Cap Trafalgar in da sunset

Far al cap de Trafalgar

Cadiz així en general

- El Cazón és un peix.

- El Gallo és un peix. I té llom.

- Els chipirones no són chipirones, són puntillitas.

- Tenen una gaseosa La Casera amb gust de llimona.

- Et pregunten si el te el vols amb aigua. Su juro.

- Les tapes són mig plat, les mitjes racions són un plat i la ració sencera no vaig tenir collons de demanar-ne mai cap.

- Els No me pises que llevo chanclas encara estan vius i el seu nou hit és “24 horas en internet, ouyeah”.

.

Da King of da Fridge 2

1,2,3,4...

 

També hem aprofitat els imans del comiat de solter d'en Bakerin...

Da King of da Fridge 1

Quan en Bakerin va marxar de Londres em va deixar en herència un joc d'imans de l'Elvis que havia guanyat en un concurs de l'oficina. Aquest any els reis li han portat un joc d'imans amb paraules a la Fragonetapower. El nou hobby de casa és passar les tardes davant de la porta de la nevera.

 

 

 

ABERRUCHO

Flanagan: Ei, aquest vespre portaré aberrucho, que la meva àvia n'ha fet i m'ha dit que em passarà un tupper.

Fragonetapower: Lo cualo?

Flanagan: Que portaré aberrucho?

Fragonetapower: I què és?

Flanagan: No saps què és?

Fragonetapower: No.

Flanagan: No has menjat mai aberrucho?

Fragonetapower: No, què és?

Flanagan: UNA POLLA COMO UN TRUCHO!!

El recurs fàcil del dia dels innocents...

Clash of Titans: Don't look at the fava or you will miss all that heavenly glory

21:15 hora zulu. In da haus. In da kitchen concretament. La Fragonetapower porta mig minut assenyalant-me amb una baina de fava, amb la mirada excitada i sorpresa. Em sembla que se suposa que aquest gest ha de provocar alguna mena de revelació transcendental en la meva persona, però de moment l'únic que està aconseguint és preocupar-me força. Per alguna raó la tia no para de mirar-me als ulls amb les pupil·les dilatades i alternativament llença mirades d'estupefacció a la simple, trista i tirant a passada baina verda dels collons. Com que jo em limito a aguantar la cullereta plena de yogurt entre el pot i la meva boca, la paya se m'està posant nerviosa i cada cop em va acostant més la fava i prolongant les mirades inquisidores cap al vegetal. Definitivament s'espera que emeti algun judici sobre la fava, i més val que ho faci ràpid perquè la col·lega no para d'apropar-se i acabar apunyalat per una fava és una mica trist.

La fava. Un vegetal. De color verd. Per fora i també per dins. Si, la fava. La fava. Ui, la fava, és la bomba... he dit que és de color verd? De petit m'agradava menjar-ne de crues, és com típic de Santomera, el poble de la meva àvia, però curiosament cuites no m'agraden gens. És de les poques coses que no m'agraden. La fava. Si, definitivament la puta fava és de color verd.

Molt bé Flanagan, ho li dius alguna cosa o li fots una hòstia i surts corrents, però és això o esperar a que la Fragopows entri definitivament en bean carnage mode. Hauràs de fer servir la eloqüència per poder sortir-ne viu: “Hum... aja... una fava”. I ella “Siiii tiu! Una fava!”, somrient, relaxant-se, abaixant la fava, deixant de treure escuma per la boca.

A vegades la vida és més senzilla del que sembla. I les persones també. No vius amb una assassina tronada. Només amb una inofensiva i bellíssima persona mitjanament tronada que acaba de descobrir que, el que ella es pensava que eren les mongetes verdes més grans del món, en realitat són faves.

De petit hi havia un conte estúpid d'aquells que ens explicaven al cole on una guilla i un cérvol, d'aquells que són sedentaris i viuen en comunitats agrícoles, decidien plantar tomàquets plegats. Llavors la guilla li deia que per repartir-se la collita ella és podia quedar tot el que sortís de terra cap amunt i el cérvol és podia quedar la part de la planta que quedava sota terra. Llavors el cérvol després de la collita pringava cacho i li deia a la guilla que era una mica cabrona i que contractaria al porc senglar, que era advocat mercantil, i li fotria un puru. La guilla li deia que no s'enfadés i que l'any següent ho podien fer a l'inrevés per fer les paus, que ella és quedaria la part de sota terra i el cérvol tot el que sortís a fora. I llavors la guilla proposava de plantar pastanagues. Que caaaabrona.

