-Ace tocant amb una guitarra que disparava coets.

Una cosa que em va cridar l'atenció i que desconeixia és l'adicció que tenen en Paul (el de l'estrelleta) i en Gene (el de la llengua) a llençar pues de guitarra al públic. Quan van llençar les primeres vaig pensar que era molt guai, alguns privilegiats s'endurien a casa una pua amb el logo de Kiss. Quan van llençar la que feia 37 vaig pensar que potser es tractava d'un tic. De fet tenien una traça al·lucinant per llençar la pua al mig d'una cançó i automàticament agafar-ne una altra i seguir tocant.

Una altra cosa que em va cridar l'atenció va ser el guiri que portava una samarreta dels Guns n' Roses... nova. Any 2010, samarreta dels Guns nova. I diria que estava planxada i tot.

Evidentment res no és perfecte. I en aquest cas, tot i ser uns putus màsters de l'univers, van demostrar ser uns màsters de l'univers yankis. Quidicir que en cap moment vaig esperar que sabessin què coi és Catalunya, ni el català ni res, però tampoc m'esperava que es pensessin que Espanya està situada en algun punt entre Mèxic i Costa Rica. Quidicir que quan en Paul (el de l'estrelleta) va fer la gràcia de començar a cantar “Cucurrucucú paloooma” ningú va riure. I quan més endavant va dir “buenas noches compadres” i es va atrevir amb “Guantanamera” directament es va endur una xiulada. Qui s'han pensat que som!? Tampoc costa tant aprendre mitja frase del país on estàs, que de fet et pots enganxar en una xuleta darrere la guitarra. Imaginat com s'hagués posat el personal si el tiu va i crida “Salut i força al canut!” o si a Madrid hagués dit “Molais mazo mogollón!”.

Però a banda de la descontextualització cultural, el concert va ser al·lucinant. No em puc imaginar que collons arribaven a fer quan tenien 25 anys. Després de gairebé tres hores d'espectacle estava destrossat, i creieu-me que cansar-me a mi té mèrit. Ningú va tenir pebrots de demanar més cançons al final de tot, primer perquè em sembla que en realitat tots estàvem agraïts de poder anar a casa a morir, i segon perquè de totes maneres en Paul ja havia destrossat la guitarra contra el terra.

De fet quan ho recordo em poso trist i tot, per què on punyetes podré trobar una festa semblant a partir d'ara? Vull un concert d'aquests al mes...

Per cert, en Paul va dir que vam fer molt més merder que al concert de Madrid, o sea que si alguien de Madrid lee esto, chincha rebincha!!! 

.

You wanted the best

No sóc massa melòman. M'agrada la música i n'escolto força i, de fet, sóc una màquina digne d'admiració en qualsevulga dance floor. Però si algun dia omplo aquella part del perfil del facebook on la gent fa una llista del les seves aficions, dubto que me'n recordi de posar-hi la música.

Ni tant sols tinc Ipod ni na, perquè no em cal. Xiulant tinc un virtuosisme només comparable al de certes especies de lloros tropicals. Un cop a Londres un payo em va dir “You should whistle for england man!”. Ho sé. Algun dia em faré pro i em diré DJ Whistle i acabaré amb la moda del beat box. Heu sentit mai aquelles versions que fa la penya de temes pop però on en comptes de cantar tot és guitarra? Valens, doncs jo faig el mateix xiulant. Clar que més d'un cop també m'han fet callar, especialment mons pares, però és comprensible. Tinc la estranya mania d'escoltar una música i al mateix temps xiular-ne una altra de diferent, i això és una forma d'art que no tothom compren, sobretot tenint en compte la facilitat que tinc per entrar en bucles repetitius.

Sóc un tiu senzill, em poso música quan em ve de gust canya. Tinc un postgrau i dos masters en ballar sol a l'habitació. El concepte “música de relax” no existeix, és només una cosa que a vegades em trobo en ascensors i trens de rodalies i que a casa meva es diu silenci. Tampoc compro mai música, l'Spotifi és amo i senyor de la meva discografia i ni tant sols recordo amb claredat la composició de la meva minsa col·lecció de Cds amb caràtules escrites a mà. Però hi ha una excepció.

