Em van oferir fer una substitució al tercer trimestre en un institut d'horta, la qual cosa va suposar un sanejament considerable de la meva economia, però també va suposar que el meu temps lliure es va reduir exclusivament al necessari per menjar, cagar i dormir. És el que passa quan no pots tenir els nens entretinguts a base de flexions i t'has de preparar les classes. Algun dia potser explico les aventures de profe, que de moment resumirem en que tenia un alumne esquizofrènic sota medicació, uns quants més sense medicació i un cap d'estudis que no acabava de tenir clar que s'ha de cagar a dins de la tassa del bater (no, no és cap metàfora).
Els tres mesos de docència intensiva van impedir que aquell estiu m'examinés per cinturó negre, però el que no s'havia és que aquella només seria la primera pròrroga. Uns companys de la universitat van decidir anar a viure uns mesos a Londres abans d'iniciar les respectives carreres professionals i jo m'hi vaig apuntar.
Deixar de practicar karate em tocava la pera, però total Londres havia de ser qüestió de dos o tres mesos i no n'hi havia per tant. I també em sabia greu deixar de veure els companys, sobretot perquè n'hi havia un al que no tornaria a veure més.
En Peluco era sens dubte un dels millors del nostre dojo, una d'aquelles persones que tiren endavant i si hi ha alguna cosa en el camí que els hi fa nosa simplement l'aparten i segueixen recte. Però per desgràcia no va poder apartar el cotxe que es va saltar l'estop i es va travessar davant de la seva moto. Es va matar dues setmanes abans de que jo marxés a Londres i en certa manera per això va ser més fàcil de pair, perquè jo ja havia deixat d'anar al dojo. Suposo que per la gent que aquell dia havia entrenat amb ell i que al dia següent van veure que no venia es devia fer és fotut.
Ironies de la vida, l'enterrament es va celebrar l'endemà del meu aniversari. Quan m'ho van dir, per un moment vaig pensar en canviar el sopar d'aniversari de data, però llavors vaig sentir com en Peluco em deia a cau d'orella “Però mira que ets maricona” i vaig canviar d'opinió. Ell no era dels que se'n van a dormir aviat i no tenia en massa consideració a qui ho feia, de manera que vaig celebrar el sopar, me'n vaig anar de farra, vaig passar per casa a dutxar-me i vaig anar cap a la platja. Encara feia calor i s'estava a gust en karategi, vam fer una mica de classe, vam plorar i vam deixar en Peluco al fons del mar. Cada setembre repetim l'entrenament, però ja no plorem.
Un cop a Londres va començar el decliu físic. Jo em vaig esforçar en mantenir una rutina d'entrenament, sempre que la meteorologia o permetia, però el footing i algunes flexions i abdominals no aconseguien substituir al Yoya's Gym. Després a sobre va venir la operació de cu... de còccix, la qual cosa va suposar vuit mesos sense poder fer esport i conseqüentment un holocaust apocalíptic pel que fa a la meva forma física. Per sort em vaig recuperar just a temps per poder-me hòstiar amb en Christopher amb garanties, però l'episodi de karate a muerte en un carreró d'Ipswitch va posar de manifest que calia posar remei a la protopanxeta. Aquell mateix vespre, mentre discutíem remeis casolans per treure les taques de sang de la roba, vam acordar amb en Bakerin que començaríem a entrenar-nos junts. Mesos després de conèixer-nos havíem descobert, per sorpresa mútua, que tots dos érem karatetas. Havia arribat l'hora de tornar al recte camí del guerrer.
Vam anar al cor de China Town, vam buscar la botiga d'arts marcials amb el nom més guai que vam trobar i ens vam procurar un Strike Shield (“Pao” pels amics). El primer dia vam entrenar a can Bakerin, però les seves veïnes octogenàries ens van dir que les persones civilitzades no feien tant de soroll a l'hora del te, de manera que vam haver d'avortar. El segon dia ens vam entrenar a Regent's Park sense problemes veïnals. El tercer dia... en Bakerin va decidir que ja estava prou fort i que no li calia entrenar més, la qual cosa era un problema greu si tenim en compte que per entrenar-te amb un Pao cal que algú te l'aguanti. My gos in a pos.
Per sort la indemnització d'en Christopher va arribar just a temps per adquirir un sac de boxa i poder seguir entrenant, i això va fer que en Bakerin es tornés a animar i s'apuntés a la festa els dissabtes. Bàsicament ens limitàvem a córrer una mica i fer unes sèries de sac, però de tant en tant ens animàvem a repassar tècnica bàsica.
Finalment l'etapa londinenca es va acabar. Em va fer pena clausurar el mini-dojo i vendre'm en Christopher, però de totes maneres sempre havia estat una solució temporal. Era hora de tornar a les velles rutines, viatjar al cul del món i tornar al Yoya's Gym.
El Yoya's havia canviat, però per sort la gent seguia sent la mateixa. Llàstima que per mi si que havia passat el temps i vaig haver de suar la cansalada de valent per agafar el ritme. I llavors, un mes després de tornar, va ser quan el sensei ens va dir a mi i a en Líder que al cap d'una setmana ens examinavem per cinturó negre.
La meva teoria és que en Peluco ens va donar un cop de mà, però la qüestió és que vam aconseguir el cinturó, que és molt útil perquè combina amb tot i amb el karategi blanc queda moníssim tu.
Quan vaig arribar a casa vaig sopar una carretilla de ensalada per celebrar-ho.
.
.
Entrades