Doncs la Fragopows podria fer negocis amb la guilla. Si semblen mongetes deuen funcionar com les mongetes, no? O sigui que va desgranar pacientment totes les faves i llavors va agafar les baines i les va posar en una olla a bullir amb patates. Davant la manca de discernir, la virtut d'insistir. Em va preguntar si eren comestibles, i jo li vaig contestar que creia haver sentit que durant la guerra es feia, però que també es bullien garrofes per fer xocolata i em sembla que amb cap de les dues coses et donen estrelles Michelín. Es com a la xina, que durant la Gran Fam la gent menjava sorra, però per alguna raó és una tradició culinària que amb el temps s'ha perdut.

Vaig declinar la invitació i no puc opinar, però la Fragopows semblava prou contenta amb les baines aux pomes de terre. Si és verd té vitamines, no?

.

.

Bon Nadal chent!

Lu ditx. Mengeu bé i cagueu fort.
.

.

Clash of Titans: Da key of da question

17:40 hora zulu. En una mega-masia perduda per l'empordà em sona el mobile.

- Digamelón?

- Ei Flanagan, tiu, que tinc un problema molt greu, que porto una hora intentant sortir de casa i no puc obrir la porta.

- Has provat girant el pany?

- Capullu, que la clau no gira, que la porta s'ha cascat i no puc obrir. Ahir vaig tancar per dins perquè no veníeu cap dels dos a dormir i ara no puc sortir.

- Nu se tia, sempre pots saltar pel balcó i sortir per casa dels veïns. I ja de pas et presentes.

- Pel balcó? Vols dir?

- Si clar. Si caus et mates però si no podràs sortir.

- Capullu! Buenu, vale.

- I per cert, llavors això vol dir que quan jo arribi no podré entrar?

- Pse... ja deixaré els veïns avisats.

La Muppetina li va fotre un parell d'hòsties més al pany de la porta i finalment va treure el cap pel balcó, per saludar als nous veïns i preguntar si els importava que saltés. El veí molt amable li va dir que si, que li deixés un moment per poder avisar als seus companys de pis, i després li va dir que millor que saltés directament i que els seus companys flipessin mandarines de trobar-se una tia pel menjador.

I al vespre vaig arribar jo, i em feia molt pal haver de jackiechanejar per entrar a casa, però va ser ficar la clau al pany, girar-la i ja era dins. Humm...

A buenu, si, es que resulta que la clau de casa de la mare de la Muppetina és igual que la nostra, però només serveix per obrir la porta de sa mare, la nostra no, de cap manera, encara que ho provis durant una hora...

.

.

Somelier

El fill dels veïns de ma mare continua sent un crack:

Ma mare: Que te gusta la galleta?

Damien: El gusto no, pero de sabor si.

.

.

Bocata Cubatero

A vegades sento la crida de l'aventura, el desig d'anar a terres llunyanes i poc explorades, de deixar la comoditat del món quotidià i acceptar el desafiament d'allò desconegut. L'altre dia vaig anar a Badalona.

Des de que vaig deixar d'anar al Yoya's Gym el meu contacte amb el dojo és resumeix en dues cites anuals. El memorial d'en Peluco que fem a la platja de Castefa, o sigui que això no compta com a viatge d'aventures perquè és un territori que fa temps que ha estat evangelitzat per l'Ordre dels Camacus Descalços. I l'Open de Catalunya de Kyokushinkai, que sempre organitza el dojo a la seva ciutat.

Fa temps que el Yoya's va decidir que per què conformar-se amb un campionat nacional quan pots fer un open internacional on hi hagi més competidors que al propi campionat estatal. O sigui que un cop a l'any es munta un sarau important dins el molt modest món del karate, i aquest cop fins i tot van sortir a la Televisió de Badalona en una entrevista prèvia on és feia una demostració de “El ataque del Dragón” i per acabar curraven al presentador.

Però el més important és que després del campionat hi ha sopar. Un sopar d'aquells on per regla general el menjar és opcional però la beguda ha de ser sangria i després s'ha de sortir a petar l'oferta d'oci nocturn de Badalona, raó per la qual em vaig passar el sopar repetint “Siusplau, al Pichichi no”. El Pichichi és una disco/pub amb tant de glamour com el seu nom indica i on es passen la nit projectant partits de futbol. És com una barreja entre Estudio 54 i Bar Manolo. Per això aquest any els col·legues van escoltar les meves súpliques i vam anar a parar al chiringu del costat, al Sarau. A Badalona hi ha un dèficit important de creatius de noms de disco.

