UFC Live

Dilluns l’Adolfo va agafar l’N29 a les 5:15am per anar a treballar. A la primera parada va pujar una banda de hoodies. A la seguent parada un grup d’uns deu hoodies esperava als altres, però els de dins deien “no, no, aquí no, a la seguent”. A la seguent parada van pujar més hoodies, a fora n’esperaven uns 20 però els de dins deien “no, no aquí no, a la seguent”. A la seguent parada n’esperaven 40. A la seguent 50 i llavors els de dins van dir “En aquesta!”.
A l’alçada de Finsbury Park van baixar els de l’autobús i es van començar a hostiar amb els de fora. Uns 50 contra 50 segons palabrita de niño Jesus de l’Adolfo. Un dels hoodies aguantava les portes del bus obertes perquè no marxés, i al cap de poc la pandilla va tornar a entrar buscant refugi a dins, de manera que els de fora van començar a llençar ampolles i pedres. Quan el hoodie va deixar tancar les portes l’autobús va arrancar, fins a la seguent parada on esperava la policia.
En una ciutat amb paranoia d’atemptats 50 quinquis perseguint un autobús no passen desapercebuts. Com a mínim l’Adolfo va arribar a temps a la feina.

Comença la temporada

La botiga on treballo està en un centre comercial que integra l’estació de metro de Bond Street. Avui, una de les managers ens ha cridat a l'oficina per fer-nos un petit anunci:

“Han trobat “some devices” a Piccadilly, Marbel Arch i Hide Park. La seguretat del centre està en alerta màxima, si trobeu algun paquet o bossa, per molt obvi que sembli que és una simple bossa de supermercat que algú s’ha descuidat, crideu inmediatament a seguretat.”

En aquesta ciutat l’arribada de l’estiu no el marquen els solsticis ni les aus migratories, ningú és planteja treure el banyador de l’armari fins que no tenim el primer atemptat.
Ahir a la nit van desactivar un cotxe bomba davant de la disco pub Tiger Tiger de Piccadilly i un munt de pijus que estaven ballant R&B van salvar la pell. Nu se, tampoc crec que calgui arriscar la vida d’artificiers per salvar el Tiger Tiger, simplement haurien d’haber evacuat l’edifici i mirar-s’ho des de lluny.

Fa uns mesos em vaig llegir The Gun Seller, la primera (i de moment única) novela de l'actor Hugh Laurie. En Hugh és famós de sempre al Regne Unit i a Catalunya per haver sortit a varies sèries de l'Escurçó Negre i a la resta del món més recentment per ser la estrella de House M.D. La novel·la és la bomba, està molt ben escrita, et descollones de riure i a sobre en Hugh no se perquè però domina un colló de temes militars i policials i de malotes. La qüestió és que el protagonista en un viatge en avió li explica una historia al passatger del costat.

Resulta que hi havia un senyor que tenia molta por a volar en avió perquè tenia la paranoia de que l'avió explotaria per culpa d'un atemptat. Per mirar de superar el seu trauma el senyor va anar a veure a un estadístic a veure si els numeros li treien la por. L'estadístic li va dir que hi havia una probabilitat entre 10.000 de que hi hagués una bomba en el mateix avió que ell. El senyor seguia pensant que era un marge massa petit pel seu gust i llavors l'estadístic li va dir que hi havia una probabilitat entre 100.000.000 de que hi haguessin dues bombes en el mateix avió que ell. "Ja, però de totes maneres continuo tenint la possibilitat de que hi hagi una sola bomba, on està la solució?" Va dir el senyor. "Molt fàcil, porti una bomba vosté mateix", li va respondre l'estadístic.

Després de sentir la història el passatger denunciava al prota a seguretat, de manera que no se si seguir l'exemple. Bé, és igual, l’important és que l’estiu ja és aquí.

.

Cuida a la mama

Aquesta és la versió original del vídeo de l'altre dia.
Mama, t'estimo.




TREAT YOUR MOTHER RIGHT

FEMALE CHORUS: (x2)

Treat her right
Treat your mother right
Treat her right
Treat her right

MR. T's CHORUS:

Mother
There is no other
Like Mother
So treat Her right
Mother
I always Love Her
My Mother
So treat Her right, treat Her right

M is for the moan, and the miserable groan
from the pain that She felt when I was born

O is for the oven with it's burnin' heat
where She stood makin' sure I had something to eat

T is for the time that She stayed up at night
and took my temperature when I wasn't feelin' right

H is for the hard earned money She spent
to keep clothes on my back and try to pay da' rent

E is every wrinkle I put on Her face
and every worry that I caused when I stayed out late

The last letter R is that She taught me Respect
and for the room up in Heaven that I know She'll get

MR. T Chorus

Female Chorus

She's a Queen
Second to none
Take care of Mother
You only get one

Female Chorus

Music

MR. T Chorus

Sortim al diari (del barri)

Es veu que una regidora Liberal Demòcrata del nostre ajuntament va venir a fer-se un parell de fotos recollint xeringues al nostre carrer (bé, aguantant un pot mentres un senyor recollia les xeringues). Diu que n'està ple i que fins i tot n'hi ha als jardins dels residents i que l'ajuntament no fa prou per soluciona-ho quan a sobre al carrer hi tenim una escola de primaria i que a veure si votem Lib Dem tot i que ella això no ho fa pels vots

Al nostre jardi hi han moltes coses, però de xeringues encara no n'he vist. De fet tampoc n'he vist al carrer, tot i que al park que hi ha aquí al costat si, i gent que et ven el que has de posar-hi a dins també.
Les meves conclusions són:

- El senyor aquest és molt lleig.

- Els nens que van al cole del meu carrer són uns yonkis.

- Al diari del barri li falta la tia en pilotes de la pàgina tres.

Hay que decirlo más

Fa cosa d’un mes que l’Adolfo i jo vam decidir convertir la selva que teniem a casa en un jardí acceptable. De manera que els meus caps de setmana sempre començen vestit amb pantaló curt, sense samarreta, un barret de palla al cap i un escuradens a la boca. L’Adolfo va normal.
Ens ho hem estat currant, hem plantat gespa nova i tot, però s’ha de dir que hem intentat seguir la llei del mínim esforç. Tant ell com jo tenim clar que l’estiu que ve no estarem aquí, per tant només podrem aprofitar-lo els pròxims tres mesos i el que passi a llarg termini amb el jardinet ens la porta molt fluixa (total, quan marxem ningú se n’ocuparà).
Per exemple, hem plantat la gespa, però si a les instruccions del paquet de llavors hi posava que havies de seguir uns set o vuit passos diferents, nosaltres vam passar directament del primer a l’últim. Vaja, que vam remoure la terra i vam plantar les llavors i llestos (i una mica de fertilitzant per treurens la mala consciencia).
De totes maneres la gespa ha sortit prou bé, tot i que vam tenir un problema. Qui diu problema diu companys de casa subnormals.
Als dos o tres dies de plantar les llavors jo vaig marxar cinc dies de visita a Can Fanga. Quan vaig tornar el primer que vaig fer va ser anar a veure com evolucionava la nostra obra i de seguida vaig notar que alguna cosa no rutllava. Resulta que en Metalboy deixava la casa el mateix cap de setmana que jo estava a Barna i va decidir fer una barbeque de comiat. Barbeque que es va fer a sobre de la terra llaurada. El pobre Adolfo es posava les mans al cap i els hi deia que deixessin de trepitjar, però el pobre chaval te tanta cara de bon Jan que ningú li feia cas. Quan m’ho va explicar jo li vaig dir “Tio, es que hay que decirlo más”.