Un dia a primer de carrera la Marta López em va deixar Greatest Kiss, un àlbum recopilatori dels sutsoditxs. Llavors per mi Kiss era “I was made for loving you”. Als primers anys de l'Sputnik TV, quan bàsicament es dedicaven a passar videoclips, posaven la cançó força sovint i sempre em va captivar la guitarra plena de leds que feien servir. Quan em va passar el CD em pensava que serien alguna cosa així en plan pseudo Earth Wind & Fire, però norl, era rock que t'hi cagues.

Diria que és l'únic grup de qui he comprat mai un CD i de fet en tinc forces, ara no ho recordo exactament però la cole ha de rondar la desena. Tots originals. Tot i que la veritat, tampoc m'he gastat mai un duro al top manta, perquè com ja he dit només he comprat Kiss, i tot i ser un grup mític em sembla que no han aconseguit mai introduir-se en el Top Manta chart.

Sempre vaig escoltar Kiss com qui escolta l'Elvis o ABBA, un grup mític però que ja no els veuràs actuar mai. Però fa cosa de quatre anys o aixins es van tornar a reunir els quatre membres originals (El de l'estrelleta i el que treu la llengua sempre hi han estat, però el bateria i el lead guitar han anat rulant) per fer un tour de comiat. Van fer una gira de la hòstia, van treure un disc en directe i xino xano pim pam. La qüestió és que van anar fent gira de comiat, i gira de comiat, fins que l'Ace (el guitarra) va dir “Aviam, que jo havia vingut aquí per acomiadar-me i ja portem dos anys, cabrons” i es va pirar. I la resta van dir “Es que mola mazo neng!” i van agafar a un grupie que tocava la guitarra, el van disfressar d'Ace, i aquí no ha pasao na. I fa cosa d'un any que van anunciar que treien un nou disc d'estudi i que farien la mega-gira corrresponent. Worldwide. Ai las.

Continua aquí.

.

.

Uiiiiiiiiiii, casiiiiiiii

Si bueno no, anava a publicar quelcom àdhuc però he pensat que ja que hi sóm millor m'espero al juliol.
.

Eñlkyiosdsdfio, o algu axins

Flickrjant he descobert quatre foticos del volcà aquest que van batejar en honor al que va sortir després de fotre-li quatre hòsties amb la mà oberta a un teclat d'ordenata. La cendra de la erupció serà un problema gros pels avions, però en foto queda la mar de bé.

.
http://www.flickr.com/photos/rebba/4537961730/in/photostream/
.
Wow, Nike trobat més:
http://www.flickr.com/photos/skarpi/4534593596/
http://www.flickr.com/photos/skarpi/4505369452/in/set-72157623714438050/
http://www.flickr.com/photos/skarpi/4527797541/in/set-72157623714438050/
Bé, de fet tot el set Volcano de l'Skarpi este està molt bé.

Yerko Drunkenmaster

Ahir a la nit em va passar això. Bé, més o menys, perquè jo no anava amb la churri, anava amb la bici, ells eren tres i el garrulo que va intentar girar-me la cara en plan “accident” va fallar per més de mig metre. I tampoc vaig baixar de la bici per fer Rocky VII ni res. Vaja, que en realitat no em va passar res, però va anar d'un pel. Buenu, vale, va anar de mig metre, però buenu. Jo que se...

I llavors vaig seguir tirant Gràcia amunt cap a casa mentre anava rumiant si havia seguit el virtuós camí del noble guerrer que evita el combat i tal o si en realitat hauria hagut de baixar de la bici i fer un karate a muerte en Plaça del Sol en plan justicier. Quidicir que a mi rai, però potser demà ho proven amb algú que tindrà menys sort que jo, i potser hauria hagut de fer un rollo “no sabes como la has cagao neng, que te vi crujir” i llavors el pròxim cop ja no s'haurien atrevit a provar-ho i alguns futurs peatons s'haurien evitat rebre jòsties. Los caminos del senyor son inescrutables oiga...