Els col·legues només feien que desesperar-se davant la meva prodigiosa lentitud amb els cubates (a vegades m'he plantejat d'anar a la barra a demanar més glaçons) però al final em van acceptar tal com sóc, i a sobre vam tenir una hora extra de gresca perquè era el dia del canvi d'horari. Llàstima que el DJ del Sarau no ho havia previst, si és que hi havia DJ. Creiem que tenen les sessions de música gravades en CD i punt, és l'única explicació que vam trobar al fet que a l'última hora és repetissin totes les cançons de quan havíem entrat. Simplement van tornar a posar el primer CD.

Finalment es va acabar el sarau (oju al chist) i vam plegar, no sense abans fer un bocata cubatero. És el ritual amb el qual s'acaben les gresques a Badalona city, has d'anar al bar que hi ha en una rotonda i cascar-te un bocata lomo-queso, i si ets un moñes que ve de Barna doncs uns xurros amb cacaolat. I després cap a casa. Jo volia anar amb metro i llestos, però em van començar a acollonar de que si a aquelles hores hi ha molts malotes al metro i que jo portava càmera de fotos... i si tres cinturons negres de Kyoku no ho veuen clar t'ho acabes pensant dos cops. O sigui que a les 5 de la matinada els campeones em van portar cap a Lesseps amb cotxe. Ja ho dic sempre que el Karate mola.

.

Oju amb el fotògraf que es fot pel mig.

.

La dieta de l'aerobox (per dir quelcom àdhuc)

Ni la dieta de la carxofa, ni la dieta de l'ou ni hòsties. La Fragonetapower ha portat els programes per perdre pes al següent nivell. Ella no diu que menjar exclusivament carxofes no ajudi a aprimar-se, però és una dieta que té un defecte de base, i es que al capdavall continues ingerint aliments. Per això ha desenvolupat la dieta de l'spinning/aoròbic/pontenforma, que consisteix en substituir els menjars per anar al gimnàs. No hi ha res com cremar uns greixos i calories que... ni tant sols has ingerit! Realment és un sistema infal·lible, t'aprimes al mateix temps que et poses catxes, llàstima que en el procés t'hagis de morir. Això sí, el cadàver tindrà un tipet que flipes.

I a banda d'això, al barri hi ha una velleta que, quan el seu gos acaba de fer les seves necessitats, es treu un tros de paper de vàter de la bossa i li eixuga el cul al pobre quisso.

I abans d'ahir a la perruqueria em vaig cascar el disc d'en David Bisbal sencer.

.

.

La nit dels fantasmes (i de gent disfressada també)

