Quan anava a tercer o quart d'EGB els dilluns a primera hora tocava classe de català. Durant la primera mitja hora havíem d'escriure una redacció que ocupés més o menys un full i durant la segona mitja hora llegíem en veu alta les redaccions de la setmana passada. Els temes evidentment no eren gaire originals i més o menys tothom es dedicava a explicar les excitants aventures del cap de setmana. Que si diumenge vaig dinar a casa de l'avia i després vaig anar amb en Carlitus a jugar a futbol i que si aquest cap de setmana va ser el meu sant i em van regalar el nou cotxe-ruló de la Barbie i sus amigas. Cadascú afrontava aquest panorama com millor sabia. La Cris sorprenia per escriure històries ètico-morals que sempre semblaven girar entorn a alguna professora velleta i cega (la meva era nintendo) que era molt bona i llavors els seus alumnes estalviaven diners en comptes de comprar-se chuches i li pagaven una operació perquè hi tornés a veure. Els polítics no són hipòcrites, les nenes rosses de 10 anys són hipòcrites. La posició més assenyada segurament era la d'en Pitus, que simplement es passava mitja hora mirant el sostre i quan li tocava llegir la redacció el feien fora de classe i ja està. Ell no perdia el temps escrivint parides, nosaltres no el perdíem escoltant-les i el professor no semblava massa preocupat per generar un analfabet asocial. Jo vaig adoptar una defensa més creativa. Amb el temps vaig començar a inventar-me històries i aventures on la gràcia estava en que els protagonistes érem jo i els meus companys de classe. Va ser un gran èxit i això em va portar a incloure també a part del professorat en les redaccions, però clar, no exactament en el mateix to que la Cris. Vull dir que en cas de que hi aparegués una mestra vella i cega el més provable és que el seu suplici es veies finalitzat gràcies a un trailer sense frens al creuar el carrer... mentre els alumnes s'ho miraven menjant una bossa enorme de chuches. Tot i el gran èxit entre el meus companys el problema va ser que el professor, per alguna raó, va començar a pensar que les meves redaccions podien expressar l'opinió de l'autor i que l'opinió de l'autor no li agradava. Una tonteria al meu parer, perquè que una cega sigui atropellada per un cotxe al creuar sense mirar son coses que passen i ja està, perquè com que no hi veu doncs quan creua el carrer s'ha de refiar del que li diu un nen que menja palotes i a vegades els nens s'equivoquen sense voler. I que el meu professor es digués Iván i la cega Ivana era coincidència. Finalment un dilluns, després de fer fora en Pitus, el professor em va deixar anar un sermó davant de tota la classe sobre que immadur i vulgar era escriure sobre morts traumàtiques i nenes que ensenyen les calces i de com n'estava de decebut de que no escrivís les mateixes parides que la resta de companys. D'aquesta experiència en vaig aprendre moltes coses (tot i que precisament no gaires sobre redacció), entre les quals està la lliçó de que quan escrius segons què has de pensar que pot passar si ho llegeix segons qui. Especialment algú que hauria d'estar a sota un trailer.. Tot això ve arran de que no sé si hauria d'escriure sobre la feina o no. O potser simplement hauria d'ometre certes coses i obviar el fet de que el meu nou boss sigui un font tant immensa d'inspiració. No ho se, escriure sobre la vida al Pret no comportava masses dilemes però el meu futur com a fotògraf ja és una altra cosa, que estem parlant d'una feina on no he de portar ni uniforme ni gorra i on m'afeito quan em ve de gust. Bé, suposo que simplement serà qüestió d'anar amb una mica més de tacte i ja està, però sense deixar de menjar chuches. Per cert, que ara ofereixo serveis fotogràfics integrals, màxima serietat i professionalitat (article al blog per un 10% més).
- Tu no estires de la cadena? Sempre has d'estirar de la cadena abans de pixar.
- A si? Perquè? No puc, el boto no chuta.
- Buf... doncs ja l'has cagat. Al pixar sempre t'esquitxes un parell de gotetes i ara aquestes gotetes no seran teves. Sempre has d'estirar de la cadena abans de pixar.
- Buf... sort que l'alcohol desinfecta i en vaig sobrat.
Seguint amb el revival teatreru, diumenge passat vaig anar a veure com els de l'Aula de Teatre de la Pompeu representaven “Tot esperant Godot”. Quins cabrons, ja la podíem haver fet quan hi era jo. I no se si vaig acabar content o decebut, però la qüestió es que segueix sense haver-hi ningú que és llenci a fer botifarres (morcillas) a l'última representació. Decebut perquè ningú ha seguit els meus gloriosos passos, i al mateix temps content de seguir sent original. La botifarra és, molt discutiblement, la meta última a la que pot aspirar un actor. És la prova última de la confiança en un mateix, el domini de l'escena i les ganes de tocar els pebrots. Una botifarra és un canvi en el text o muntatge original que un actor introdueix inesperadament en plena representació. Tradicionalment és fa a l'últim bolo per alegrar una mica el comiat, però també perquè és quan l'obra està més rodada i sobretot (com a mínim en el meu cas) perquè així no es dona opció a represàlies en representacions posteriors. La gràcia està en que ha de ser una broma totalment interna, l'actor o actors en escena han de poder seguir amb l'obra de manera que, tot i que ells i la gent entre bambalines estiguin flipant i possiblement pensant en com pelar-te i que sembli un accident, el públic no ha de notar res estrany. Per tant la botifarra s'ha de pensar de manera que la víctima pugui continuar amb el seu paper, que toqui la pera però que no rebenti l'espectacle. Sempre s'han fet, i es segueixen fent, mini-butis. Petits canvis que un actor introdueix en el seu text i que fan gràcia, però que en realitat no afecten a ningú més que a ell. Mariconades. Si l'altre actor no et llença una mirada de “quan anem al backstage ja pots corre cabró” és que no és una botifarra. Evidentment el meu primer any no ho vaig provar, vam muntar “Justícia” d'Apel·les Mestres i prou feina tenia en intentar articular paraules i aguantar-me el pipi a escena. L'any següent, representant “El burgès gentilhome” de Moliere, ja tenia més traça en això d'aguantar-me el pipi, però de totes maneres no em plantejava ni remotament sortir del guió. De fet un dia si que vaig canviar el text, però no perquè estès intentant colar una buti sinó senzillament perquè em vaig quedar en blanc i alguna cosa havia de dir. De totes maneres ja