Mama, lávame el kimono, kiaiii!!

No hi haurà churris a la platja, ni malotes amb disfresses cutres, ni el meu mestre em regalarà cap mocador molongui (ni parlarà amb dislèxia), però avui vaig al dojo ...després de tres anys. El repte no és anar-hi, el repte és tornar a casa sense arrosegar-me amb la llengua fora.

Mallorca, ecstasy & lotion (2 de 3)

Una setmana de passar-se tot el dia junts dona per coneixer molt a la gent, no que amb l'Amparo i en Tron fòssim precissament desconeguts, però una setmana de ser cul i merda dona per molt.
L'amparo... bé, no se com dir-ho o sigui que ho diré i ja està: L'Amparo fuma pals de chupachups.
Quan anava a l'institut recordo que per un temps es va posar de moda la cultivada i exquisita expresió “Pero tu eres tonto o es que fumas chicle?”. No li vaig acavar de trobar mai el sentit, de la mateixa manera que no li vaig trobar al comportament de la Amparo.
Resulta que estavem a casa d'en Tron, ja amb els pijames posats i xerrant una mica sobre que fariem el dia seguent. No se que li vam preguntar a l'Amparo, però ella abans de contestar va xuclar el pal de plàstic del chupachups que ja s'havia acabat, es va treure el pal de la boca amb dos dits com si es tractés d'un piti, va exhalar el fum, va espolsar la cendra i llavors va parlar. En Tron i jo ens vam quedar muts. En Tron, a més, visiblement nerviós i mirant per la habitació a veure si veia alguna cosa de la qual poder dir que era un peix per cambiar de tema; l'Amparo mirant-nos amb cara de sorpresa i una mica molesta de que l'estessim mirant fixament i assenyalant amb el dit; i jo amb ganes de cridar “Déu meu! Diga'ns com et podem ajudar! Déu Meu! Reacciona!! Això que tens entre els dits és un troç de plàstic i ni tant sols està encès! Deu meu!! Que tothom mantingui la CALMAAAA!! DÉU MEU!!!!” i deprés prendre'm un parell de valiums o fumar-me un chupachups per tranquilitzar-me.
L'Amparo, cansada de tenir dos badocs assenyalant-li la mà finalment va dir “Que? Que pasa?” I en Tron em va mirar com dient “Li dius tu o li dic jo?” i jo la vaig mirar en plan “Déu meu!! Que t'estàs fumant un chupacuuuuuuups!!!” i li vaig dir “Que t'estàs fumant un chupachuuuuuuups!!”
Ella va respondre “Ya lo se”, com si li hagués dit alguna cosa molt obvia com ara els donuts tenen un forat al mig i home, la veritat es que tenia raó, el que havia dit era molt obvi... però no normal.
El que passa és que l'Amparo havia aprofitat el canvi de Londres a Alcorcón per deixar de fumar, seguint els passos d'en Tron, que també va deixar el vici a Anglaterra. Segons ella, si aprofites que canvies de vida per deixar de fumar, es fa més fàcil, però tot hi així necessita el recurs del chupachups per treure's el mono. La veritat es que el dia seguent vam veure com també utilitzava un recurs complementari, que consistia en fumar cigars, però no se si això es pot considerar gaire efectiu per deixar de fumar.
Finalment però, vam poder anar a dormir amb la tranquilitat de que la nostra amiga no era una boja, només una yonki.
El dia seguent, mentre anavem en cotxe en Tron va decidir pendre-li el relleu a l'Amparo en el concurs “Els teus amics et començen a fer por” i va decidir compartir unes comfesions de joventut amb nosaltres, per amenitzar el trajecte.
En Tron va començar “Es que jo tenia un amic que era una mala influència...” però haguès estat més correcte dir “Es que jo tenia un amic que era un psicopata assassí tronat que li agradava banyar-se en sang humana...” però bé, és la història d'en Tron i ell és més humil amb els qualificatius.
Resulta que en Tron tenia un amic que era una mala influència i llavors quan estaven junts i s'aborrien (i això prova que no són les videoconsoles si no la manca de les quals el que propicia tendències psicòpates) doncs s'empescaven jocs entretinguts i que a poder ser involucressin algún tipus de mort violenta. L'amic d'en Tron tenia una gàbia per atrapar rates (d'aquestes trampes per rates normals i corrents que tots teniem de petits) i llavors quan n'atrapaven una la ruixaven amb benzina, l'encenien i llavors obrien la gàbia. Segons en Tron era com veure un cotxe teledirigit amb el turbo posat. Si era de nit molava més.
A aquestes alçades l'Amparo i jo ja començavem a tenir un somriure nerviós i llavors en Tron va dir “I us enrecordeu dels pollastres que us he ensenyat al meu terreny?...”. Si que m'en recordava. A Muro hi ha un lloc que es diu Can Tron i que és un troç de terreny força gran amb una caseta i jardinet que es l'alegria i l'orgull d'en Tron pare. És on fan la matança del porc i inumerables dinars i sopars i on tenen els gossos de caça. En Tron ens hi va portar i ens ho va ensenyar i jo li vaig preguntar com es que no tenien pollastres tenint tant d'espai. “Que vol dir que no tenim pollastres?” em va dir, i em va portar cap al corral i bé... segueixo pensant que no té pollastres. El que jo compro al Kiki Pollo del meu barri són pollastres rostits, el que en Tron té al seu corral són una espècie de dinosaures culturistes amb plomes que han abusat dels esteroides.
Doncs resulta que en Tron tenia una amic que era una mala influència i que tenia una escopeta de balins, però li faltava una mica d'inteligència deductiva a l'hora d'escollir les dianes. Un dia que s'aborrien i tampoc tenien Supernintendo l'amic va decidir anar a matar pollastres i clar, perquè anar més lluny si ja en tens a casa. En van pelar 10 de Can Tron i 10 de Can Psychokiller i van descobrir que una gallina es capaç de seguir corrents encara que li explotis el cap (i també que el quadre “Saturn devorant als seus fills” està basat en un senyor que tenia pollastres i fills tronats).
“Pero estas cosas ya no las haces verdad?” va ser el cometari de l'Amparo mentres amb una mà agafava discretament el pany de la porta, preparada per saltar del cotxe en marxa depenent de la resposta.
Jo estava massa ocupat fent càlculs per decidir quin dels meus dos col·legues era el més original.