O sigui que a la zona del voltant de la bbq no hi a gespa. Bé, si que n’hi ha, però com diu l’Adolfo “parece pelo de muñeca vieja”.
Però vaja, más peor para ellos, perquè jo vaig tornar de Barcelona amb 26 kilos de butifarra a la maleta amb vistes a fer una gran barbeque familiar, però ara de bbq pa la family res de res. De fet suposo que de butifarra debien ser 18 o 19 kilos, la resta eren fuets i chorissos i 14 llaunes de fabada. Apa, castigats a olorar la flaire i escoltar les meves explicacions de les meravelles de la butifarra negra i les delicies de la bitufarra amb bolets mentre dino amb els meus col·legues.

.

Versió original del vídeo aquí.

No...si no...

No és que no vulgui publicar, és que no m'aclaro amb com penjar els videos del putu youtube.

El raonament

Bakerin: Vamos el lunes al Heaven? Que así Jopelines lo ve.

Tron: No se, es que hay mucho gay.

Bakerin: Ya, pero y las brasileñas en ropa interior que?

Tron: Ya, pero es que hay mucho gay.

Bakerin: Ya, pero y las brasileñas en ropa interior que?

Tron: Ya... bueno vale.

Jopelines: Yupi!

L'efecte Tron

Aquest cap de setmana en Tron ha vingut de visita. Ja fa tres mesos que va tornar a Mallorca. Va decidir que volia ser pilot i allà està, pagant un porrot de milions per una educació, menjant ensiamades i deprimint-se perquè no porta gaire bé això de cambiar una ciutat de set milions d’habitants per un poble de sis mil. Bé, i les titis, les titis tampoc les porta gaire bé, que diu que a Londres si que hi ha dones de veritat i que a Muró sempre veu les mateixes cares. I els mateixos culs. I els mateixos pits. I les mateixes cuixes (Tron, para).
Curiosament la visita d’en Tron coincideix amb l’últim cap de setmana d’en Bakerin, que també ha decidit tornar cap a la llar materna i canviar les pintes per la orxata i el Fish & Chips per la paella. De manera que divendres a la nit va tocar reunió de velles glòries plus en Jopelines, que és un colega que ha vingut a visitar en Bakerin (i de pas ajudar-lo a portar alguns trastos de tornada a València).
Totes les ciutats tenen els seus punts de trobada. A Madrid tens el kilómetre zero, a Barna és Plaça Catalunya (en les seves variants de Canaletes, davant del Zurich i davant del Corte Inlgés) i a Londres és sens dubte davant del Burger King de Piccadilly. Allà ens vam trobar i després vam enfilar cap a un pub irlandés que es suposa que és propietat del cantant de U2, tot i que ell no és qui et serveix les copes.
Un cop al Pub en Tron ja ens havia encomanat a tots la febre per mirar, examinar i catalogar tots els pits i cuixes que ens anavem trobant, tot i que de mica en mica la conversa va anant derivant i, en comptes de comentar cuixes, comentavem els comentaris d’en Tron, per arribar a la conclusió que la alegria que sentia al tornar a Londres feia que catalogués de “tia guena” a qualsevol senyora amb faldilla curta que passés pel davant.
Al cap de poc ens va tocar la loteria, o el que ve a ser el mateix, vam trobar una taula amb quatre seients buits i llavors les alteracions hormonals d’en Tron es debien escampar més enlla de la nostra pandilla de colegues perquè de cop una paya de davant es va girar i va dir “Oh, you’re Spanish!?” A la qual cosa vam contestar, amb cara d’empanats, “Si, digo yes” I llavors la paya es va asseure a la nostra taula.
Si us he de ser sincer, a mi això em va tocar la pera. Vull dir que allà estavem, reunits els quatre col·legues, a un dels quals feia molt que no veia i un altre al qual trigaré a tornar a veure (val, i un terçer al qual havia conegut feia mitja hora, però gueno) i va la paya aquesta i se’ns asseu al mig. Jo no volia titis, volia conversa de tius, volia recordar anecdotes, comentar la salut la del nostre amic Crocop i la carrera musical d’en David Hasselhoff i va la paya aquesta i se’ns asseu al mig.
Clar, que llavors la paya va començar a parlar... Amb el seu accent francès ens va dir que estava aprenent castellà i ens va fer una petita demostració del que sabia:

- Comeme el coño.
- Vamos a la cama a hacer el amor.
- Me gusta tu polla.
- Quiero sexo salvaje en el balcón.

Evidentment vam deixar de parlar d’en Hasselhoff. En Bakerin i en Jopelines li anaven estirant de la llengua maravellats per la gran aptitud gramatical de la paya. “Ah si, muy bien, y que más sabes decir?” I cada cop que la paya ens demostraba que era un prodigi en linguística en Bakerin s’esberava, és posava a tremolar per aguantar-se el riure i em clavava les ungles a la cuixa per sota la taula. A la quarta agafada de cuixa li vaig comunicar que era molt conscient del que la noia estava dient i que susplau deixés de fotre’m mà.
Mentrestant en Tron havia anat a buscar a una amiga seva polonesa, però un cop assegut de nou la ignorava del tot, que es veu que aquesta no parlava castellà tant bé com la gabatxa. En Bakerin per la seva part, animat pel caire que havia prés la vetllada, es va entossudir en que la amiga asiàtica de la francesa també vingués a seure a la taula. Va decidir que la amiga és deia Pez Globo i no parava de cridar-la per aquest nom i dir-li que vingués.
Vaja, que teniem a la gabatxa dient “Besame la teta”, a en Bakerin dient “Pez Globo! Que vengas mujer, no seas tonta” (Tot en castellà, que si entenen el que dius no té gràcia) i a en Tron contestant amb monosílabs al que la polonesa li anava dient. En Jopelines es limitava a donar corda a la francesa repetint la fórmula “I que más sabes decir?”.
Quan la políglota arribava a construccions sintàctiques més complexes dubtava una mica i li costava trobar les paraules. “Quiero que me toques las...humm...” i llavors els quatre preguntavem a l’hora “What!?”, i la seguent va ser “Quiero sentir tu lengua en... humm...” i llavors els quatre “Where!?”. Evidentment els dos cops ens vam descollonar de riure i és que la cosa havia arribat un punt en el que ja ningú pensava en follar.
Bé... jo si. A base de listen & repeat la meva concepció de “quina tia garrula més pesada que no em deixa parlar amb els meus col·legues” va passar a ser més aviat “quina tia garrula més pesada que no em deixa parlar amb els meus col·legues, però a veure si ens reproduim”. De manera que subtilment li vaig dir a en Bakerin “Nano, ves al lavabo”, i ell, gens subtilment, em va dir “Lo cualo?”, “Que vagis al lavabo collons, que així t’aixeques i aprofito per seure al costat de la gabatxa”. Em vaig canviar de seient, orgullós del gran moviment estratègic que m’havia empescat, però al cap d’uns cinc segons en Bakerin va tornar, dient que hi havia un payo que no el deixava entrar al lavabo perque estaven tancant el local. La gabatxa ho va sentir i va deixar de pronunciar bajanades en castellà i va dir que era tard i havia de marxar. I llavors jo “No! Però... vull dir... es que... i què más sabes decir!?”.
Ens vam acomiadar de la gabatxa, en Bakerin es va acomiadar de la Pez Globo i en Tron va començar a contestar coherentment a la polonesa.
Doncs resulta que en Hasselhoff està molt malament, que li han retirat la custodia de les filles i tot, però la seva carrera musical és més important del que jo em pensava. I en Crocop, encara que no s'hagi dit res oficialment, segur que té una lesió important.

