Lesions

- Fua tio, me he jodio el deo.

- Fua, que putada tio.

- Ya tio, joder, asín no puedo jugar a la Play.

.

The way of the yoya (4 de 5)

El cul del món està definitivament al cul del món, i si hi vols arribar has de baixar a la parada de Gorg i després caminar una mica. Tranquil, no passa res si no saps on cau la parada aquesta, no cal saber-ho a no ser que el teu mestre hi obri un dojo i et toqui pringar.

Al principi, els escassos valents de l'Esportator amb cor d'aventurar-nos al territori salvatge i inexplorat al qual els nadius es refereixen com a Badalona, ens cooperàvem i anàvem junts en cotxe per estalviar costos i aprofitar la seguretat de viatjar en ramat. Bé, estalviar despeses nosaltres, que la benzina la pagava tota l'Enric, però és que ell era el gran i l'únic solvent. Els dies que no ens cooperàvem tocava agafar el metro i, més o menys a partir de La Pau, fer un viatge sideral acompanyat de gent que picava de mans i cantava (es que encara no hi havia I-pods... ni vergonya).

Al Yoya's Gym s'aprenia de pressa, érem una comunitat treballadora i a més teníem grans senpais per inspirar-nos i tutelar-nos, com ara en Peluco, que al final de cada classe ens resumia la conducta del bon Budoka en les seves paraules plenes de saviesa: “Y ara pa casa, carretilla de ensalada, pajote y a la cama”.

I també apreníem de pressa perquè teníem a en Dimitri, un antic soldat de l'exèrcit rus que cada dues o tres setmanes venia trist a classe perquè un parell de col·legues seus havien llepat en una emboscada a Txetxenia. No ens feia massa pena, perquè sabíem que llavors en Dimitri recordava els seus fantasmes i es pensava que tornava a estar a la guerra i a l'hora de fer combat oblidava les normes bàsiques de conducta, com ara “No pegaràs als genolls per intentar causar paràlisis permanent” o “Si el teu company cau al terra no t'hi llençaràs en planxa per intentar rematar-lo”. En dies com aquests ens alegràvem molt de que Karate signifiqui “Mà buida” i per tant a en Dimitri no li estès permès d'agafar cap arma.

Per això apreníem ràpid, no era qüestió de deixar que un psicòtic t'arrenqués el cap per badar.

Entre pitus i flautes (i algunes faves) em vaig plantar en cinturó marró, i llavors en Deep Blue em va dir que necessitava ajuda. En Deep Blue feia temps que havia engegat una mena de franquícia del Yoya's Gym fent classes de Karate extra-escolar a nens d'un parell de coles de Barna, i al CEIP Diputació li calia algú que fes classe als nens de 6 i 7 anys mentre ell s'ocupava d'un altre grup. Bé, vaig pensar, ens pagarem les classes de Karate donant classes de Karate.

En un dojo la vida és regeix sota una disciplina escrupolosa i un gran respecte cap al mestre i cap als companys, llàstima que ningú els hi ho havia explicat a aquella colla de bàrbars tronats en miniatura als quals em van dir que havia d'ensenyar. Resulta que les classes havien començat feia un mes i mig i fins llavors havien tingut un mestre amb una experiència en arts marcials resumible en que un cop havia fet un perfect jugant al Street Fighter II. De manera que els chavals es pensaven que fer Karate volia dir corre i cridar vestits amb un pijama blanc cual bellos internos de manicomi amb sobredosi de Red Bull.

Primer vaig intentar raonar amb ells verbalment, però després de dos intents en Deep Blue va treure el cap per la porta i em va dir que potser era millor no utilitzar expressions del tipus “nen, macagumlaputavergesantíssima” amb infants. De manera que vaig decidir passar a tàctiques més simples: A chupar flexions.

Bàsicament la tècnica consistia en que qualsevol conducta reprovable implicava chupar flexions, o sigui que calculo que la primera setmana devíem superar uns cinc cops qualsevol record anterior en la matèria. En principi tothom passava de tot i per tant tothom chupava flexions; més endavant només la meitat la liava però, aplicant tècniques de psicologia bàsica que havia vist en una peli de telecinco, tothom chupava flexions igualment (el truc està en que es tornin els uns contra els altres); i finalment només chupaven flexions els quatre que feien merder mentre la resta de companys s'ho mirava (rotllo vergonya pel deshonor). I tot això reforçat amb discursets sobre la responsabilitat, l'honor i la obediència total i fanàtica al teu mestre, que aprofitava per recitar quan els tenia estirats al terra mentre jo em passejava amb les mans al cinturo i mirant a l'infinit (formació teatral aplicada). Al cap de dues setmanes tenia una classe de nens aplicats i braços sobredimensionats.

Hi havia altres problemes, com ara la afició que tenen les criatures a sagnar pel nas. Recordo escoltar explicar a ma mare (mestra d'escola durant força temps) com es va posar d'histèrica el primer cop que un alumne va començar a rajar pel nas i la naturalitat amb que les seves companyes de feina van tractar l'assumpte. I és que al final t'hi acostumes, per no dir que ho avorreixes.

El primer cop que em va passar a mi va ser perquè en Marc va voler saltar de cap al Pao i en Carlitos va pensar que seria més divertit empenyar-lo ell mateix. De manera que en Marc va saltar de cap... al terra. Per cabar-ho d'adobar els Karategis són d'un blanc impecable que no ajuda precisament a dissimular les taques, de manera que la meva histèria s'anava agreujant a mesura que en Marc s'anava convertint en un jugador del Liverpool, tot i que a ell ja li estava bé perquè deia que així semblava en Ken de l'Street Fighter. El vaig arreplegar pel karategi i el vaig fer volar cap a recepció demanant a veure si tenien injeccions o coses per salvar al nen. El conserge va alçar un ull del Marca i em va dir “lavale la cara i metele un cleenex en la nariz”, jo li vaig preguntar si no calia fer res més, rotllo transfusions i tal, i ell em va contestar que podia provar amb dos cleenex però que llavors el nen no podria respirar. (Que caaaaabron).

Resulta que vaig poder comprovar que en realitat els nens ragen pel nas per raons vàries, però normalment com a conseqüència de simplement respirar, i que total al final no els importa gaire sempre que diguis “ets molt valent per no plorar” i els hi endollis el cleenex de reglament.

Després de quarte mesos els nens m'adoraven, m'idolatraven, creien que després de son pare jo era l'home més fort del món, em regalaven dibuixos d'en Son Goku fets amb plastidecor per penjar a la porta de la nevera... Tenia un exèrcit de petits assassins que obeïen les meves ordres fanaticament (sempre que els prometés que al final de classe jugaríem a pica-paret) i ja començava a planejar com utilitzar un parell de divisions per enderrocar la democràcia capitalista decadent i dominar el món, però em va sortir una altra feina més ben pagada i vaig haver de deixar el CEIP Diputació, la meva canalla i els meus plans per un nou ordre mundial.

Llàstima, tenia pensat anomenar-lo Flanagancràcia.

.

.

The way of the yoya (1 de 5)

The way of the yoya (2 de 5)

The way of the yoya (3 de 5)