apuntava maneres, en un moment concret havia de fer una salutació/reverència en plan califa i el director em va dir que m'inventés qualsevol bajanada que sonés a àrab, era l'època en que es va posar tant de moda l'anunci del gueropa i jo no vaig ser menys. Val, no era una buti, però molava que t'hi cagues. L'any següent vaig muntar una obra amb gent de Canet, un bodeville bastant desastrós però on vaig descobrir això dels embotits a escena. Hi havia una escena on un altre actor em demanava exemples de no se quina collonada, en principi jo li en donava un parell i després ell ja passava a una altra cosa, però el dia de la representació el cabronàs només feia que dir-me “A si? I què més?” i jo em vaig haver d'anar inventant parides. La veritat, ho va allargar massa i es va notar, però l'obra ja era un desastre de qualsevol manera (em vaig carregar una peixera plena d'aigua al final del primer acte) o sigui que tampoc va importar massa. La qüestio és que vaig descobrir un món de possibilitats. Aquell any a l'Aula vam muntar “El somni d'una nit d'estiu”. No és que tingués pensat fer res, però l'últim dia de representació em vaig trobar molt sobrat i animat, suposo que de resultes de passar-me més de la meitat de l'obra passejant-me en calçotets per l'escenàri. Jo estava entre bambalines, l'Elena feia el seu monòleg mirant cap al cantó de l'escenari on estava jo i llavors em vaig baixar els pantalons i li vaig ensenyar les galtes. Suposadament l'Elena estava mirant el camí per el qual el seu amor Demetri havia marxat, però en la mateixa direcció es va trobar un cul i va acabar el seu parlament de “Demetri, si no tornes em moriré” amb un somriure d'orella a orella. Cagada pastoreta. Es va emprenyar com una mona, però no va ser res que la nostra amistat no superés. A més, va ser culpa seva per no estar centrada en el personatge i tal, que ella s'hauria d'haver imaginat el camí amb el Demetri i no mirar el meu cul. L'any següent vam fer “Un barret de palla d'Italia” d'Eugene Labiche. Era el protagonista, per tant anava sobradíssim i a sobre el muntatge semblava fet expressament per fer el que vaig fer. L'obra era un bodeville que havíem muntat en plan Sit Com, hi havia un moment en el qual la Marita es desmaiava i el seu churri m'enviava a buscar un got d'aigua. Jo sortia d'escena, contava fins a cinc i tornava a entrar amb el got, llavors el churri em posava nerviós i jo en comptes de donar-li l'aigua per veure li llençava per sobre, la Marita es despertava cridant i al public li feia molta gràcia. Un moment Lina Morgan com qualsevol altre. La qüestió és que aquell any part de l'atrezzo era un cubell i una palangana que un chaval feia servir per fer un bany de sals a l'últim acte, de manera que abans de començar la representació em vaig assegurar de deixar el cubell ple d'aigua. Quan la Marita es va desmaiar, vaig anar a bambalines i em vaig trobar a la resta de la companyia en fila, tots amb un somriure diabòlic d'orella a orella i aguantant-me el cubell preparat. Vaig tornar a sortir a escena i el que feia de churri ja va començar a dibuixar un somriure nerviós, la Marita mentrestant estava desmaiada, amb els ulls tancats i esperant un gotet d'aigua. Es sorprenent la quantitat d'aigua que cap en un cubell i la Marita va tenir sort de que el vestit no transparentés. Val a dir que aquell dia va ser la millor interpretació amb diferència pel que fa a la cara de sorpresa al despertar, només una mica eclipsada pel churri descollonant-se sense gaire complexes. A mi en canvi em va resultar fàcil mantenir el personatge i mostrar-me preocupat, perquè en aquell mateix instant vaig recordar que unes frases després la Marita m'havia de donar una bufetada (un altre moment Lina Morgan) i a jutjar per la seva cara en tenia ganes. Em vaig resignar a rebre, que total havia valgut la pena, però al arribar el moment la Marita em va demostrar la seva gran amistat perdonant-me les galtes. Qui té un amic té un tresor, encara que sigui humit. El meu últim any a l'Aula vam fer un muntatge a base de fragments de diversos autors. En un dels fragments amb l'emocionant títol de “La Coca-cola” em tocava fer d'una especie de yonki resacós i enfarlopat que va a fer una cocacola amb una noia una mica bleda que està enamorada d'ell però ell d'ella no. L'argument no prometia gaire, però gràcies a les aptituds de la Tura vam aconseguir muntar una escena on passaven força coses, i el millor és que tenir una parella d'escena competent i amb capacitat d'improvisació permetia colar una botifarra més sofisticada amb garanties de que l'obra rutllés igualment. En un momento dado la Tura tota nerviosa es posava un piti a la boca però els nervis li impedien fer funcionar l'encenedor, llavors jo tot chulo piscines treia el meu zippo i li donava foc. Jo no fumava, en comptes d'això el meu personatge es passava tota l'escena mastegat xiclet com un possesu (pastilleru) i a l'última representació en comptes de donar-li foc li vaig dir que el tabac és molt dolent per la salut i que hauria d'intentar de deixar-ho, li vaig treure el cigar de la boca i li vaig endossar un xiclet. Per un segon la Tura em va mirar preocupada perquè es pensava que m'havia quedat en blanc i estava improvisant, però de seguida em va mirar molt preocupada perquè es va adonar que era un putes i estava improvisant. Per un moment vaig témer que la Tura rebutgés el xiclet i tornés a encarrilar l'escena, però l'element sorpresa estava al meu favor i la vaig enganxar en boles. Va dubtar un segon més i jo vaig aprofitar per entaforar-li un altre xiclet a la boca mentre li deixava anar un petit discurs sobre els beneficis de la vida sana i vaig acabar amb la frase que donava peu a la seva rèplica. La Tura amb molta dignitat va seguir amb l'obra, com si no hagués passat res però amb una bola elàstica a la boca que li provocava certs problemes de pronunciació. La meva botifarra més sofisticada i aquest cop si que no es va notar res. Per ser sincers del tot, aquell any també hi va haver una altra buti. En Lopakin feia una escena una mica pujada de to amb la Marita on hi havia un parell de magrejades, l'últim dia però en Lopakin va decidir posar a prova la paciència de la Marita i és va passar tota l'escena amb les mans enganxades al cul d'ella, comprovant la seva fermesa. No se si això va ser ben bé una botifarra o més aviat alguna cosa pensada amb la botifarra, però un altre cop la Marita va estar millor que mai.