Pim, pam, pum

Avui després del curro he anat a fer una birra amb els companys de feina. Ha estat una vetllada amb espectacle. Quatre Christophers han decidit hostiar-se, de manera que he girat la cadira i he mirat el show.
La raó per les hòsties era el vell i clàssic “Es que m’has mirat malament” i el partit s’ha jugat a dobles. Val a dir que hi havia unes certes regles i més que un 2X2 ha estat un 1X1 + 1X1. Vull dir que les hòsties han anat per parelles i quan els dos primers han enllestit han esperat pacientment i sense interferir a que els altres dos acabessin d’estomacar-se. Al final s’han donat la mà, han comentat breument el partit, els perdedors han marxat i els guanyadors han tornat a seure al pub.
Si haguessin passat el barret els hi hagués donat un parell de lliures ben agust.

La Deessa del Temple del Metall

Avui he anat al temple del metal, a.k.a. el The World’s End de Camden, un pub on els diumenges al vespre tenen a una banda tocant temes clàssic del heavy. Abans la banda estava composta per antics guitarristes de bandes rotllo Judas Priest i similars, uns tios que dominaven tant que mantenien discusions sobre futbol amb el públic al mateix temps que feien un solo de guitarra. Ho tocaven tot tant perfecte que hagués estat impossible trobar la diferència amb una grabació original a no ser pel vocalista, un payo que tenia pinta de camioner alcohòlic jubilat i que definitivament no tenia la veu al nivell dels músics. Però un bon dia van cambiar la banda, suposem que perquè el cantant finalment debia dinyar-la, que ja era un miracle que s’aguantés dret i encara més que pogués agafar el micro. La nova banda tampoc està gens malament i, tot i que no arriben a ser tant perfectes com els antecessors, mantenen el nivell alt. Per compensar, el nou cantant és molt més competent i té un accent cocny de la hòstia que el fa molt pintoresc, tot i que es flipa una mica i li agrada passejar-se pel pub cantant des del seu microfon innalàmbric. Per exemple, avui ha pujat al pis de dalt i s’ha posat a cantar arrepenjant la cama a la barana i quan s’ha acabat la canço han hagut d’ajudar-lo a alliberar la bota que se li havia quedat encallada entre dos barrots.
Però l’important de la vetllada no ha estat el concert, sinó La Deessa del Temple del Metall. O millor dit La DEESSA del Temple del Metall. Bé, de fet d’entrada l’hem batejat com a morbo-woman, però de seguida hem decidit divinitzar-la.
No se si heu vist "Gia", és una peli protagoitzada per la Angelina Jolie i basada en la vida de Gia Carangi, una model de finals dels setanta. Doncs bé, la Deessa del Temple del Metall no només recordava a la Gia sinó que ha més tenia un lleuger aire oriental, portava una franja fosca als ulls en plan Daryl Hannah fent de Pris a Blade Runner i portava els braços amb malles reixades rotllo pubilla chunga. Amb la diferència que les pubilles del meu poble no eren així en absolut.
En definitiva, que mentres la Deessa ha estat per allà hem passat olimpicament de la banda i el cantant que s’anava passejant i ens hem dedicat a admirar-la i, tot i que en Bakerin i en Jopelines ho negaran rotundament, la Deessa m’ha tornat la mirada uns quants cops. Vamos, pero fijo, fijo. I que és el que he fet jo? Evidentment res.
Ja d’entrada sóc incapaç de mantenir una conversa amb una paya que no conec de res. Trist but ciert. Si en Fénix del A-Team hagués estat allà no només s’hagués lligat a la paya sinó que hagués aconseguit que li deixes el seu cotxe per fer alguna missió. Però jo no sóc en Fenix i si a sobre la paya és una deessa del metall no hi ha res a pelar. Vull dir que si hi vaig i li dic “Hello” i ella em respon “Hello” i llavors jo començo a dir “Eeeee... hummmm... d'aixooo... (que bona que estàs, que bona que estàs)... hummmm... uuuuuh... (quebonaqueestàs-quebonaqueestàs-quebonaqueestàs-quebonaqueestàs)...” doncs no anirem en lloc i d’acoseguir el cotxe ni parlar-ne. Que mierda es vivir.
He de dir en la meva defensa que la paya era tant mega atractiva en tots els sentits que imposava molt. No només a mi. Era evident que per allà on ella es passejava s’estenia una epidèmia de torticulis la mar de curiosa, però ningú tenia collons de dir-li res. I quan un cosí-germà d’en Metalboy ha decidit provar sort ha estat tota l’estona parlant a un metre d’ella, amb por d’apropar-se més.
En definitiva, que quan la paya ha decidit marxar tots ens hem quedat més tranquils. Que idiota, ho se. Que mierda es vivir.

Sóc un poeta social

El poli li va dir al punki,

vols que et punxi amb un punxó?

I el punki li va dir al poli,

punxa'm però a la panxa no.


Volia fer un sonet, però es que no em sortia.

Boomer conection

El passat nadal la meva cosina es va currar molt els regals. Entre d'altres coses cada paquet portava un sobre amb dedicatória i uns quants chiclets i piruletes i palotes enganxats al voltant. Avui m'he trobat un d'aquests chiclets, que ha estat capaç de sobreviscure cinc mesos en una de les butxaques del meu abric. Un chiclet amb gust a "hierbabuena".

No he pogut evitar pensar en la estupidesa del gust, una cosa que jo crec que només tenim al nostre estimat regne. Vull dir que tots hem fet conya amb la mítica frase de "a que huelen las nubes" però em sembla que això encara és més estúpid. A que punyetes te gust la hierbabuena? I la clorofila? Perquè recordo que també hi havia chiclets amb gust a clorofila. Ja posats podrien fer-ne amb aroma de julivert i farigola.

Val d'acord, hierbabuena i clorofila sona molt supersa i meganatural, però a que collons te gust!? Sincerament sóc de la opinió que simplement ens estan venent menta adulterada. A mes aquests xiclets sempre venen en embolcalls blaus o verds i de tots és sabut que un xiclet amb aquests colors és de menta.

Per això sóc partidari dels xiclets tipus "extra cool" o "frescor alpino", tenen un nom que directament no vol dir res. Ja et deixen clar que el gust esta fet amb E253 i E129. L'únic problema que els hi trobo és que hi ha productes de neteja pel labavo amb els mateixos noms.

Les escales infinites

Ahir a la nit vaig baixar a la cuina a fer un mos. Ja era tard i no hi havia ningú més. Al cap d’una estona vaig començar a sentir un soroll estrany, semblant al grinyolar de les escales quan algú està baixant, però al cap d’una estona vaig pensar que o bé les escales s’havien tornat molt més llargues o bé el soroll havia de ser una altra cosa. Vaig deixar el que estava fent per escoltar millor, em vaig anar apropant a poc a poc i vaig decidir que el soroll venia de dins d’un dels frigorífics. “Hi ha una cosa viva al frigorífic!”. El primer que vaig pensar és que potser era un ratolí, però inmediatament ho vaig descartar, perquè per fer aquell soroll hauria de ser la rata més gran del món. Però llavors què!? Llavors? Llavors se’m va encendre la llumeta i vaig mirar cap a dalt. Havia començat a ploure i les gotes d’aigua estaven picant contra la claraboya de la cuina.
Em vaig sentir molt ridicul, però tranquil. Sort que ningú em va veure, només faltaria que algun company de casa tingués un blog i expliqués les tonteries que faig.

