Robin Hoodies

Els hoodies, els youngsters, els chungus, els malotes, els colegues del barri. Per mi els Wuo o els Yow-yow (perquè tota la estona estan dient Wuo!? i Yow, yow!!), però potser Hoodies és el nom més ben trobat, o com a mínim el que fan servir més a la premsa anglesa. Acostumen a dur caputxa, que és la moda d’ara si vols semblar chungeichon a Londres, acostumen a anar en ramat, acostumen a ser molt joves, menors i tot, i juguen a fer de gangstas. El problema és que maten gent.
Dissabte vaig agafar l’N29 a les tres de la matinada i a la terçera parada va pujar una colla de sis o set Wuos i el meu sentit aracnic es va posar a xiular. No és que calgués cap sentit especial tampoc, van entrar fen merder i tan bon punt van posar el peu a dins tres d’ells van començar a fer veure que queien a sobre d’un pobre noi borratxo (els dèbils sempre cauen primer) per robar-li la cartera. Tot molt obvi. El pobre borratxet els hi va començar a dir que li tornessin la cartera i ells es van començar a rebotar i a dir-li que què collons deia.
A tot arreu hi han carterístes i lladres en general. Gent que es guanya la vida robant i que com a professionals busquen la màxima rendibilitat del negoci. Robar el màxim amb el mínim d’esforç i maldecaps. Però els hoodies no. Per ells robar és simplement una excusa per trobar merder, per poder pegar algú. I amb el temps arriben les navalles i, en comptes de pegar a la gent, els passen pel ganivet. Últimament la cosa té més ressó a la premsa per que les útlimes victimes són menors d’edat. Anem a nen per setmana des de en fa unes sis, l’últim es veu que va ser assassinat amb una fulla de més de 20 centímetres, probablement una espasa. A una altre el van tirotejar al mig d’una pista de gel a rebentar de gent. Puta ciutat.
De fet la culpa és meva per fullejar els diaris cutres que em trobo al metro quan torno de la feina, que total aquesta ciutat te 7 milions d’habitants i per tant uns quants assassinats no m’haurien de preocupar gaire, com a mínim estadísticament. Però si, perquè no ho veig només als diaris. A la entrada de la meva estació de metro de tant en tant apareix un cartell amb “Ha vist algun d’aquests sospitosos?”, i els sospitosos sempre son hoodies de merda que li han robat el mòbil a un chaval del barri que anava a l’institut i després li han chutat el cap.
La penya Wuo ja tenia clar que robar no robarien més, però tenien un autocar sencer per fer merder. Em va extranyar que ningu dels de davant avises al conductor, o que el conductor en sentir el merder no digués res per megafonia, o que no truqués a la poli amb els walkie-talkies que de seguida et diuen que faran servir si els insultes. Finalment però, un payo de 2x2 metres que parlava igual de chungu que els Wuos es va posar entremig per calmar els putus hoodies... que no es van calmar. Segons abans de la seguent parada van engegar un cop de puny a un altre borratxo, la gent es va posar pel mig i en arribar a la parada van baixar deixant anar un parell més d’hòsties i intentat arrossegar al pobre borratxet que volien pegar a fora. I allà estavem, dos Wuos intentant estirar el payo fora de l’autobus i jo i un altre tiu estirant-lo de l’abric cap endins i el borratxo sense fer res, que ja li costava prou estar dret.
Finalment el vam aconseguir fer entrar al bus de nou i ell seguia sense ser conscient que s’havia salvat de la pallissa de la seva vida. De fet murmurava alguna cosa axí com “deixeu-me, que si els enganxo els mato”.
I jo emprenyat i emparanoiat i pensant on collons deuen vendre els esprais aquells que fa servir la poli antidusturbis i en Dog The Bounty Hunter.

Catalan Salad

Suposo que fa temps que ja no el fan, però recordo que hi havia un anunci molt dolent a la tele on un payo estava a casa i la seva nòvia marxava i el chaval comencava a cridar "Florette, Florette!" en plan "Florette, no te vayas todavía, no te vayas por favor!". Pero llavors al cap d'una estona la noia tornava amb bosses del supermercat plenes de paquets d'amanida Florette i el payo deia "Florette, Florette!" en plan "No, si et cridava Florette per què te'n recordessis de comprar l'amanida mes guay del món, que es diu Florette, quin pedaicho de cachondo que sóc oi?" i llavors jo pensava "Quin anunci més patètic" en plan "Que patètic que és aquest anunci, suposo que els creatius s'hauran suicidat tots plegats".

Ahir en un Tesco Local em vaig trobar les amanides Florette i vaig descobrir que, com a mínim al Regne Unit, hi una varietat que és la "Catalan Salad". La veritat es que és catalan perque si, vull dir que és una amianida normal, no té trossets de pa amb tomaquet ni butifarra amb seques. Amb la Claud vam estar plantejant-nos per què era catalana i finalment ella va decidir que perquè tenia pebrots.

Potser no és el millor acudit del món, però com a mínim supera de llarg a l'anunci de la Florette.

En Christopher i el mini-dojo (i els dos capullins)

He fet net en una habitació que abans era la dels mals endressos, hi he penjat en Christopher, hi he enganxat un parell de kanjis... i ja tenim el mini-dojo de Can Fuckland!

.

El programa “Posa’t en forma, cabró! 2007” ja està enjegat. Dilluns i dimecres em pego amb en Christopher (i sempre guanyo) i els dissabtes comptem amb la col·laboració d’en Bakerin. Junts intentem recordar quina era la sensació de fer més de tres abdominals seguides.

I ell em fa un ayuken.

I jo li faig un ho-ayuken.