A la universitat vaig aprofitar les hores lectives per aprendre a fer malabars amb el boli, i les no lectives per fer teatre. Gràcies això sempre em puc entretenir mentre espero que es carregui alguna cosa a l'ordinador i conec a un grapat d'artistes humanistes humoristes, ja que de cada promoció de l'Aula de Teatre de la UPF sempre n'hi havien un o dos que feien el salt a l'Institut del Teatre. Tres d'aquests antics companys representen “Memòries dels temps de la immaduresa”, on bàsicament es dediquen a enfotre-s'en de certes coses del teatre, entre elles el públic. Dissabte passat m'hi vaig presentar i em vaig retrobar amb aquests tres i d'altres que hi anaven de públic com jo. Tots continuen més o menys igual, tot i que alguns s'han tallat les grenyes segueixen sent uns artistes, i fins i tot vaig descobrir gratament que n'hi ha una que és lectora del blog des de els seus inicis (apa Tur, posa't vermella). Només em van fallar a l'escollir un bar on amb la cervesa en comptes de kikos et donaven una especie de barreja d'avellanes i ametlla ratllada que els hi havia sobrat després de decorar els panellets de l'any passat. Queda pendent un sopar per veure vídeos de l'Aula, recordar anècdotes i acabar la nit escoltant com en Lopakin ens desprecia perquè no volem anar a un after. Bé, tot això és simplement per recomanar l'obra, que un muntatge que aconsegueix que un payo del públic s'aixequi i dediqui una botifarra als actors abans de marxar sempre serà interessant. Jo vaig riure com un cabró.
Memòries dels temps de la immaduresa (Assaig obert sobre Ivonne, princesa de Borgonya de Witold Gombrowicz) (AKA Palla mental de Ferran Dordal)
Dissabtes 12, 19 i 26 d’abri (o sigui que aquest dissabte és l'últim) a les 17:30. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure, Passeig de santa madrona, 40-46.
El meu camí marcial va començar al gimnàs Sportator, un gimnàs a cinc minuts de casa en bici (oh glòria beneïda) i que tenia l'entrada decorada amb tres bats de beisbol que el meu futur sensei havia despatxat d'un sol cop de cama una tarda de diumenge en la qual no feien res de bo a la tele i s'aborria. Tothom té els seus estereotips i definitivament jo en tenia de molt definits pel que fa a les arts marcials. M'esperava un Chuk Norris de mestre i un petit exercit de Van Dammes com a alumnes, però la realitat sovint ens fa tocar de peus a terra, com quan descobreixes que les ties també es tiren pets. Si en Chuck es va fer famós amb la seva meleneta i la seva barba, el meu sensei s'ho afaitava tot excepte les celles. El tema de les round kicks també el tenia una mica apartat, perquè un altre diumenge havia intentat de nou el truc dels bats de beisbol, però aquest cop amb quatre, i van guanyar els bats. El sensei es va destrossar la cama i des de llavors es va dedicar bàsicament a l'ensenyament, de manera que el món del Karate va perdre un competidor i el Decathlon un bon client de la secció de beisbol, però nosaltres vam guanyar un mestre dedicat i eficient. Més conjunturalment, un altre beneficiat de l'incident va ser el videoaficionat que va gravar la gesta, la va enviar a Impacto TV i es va embutxacar una pasta. La primera decepció pel que fa als alumnes va ser que no hi havia ni un trist chino, ni que fos un per donar una mica de color (groc), a tota la classe. La segona, jo em pensava que fer arts marcials automàticament et convertia en un payo musculat i atractiu, però es veu que hi ha força gent que es capaç de dominar les arts marcials a la perfecció sense que la seva estètica en surti beneficiada. En general els estereotips de la classe variaven tant com la gent que et puguis trobar al entrar en un vagó de metro qualsevol. Per exemple, l'Apolo era un chaval a qui els seus pares, en veure la poderosa complexió física del noi, havien batejat amb el nom d'una discoteca del paral·lel. El nano consistia en 90 kilos de cànon de Policlet sobredimensionat i una quantitat semblat de disciplina. S'aixecava cada dia a les cinc de la matinada per poder estudiar abans d'anar a la universitat i així tenir la tarda lliure per anar a córrer i fer peses i Karate. Un cop va aconseguir arrancar el sac del sostre amb un cop de cama voladora i suposo que a hores d'ara deu treballar per les forçes especials d'alguna agència secreta. Al costat de l'Apolo, i com si es tractes de l'altra meitat d'un experiment genètic on les qualitats haguèsin estat repartides, hi havia en Manolo. Basicament la viva imatge d'en Manolo Garcia despentinat però amb uns quilets de més, fumador i gran recitador d'acudits, a poder ser verds. Era la prova de que els salsitxes peleonas existeixen i guanyava tots els campionats on es presentava. Tothom tenia les seves excentricitats i peculiaritats, però en Victor i els seus deixebles feien que la resta sembléssim normals. El que li passava a en Victor era que encara no havia descobert que el que surt a les pel·lícules és mentida, això i el fet de trobar-se en l'apogeu de l'adolescència feien que no acabés d'entendre que... bé, que la resta de la gent és normal. A la resta de companys del dojo no ens molestava pas que el chaval vivís amb tant furor la seva qualitat de ninja, de fet ens feia força gràcia i sovint ens donava bons temes de conversa i un material impagable per als acudits d'en Manolo. El problema era que al sortir del gimnàs el nano continuava igual, i quan et trobava pel barri el cabronàs et saludava a la japonesa i si tenies mala sort i anava amb sa mare et presentava com a “este gran artista marcial con el que tengo el honor de entrenar” i tu pensaves “senyora, no se usted, però yo estoy pasando verguenza” mentres el cabró anava fent reverències. Per sort el chaval era de l'Església Adventista del Seté Dia (crec) i per tant a partir de la posta de sol de divendres fins la posta del dia següent tenia prohibit fer cap treball físic i no venia a classe. Per això Déu va parir la idea del sabath, perquè en Victor ens deixés fer classe en pau un dia a la setmana. A l'Esportator m'hi vaig passar un any aprenent les bases del karate, fins que es va produir el gran cisme: el sensei va decidir obrir el seu propi dojo. L'ideal hagés estat que un dels seus deixebles hagués pres les regnes de l'Esportator i tenir així una continuïtat en les classes. Però per alguna raó el sensei va decidir que era millor que marxéssim tots del gimnàs i ens apuntéssim al seu nou dojo... la qual cosa a mi ja m'anava bé, si no fos perquè el seu dojo estava a Badalona. A tres quarts d'hora de casa meva. La qüestió era que després del mal rotllo entre el sensei i la gerència de l'Esportator, que per alguna raó van establir una relació entre la dimissió del sensei i la baixa de desenes de quotes de socis, tots els alumnes avançats marxaven amb el sensei o simplement deixaven el karate. Les meves possibilitats es reduïen a quedar-me i fer classe amb quatre principiants (Victor inclòs) amb ves a saber quin mestre de ves a saber quin estil, o marxar amb el sensei i un porrot de cinturons negres... al cul del món.