Hi ha qui diu que els plans, si surten de forma inesperada, són més guais. O sigui que si el plan resulta ser una festa de Halloween on se suposa que hi has d'anar disfressat i te'n assabentes tres hores abans, doncs deu ser guai de collons.
Jo vaig sortir de casa tranquil·lament a comprar un parell de parides, i ja que estava pel centre vaig trucar a la Claud i en Deif per berenar o quelcom àdhuc, i llavors la Claud se li va ficar al cap que no podia ser que tota la gent guai estès anant a festes de disfresses i nosaltres fóssim uns pringats, i llavors en Deif va recordar que un col·lega del curro feia una festeta a casa, i llavors a la Claud li va faltar temps per animar-nos a tots.
Quan no hi ha ni temps ni recursos i totes es botigues estan tancades, toca muntar-s'ho rotllo Equipo A i treure alguna cosa que funcioni d'un munt de ronya.
Recurs tope fàcil: Llençol blanc pel cap, dos forats per veure-hi i... uei, sóc un fantasma! Però ho vam descartar ser massa mega hiper cutre salsitxeru.
Recurs moderadament fàcil i prou resultón: Pantalons blancs, samarreta de maniga llarga blanca, un llençol estripat a tires i enrotllat pel cos a base d'imperdibles... sóc un mòmiu tiu! I a més et permet el recurs fàcil de ballar rotllo robocop/thriller all nite long. La Claud i jo ens vam aferrar al clau ardient.
Recurs tope fàcil i per quedar-te amb la penya: Una tovallola a sobre el cap, abric llarg a sobre, uns guants enganxats a les mànigues de l'abric... uala, l'home sense cap! Éxit assegurat tu. Li vam encolomar a en Deif amb l'excusa de que era el més alt.
I llavors vam arribar a la festa, i ens va obrir la porta l'amfitrió, l'home al qual devíem la sort de poder estar en una festa de Halloween. I el tiu portava una disfressa que consistia en un bigoti com el d'en Hitler... i ja està. Quins collons... Va triar bé la disfressa, anar de fill de puta li esqueia prou.
I llavors vam entrar al menjador i evidentment ningú anava disfressat, perquè el llençol en el qual la novia del feixista genocida, que anava disfressat de Hitler, s'havia embolcallat no compta. De que collons es suposava que anava? De zombie que acaba de sortir de la dutxa?
La festa era bàsicament un concurs de veure quanta estona seguida eres capaç d'estar sense moure't de la cadira. Si a sobre no parlaves comptava doble. Per intentar sobreviure vam assaltar l'ordenata que feia de sound system i vam començar a posar cançons a la cua de reproducció de l'Spotify per intentar reanimar la cosa. Però no vam comptar amb que l'Eva Braun feia el mateix cada dos per tres, amb la diferència que la perraca passava del concepte cua de reproducció i anava fent de pseudoDJ tallant-nos les cançons i posant-nos tota la discografia de la Gwen Stefani, però només el primer minut de cada cançó.
Com que els coberts que hi havia eren de plàstic i no em podia tallar les venes ni res (cuidao amb l'acudit, que anava disfressat de mòmiu... les venes... bé, és igual) em vaig dedicar a menjar patates fregides compulsivament, intercalades amb trossos de pizza Terradelles, i mentrestant anava escoltant com el figures del meu costat s'intentava lligar una tia amb frases com ara “Ahún no te he contado la historia de mi vida... y es muy interessante” o la apoteòsica demostració de poesia simbolista “Te han puesto las esposas del tiempo” assenyalant el rellotje de la paya. I si chatos, la chavala li va acabar comprant loteria, mientras el le tocaba los timbres del amor.
I llavors la Braun, en veure que com a mínim dos s'ho estaven passant bé, va apagar la música i va dir molt educadament que fotéssim tots el camp de casa seva, que el seu manso feia estona que estava a la seva habitació dormint la mona o escrivint el Mein Kampf o algu i que volia anar a algun lloc a veure si trobava algú que li arrugués el llençol. I allà estava jo, sense música, sense patates fregides i preguntant-me per què sempre que necessites una escopeta retallada no n'hi ha cap a mà.
Per sort a l'últim moment havia aparegut un tal Toby (no, la mascota olímpica no) que va aixecar el dit hi va dir que ell coneixia un payo que feia una festa allà al costat, i que si portàvem beguda hi podíem anar. Em va assegurar que allà hi hauria música i patates fregides, o sigui que per pur instint de supervivència hi vam fer cap.
Nens, deixeu-me dir que el futur és dels guiris. Sobretot dels guiris que no solament lloguen un pis sinó que també lloguen el terrat i el mini-loft del costat per poder-hi fer festes. Bàsicament el col·lega d'en Toby tenia la seva pròpia discotheque particular, amb taula de mescles, llums de colors, calaveres i mariconades vàries de Halloween per la paret, una terrassa chill out pels porretas i una banyera plena de llaunes de cervesa. I patates fregides, les que vulguis.
I la gent... ui la gent... eren tots más modernos que el rayo laser. N'hi havia que eren tant guais que eren argentins i tot. I tothom anava disfressat en major o menor mesura, com per exemple la bruixa/fada/guatever que anava tant borratxa que de tant en tant s'equivocava de canto i em fotia ma al cul en comptes de al seu novio. És molt estranya la sensació de tenir a un tio que et demana perdó perquè la seva novia t'està fotent mà.
Sens dubte el millor de tots era el payo que anava disfressat d'home que porta un lloro zombie. Ell en si no anava massa espectacular, però portava un lloro que portava el dit d'algú al bec i que anava muntat en una escombra. Quidicir que el concepte de lloro zombie té merit, però que faci servir una escombra per volar és com tota una declaració de principis, perquè és un lloro, saps? O sigui que volar ja vola, però fa servir l'escombra per principis. Es com quan en Chuck Norris fa servir una pistola per matar penya, que en realitat no li cal ni res, però la fa servir perquè és guai i fa soroll i fum.
Eventualment l'estoc de patates va anar decreixent i el percentatge de boludas turtilleras en sostens augmentant, i vam començar a decidir que potser era hora de marxar, no sense abans donar-li les gràcies a en Toby i el seu super amic guiri. El problema tècnic era que jo havia sortit de casa a la tarda per comprar coses en bici, i ara estava de matinada al carrer Princesa i havia d'anar a Lesseps. Un lloro zombie amb escombra només és superat per un momiu piripi en bici.