I ell s’hi torna amb “L’atac del payo que sembla que estigui celebrant un gol però en realitat fa un cop de puny”.

Però la veritat, no és rival per mi.

Tot i que a vegades em sorprén.

Però llavors jo faig servir la meva tècnica secreta.

De mica en mica ens n’anem sortint, però està clar que la cosa requerirà el seu temps. L’altre dia mentre estavem practicant patadetes en Bakerin, assenyalant-me l’entrecuix, em va preguntar “Tiu, aquest forat ja el tenies o te l’has fet ara?”. Fa tant temps que no aixecava la cama que fins i tot els meus pantalons havien perdut la pràctica d’espatarrar-se, es van esquinçar i em vaig haber d’esperar cinc minuts a que en Bakerin parés de riures de mi i em tornés a aguantar en Christopher.

Estudis germànics (Zwei de Zwei)

I aquest cap de setmana també he tingut experiències germàniques però més domèstiques. Que resulta que en Perella es pira de tornada a Bremen i hem aprofitat l’avinentesa per fer un sopar de germanor a Can Fuckland.
En Perella i jo vam anar a comprar les vitualles per al sopar però ens vam passar tota la estona discutint de temes culinaris i a veure... com collons discuteixes de menjar amb un alemany? Vull dir que per mi la cosa era molt simple: Jo sóc del Mediterrani i tu ets del poble glaçat aquell on no hi toca mai el sol i on només menjeu coses que surten de pots de plàstic, llavors quan jo digui alguna cosa sobre menjar tu dius amén. Que al teu costat jo sóc com el Rei del Tast.

Però en Perella no entenia l’equació aquesta i em discutia i avia'm... posemnos en situació. La experiència culinària d’en Perella consisteix en que ell s’asseu a taula i estén al seu davant un parell de llesques de pa i un munt de pots amb potingues. Llavors estén un parell de potingues sobre el pa, hi posa una llesca de pernil i ja està, ja ha preparat un Perella Special. Llavors perquè collons no em diu amén i prou?
La questió és que anavem passejant pels passadissos del supermercat i semblavem un matrimoni en fase de separació. Que finalment ens vam posar d’acord en comprar pasta farcida de salmó, però llavors ell em deia que val, però que li posavem salsa de tomaquet, i jo “Po que dius home, molt millor una salsa amb nata” i ell va i em diu que què dic, que els italians no cuinen mai pasta amb nata, la qual cosa té collons perquè, com ja he explicat en alguna ocasió, en Perella ha viscut a Roma. I llavors jo ja no sabia si tallar-me les venes o deixar-me-les llargues.
Finalment vaig aconseguir raonar amb ell però llavors ell em deia “Vale, li posem una salsa de nata, però amb una mica de tomaquet” I jo “Po que dius cap quadrat, com vols posar-li tomaquet a la nata!?” I ell em deia “Va, només una miqueta, pel color”, “Po que color ni que color desgraciat! Vete a Bremen ya hombre!” i al final no li vam posar tomaquet.
I ja està, que aquests dos caps de setmana he descobert que els alemanys són uns fiesterus i he comfirmat que tenen el paladar al cul.

El vídeo dels Big Hug!

Per cert, que els de la penya Big Hug! ja han penjat el vídeo de les abraçades al youtube.

Clica aquí.

Estudis germànics (Ein de Zwei)

Els últims dos caps de setmana han estat alemanys. Molt. Massa.
La setmana passada vaig acabar en una festa de carnaval alemanya. Esto...Carnaval… alemany… Doncs si, celebren el carnaval i sorprenentment no ho fan amb una desfilada militar, es veu que es disfressen i posen música de festa major. De fet aquest és el problema, he descobert que les festes alemanyes són com la festa major del meu poble, Paquito el chocolatero non-stop però en idioma raro. I tenint en compte que l’únic que se dir en alemany és subanempujenestrujenbajen, la música em va resultar força torracollons. I aguantar a tots els alemanys bramant la lletra de les cançons també. I la conga. Els alemanys són uns yonkis de la conga. Cada tres o quatre cançons en montaven una i tu te n’adonaves perquè de cop i volta una mà t’engrapava pel coll de la camisa i t’estirava cap al mig de la puta conga. I ale, conga va conga ve fins que el Paquito el chocolatero subanempujenestrujenbajen s’acabava. Era una mica com a les pelis de Dawn of the dead i tal, quan de sobte un munt de braços zombies trenquen una finestra i t’engrapen, però els alemanys com a mínim no se’m menjaven els budells (tot i que si que parlaven una mica com els zombies).
I vaig acabar tant rebentat que de tornada a casa em vaig sobar a l’autobús. I quan em vaig despertar l’autobús estava plagat d’espanyols i tots li preguntaven a un “¿Però tu sabes ir a donde vamos? ¿Pero tu sabes donde estamos?” i ell responia “No se donde estamos però se a donde vamos” i llavors jo pensava “Hostia, tu ets un catedràtic de filosofia chaval” i llavors un li va preguntar “Pero seguro que este autobús nos lleva a Leicester?” i llavors jo vaig pensar “Buajuasjuasjuas!” perquè ja estavem arribant al meu barri i diguessim que Leicester vindria sent com Plaça Catalunya i el meu barri vindria sent com a pendre pel cul a mà dreta. I no només això, sinó que després del meu barri el bus N41 segueix fins a prendre pel cul plus ultra. I jo no sabia si dir aqlguna cosa o no, perquè m’habia quedat traumatitzat i tenia por de que aquella colla decidís fer una conga per celebrar les meves indicacions, però al final una altra ànima caritativa els hi va explicar que per anar a Leicester habien d’agafar el N29 i jugar a cartes i al pictionari per matar l’hora i mitja de viatje que els esparava.