Hi ha dies en que surts al carrer i comences a adonar-te que les payes se't queden mirant. Dies en que t'adones que les chatis no poden evitar girar el cap quan es creuen amb tu, dies en que et fas conscient de com n'estàs d'increïblement bo, de que el teu cos musculat i fibrat fa que les nenes es passin la llengua pels llavis quan et deixen enrere, dies en que penses que encara estan de sort que no es estiu i no portes samarreta curta ni marques pectorals, perquè sinó encara es passarien la llengua per altres llocs. Dies en que la teva mirada i el teu mig somriure fan que les joves i madures apartin la vista avergonyides de que les descobreixis repassant-te. Dies en que fins i tot un parell de nois moderns et segueixen amb la mirada, perquè tanta és l'amplitud de l'espectre del teu sex appeal, la magnitud del teu atractiu, que uneix generes i tot. Hi ha dies en que quan entres al metro i observes la teva figura de mascle ibèric reflexada a la finestra, t'adones que portes un tros de cleenex penjant a la punta del nas.
Agafeu-vos de les mans i flipem mandarines germans i germanes! No és que s'hi assemblin molt, és que són ells, són TOTS ells! En Johnny, el sensei malote, la penya Cobra Kai, el kid himself i fins i tot hi surt de passada un payo amb la disfressa de dutxa. I tot escrit i dirigit pel mateix Johnny. Només hi falta ella... snif, snif. Ei, i juraria que l'amo de la pizzeria és el senyor Belding.
28é Campionat d'Espanya de Kyokushinkai, dissabte 15 de març a partir de les 4pm. Poliesportiu de Llefià (que al pòster surt sense accent a la a i al gimnàs ja hem esgotat totes les bromes possibles amb el nom), Avinguda Dr. Bassols 109-119, Badalona (Barcelonès). Organitzat pel meu club, la qual cosa vol dir que estic fins els ous de que les classes comencin sempre amb 20 minuts de discurs sobre com anirà tot i de que si la exhibició tal i de que “Flanagan, tu te encargas de llevar los trofeos al pavellón”. Doncs més val que els tinguis comptats, que sinó... Però bé, vaig pensar que en podria fer una mica de publicitat i rentabilitzar els trilions de lectors diaris que passen pel blog. Doncs això, dissabte nates i llesques i faves i galetes per a tots els gustos. I tot a pèl. I de regal exhibició de Karate/Kobudo (no, no hi haurà trencaments d'escrot, que es permet l'entrada a menors). M'encantaria poder fer algun sorteig d'entrades o alguna cosa, però el karate és de pobres i els patrocinadors fan demostracions de virtuosisme xiulador quan demanes una mica de per favor. Que aquí només cobra el metge i perquè no em pogut xorissar cap ambulància a temps. Kiiaaiiiiii!!
Es veu que ultimament està molt de moda fer cançonetes polítiques demanant el vot, que hi ha una tia bona que diu que li fa gràcia l'Obama i té no se quants vídeos al youtube i bé, no se si estic més a favor de l'Obama o no (que tampoc és que importi molt) però definitivament estic més a favor de les ties en bikini i piercings a la llengua que abans. Fins i tot el Mariano té un simpatitzant que li canta una cançó tope de rockera i tope d'alternativa (saes o no?) i diu que faran la revolta popular tope guai, perquè ara són revolucionaris i es lian el polo Lacoste al cap i pa lante tu. És lu que te ser tant progre. Que es veu que fins i tot van muntar un vídeo denunciant la conjura judeo-masónica d'en Zapatero fent servir una cançó d'en Manu Chao neng, clar que no li van demanar permís perquè total és un immigrant i va to jipy i esnifa porros desos. Però ja veus tu, si això de les cançons ja ho feia fa temps l'oncle d'en Carles Puyol, aquell que se'n va anar a Amèrica amb les pintures que li havia chorrat a sa germana, és va comprar un vestit al reduce to clear de la peli de Mad Max 2, va formar una banda amb un grup d'extres del Rocky Horror Picture Show i es va dedicar a composar cançons independentistes.
Joaquima, a tu el que t'agrada és l'heroïna. Joaquima, ja se que ets addicta a la morfina. Joaquima, tu que jugues amb plastilina. Però, la plastilina no és cap droga, no? No, però rima que t'hi cagues. La Joaquima és la profe que m'ensenya a conduir, però clar, com que he d'anar esquivant capellans i escopinades cada cop que em parla, cual Neo esquivant pistolots a Matrix, doncs no puc posar tota l'atenció que jo voldria al que diu. I és que per ella també és difícil, que quan la Joaquima era jove era més fàcil instruir als conductors novells, sobretot perquè no hi havia cotxes i la terra estava poblada per llangardaixos gegants. Però clar, va venir un meteorit i s'ho va carregar tot i la cosa va anar evolucionant fins a la invenció del motor d'explosió i la Joaquima va haver de buscar-se una manera de guanyar-se la vida i les dosis d'heroïna. El principal defecte que la Joaquima troba als joves d'avui dia és que estan acostumats a fer servir una màquina mística i obscura anomenada “ordinador”. L'ordinador és una cosa que té “jocs”, i també “videojocs”, que encara són pitjor, i llavors els nois estan acostumats a que apretant un botonet ja es fa tot i no pensen, i amb el cotxe no és així, perquè el cotxe és una “màquina”. Tu saps que és una màquina, nen? Si Joaquima, un cop en vaig veure una. De totes maneres la Joaquima té esperances amb mi, perquè com que sóc pagès estic acostumat a treballar amb tractors (???). Quan li vaig dir que em deia Flanagan va trobar que era un nom molt original. Jo li vaig explicar que és el patró dels pagesos, però es veu que per la Joaquima “St. Flanagan és el patró dels pagesos” significa “Els meus pares són pagesos, he crescut en una masia i des dels set anys que condueixo tractors i llauro les terres de la família”. O sigui que cada cop que m'explicava alguna cosa del funcionament del cotxe em deia que jo ho entendria millor perquè ja tinc experiència amb maquinària agrícola, i llavors jo li intentava explicar que no sóc pagès per la mateixa raó que mon pare es diu Jordi i no va matant dracs pel carrer, i ella em deia que buenu però que igualment la pràctica amb el tractor em seria molt útil amb el cotxe, i llavors jo ja no li deia res. Però el problema amb la Joaquima no era cap d'aquests. El que realment interferia amb la meva educació vial era el fet que ella no acabes de tenir clar que si vaig a classes de conducció és perquè, curiositats de la vida, no se conduir. De manera que ella es posava molt nerviosa i deia “Per què no canvies de marxa si el motor va revolucionat?” I jo pensava “Revolucioquè?” i ella és posava histèrica i cridava “Què no veus que t'estàs apunt de menjar el cotxe de la dreta” i jo pensava “Que no veus que NO SE CONDUIR PUTARRASSA i m'estàs fent circular mentre tu vas escrivint un putu sms al mòbil!!!”