.

.

Ponmelax chiquitinx

Al meu gimnàs fan classes d'aeròbic amb una versió maquinorra de l'estaca de Lluís Llach. Vijca Catalunya neng!
.

No era aquesta exactament, que els d'aeròbic encara mantenien la lletra.

Don't imitate, innovate.

Can Fuckland se'n va a la merda (encara una mica més, vull dir) i jo em quedo sense lloc on dormir a Londres. La qual cosa encara és més crítica si te n'assabentes dues setmanes abans del vol i les teves dues companyes de pis confien en tu per tenir on dormir. Sort que a Londres hi ha ànimes caritatives...
Bàsicament el landlord de Can Fuckland sotsarrenda la casa a un payo que l'ha de gestionar com un petit hostal per guiris. O sigui que tots els antics companys de kelly se las piran i Can Fuckland is no more. Snif, snif... de totes maneres crec que en el mateix instant en que en Tommy passi per sota la porta per no tornar mai més la casa es col·lapsarà sobre si mateixa. I és que en Tommy no es va mudar mai a la casa, perquè la van construir al voltant seu. La llegenda diu que en el solar hi va aparèixer un monòlit negre i llavors en Tommy s'hi va apropar i es va començar a sentir com un so molt intens de penya dient Oooooh i llavors en Tommy li va donar dues hòsties i va dir “Fuck, the fucker fucking fucked up!” i llavors va agafar el monòlit aquell i el va penjar a la seva habitació i de tant en tant agafava un comandament a distancia i apretava botons, però és que alló en realitat no va ser mai una pantalla de plasma.

Jo per la meva banda, fent el guiri per Londres em vaig adonar de que el logaritme de Tron és cert i el factor de tiabuenorrisme augmenta proporcionalment al temps que fa que no hi vius. I per acabar de fer el turista vaig deleitar al personal amb unes quantes cagades comunicatives en públic, com ara dir fisting en comptes de punching (baaaaad). Clar, que és una cagada relativament lleu si tenim en compte que en Peter Chan estava convençut de que la diferència entre montage i collage és que el montage és en blanc i negre ( perque la paraula ve de monochrome) i el collage en color (que of course ve de colour). Els genis ho són fins i tot quan la caguen.

Ah si, i vam cuinar una fakesqueixada per apropar la cuina catalana a la bona gent que ens va donar aixopluc. És molt fàcil de fer, és igual que l'esqueixada però a la inversa, així com molt Ferran Adrià. En comptes de comprar bacalla salat i desalar-lo, el compres congelat cru i li fots tot de sal per sobre, i ja que ens prenem llicències doncs també li fas un llit de rodanxes de tomaquet i li poses orenga per sobre perquè tot plegat tingui més color. Èxit absolut garantit, només t'has d'assegurar que, si la mateixa gent ve de visita a Barna, no entrin a cap restaurant on puguin demanar esqueixada de veritat.

.

Call Of Duty = COD = Bacalla. Vaya crack.

.

Un post curt en tota regla

Fragonetapower: Es que hi ha una cosa que has de saber Flanagan, les dones quan tenim la regla ens comprem roba.

Flanagan: I us la compeu de color vermell?

Fragonetapower: Jajaja, Siiiiiii, mira, unes sabates de taló vermelles!

Flanagan: Clar, així si hi cauen gotetes no es nota.

Fragonetapower: (...).
.

.

Flower power in da pàret

Si el vent et ve en contra

quan els temps siguin durs,

que sempre hi hagi una mà

on et puguis agafar.

Que no hi hagi (nosequè, nosequè)

draceres, ni paranys,

que no et faltin bons amics,

que tinguis la ment en pau.

Si la vida és injusta i algun cop et fa

dubtar, no et faltin forçes per poder

continuar.