Mallorca, ecstasy & lotion (1 de 3)

Mallorca, ecstasy & lotion (3 de 3)

Mallorca, ecstasy & lotion (Les històries d'en Tron)

Mallorca, ecstasy & lotion (1 de 3)

Les vacances sempre són guays, bàsicament perquè no treballes, però per a mi una setmana a Mallorca ha estat especialment significativa, perquè per primer cop en tres anys es pot apreciar una lleugera diferència de color entre la meva esquena i el meu cul.
Vaig arribar a palma i només sortir de l’avió em vaig trobar amb en Tron disfressat de walkie-talkie que em deia “Ei, què passa!”. Resulta que treballa a l’aeroport i ja m’havia dit que em vindria a dir hola quan aterrés, però no m’esperava que vingués fins a la mateixa porta de l’avió. Ens vam saludar i entre abraçada i abraçada ell agafava el walkie-talkie i anava dient coses com ara “Correcto, tres quatro siete listo y cerrado” i jo em preguntava quan li deuen pagar per dir-li tonteries a una caixa amb antena.
Després quan vaig arribar a la terminal em vaig trobar a la Barbarella, una altra mallorquina col·lega de Londres. I és que aquesta és la gràcia, que entre ella i en Tron em van estar passejant per tota la illa. Magradaria dir que, gràcies al seu íntim coneixement de Mallorca, em van portar a racons paradisiacs amagats i exclusius, però en vista de que la frase més repetida per en Tron va ser “Hòstia que maco, hi hauria d’haber vingut abans”, em sembla que aquesta no va ser la raó. De tota manera no calia, perque allà n’està ple de paisatjes de pel·lícula, i entre això i vells amics (la Amparo també va venir des d’Alcorcón) el viatge va ser memorable.
En Tron es va passar la setmana explotant la vessant pixapins de la Amparo i intentant convencer-la de les coses més estúpides. Tot va començar quan passejant per la platja va trobar un troç de plàstic d’aquells que aguanten un pack de sis cocacoles juntes i va dir “Mira Amparo, esto és un utensilio de pesca tradicional mallorquina”, a la qual cosa ella va respondre “Ay, que interessante!”. El que passa es que en Tron es va emocionar amb el seu èxit inicial i al cap d’una estona va assenyalar una bossa de plàstic que surava a l’aigua i li va dir “Ves, y esto es un pez bolsa, que es lo que se pesca con lo que te he enseñado antes”. La primera reacció de la Amparo va ser preguntar excitada on estava el peix aquest, fins que va veure la bossa i es va cagar en en Tron. A partir d’aquí cada cop que en Tron es trobava alguna cosa deia que era un tipus de peix, com per exemple el pez cuña (que era això, un troç de fusta amb forma de tascó), que segons el tron era l’estat larvari del peix bossa. La incredulitat de la Amparo va anar augmentant gradualment fins que va optar per assumir que tot el que deiem era mentida, i llavors per veure que ens inventavem ens va preguntar “A ver, i esto que es?”. Era un òs de calamar i li vam dir i ella ens va mirar i ens va dir que no era tonta, que els calamars no tenen ossos. Suposo que el fet que jo vaig afegir que era l’òrgan que els calamars feien servir per produir la llet de soja, del llatí sojantum que vol dir calamar, no va ajudar a que ens prengués seriosament. Però la qüestió és que si que era un òs de calamar. Li vam intentar explicar que els calamars no són rodones arrebossades que neden pel mar, però no hi va haber manera.
A part d'intentar instruir a l'Amparo, el viatje ens va servir per descobrir components essencials de la vida politico-socio-cultural de Mallorca. Per exemple, en Tron ens va fer una petita demostració de la saviesa popular autoctona sobre els possibles usos alternatius del sucre de les ensaimades aplicat a l'ambit dels estimulants de via nasal.