. La nostra relació no podia continuar així o sigui que vaig decidir que havia de parlar amb ella. De fet vaig decidir que havia de demanar que em canviessin de professor, però a l'autoescola em van dir que no n'hi havia cap altre de lliure fins d'aquí dues setmanes com a mínim, i total els altres profes també tenen pinta d'esnifar coses. Vaig decidir que havia de parlar amb ella i aconseguir que la Joaquima entengués que ens havíem de relacionar amistosament, perquè seria molt millor per tots dos si jo deixava de pensar en ficar-li el Renault Modus pel cul, marxa enrere i amb les portes obertes. I llavors li vaig dir que s'havia de calmar i venir de casa ja drogada perquè no li agafés el mono a mitja pràctica. Li vaig dir que en realitat jo vull aprendre a conduir perquè em preocupo per ella, perquè quan li venen els atacs de tos sempre em fa patir que li agafi un patatús i jo no sàpiga conduir fins a l'hospital i llavors es mori i jo m'hagi d'esperar dues setmanes per fer pràctiques amb un altre profe. Que s'havia de relaxar i no posar-se histèrica cada cop que estic apunt d'atropellar un peató, que total de peatons n'hi ha de sobres. I així és com la Joaquima i jo ens vam fer amics. I quan vam acabar la segona pràctica li vaig fer una abraçada (tant se val que ara m'hagi de fer la prova del sida) i ara cada dia conduïm tot cofois i ens acomiadem amb dos petons i jo li dic “adéu maca” i ella em diu “adéu preciós”. No se si va ser la conversa o que el seu camell li passa heroïna de millor qualitat, però jo aprenc més i la Joaquima està de més bon humor.
Es que han fet una peli de Vent del Pla (Vent del Pla: The Movie), la qual m'ha fet força gràcia tot i que el comentari de l'Antonio Gasset sobre el film va ser “El guionista tiene el sentido del humor en el culo”, que jo trobo que és una mica exagerat... buenu, no. I val, reconec que potser no hauria d'haver linkat la peli a segons quin lloc i demano perdó púbicament a Quipugui haver ofès... (de bon rotllo tius;) És que jo vaig veure que allà podies enllaçar el que volguessis i jo que se, no me'n vaig saber estar... ja sabia jo que el link faria llufa...
A molta gent se li escapa que en Joaquin Sabina té una germana. És el que passa quan tens un germà famós, que tu quedes com en un segon pla, sobretot quan tens tots els vicis del germà però sense la part poeta. Més concretament quan ets una simple professora d'autoescola yonki. Més concretament encara, quan ets la meva professora de pràctiques. La Joaquima, la germana perduda viciosa yonki i chunga dels Sabina de tota la vida. La mòmia tronada que em va rebre el meu primer dia de pràctiques i que es suposa que m'ha d'ensenyar a conduir, tot i que és més provable que acabi aprenent a fumar heroïna i fent l'examen pels voltants del camp del Barça quan és fosc. Com molt bé deia un amic meu: A mi em passen coses, de bones i de dolentes, però em passen coses. I aquesta no és bona.
Sempre m'havien atret les arts marcials. De petit tenia un arsenal del que a primera vista podien semblar pals d'escombres, però en realitat era la meva col·lecció d'espases i llançes. Després de veure una peli d'acció, normalment em passava la resta de la tarda fent bots, cridant i ratllant la majoria de mobles de casa amb els meus pals. Un dia ma mare es va emprenyar perquè estava farta d'ensopegar amb tot alló i m'ho va llençar a les escombraries. Va ser un dels meus traumes d'infantesa i en certa manera el que em va fer entrar en la “juventut”. Amb això vull dir que no es estrany que amb la marató de pelis/documentals de l'estiu del '99 em quedés una mica flipat. Ja m'acostumava a pasar això al veure alguna peli d'hòsties, la diferència va ser que aquest cop al dia seguent la idea encara em rondava pel cap. De totes maneres el seny es va imposar. Jo ja sabia que m'agafaven rampells d'aquests, de fet no feia gaire que m'havia gastat tots els estalvis en un equip d'amnea per anar a fer pesca submarina a l'hivern. La idea semblava bona, et compres un vestit de neopré i llavors ja et pots banyar a la platja tot l'any encara que faci fred. El problema és que vaig descobrir que, tot i que el neopré realment aïlla molt bé, la part de la cara que no et queda coberta es congela igualment i fa una pupita que flipes. De manera que vaig fer servir l'equip un parell de cops i ja està i a sobre a la primavera vaig fer una estirada i el vestit s'em va quedar petit. Si algú hi està interessat encara venc cinturó amb ploms, guants i ganivet waterproof a bon preu. No volia que això es repetís. No volia apuntarme a un dojo, comprar-me l'equip, anar a dues classes i a la terçera dir “Hòstia puta, quina pupita” i no tornar-hi més i guardar l'equip a sobre del de submarinisme. De manera que vaig dir “Chaval, si d'aquí dos mesos encara en tens ganes, doncs t'hi apuntes, i sinó doncs no pasa res, que la homosexualitat avui dia està molt acceptada”. Al cap d'un mes i mig vaig decidir que de perduts al rierol i em vaig començar a buscar professor. A mi el que m'hagués encantat és fer Kendo, però hi ha molts pocs dojos, les classes van cares i l'equip val una pasta. Les espases sempre han estat cosa de rics i diguessim que tradicionalment qui es podia permetre una espasa és la mateixa gent que avui dia es pot permetre un Leopard II o un MIG-29. A més, al Kendo només està permés atacar a l'armadura, que es precisament on no s'apuntaria en un combat de veritat (suposant que et trobis penya amb armadura que t'intenta tallar en dos quan vas pel carrer). També vaig pensar ja que ens hi posavem millor aprendre alguna cosa que es pogués fer servir en cas de necessitat. Vull dir que si et trobes en un merder no crec que sigui gaire fàcil trobar una espasa a mà, que a mi em faria molta il·lusió pasejar-me pel món amb un sabre a la cintura, però es veu que és il·legal i no vegis quin merder si vols viatjar en avió. Però per sort hi han les arts marcials dels pobres, on no t'has de comprar ni armes ni armadura i amb un pijama blanc ja fas. Power to the pueblo. Vaig acabar fent Karate Kyokushinkai per casualitat. Al gimnàs que estava més aprop de casa feien Karate i Aikido, entre d'altres coses. Jo dubtava de quin camí agafar, l'Aikido vindria a ser un estil tou i intern (luxacions, projeccions...) i el Karate un de dur i extern (hòsties). Com que no em sabia decidir finalment vaig aplicar una lògica molt simple. Pel mateix preu es feien tres classes d'hora i mitja de Karate a la setmana, i d'Aikido només dues classes d'una hora. La primera impresió que vaig tenir del Karate va ser que, efectivament, quan et foten una hòstia fa mal, i encara més si qui t'està posant a caldo és un crio cinc anys i cinc pams més petit que tu. La segona impresió va ser que quan no et foten una hòstia també fa mal. Les arts marcials en general són físicament molt completes, treballes velocitat, reflexos, força, elasticitat, resistència... En definitiva, tot i molt, la qual cosa significa que, quan començes a practicar-les i parteixes d'una condició física lamentable, les tiretes que tens al dia seguent fan que et plantegis si estàs fent arts marcials o estàs fent el burru. Em vaig passar dos mesos caminant com en Mazinguer Z i aguantant com els col·legues de la uni se'n fotien de mi. Als dos mesos vaig trencar una totxana amb l'escrot i ja no van riure més.