In da House (Roku)

Ara tenim paper de water amb Aloe Vera. Jo no li veig l’aloe per enlloc, vull dir que així a primera vista no et sabria diferenciar si té aloe o anxoves de l’Escala, però de totes maneres recomforta saber que hi ha gent a casa que es preocupa per la teva salut. Encara que només sigui la del teu cul.
I és que a casa, per alguna raó que encara no se identificar, cada cop anem tenint un ambient més familiar. Suposo que el fet de tenir el clan McLeod influeix, que per exemple et pots trobar en Tommy i en Duncan passant-se un matí sençer intentant arreglar la BMW d’en Tommy, com a bons germans. I a la tarda, quan trobes que han tornat a desmuntar la moto perquè segueix sense engegar-se, els hi preguntes que què tal va la cosa, per fer petar la xerrada, i ells et contesten “Molt bé, hem arreglat el clàxon”. Jo no hi entenc de motos i per tant no sé si el pitu és un component gaire essencial per al funcionament d’una BMW, però bé... Me’ls imagino anant a 150mph sense frens i pensant “No passa res, en cas de necessitat sempre podem fer servir el pitu”.
O per exemple també et pots trobar a la Karen cuinant per a la resta de la família. Que al clan McLeod es reparteixen les feines. La Karen cuina i en Tommy i en Duncan s’ho mengen (bé, i arreglen clàxons). La Karen cuina unes olles inmenses de coses que després reparteix en innumerables tupper wares que s’acumulen verticalment a sobre del seu frigorífic. Quan en Tommy o en Duncan acaven d’arreglar algun clàxon i tenen gana, agafen un tupper i mengen. Si jo estic per allà em diuen “En vols?” i llavors jo dic “No, gràcies”. Diguessim que tinc les meves reserves pel que fa a la cuina Kiwi que he vist fins ara. Diguessim que suposo que el viatje dels pioners de la colonització neozelandesa debia ser llarg i penós i que definitivament van decidir que els llibres de cuina eren un element del qual podien prescindir.
Però no és només el fet de tenir els fills d’en Leod reunits de nou a casa. Per exemple, fins i tot en Metalboy està més casolà. En Metalboy, un payo del qual vaig decidir que si el tornava a enganxar fumant al menjador no li diria res més, sinó que ompliria una cassola d’aigua i apagaria el foc (i després segurament hauria de fer servir la mateixa cassola per picar-li a la closca quan ell intentés arrancar-me el cap). Doncs ara resulta que sóm colegues i que gairebé em fa pena que marxi (he dit gairebé). La nostra bona relació va començar un dia que vaig cuinar llenties amb xoriço i li vaig dir si en volia un plat. Es veu que el gest li va arribar al cor i va començar a recordar la seva infància, que a Sardenya hi ha la dita de que menjar llenties per cap d’any porta bona sort i la Metalmamma sempre n’hi cuinava. Al dia seguent ell em va correspondre amb un plat de pasta amb pernil “reduce to clear” i llavors vaig descobrir que, per molt italià que siguis, saber cuinar pasta no és una cosa genètica. Però bé, el gest és el que compta i ara sóm col·legues. Un dia gairebé vaig anar a veure un concert del seu grup (he dit gairebé).
I també tenim en Buckanan, un suec que substitueix a en Jerry i continua amb la tradició ninja de l’habitació, perquè a ell tampoc li veiem el pèl. Com a exemple, fa tres dies ens vam quedar sense internet i en Buckanan va baixar al menjador i li va preguntar a en Metalboy si sabia que havia passat. En Metalboy li va contestar que ell havia estat de vacançes a Sardenya i que acabava d’arribar i no sabia res. La moraletja és que en Buckanan no s’havia adonat que feia tres setmanes que les grenyes no corrien per casa, perquè aquesta és la periodicitat amb que ell es creua amb la resta de la gent.
Així d’entrada no sembla que en Buckanan hagi de contribuïr gaire al caliu de la casa, i és veritat, però la seva churri si. Perquè quan fem algun sopar també convidem a la nòvia i així mentres en Buckanan menja en silenci nosaltres fem petar la xerrada amb la churri. Bé, val, i també en jalem els pàstissos casolans molonguis que sempre ens porta, però nosaltres si la convidem és perquè ens cau molt bé i perquè parla.
I així estem. No et diré que no hi hagi cases millors, però com a minim aquí saps que els clàxons funcionen i que tens un rotllo de paper amb aloe esperante al lavabo.

La Mataró

- En hghgjsua una d’aquestes?

Un payo, des de la finestra de la seva furgoneta, m’està parlant i ensenyant una cosa que brilla.

- Què?

És de nit i vaig suat perquè estic corrent. Hauria d’estar escalfant en Christopher però per desgràcia no tot és perfecte en aquesta vida. El meu preuat mini-dojo està al costat de l’habitació de l’Adolfo i per tant quan ell va a dormir d’hora no hi puc entrenar. L’alternativa per aquests dies és una cursa d’uns 20 minuts de pujades i baixades a bon ritme i uns altres 20 minuts de flexions, abdominals i cansament vari a la meva habitació. Correr és una activitat que m’aborreix profundament, però cansa i tampoc hi ha més opcions.
He arribat fins al semafor de Finsbury Park i he començat a girar cua quan aquest payo ha tret el cap per la finestra de la fragoneta i m’ha començat a dir coses. No tinc cap ganes d’haber-me de parar, no estic cansat però si trenco el ritme em costarà recuperarlo i em fa molta mandra. En un principi he pensat que el bon home em preguntaria alguna adreça, però no, m’està ensenyant alguna cosa que té a la ma i em passa pel cap que pot ser me la vol vendre. De veritat pensa que algú pot sortir a corre amb la cartera a la butxaca?

- Qué tu també en tens una d’aquestes, oi? … D’ahir… saps o no?