I uns tres carrers més amunt vaig deixar de filosofar perquè em vaig trobar amb un crack que s'havia estirat a dormir la mona en un sofà vell que algú havia deixat a la vorera. Vaig passar de llarg, però llavors vaig pensar que si els tres happy slappers seguien pujant pel mateix carrer i el trobaven, segur que com a mínim li chorissaven la cartera.

El vaig despertar en plan papa. En plan papa que té un fill vint anys major que ell. Li vaig dir que potser era millor anar a dormir a casa, que allà feia fred, que era tard, i ell era molt simpàtic i m'anava dient que sí a tot. I llavors li vaig preguntar que a on vivia i també em va respondre que sí.

Després de rascar-se la barbeta i mirar amunt, com qui està intentant calcular la trajectòria orbital de Mercuri, va aconseguir dir-me que es deia Yerko i que no tenia ni fava d'on vivia però que era a prop de Joanic. De camí cap allà em va anar explicant el que li havia passat en plan Ciutadà Kane, amb molts flashbacks i tal, un artista de la narració.

Ell era chilé i havia anat a beure amb uns amics peruans seus, que després eren bolivians, i després eren peruans un altre cop. Havia acabat massa begut i els peruans l'havien deixat sol i llavors els bolivians resulta que eren uns amb qui s'havia pegat després. A la cara no tenia la més mínima esgarrapada o sigui que suposo que els bolivians devia ser algú amb qui s'havia insultat una mica i prou. També em va semblar entendre alguna cosa sobre putes, però dubto que en Yerko estès en condicions.

Havia viscut a Girona i feia dues setmanes que s'havia mudat a Barna, de manera que no tenia massa clar on era casa seva. Vivia amb tres brasileres i dues franceses, que després eren cinc brasileres i dues franceses i després tres brasileres i prou i finalment se li va il·luminar la cara i va cridar “calle Tordera 55!”. A vegades l'orbita de Mercuri es calcula de la manera més tonta.

De camí cap a allà a cada cantonada deia que allò li sonava i que era el seu carrer i un cop al carrer Tordera a cada cantonada deia que alló era casa seva. I llavors jo li deia “Però no haviem quedat que era Tordera numero 55?” I ell deia “Ay, si es verdad, nopassares, nopassares...”. Com a mínim cal reconèixer que efectivament casa seva feia cantonada.

El problema llavors va ser que no tenia clau. Li vaig dir que truqués al pis i ja està, però llavors en Yerko es va mirar el porter automàtic com qui mira de desactivar una bomba on tots els cables són vermells. Com que es veia venir que despertaria a tot l'edifici abans de trobar el pis correcte, en un moment d'inspiració li vaig preguntar si s'havia mirat també les butxaques de la caçadora. I bingo. Va treure la clau, va ficar-la a tots els llocs possibles menys a dins del pany i llavors li vaig agafar jo i li vaig obrir la porta.

Sempre em quedarà el dubte de si allò de les brasileres era veritat.

.

.

Chist in da paret

Fragonetapower's courtesy.
.

Cap Trafalgar in da sunset

Far al cap de Trafalgar

Cadiz així en general

- El Cazón és un peix.

- El Gallo és un peix. I té llom.

- Els chipirones no són chipirones, són puntillitas.

- Tenen una gaseosa La Casera amb gust de llimona.

- Et pregunten si el te el vols amb aigua. Su juro.

- Les tapes són mig plat, les mitjes racions són un plat i la ració sencera no vaig tenir collons de demanar-ne mai cap.

- Els No me pises que llevo chanclas encara estan vius i el seu nou hit és “24 horas en internet, ouyeah”.

.

Da King of da Fridge 2

1,2,3,4...

 

També hem aprofitat els imans del comiat de solter d'en Bakerin...

Da King of da Fridge 1

Quan en Bakerin va marxar de Londres em va deixar en herència un joc d'imans de l'Elvis que havia guanyat en un concurs de l'oficina. Aquest any els reis li han portat un joc d'imans amb paraules a la Fragonetapower. El nou hobby de casa és passar les tardes davant de la porta de la nevera.

 

 

 

ABERRUCHO

Flanagan: Ei, aquest vespre portaré aberrucho, que la meva àvia n'ha fet i m'ha dit que em passarà un tupper.