Es veu que han tret “Aquí hay Tomate” d'antena d'un dia per l'altre. Quina pena. Però que el miraves tu o què? Si, bé... només una part si l'enganxava fent zapping, la part on sortia la presentadora que està com un tren i té un morbo que flipes i sempre tenia la gentilesa de portar un escot que realcés els seus ulls preciosos. Espero que torni a presentar alguna cosa aviat. I a poder ser que en comptes de dir-se “El Tomate” que es digui “Los melones”. Carmen, te quiero (i t'asseguro que em mossego la llengua amb molts d'altres acudits de temàtica vegetal, perquè sóc un senyor, i perquè no sóc vegetarià).
M'ha arribat un mail que diu que a la web d'Ikea hi ha l'Anna, una ajudant virtual que et respón les preguntes que vulguis. Es suposa que està dissenyada perquè li preguntis sobre sofàs i armaris, i quan ho fas ella et dirigeix a la pàgina on pots trobar el que necessites. Però es veu que algú amb ganes de lligar i mandra per anar al pub ha descobert que els seus programadors van pensar que també estaria bé dotar-la amb recursos per la vida moderna. Ves a la web, tira-li els trastos i flipa amb les respostes (en anglès no cal que ho provis, que és una rància). Potser tu ets l'afortunat/da que se la lliga...
.
Sotgeriments contrastats:
.
Me gustas Enséñame una teta Enséñame el pezón Que ojos más bonitos tienes Te quiero Hechar un polvo Vaya culo Haz un calvo Me quieres? Tienes novio? Dónde vives?
Als 18 anys tenia els pares separats, els dos van decidir anar a viure a Barna (en cases diferents, s'entén) i jo vaig començar la universitat. Tot va anar rodat per deixar el meu estimat poble natal i anar a viure a la ciutat, sobretot si tenim en compte que ma mare va tenir la gentilesa de mudar-se a un pis a 5 minuts en bici de la Pompeu. La vida es viu molt diferent en un poble de 9.000 habitants que en una ciutat de... molts. Per exemple, a l'anar a ciutat em vaig deixar perilla. I això és gaire significatiu? No ho sé, però és el primer que vaig fer. Per un altre exemple, la meva vida esportivo-exercitadora es va veure totalment alterada i es va iniciar un camí que, per curiositats de la vida, em portaria a convertir-me en un power ranger. Si, joves padawans, aquesta és la meva història. La història del Senpai Flanagan. Encara que observant el meu cos musculat pugui semblar increible, de jove no era un vailet gaire esportista. Jugava a futbol, com tot els nens heterosexuals, però no perquè m'entusiasmés sino més aviat per falta d'alternatives. Al arribar a l'institut vaig descobrir el Volley, i aquell mateix estiu els de l'ajuntament també el van descobrir i van posar pistes i xarxes a la platja. Des de llavors els meus estius van consistir en platja i Volley, i durant la resta de l'any m'havia de seguir conformant en anar fent el partidet de futbol setmanal amb els col·legues. Sí, m'hauria pogut enrolar en algun equip de Volley pista a l'hivern, però a Canet no n'hi havia. Hauria pogut anar al poble del costat, però això comportava agafar el tren i després caminar fins al cul del món on estava el pavelló, i com que no. A més, des de quan un canetenc juga a les files de l'Arenys? De totes maneres jo no estava fet pel Volley federat. La meva tècnica no era precisament refinada, bàsicament es tractava de saltar ben alt i fotre la millor castanya possible a la pilota apuntant a la cara del de davant (però això era sempre un accident), i les normes a les que estava acostumat tampoc eren gaire oficials. El nostre sistema de reglamentació es fonamentava sobretot en que qui més discutia i cridava per defensar si la pilota havia tocat dins o fora tenia raó. El nivell d'invasió de camp i d'arrepenjada a la xarxa que s'acceptava era proporcional a la dificultat de la rematada, que no era qüestió d'invalidar un punt guapo per petits detalls. I si la pilota tocava la xarxa, comptava com si hagués passat de camp i la podies tornar a tocar tres cops. Evidentment en totes les discussions per punts, les opinions dels de fora del poble contaven menys, sobretot perquè ens deien que no en teníem ni puta idea. Vaja, que no hagués durat ni dos dies en un equip de federats (pringats...). Al començar la universitat tenia una nova oportunitat i tenia molt clar que em volia apuntar a l'equip de volley i al grup de teatre. A l'Aula de Teatre hi vaig entrar gràcies a el monòleg de la Hiena d'Antaviana, que tracta sobre un assassí empresonat que explica com es que l'han trincat i que jo, aprofitant la meva experiència, vaig enfocar des del punt de vista d'un jugador de volley al qual han anul·lat un punt injustament. A l'equip de volley no m'hi van voler, per discriminació