Ahòstias! No, no em vol vendre res. Ahir es va celebrar la marató de Londres i el colega m’està ensenyant la seva medalla-souvenir-de-yo-estuve-allí de la cursa. Li faig un thumbs up i li dedico un somriure que vol dir que “si, home si, com vols que m’ho perdés” i segueixo corrent de tornada a casa.
Em sembla que la gent es pensa que estic més en forma del que estic. O potser es que faig cara de tenir aficions que definitivament no tinc. Si que vaig anar al la marató, però va ser cosa de cinc minuts i no pas a correr.
Resulta que diuemnge es feien les celebracions pel naixement/mort d’en Shakespeare. L’Amparo había llegit no se on que es feia un cercavila amb vestits d’època a prop del Tower Bridge. Quan hi vam arribar vam veure que estava a rebentar i que tothom estava cridant i aplaudint. A mi em va estranyar que la desfilada aixeques tanta expectació però al aproparnos vam veure que es tractava de la marató. No vam esbrinar mai si el cercavila existia o no.
La qüestió és que un cop allà l’Amparo es va girar i em va dir “Tu si te entrenaras un poco la podrias correr no?”. No es que em sorprengui que algu pensi que puc corre maratons. La veritat, qualsevol que s’ho proposi ho pot fer, si no t’importen les hores que et puguis passar corrents. Per exemple, entre d’altres frikades, hi ha un payo que la va correr vestit d’Indiana Jones i arrossegant una bola de pedra gegant i que va creuar la meta a les 8 del matí del dia seguent. Tot és questió de proposar-s’ho.
El que em sorprén molt és que algú és pensi que en puc tenir ganes. Quidicir, aviam, que la cursa aquesta es celebra perquè hi va haber un pringat que va corre 42,195 Km i quan va arribar al final va cridar “Hem guanyat!” i llavors es va morir. No tinc cap ganes de seguir el seu exemple.
Els atenencs es van hostiar amb els perses a la costa de Mataró. Els perses eren un bon grapat però els atenencs els van hostiar tan bon punt van baixar dels vaixells, els van agafar per sorpresa i els hi van fer una cara de mans. Llavors en Carles va dir “Hòstia Josep, quina pallissa que els hi hem fotut, apa, anem a celebrar la victòria al Megatron, però abans envia un SMS a casa dient que hem guanyat.” i en Josep va dir “I que escric al missatge tiu?” i en Carles va respondre “Jo que se tiu, posa Mai n’hi hagut tants que deguessin tant a tant pocs” i en Josep li va conestar “Valens… Hòstia, que m’he quedat sense saldo chaval!” I en Carles li va dir “Doncs jo estic sense bateria nano. Mira, saps que, li direm a en Felip que hi vagi” i llavors va dir “Felip! Felip! Vina aquí nano. Mira, que no tenim saldo al mòbil o sigui que has d’anar al poble a dir que hem guanyat.” I en Felip va protestar “Però és que tinc la Derbi escacharrada tiu” i en Carles li va contestar “Doncs hi vas corrents i ja està, que és molt bo pel cor, apa, tira.” I en Felip va començar a corre i 42 Km després entrava al poble, donava la noticia i és moria. Però segur que va morir amb un cor la mar de sa.
Llavors, 2386 anys després a un payo li va agradar la història aquesta del pringat que corria fins ha morir mentre els altres estaven al Megatrón i va decidir fer una prova Olimpica igual. I des de llavors que hi ha gent que corre la meteixa distància i de tant en tant la segueix dinyant algú (Diumenge, per exemple, un chaval de 22 anys).
Als diaris del dia seguent apareixia un anunci de Flora (els patrocinadors de la cursa). A la foto s’hi veu un corredor esgotat espatarrat al terra i a sobre s’hi pot llegir: Your heart loves you. Even if your feet think you’re an idiot.
Felicitats a tohom que la va correr o que ho va intentar. Pel que fa a Matarons, jo em prenc molt seriosament les opinions dels meus peus.

No, George no, és Jordi

23 d’Abril, el dia que en Cervantes va decidir morir-se. També el dia que Shakespeare va decidir neixer i morir (en anys fiferents, que sino no té gràcia), que en Shak fins i tot feia rimar la vida i la mort. També el dia que Sant Jordi va decidir que tenia balls of steel i se’n va anar a matar un drac i lligar-se a una churri.
Per tant avui és el sant de mon pare. Ell passa de matar dracs però escriu llibres, o sigui que aquest any s´ho passarà pipa firmant dedicatories a cinc o sis llibreries. Jo no escric llibres ni avui és el meu sant, però Sant Jordi també és el patró del poble on visc. Però no és el mateix, ells li diuen Saint George i res de passejar per llibreries ni comprar roses, ells es dediquen a lligar-se la capa de’n Jordi al coll i a passejar pels pubs i comprar pintes i cridar coses.

Feu el que feu avui, feliç Sant Jordi nois i noies.

McMac

Primer vaig descobrir en Connor McLeod. El que deia: “Em dic Connor McLeod, del clan dels McLeod” i que no se per que coi havia d’especificar que era del clan McLeod. De la mateixa manera que tampoc cal dir “Mig Kilo de patates, 500 grams concretament”, perquè assumeixes que la gent sap fer operacions diga-li matemàtiques diga-li lògiques. Vull dir que està clar que no era de ca els Moragues de tota la vida, perquè llavors es diria Connor Moragues, no?
Després vaig coneixer en McClau. Era el conserje del pavelló municipal del meu poble però no era inmortal, era alcohòlic. En McClau era l’encarregat de fer-nos fora del pavelló cada cop que ens hi colavem per jugar a futbol i, com que era conserje i suposavem que la seva feina era obrir i tancar portes, nosaltres li deiem McClau per tocar-li la pera.
I ara hi ha en Duncan McLeod, del clan dels McLeod. Germà d’en Tommy i la Karen i última incorporació a Can Fuckland. Que jo sàpiga ja només hi queda un McLeod a les antípodes, el germà gran. En Tommy me n’ha explicat històries de consum i tràfic d’estupefaetnts, escopetes retallades, bars destrossats a base de batalles campals i una mica de boxa professional, però insisteix en que en el fons és un bon payo. No seré jo qui ho posi en dubte, però a mi ja m'està bé que segueixí a l’altra banda del món, que amb tres Macs ja fem.

Les lliçons del mini-dojo

A vegades m’aborreixo i faig coses de les quals m’hauria d’avergonyir, però no ho aconsegueixo i ho acabo publicant. És hora de presentar la primera (i possiblement única) “Lliçó del mini-dojo”:

“Defensa contra Nihon Nukite” (o “com fer una defensa capulla davant d’un atac gilipolles”).

Tori (capullu): Flanagan, Uke (gilipolles): Bakerin.

Defensa perfectament aplicada.

Defensa mal aplicada.

Defensa molt mal aplicada.

Welsh Dragon Sausages

Noticia curiosa al diari, que per variar no parla ni d’assassinats, ni violacions, ni de que cap polític que va de putes.
Una companyia ha estat amenaçada amb ser sancionada perquè l’etiquetatje de les seves famoses “Welsh Dragon Sausages” no especifica prou bé que no estan fetes amb carn de drac.
Com es diu en el mateix article, que et pots esperar en un pais on les bosses d’avellanes porten una advertència on hi diu “contains nutts” i a les ampolles de llet hi pots llegir “contains milk”.
Més info aquí. Bon profit.

The thin red line

Sóc un malalt pèssim. Per sort no acostumo a agafar mals i quan ho faig em recupero ràpid, però suposo que aquesta és la raó per la qual no em cuido gaire les malalties.
La setmana pàssada vaig agafar un encostipat clàssics dels meus, que venen quan comença a fer calor i jo decideixo que ja és estiu i dormo amb el cul al aire i el cul se’m queda fred. El diumenge, ignorant el mal de coll vaig decidir anar a fer unes foticos des dels ponts del Tamesis. Però resulta que a sobre del riu sempre fa un vent important, de fet la foto em va sortir una mica moguda perquè el meu trípode es força senzill i el vent sacsejava la càmera i tot. Vaig decidir deixar-ho per un altre dia i tornar cap a casa, però ja era massa tard. Tinc les angines de festa major.
Però com que sóc un malalt pèssim no recordava si quan tens angines es suposa que t’has de medicar o simplement esperar a que es curin, de manera que he hagut de trucaral meu colega farmacèutic d’Ipswitch. M’ha dit que mentre no tingués febre, dues pedres, i si en tenia, llavors antibiotics.
Val, però sóc un malalt pèssim. No és que no tingui termómetre, de fet en tinc varis, però tots són de laboratori fotogràfic. De fet tenen certs avantatges, el principal és que són tant llargs que puc mirar la temperatura sense haber de treure l’aparell de l’aixella. Però també defectes. Als termòmetres per persones hi ha una línia vermella que marca on comença la “febre”. Però als de fotografia no i resulta que jo no tinc ni idea de a quin número acostuma a estar la línea aquesta, de manera que he hagut de tirar de la Wikipèdia.
37ºC és la línia i per tant no tinc febre i no calen antibiotics. No te acostarás sin saber una cosa más. Però de totes maneres si que te acostarás amb un mal de coll de collons.