Fragonetapower: Lo cualo?

Flanagan: Que portaré aberrucho?

Fragonetapower: I què és?

Flanagan: No saps què és?

Fragonetapower: No.

Flanagan: No has menjat mai aberrucho?

Fragonetapower: No, què és?

Flanagan: UNA POLLA COMO UN TRUCHO!!

El recurs fàcil del dia dels innocents...

Clash of Titans: Don't look at the fava or you will miss all that heavenly glory

21:15 hora zulu. In da haus. In da kitchen concretament. La Fragonetapower porta mig minut assenyalant-me amb una baina de fava, amb la mirada excitada i sorpresa. Em sembla que se suposa que aquest gest ha de provocar alguna mena de revelació transcendental en la meva persona, però de moment l'únic que està aconseguint és preocupar-me força. Per alguna raó la tia no para de mirar-me als ulls amb les pupil·les dilatades i alternativament llença mirades d'estupefacció a la simple, trista i tirant a passada baina verda dels collons. Com que jo em limito a aguantar la cullereta plena de yogurt entre el pot i la meva boca, la paya se m'està posant nerviosa i cada cop em va acostant més la fava i prolongant les mirades inquisidores cap al vegetal. Definitivament s'espera que emeti algun judici sobre la fava, i més val que ho faci ràpid perquè la col·lega no para d'apropar-se i acabar apunyalat per una fava és una mica trist.

La fava. Un vegetal. De color verd. Per fora i també per dins. Si, la fava. La fava. Ui, la fava, és la bomba... he dit que és de color verd? De petit m'agradava menjar-ne de crues, és com típic de Santomera, el poble de la meva àvia, però curiosament cuites no m'agraden gens. És de les poques coses que no m'agraden. La fava. Si, definitivament la puta fava és de color verd.

Molt bé Flanagan, ho li dius alguna cosa o li fots una hòstia i surts corrents, però és això o esperar a que la Fragopows entri definitivament en bean carnage mode. Hauràs de fer servir la eloqüència per poder sortir-ne viu: “Hum... aja... una fava”. I ella “Siiii tiu! Una fava!”, somrient, relaxant-se, abaixant la fava, deixant de treure escuma per la boca.

A vegades la vida és més senzilla del que sembla. I les persones també. No vius amb una assassina tronada. Només amb una inofensiva i bellíssima persona mitjanament tronada que acaba de descobrir que, el que ella es pensava que eren les mongetes verdes més grans del món, en realitat són faves.

De petit hi havia un conte estúpid d'aquells que ens explicaven al cole on una guilla i un cérvol, d'aquells que són sedentaris i viuen en comunitats agrícoles, decidien plantar tomàquets plegats. Llavors la guilla li deia que per repartir-se la collita ella és podia quedar tot el que sortís de terra cap amunt i el cérvol és podia quedar la part de la planta que quedava sota terra. Llavors el cérvol després de la collita pringava cacho i li deia a la guilla que era una mica cabrona i que contractaria al porc senglar, que era advocat mercantil, i li fotria un puru. La guilla li deia que no s'enfadés i que l'any següent ho podien fer a l'inrevés per fer les paus, que ella és quedaria la part de sota terra i el cérvol tot el que sortís a fora. I llavors la guilla proposava de plantar pastanagues. Que caaaabrona.

Doncs la Fragopows podria fer negocis amb la guilla. Si semblen mongetes deuen funcionar com les mongetes, no? O sigui que va desgranar pacientment totes les faves i llavors va agafar les baines i les va posar en una olla a bullir amb patates. Davant la manca de discernir, la virtut d'insistir. Em va preguntar si eren comestibles, i jo li vaig contestar que creia haver sentit que durant la guerra es feia, però que també es bullien garrofes per fer xocolata i em sembla que amb cap de les dues coses et donen estrelles Michelín. Es com a la xina, que durant la Gran Fam la gent menjava sorra, però per alguna raó és una tradició culinària que amb el temps s'ha perdut.

Vaig declinar la invitació i no puc opinar, però la Fragopows semblava prou contenta amb les baines aux pomes de terre. Si és verd té vitamines, no?

.

.