CARPE DIEM (al costat d'un ying-yang blau)

Llençat! (al costat d'un sol, una floreta i un simbol de la pau d'aquells que estan copiats de la Mercedes)

Aquestes són les inscripcions i dibuixets que la hippy que vivia a la meva habitació es va entretenir a pintar per les parets amb guixos de colors.

Es que resulta que la hippy era arqueòloga i li va agafar un rampell d'art rupestre. Segurament els habitants d'Altamira també devien ser uns cumbes en versió neardental que els hi agafava per embrutar parets, i quan els homo sapiens van arribar a la cova els hi devia tocar la moral haver de pintar-la tota de nou i van decidir que era millor inventar la cabana de planta circular i passar de fer reformes.

A mi m'ha tocat pintar de nou, que viure en cabanes avui dia ja no es considera tant innovador, i dono gràcies al senyor titanlux per haver inventat la pintura “una sola capa”, tot i que en els trossos amb grafitis n'hi han calgut dos... no subestimeu mai el poder d'una cumba amb guixos de colors.

I tampoc és que el missatge dels grafitis em semblés malament, simplement és que potser estarien més a to escrites entre fotografies de la SuperPop a la carpeta d'una adolescent que no pas al costat del meu armari.

En principi l'habitació la havia de pintar ella, però vaig pensar que potser ho entendria malament i es dedicaria a repassar amb els guixos de coloraines els trossos que encara estaven blancs. De manera que li vaig proposar que si deixava la taula que tenia pensat endur-se ja pintava jo. Al capdavall encara n'he pogut treure algun profit.

.

UPDATE:

La Fragonetapower m'acava de dir que els missatges cumbes de la paret eren estrofes de Viatge Llarg de SAU. Uala que fort.

.

.

That's harder than Michael in a kindergarten

Els superstars no moren, només ho fan veure, principalment per evadir impostos i tal. En el cas d'en Miquel simplement s'ha tornat a posar morenu i ara està a l'India posant a punt el seu Girly Man Live Tour.
.

.
Quan saps què ets el putu amo? Quan ets capaç de fer ballar a 1500 presos filipins. Yep, el king tius, el king... Creieu-me, cualsevol dia d'aquests ens el trobem a l'autobus.
.

New Fuckland Manor

Els mites no moren mai... L'esperit de Can Fuckland segueix viu i muntem una sucursal a gràcia.

La Muppetina resulta que és la chavala de qui vaig takinoverja la meva habitació a Can Fuckland, i que va resultar ser de Barcelona. És geòloga. I què és ser geòloga? No ho se, ningú ho sap, però si li ensenyes una pedra et diu de quin tipus és. De fet és hidro-geòloga, o sigui que suposo que si li ensenyes un got d'aigua també et pot dir de quin tipus és. Actualment està treballant en el primer mapa hidrogràfic de Catalunya, si algun dia heu d'anar a algun pou en concret li podeu preguntar com arribar-hi.

En el seu temps lliure entrena cos i ment. Estudia francès a l'escola oficial d'idiomes (cruasán, canapé, suflé y café olé) i practica esports originals i inverosímils. Ara crec que compagina Tai Chi, trapezi i frisbee. Si he dit frisbee, i a sobre que sapigueu que es juga per equips. Segurament són tots geòlegs.

La Fragonetapower no va viure propiament a Can Fuckland, però va venir de visita un estiu, o sigui que també va fitxar. És guanya les garrofes de traductora i se les gasta fent escalada i cursos varis d'especialització, com un que va fer per aprendre a fer un nus especial al cable del secador i que serveix per penjar-lo del tovalloler. També és aficionada a la afonia i les angines, però això ho practica amb menys entusiasme.

Tot i això, i gràcies a Déu, New Fuckland Manor només comparteix inquilins amb el seu referent anglès, tot i que en comptes de ser cent i la mare que ens va parir només serem tres. El nostre nou piset té una bonica cèdula d'habitabilitat en regla, té balconet (al qual jo em refereixo com a “la terrassa” o “el pati”) en comptes de jardí i per tant espero no trobar-me ni artròpodes mutants ni toasts aux souris, com a màxim algun colom moribund despistat.

.

Garrul Nation

- Uala, eres psicóloga! Pues a ver como analizarías esto tu que eres psicóloga, que llevo días dandole vueltas. Por que yo la semana pasada fui a la disco y me enrollé con un tío, sabes, y al final el me pidió el teléfono pero no me ha llamado ni nada. Tu como interpretarías esto?

Humm... a veure, deixam pensar...