Robin Hoodies

Els hoodies, els youngsters, els chungus, els malotes, els colegues del barri. Per mi els Wuo o els Yow-yow (perquè tota la estona estan dient Wuo!? i Yow, yow!!), però potser Hoodies és el nom més ben trobat, o com a mínim el que fan servir més a la premsa anglesa. Acostumen a dur caputxa, que és la moda d’ara si vols semblar chungeichon a Londres, acostumen a anar en ramat, acostumen a ser molt joves, menors i tot, i juguen a fer de gangstas. El problema és que maten gent.
Dissabte vaig agafar l’N29 a les tres de la matinada i a la terçera parada va pujar una colla de sis o set Wuos i el meu sentit aracnic es va posar a xiular. No és que calgués cap sentit especial tampoc, van entrar fen merder i tan bon punt van posar el peu a dins tres d’ells van començar a fer veure que queien a sobre d’un pobre noi borratxo (els dèbils sempre cauen primer) per robar-li la cartera. Tot molt obvi. El pobre borratxet els hi va començar a dir que li tornessin la cartera i ells es van començar a rebotar i a dir-li que què collons deia.
A tot arreu hi han carterístes i lladres en general. Gent que es guanya la vida robant i que com a professionals busquen la màxima rendibilitat del negoci. Robar el màxim amb el mínim d’esforç i maldecaps. Però els hoodies no. Per ells robar és simplement una excusa per trobar merder, per poder pegar algú. I amb el temps arriben les navalles i, en comptes de pegar a la gent, els passen pel ganivet. Últimament la cosa té més ressó a la premsa per que les útlimes victimes són menors d’edat. Anem a nen per setmana des de en fa unes sis, l’últim es veu que va ser assassinat amb una fulla de més de 20 centímetres, probablement una espasa. A una altre el van tirotejar al mig d’una pista de gel a rebentar de gent. Puta ciutat.
De fet la culpa és meva per fullejar els diaris cutres que em trobo al metro quan torno de la feina, que total aquesta ciutat te 7 milions d’habitants i per tant uns quants assassinats no m’haurien de preocupar gaire, com a mínim estadísticament. Però si, perquè no ho veig només als diaris. A la entrada de la meva estació de metro de tant en tant apareix un cartell amb “Ha vist algun d’aquests sospitosos?”, i els sospitosos sempre son hoodies de merda que li han robat el mòbil a un chaval del barri que anava a l’institut i després li han chutat el cap.
La penya Wuo ja tenia clar que robar no robarien més, però tenien un autocar sencer per fer merder. Em va extranyar que ningu dels de davant avises al conductor, o que el conductor en sentir el merder no digués res per megafonia, o que no truqués a la poli amb els walkie-talkies que de seguida et diuen que faran servir si els insultes. Finalment però, un payo de 2x2 metres que parlava igual de chungu que els Wuos es va posar entremig per calmar els putus hoodies... que no es van calmar. Segons abans de la seguent parada van engegar un cop de puny a un altre borratxo, la gent es va posar pel mig i en arribar a la parada van baixar deixant anar un parell més d’hòsties i intentat arrossegar al pobre borratxet que volien pegar a fora. I allà estavem, dos Wuos intentant estirar el payo fora de l’autobus i jo i un altre tiu estirant-lo de l’abric cap endins i el borratxo sense fer res, que ja li costava prou estar dret.
Finalment el vam aconseguir fer entrar al bus de nou i ell seguia sense ser conscient que s’havia salvat de la pallissa de la seva vida. De fet murmurava alguna cosa axí com “deixeu-me, que si els enganxo els mato”.
I jo emprenyat i emparanoiat i pensant on collons deuen vendre els esprais aquells que fa servir la poli antidusturbis i en Dog The Bounty Hunter.

Catalan Salad

Suposo que fa temps que ja no el fan, però recordo que hi havia un anunci molt dolent a la tele on un payo estava a casa i la seva nòvia marxava i el chaval comencava a cridar "Florette, Florette!" en plan "Florette, no te vayas todavía, no te vayas por favor!". Pero llavors al cap d'una estona la noia tornava amb bosses del supermercat plenes de paquets d'amanida Florette i el payo deia "Florette, Florette!" en plan "No, si et cridava Florette per què te'n recordessis de comprar l'amanida mes guay del món, que es diu Florette, quin pedaicho de cachondo que sóc oi?" i llavors jo pensava "Quin anunci més patètic" en plan "Que patètic que és aquest anunci, suposo que els creatius s'hauran suicidat tots plegats".

Ahir en un Tesco Local em vaig trobar les amanides Florette i vaig descobrir que, com a mínim al Regne Unit, hi una varietat que és la "Catalan Salad". La veritat es que és catalan perque si, vull dir que és una amianida normal, no té trossets de pa amb tomaquet ni butifarra amb seques. Amb la Claud vam estar plantejant-nos per què era catalana i finalment ella va decidir que perquè tenia pebrots.

Potser no és el millor acudit del món, però com a mínim supera de llarg a l'anunci de la Florette.

En Christopher i el mini-dojo (i els dos capullins)

He fet net en una habitació que abans era la dels mals endressos, hi he penjat en Christopher, hi he enganxat un parell de kanjis... i ja tenim el mini-dojo de Can Fuckland!

.

El programa “Posa’t en forma, cabró! 2007” ja està enjegat. Dilluns i dimecres em pego amb en Christopher (i sempre guanyo) i els dissabtes comptem amb la col·laboració d’en Bakerin. Junts intentem recordar quina era la sensació de fer més de tres abdominals seguides.

I ell em fa un ayuken.

I jo li faig un ho-ayuken.

I ell s’hi torna amb “L’atac del payo que sembla que estigui celebrant un gol però en realitat fa un cop de puny”.

Però la veritat, no és rival per mi.

Tot i que a vegades em sorprén.

Però llavors jo faig servir la meva tècnica secreta.

De mica en mica ens n’anem sortint, però està clar que la cosa requerirà el seu temps. L’altre dia mentre estavem practicant patadetes en Bakerin, assenyalant-me l’entrecuix, em va preguntar “Tiu, aquest forat ja el tenies o te l’has fet ara?”. Fa tant temps que no aixecava la cama que fins i tot els meus pantalons havien perdut la pràctica d’espatarrar-se, es van esquinçar i em vaig haber d’esperar cinc minuts a que en Bakerin parés de riures de mi i em tornés a aguantar en Christopher.

Estudis germànics (Zwei de Zwei)

I aquest cap de setmana també he tingut experiències germàniques però més domèstiques. Que resulta que en Perella es pira de tornada a Bremen i hem aprofitat l’avinentesa per fer un sopar de germanor a Can Fuckland.
En Perella i jo vam anar a comprar les vitualles per al sopar però ens vam passar tota la estona discutint de temes culinaris i a veure... com collons discuteixes de menjar amb un alemany? Vull dir que per mi la cosa era molt simple: Jo sóc del Mediterrani i tu ets del poble glaçat aquell on no hi toca mai el sol i on només menjeu coses que surten de pots de plàstic, llavors quan jo digui alguna cosa sobre menjar tu dius amén. Que al teu costat jo sóc com el Rei del Tast.