sexual. Resulta que només hi havia equip femení i em van dir que no complia els requisits mínims. Federats dels collons... bé, collons, collons no, però federats. Amb les meves opcions de volley frustrades i els meus col·legues del futbol a Canet, aquell va ser un curs de gran decliu físic i dramatúrgia incipient. El següent estiu va ser l'últim que vaig passar a Canet i a les seves pistes de volley, i al tornar a barna vaig decidir que havia de fer alguna cosa al respecte de l'hivern de pel·lícules al sofà que s'acostava. La UPF té (o tenia) un conveni amb la UB per compensar la seva manca d'instal·lacions esportives, de manera que als pompeuants s'ens permitia inscriure-ns als programes esportius de l'UB per un preu mòdic. L'únic problema és que, si el pavelló d'Arenys està al cul del món, les pistes i gimnasos de la UB estan molt després d'on Jesucrist va perdre l'espardenya i on només s'hi arriva si tens un vehicle amb capacitat d'hiperespai i propulsors anti-matèria. I tot hi així més val que portis un llibre per no avorrir-te. De totes maneres em vaig apuntar a “musculació” (aka aixecar peses i tal), hi vaig anar un cop, em vaig mirar la sala enorme amb màquines varies, vaig pensar “Hòstia que avorrit”, vaig girar cua i no hi vaig tornar mai més. De camí cap a casa vaig aprofitar per llegir un altre parell d'enciclopèdies. Per aquella època TV2 havia iniciat un conveni amb el Canal Arte i de tant en tant feien diumenges temàtics en els quals basaven tota la programació del dia en un tema concret. I va coincidir que, un diumenge que jo estava amortitzant el sofà, va tocar “Arts Marcials” i em vaig passar tot el dia veient documentals sobre el tema intercalats amb pel·lícules de samurais. A l'hora de dinar ja havia decidit que volia ser ninja. Perquè passar-te l'estona aixecant peses quan pots aprendre a trencar totxanes amb l'escrot?
La Claud i en Deif van venir de visita per Nadal i un divendres, per casualitats de la vida, i més concretament per l'anivesari de la seva germana, vam acabar en una discoteca anomenada Underground i amb logotip en honor al metro de Londres.
Una petita cagada seria el fet que a Londres el metro no es diu underground sino tube, però de totes maneres ens va fer gràcia acabar en un lloc així el primer cop que ens trobavem a Barna. El que no ens va fer gens de gràcia és que al mapa gegant del metro que hi havia a l'entrada no hi sortís la nostra parada. Es lu que té viure a la perifèria, més barata i amb més xeringues pel carrer.
Un cop a dins, i entre ballaruca i ballaruca, vam veure que hi havia un payo que s'havia posat a fer playback amb el Sex Bomb del tigre de Gales, però al cap d'una estona ens vam adonar que no feia playback, sinó que estava cantant de veritat i igualet igualet que en Tom Jones.
Era el DJ i l'amo de la disco, i al final de la nit i després d'haber-li escoltat varies actuacions ens hi vam acostar i li vam dir que era molt bo. I aquí és on la vam cagar.
Resulta que en Lexter és un divorro frustrat i ens va començar a explicar que ell fa música fusionant The Police + Reage + joquesemés que és el mateix que fa un tal Bob Sinclair, però que ell ja ho feia abans i en Bob el va copiar perquè estan a la mateixa discogràfica (Si, si, claro, claro...). Quan vaig arribar a casa vaig entrar al youtube a veure qui era el Sinclair aquest, que a mi el nom em sonava, i la veritat és que si que és una mica conegut. Una mica força de fet. I després vaig buscar el megahit Freedom to love que en Lexter ens havia dit que havia acabat de sortir en super world wide release.
Sincerament, en Bob li deu haber robat absolutament totes les idees bones, o potser és simplement que hi ha una diferència entre tenir bona veu i tenir bon gust, perquè la cançó és tant original com el títol. Com a mínim vaig constatar que no haviem estat els únics a qui en Lexter explicava les seves frustracions sinclerianes, que el seu hit del youtuve té un parell de comentaris en plan “Ui si, la cançó mola molt, tope millor que en Bob tiu!”. Clar que també pot ser que els hagi escrit ell mateix.
I com a volta de tuerc, la nit de cap d'any estava un altre cop amb la Claud i en Nil i després del raïm estaven fent no se quin especial d'any nou en no se quina tele quan de sobte apareix... si, ell. Amb meleneta i perilla però era ell, cantant no se quina parida amb una chati en minifalda. No és que el payo em caigui malament, és que al divendres seguent hi vam tornar i als cinc minuts d'estar-hi el figures li va preguntar a un de la nostra colla que si no tenia pensat prendre res. Clar, és que com que el local estava tant ple a vesar...