Vam descobrir que els municipals de Mallorca lluiten activament per el reconeixement dels drets de la comunitat homosexual vestint orgullosament els cotxes patrulla amb els colors de la rainbow.

Vam comprovar que a la bonica vila de Deià la propietat privada va més enllà de la mort i que millor deixar-ho ben clar, no sigui que a algú li passi pel cap fotre't la lapida mentres descanses.

I també que hi ha gent que després de morta decideix cambiar-se el nom i la data de naixement.
( I la Amparo, que diu que el català és fàcil, ens va preguntar que “por què en la lápida dice que descansa en Pau si está enterrado en Deià?”).

I a Soller i a Palma es veu que encara tenen afició a l'ornitologia i tenen monuments a coses.

Mallorca, ecstasy & lotion (2 de 3)
Mallorca, ecstasy & lotion (3 de 3)
Mallorca, ecstasy & lotion (Les històries d'en Tron)

Bloggers, internautes i friky-geeks de catalunya en general... Ja sóc aquí

Realment cal que marxi?

Serà perquè porto des de divendres acomiadant-me de gent. Serà perquè sempre m'acomiado en alguna festa i bevem una miqueta i això encara em fa estar més tonto. La qüestió és que ara va de veritat. Avui és el meu últim dia com a londinenc. Fins ara tot havia estat "Sí marxo el 9, però no pateixis que encara ens veurem abans", però ara ja no. Ara és adéu.
Una de les coses que em tocava la pera de viure aquí es que periòdicament t'acomiades d'algú que marxa. La meva sort és que molts eren de Barna, o de Mallorca o València que estan al costat, o de Madriz, on hi vaig cada nadal a veure l'agüela, i els que eren d'altres països... doncs era una pena, però bé, com a mínim eren ells els que marxaven... era culpa seva. Però ara sóc jo qui fa la plantada. Ho sento per tots els pretorians, per tots els fucklanders i associats i per tota la resta.
No és que no vulgui anar a Barcelona, és simplement que no vull marxar de Londres. I ja sé que hi ha molts motius per marxar, i que és el que toca, però em toca els ous. Suposo que a la que porti dos dies menjant botifarra amb pa amb tomàquet se'm passarà, i ja sé que hi han coses que no m'agraden de Londres, però es que ara no soc capaç de recordar-les.
La bona nova és que no tinc cap sensació de pèrdua, no tinc cap dubte de que tornaré a veure tothom i cada racó de ciutat que deixo enrere. Sobretot després de passar-me sis hores sopant, bevent i dient burrades amb el sector dur dels fucklanders i associats.
Marxo tius, aquí us quedeu, a Londres i al meu cor.