Però en Perella no entenia l’equació aquesta i em discutia i avia'm... posemnos en situació. La experiència culinària d’en Perella consisteix en que ell s’asseu a taula i estén al seu davant un parell de llesques de pa i un munt de pots amb potingues. Llavors estén un parell de potingues sobre el pa, hi posa una llesca de pernil i ja està, ja ha preparat un Perella Special. Llavors perquè collons no em diu amén i prou?
La questió és que anavem passejant pels passadissos del supermercat i semblavem un matrimoni en fase de separació. Que finalment ens vam posar d’acord en comprar pasta farcida de salmó, però llavors ell em deia que val, però que li posavem salsa de tomaquet, i jo “Po que dius home, molt millor una salsa amb nata” i ell va i em diu que què dic, que els italians no cuinen mai pasta amb nata, la qual cosa té collons perquè, com ja he explicat en alguna ocasió, en Perella ha viscut a Roma. I llavors jo ja no sabia si tallar-me les venes o deixar-me-les llargues.
Finalment vaig aconseguir raonar amb ell però llavors ell em deia “Vale, li posem una salsa de nata, però amb una mica de tomaquet” I jo “Po que dius cap quadrat, com vols posar-li tomaquet a la nata!?” I ell em deia “Va, només una miqueta, pel color”, “Po que color ni que color desgraciat! Vete a Bremen ya hombre!” i al final no li vam posar tomaquet.
I ja està, que aquests dos caps de setmana he descobert que els alemanys són uns fiesterus i he comfirmat que tenen el paladar al cul.

El vídeo dels Big Hug!

Per cert, que els de la penya Big Hug! ja han penjat el vídeo de les abraçades al youtube.

Clica aquí.

Estudis germànics (Ein de Zwei)

Els últims dos caps de setmana han estat alemanys. Molt. Massa.
La setmana passada vaig acabar en una festa de carnaval alemanya. Esto...Carnaval… alemany… Doncs si, celebren el carnaval i sorprenentment no ho fan amb una desfilada militar, es veu que es disfressen i posen música de festa major. De fet aquest és el problema, he descobert que les festes alemanyes són com la festa major del meu poble, Paquito el chocolatero non-stop però en idioma raro. I tenint en compte que l’únic que se dir en alemany és subanempujenestrujenbajen, la música em va resultar força torracollons. I aguantar a tots els alemanys bramant la lletra de les cançons també. I la conga. Els alemanys són uns yonkis de la conga. Cada tres o quatre cançons en montaven una i tu te n’adonaves perquè de cop i volta una mà t’engrapava pel coll de la camisa i t’estirava cap al mig de la puta conga. I ale, conga va conga ve fins que el Paquito el chocolatero subanempujenestrujenbajen s’acabava. Era una mica com a les pelis de Dawn of the dead i tal, quan de sobte un munt de braços zombies trenquen una finestra i t’engrapen, però els alemanys com a mínim no se’m menjaven els budells (tot i que si que parlaven una mica com els zombies).
I vaig acabar tant rebentat que de tornada a casa em vaig sobar a l’autobús. I quan em vaig despertar l’autobús estava plagat d’espanyols i tots li preguntaven a un “¿Però tu sabes ir a donde vamos? ¿Pero tu sabes donde estamos?” i ell responia “No se donde estamos però se a donde vamos” i llavors jo pensava “Hostia, tu ets un catedràtic de filosofia chaval” i llavors un li va preguntar “Pero seguro que este autobús nos lleva a Leicester?” i llavors jo vaig pensar “Buajuasjuasjuas!” perquè ja estavem arribant al meu barri i diguessim que Leicester vindria sent com Plaça Catalunya i el meu barri vindria sent com a pendre pel cul a mà dreta. I no només això, sinó que després del meu barri el bus N41 segueix fins a prendre pel cul plus ultra. I jo no sabia si dir aqlguna cosa o no, perquè m’habia quedat traumatitzat i tenia por de que aquella colla decidís fer una conga per celebrar les meves indicacions, però al final una altra ànima caritativa els hi va explicar que per anar a Leicester habien d’agafar el N29 i jugar a cartes i al pictionari per matar l’hora i mitja de viatje que els esparava.

En Christopher

...

Senyores i senyors, aquest és en Christopher. Que és que al sac li dic així carinyosament, en honor al seu meçenes. Ja de pas l'hi he enganxat un retrat robot, perquè us feu una idea del neng.

El putu R&B (Rabo & Buyuyu)

A Londres no hi ha perill de pachanga. Pots entrar tranquil·lament a qualsevol local amb la seguretat de que no escoltaràs ni David Cibera, ni Carlos Baute, ni David Bustamante Hostiaquefuertetio.
Val, hi ha una excepció. Un cop al The Edge de cop i volta ens van posar a la Chenoa i ens vam posar a ballar com uns posesos i va resultar que es que la parella del Dj era espanyola i al final ens va acabar convidant a copes i posant la meitat del Cd de la Chenoa. Hostiaquefuertetio no? I quan van encendre els llums i van dir que tancaven jo em vaig posar a cridar “Otra! Otra!” i tot el local es va posar a cridar “OTRA! OTRA!” i jo pensava “Hostiaquefuertetio, que guay que sòc!” i en van posar una altra (no recordo si de la Chenoa o no) i quan van tornar a encendre els llums vaig pensar en començar a cridar “Toca´m la picha! Toca’m la picha!”, però llavors em vaig adonar que la meitat de la gent estava parlant castellà i que per això tothom s’havia animat a cridar i que allò de la picha no colaria.
A part d’aquesta excepció que confirma la regla, no hi ha pachanga. No n’hi ha perquè els anglesos han estat capaços de trobar una cosa pitjor: El putu R&B.
A vegades vas a una disco/pub/localengeneral i quan dius “Merda, un altre cop el putu R&B” algú et contesta “No, no és R&B, és Rap” o “No, no és R&B, és Hip-hop” o “No, no és R&B, és Ragatone”. Mentida, sempre és la merda del R&B. I al cap i a la fi compleix la mateixa funció que la pachanga, o sigui proporcionar un ritme fàcil i constant que et permeti refregar l’escrot contra el cul d’alguna paya. No cal ballar, simplement refregar l’escrot.
I això si que és una cosa que és molt probable que et trobis als locals d’aquest poble. R&B a tota hòstia (dolent) i un munt de gent enganxada per la cintura (bo).
A la meva botiga aquest problema també està present. No al respecte de l’escrot, sinó de la selecció musical.
Els que es passen el matí fent entrepans a la cuina es posen música animada per esvair les tendències suïcides que inevitablement sorgeixen després d’haver-te llevat a les 5 de la matinada i passar-te el dia estenent maonesa sobre llesques de pa. Un 90% de la selecció musical és R&B, la resta són recopilacions vàries de les quals només la meitat estan completament lluïres de R&B. La qual cosa em deixa amb un 5% entre el qual triar.
Ahir, mentre tancàvem la botiga, vaig posar el compacte anomenat “Londres. Primavera ‘04” per amanir la feina d’escombrar i fregar, a la segona cançó va apareixer en Bisbal cantant el Buleria.
En Tony va treure el cap de la oficina i em va preguntar “El tio aquest està dient Malària, malària?” No, Tony no, però també és una malaltia de la qual és molt díficil desempallegar-se.
Per un moment molt breu vaig pensar en canviar el Cd i posar R&B.

Feliç any nou porcs!!

Segons el calendari xinès, diumenge va començar l’any del porc. Per celebrar que m’he comprat un pepinu electrònico-digital i en honor a l’allau de comentaris (tres concretament, dos de la Fragonetapower i un del senyor/a anònim/a) demanant fotografies al blog, doncs aquí van unes quantes cutrepictures.

Aquí hi ha dos porcs.

Aquí també.

Aquests són els Lokomia Chan.

Si ets xinès, per celebrar l’any nou has de penjar un enciam (i un sobre amb calers) davant la porta del teu negoci.

Llavors després ve un drac d’aquests tant típics i comença a ballar a la porta fins que agafa l’enciam amb la boca. El drac es menja l’enciam (i el payo que hi ha a dins es queda els calers) i llavors això et porta porsperitat i bona sort.