Nadal = Madrid, com cada any, que toca reunió familiar a ca la matriarca (l'agüelita). Aquest any, a més, ha tocat rememorar la infantesa. Els meus oncles tenen un fillol de 12 anys que aquest any ha passat les festes amb nosaltres, i per entretenir al chaval vam decidir portar-lo al Parque de Atracciones. A Madrid són així, el parc d'atraccions de la ciutat de tota la vida està batejat amb el rebuscat i sorprenent nom de “Parque de Atracciones”. La veritat és que li escau molt, perque era simplement això, un conjunt d'atraccions de fira de tota la vida (rotllo “el saltamontes” o “el tren de la bruixa”) però en un recinte estable. El chaval estava content de que hi anessim, jo estava histèric. De petit, cada viatge a Madrid suposava inexcusablement una visita al Parque, però feia com a mínim 14 anys que aquesta tradició s'havia interromput. I tornar-hi ara suposava comprovar quantes de les atraccions cutres que tant m'agradaven de petit havien sobreviscut al pas del temps, i evidentment montar-hi. La veritat, poc queda del parc que jo recordava. Segueix estant a la Casa de Campo, però això és gairebé l'únic que no ha cambiat. De fet hi han muntat un altre parc temàtic just al costat, on per montar-te a les atraccions no has de comprar tickets sinó condons, però al Parque de Atracciones per 26 leuros pots entrar a totes les atraccions tants cops com vulguis i a l'altre parc em sembla que per aquest preu només et deixen visitar el pavelló francès. Que queda de la meva infantesa? Queden els Caballitos de el Oeste, una atracció molt avançada al seu temps on et passeges per un poblat de cowboys i indis pseudo-disneys montat en uns caballets de plàstic que fan com que cabalguen però en realitat t'estan donant pel cul. Queda El barco blanco cutre ese, que és un vaixell blanc cutre amb passadissos foscos on el terra és mou de cantó, i després amunt i avall, i després té pintures fluorescents a les parets i la traca final és un tunel rodó de la friolera de metre i mig que dona voltes. Terror psicològic vaja. I, gràcies a Déu, queda La selva de Tarzán, on montat en una barca et passeges per un canal que recorre la selva. La veritat és que tot el decorat està renovat, però han estat fidels a l'original i encara hi ha el Tarzan a la seva cabana i un parell d'exploradors pujant a un arbre mentre un rioceront els hi clava la banya al cul i, sobretot, es continua podent apreciar el soroll dels sistemes hidraulics que fan moure les figures de cartró pedra. Que hi ha de nou? Tota la resta, però el més impresionant és la col·lecció de muntanyes russes d'última generació amb les quals s'han equipat (al parc temàtic del costat també hi ha russes) i que és el que fa que l'any que bé i pensi tornar. En especial una que es diu La Lanzadera i que no és una muntanya russa sinó una columna altíssima on tu t'asseus en un seient que puja fins a dalt i mentre pujes vas dient “Ai mira, si d'es d'aquí es veu tot el parc” i després dius “Ai mira, si es veu la casa de l'avia” i després “Ai mira, si allò deuen ser Ceuta i Melilla” i llavors et deixen anar i caus en picat i dius “Ai mira macagumlahostiavergesantissima!!!” Evidentment, ja que estava a Madrid, també vaig aprofitar per veure a l'Amparo i en Conejito. Bé, a en Conejito menys que estava malalt i va marxar cap a casa d'hora, cosa que em va deixar a mi sol amb l'Amparo i tres amigues seves en mig d'una disecoteca de ragatone (???) i amb la possibilitat de muntar una bacanal de sexe salvatge o bé mantenir una interessant conversa sobre métodes depil·latius. Va guanyar la segona opció per quatre vots a un. I voleu que us digui una cosa? La depil·lació laser a la llarga surt a compte, que ho diu l'Amparo que s'ha fet les aixelles i no parava d'aixecar els braços amb orgull. Diu que està estalviant per l'engonal, però no se si això ho té pensat lluir de la mateixa manera.
Vaig parlar de La Deessa del Temple Metall, que certament ho era, però allò va ser una sorpresa. Agradable però circumstancial. El realment pintoresc de The World's End és el seu Déu. Els grecs l'anomeaven Dionysos, els Romans el coneixien com a Bacchus, en Bakerin i jo li deiem El Deu del Temple del Metall i la resta de la gent s'hi refereix com “aquell payo que sembla en Rappel en versió Punkie Brewster i que s'està bebent la cervesa d'un altre”. No n'havia parlat abans perque sincerament em pensava que l'havia dinyada. El vam descobrir al poc d'arribar a Londres i no el vaig tornar a veure fins un parell de mesos abans de tornar cap a Barna. Em va alegrar veure que encara camina... o que com a mínim s'aguanta dret. És, sense cap mena de dubte, un prototipus de tronat de Camden comú. Que vol dir que està una mica grillat plus porta un rotllo gothic/tatoo/pearcing. El tema dels tatoos el porta bé, el del piercing també, però el del gothic no l'acaba de dominar perquè porta pulseres i collarets de color i xumets penjant i una armilla imitació de pell de be. El just per deixar clar que gotic sí, però tronat també. Hi ha gent que té idees brillants, com ara “podriem aprofitar els milions de tones de pneumàtics de cotxes que es llençen cada any per processar un material aillant per a la construcció”, o com ara “i que tal si, en comptes de llençar les medicines que ens sobren, muntem una ONG i les portem al Senegal?”. La idea de Nostre Senyor del Metall va ser “perquè no aprofitem totes les restes de beguda que queden als gots del pub per agafar una merda descomunal?” Evidentment és un payo que no es troba en un excel·lent estat, ni físic ni mental. Però no sabria dir si això és la causa del seu comportament o, al contrari, és el seu costum alcoholico-reciclador la raó de la seva dificultat per mantenir el seny i l'equilibri. Sort que com a mínim l'equilibri el controla una mica agafant-se a la barra del pub com a referent. La seva tècnica és senzilla i efectiva. Ell s'està en una cantonada de la barra, concretament la seva cantonada, a la qual estic segur que enganxaran una placa conmemorativa quan ell mori (entre d'altres raons perquè molt provablement la dinyarà allà mateix). La cantonada és el centre d'operacions, de tant en tant va a fer la ronda i arreplega tots els gots i ampolles que els clients ja s'han acabat, llavors torna a la seva cantonada, aboca totes les restes de cervesa en un got (el primer que ha recollit, suposo) i tatxan! Ja tenim mitja pinta de cervesa by the face. A mesura que avança el reciclatge a vegades opta per conservar dos gots i abocar les cerveses clares en un i les més fosques en l'altre, que no és questió de barrejar gustos. I si algú es deixa les restes d'un pollastre i patates take away tampoc té manies i pica un parell de patates. No cal dir que els treballadors del pub se'l deuen estimar força, perquè mentres ell és al local no s'han de molestar gaire en sortir de la barra a recollir gots. I sembla ser que això a ell li dona prou comfiança com per cridar l'atenció d'algún cambrer despistat que comet l'error de recollir una cervesa mig plena, que oportunitats així no s'han de deixar passar.
Fig. 1: El Déu del Temple del Metall a la seva cantonada de la barra controlant la sala amb un ull avitzor. Cal puntualitzar que ha cambiat l'armilla blanca de llana de be per un model més estiuenc, cosa que compensa amb unes manilles XXL chorissades del passatje del terror.
Fig. 2: El Déu del Metall torna de fer la ronda. A la barra es pot apreciar la mà d'un cambrer, que es disposa a retirar les ampolles i gots que el Déu ja havia acostat en rondes anteriors.
Fig. 3: Yupi! Birra by the face!
Fig. 4: Arriba, abajo, al centro y padentro.
Fig. 5: Exemple de la mateixa tècnica però amb dos gots (reciclatje selectiu).
Vivia en una casa tronada del nord de Londres on les aranyes em perseguien, les alarmes em despertaven i on dos o tres cops per setmana em pegava amb en Christopher. Per sobreviure feia cafès, per viure feia fotografies i per passar la estona escrivia tonteries. Després vaig tornar a Barna per guanyar-me les garrofes fotografiant a rosses operades, treure'm el carné i seguir escrivint tonteries.
Entrades