48h to go

Cuidadín

...or crap.

Bob Marley és viu i canta al meu autobús

Al 29 hi passen coses, sobretot quan és N29, i a vegades no es tracta d'atracaments. A vegades es tracta de borratxos catxondos.
Ja a prop de casa un avi rastafari va entrar a l'autobús i va començar a cantar "No woman no cry", cosa que va provocar que l'adolescent gabatxo i borratxo que seia al meu costat es despertés, somrigués i crides "Ei! Tu ets en Bob Marley!". El yayo rastafari va parar de cantar i va dir "No, sóc el seu cosí" i va seguir cantant fins que a la següent parada va baixar. A la mateixa parada una noia anglesa va pujar i va seure al davant nostre i el gabatxo borratxo va somriure i li va dir "Ei, en Bob Marley estava aquí al costat!" a la qual cosa la noia va contestar, molt coherentment, "Això es impossible". El gabatxo borratxo, sorprès, li va dir "Que sí, que estava cantant!", a la qual cosa la noia li va respondre, molt coherentment, "Això es impossible, en Bob Marley és mort". I llavors va ser quan vaig haver de deixar de fer veure que llegia perquè el gabatxo borratxo es va girar cap a mi i em va dir "Oi que si que es veritat que en Bob Marley estava cantant a l'autobús?"
Davant d'això tenia dues opcions. Dir que no i intentar explicar-li al gabatxo borratxo que era un gabatxo borratxo i que no havia vist a en Bob cantant sinó un payo amb rastes qualsevol perquè EL PUTU BOB MARLEY ÉS MORT SUBNORMAL!!! La qual cosa vaig suposar que seria una tasca llarga i cansina. O bé dir que si i unir-me al gabatxo borratxo en l'intent de convèncer a la noia anglesa de que en bob Marley feia recitals a l'N29, que tal com pintaven les coses semblava mes provable aconseguir això que raonar amb ell. Millor que el gabatxo i jo li menjem l'olla a l'anglesa que no que el gabatxo ens menji l'olla a nosaltres dos, vaig pensar.
De manera que vaig tancar el llibre i li vaig dir "És clar que sí", a la qual cosa la noia va replicar, molt coherentment, "Això es impossible, és mort". En vista de que tot el raonament que el meu company francès etílic era capaç de produir es reduïa a repetir molt emfàticament "Que sí, que sí, que sí!", mentre em dedicava mirades demanant-me ajuda, vaig pensar que s'esperava alguna cosa mes de mi. Bé, si ho hem de fer, fem-ho bé.
Jo: "És clar que sí, si te l'has creuat quan has pujat a l'autobús, el que passa es que no l'has reconegut perquè està molt envellit. Tota una vida de fumar porros i criar polls al cap passa factura saps, però quan cantava era inconfusible. Nomes que haguessis pujat una parada abans l'haguessis escoltat".
Noia: "Però que dius, si és mort".
Jo: "No, no. El que passa es que quan els famosos es fan molt rics i tal acaben una mica farts de la fama i llavors fan veure que es moren i quan passen un parell d'anys es poden passejar pel carrer tranquil·lament sense que ningú els molesti. És com l'Elvis, que també és viu".
Noia: "Que passa, que també estava a l'autobús?".
Jo: "Jo no l'he vist. L'Elvis també hi era?".
Gabatxo borratxo: "No, només en Bob Marley".
Jo: "Només en Bob".
Noia: "És impossible".
Llavors li vam dir que la parella que teníem asseguda al radera feia estona que estaven a l'autobús i que també havien vist a en Bob. Evidentment no van tenir collons de portar-nos la contrària i ens van donar la raó i la noia anglesa, molt coherentment, no es va molestar en dir res més.
I tots vam somriure d'aquella manera que somrius quan decideixes que tot i que t'ho estàs passant molt bé la broma ja no dóna mes de sí. Excepte el gabatxo borratxo, que va somriure d'aquella manera que somrius quan falta molt poc perquè un parell de goril·les vestits de blanc et posin una camisa especial i et connectin un parell d'elèctrodes al cap i et tanquin en una institució pública.