Aquest és el cosí d’en Jackie Chan, que passa de fer pelis i prefereix vendre dracs de paper.

Això és Trafalgar a rebentar de gent. Si us hi fixeu no hi han xinesos. Els únics xinos que hi havien eren els que venien noodles i globus amb forma de porquet.

Això és un senyor estrany amb una noia que saluda a la japonesa.

Dilemes filolaborals

Avui l’acabar de currar he agafat la carpeta on hi ha les fulles on es suposa que hem d’apuntar tot el que hem jalat o hem hagut de llençar, que sinó quan compten l’estoc no surten els números. He agafat la carpeta i ha caigut una cosa. Un memory pen de 1Gb. Que lo flipas. Algun client se l’ha descuidat però ningú l’ha reclamat i al final del dia me l’he posat a la butxaca. Ara l’he connectat a l’ordenata i he comprovat que funciona. Guay, però m’estic començat a sentir malament.
El que passa és que el correcte hagués estat deixar el pen aquest un parell de dies a la botiga per veure si algú el ve a buscar. Però clar, si el deixo i finalment no el reclama ningú, ni de conya el tornaré a veure. És més, demà al matí a primera hora el primer que el trobés encara a la botiga se’l quedaria.
Li he dit a en Tony que si demà el reclamava algú m’ho digués i el tornaria, però ell m’ha dit que ni de conya, que si m’he l’enduia la versió oficial seria que no l’hem trobat mai. Que es veu que si algú el reclama i li diem que el tenim però que algú se l’ha endut i tal... doncs que ens pot caure un puro.
I ara estic mirant el contingut del pen aquest i ha una presentació de la hòstia de no sé quina megacorporació i tot té la pinta de que demà algú perdrà la seva feina i el seu sou de 55 mil lliures a l’any perquè no podrà fer la presentació davant de la junta directiva. Per què us feu la idea, hi ha un arxiu que és diu:
The relationship between Structured Systems Analysis Design Method (SSADM), Unified Modelling Language (UML), Unified Process, Soft Systems Methodology (SSM) and Workflow Management Systems with Organisation Process Modelling (OPM) method.mht
Cágate lorito. I hi ha un cullo de fotos i diagrames i gràfiques i polles.
Clar, que ara que hi penso, algú que fa presentacions amb títols de quatre línies i cobra 55 mil lliures a l’any, és compra pens d’un Gb com qui es compra kikos... Segur que demà va al PC World i se’n compra un altre de 4Gb, o dos... Segur que ni tant sols li diran res a la feina perquè és accionista i vicepresident de la companyia...
Bah! Que le peten!... pos anda que no mola mi pen ni na.

Tommy Sexy Machine

Aquest mati en Tommy s’ha dedicat a passar l’aspirador. Una activitat molt normal, però potser no es gaire assenyat fer-ho un dissabte a les 9 del mati. També una activitat molt curiosa, perquè és el primer cop que veig a en Tommy manejant l’aparell. Però bé, de tant en tant ja li agafen rampells d’aquests. Un cop va netejar el lavabo. Són coses que li deuen agafar cada tres o quatre mesos.
Cap allà a les 11:30 en Metalboy ha baixat arrossegant les grenyes i les lleganyes i queixant-se que hi havia algú fent una festa al pis de dalt i que no podia dormir. Encuriosit he pujat a dalt i he descobert que en Tommy estava escoltant música pseudo-mistica-new-age a tota hòstia. Això també es curiós. També és el primer cop que el veig fent servir un reproductor de música. És curiós i una desgràcia per a en Metalboy, que s’havia passat tota la nit fent el jevy porai i s’havia ficat al llit a les 8.
Mentre dinava, en Tommy ens ha presentat la tercera i última curiositat del dia. Una senyora. Una senyora amiga seva de bon veure i que suposo que es preguntava que feia un enginyer civil de l’edat d’en Tommy vivint en aquesta casa.
I llavors he entès el perquè del comportament d’en Tommy. L’únic que espero i desitjo es que vagin a follar a casa de la tia. Que una cosa és haver de marxar del menjador per no sentir com la Leia i en Marak es reprodueixen a l’altre costat de la paret, i una altra molt diferent és haver de sentir tota la nit com grinyola el llit de l’habitació de dalt i no poder dormir perquè el teu company de casa de més de quaranta tacos folla més que tu.

El neng de Ipswitch

En Christopher T. Kerr és un paio amb el qual em vaig pegar l'estiu passat. Dos anys a Londres sense que passi res i un cap de setmana que vaig a Ipswitch, un petit poble a hora i mitja al nord de la ciutat, acabo a hòsties.
En Kerr era un hooligan d'aquests que van sense samarreta pel carrer que va decidir que l'estava mirant i que per això em mereixia una hòstia. A part de ser un fill de puta anava forca drogat, no tenim molt clar amb què però en opinió d'en Tron, l'especialista en estupefaents de la colla, havia de ser alguna cosa mes que vi bo. Aquesta apreciació ve donada per la capacitat d'en Christopher d'entomar hòsties i per la facultat de rebentar portes de vidre amb els punys. No tenim clar si a mes tenia la vista afectada o simplement era racista a uns nivells molt originals, perquè no parava de dir-me "negre de merda". Concretament la frase era "No fugis, que jo estic sagnant però no me’n vaig perquè sóc britànic i tu ets un negre de merda, vine aquí negre!". Sincerament, crec que seria mes apropiat referir-se al meu to de pell com a "blanc rotllo hivern nuclear de merda", però bé, s'accepta el compliment.
Al final de la bronca, no patiu, ell es qui va acabar menjant sopes i dormint a comissaria. I llavors la sorprenent maquinaria justiciera de Sa Majestat es va posar a funcionar. En dos mesos el paio estava vist per sentencia. En Kerr va haver de pagar el judici (£45, es veu que van barats aquí), compensar amb £100 a mi i dos mes que van rebre, estar sota supervisió sis mesos, fer 120h de treball comunitari no remunerat i donem per suposat que també va haver de pagar la porta de vidre del Nero.
Doncs bé, durant tot aquest temps no he sabut en que gastar-me els £100. D'entrada vaig pensar que en Christopher em pagaria la travelcard d'un mes (£99,50) ja que el preu era escaient, però despres vaig pensar que era una cosa massa banal, que no em quedaria res pel record (i també que ara la travelcard ja costa £105,29 per celebrar l'any nou).
Finalment he arribat a la solució perfecte. M'he comprat un sac de boxa.

La mort del cul

Em cago set cops en el cabronàs que s'ha tirat el pet dins el vago de metro (tot i que ell s'hi ha cagat més).
Al metro hi hauria d'haver la mateixa substància aquella que posen a les piscines i que fa que l'aigua es torni de color si algú es pixa. Avui hauríem acabat amb un núvol rosa enorme dins el vagó, però com a mínim li hauríem pogut trencar la cara, o millor el cul, al cabronàs que se li han suïcidat les natges.
O potser si que hi ha la substància aquesta, però funciona tant malament com a les piscines, que encara que t'hi pixis el color no canvia ni de conya. Això últim m'ho va explicar l'amic d'un amic.
Com a mínim he après que pedo mochilero es diu sticky fart.

The key & the parrot & the gromenauer & de peich traditional english pub super disco fashion (Part 2 de 2)

Vam arribar al The key i ens vam trobar amb dos dels tòpics dels locals d’oci nocturn.
El primer és una política d’admissió basada en l’equilibri de generes. Només et deixen entrar si vas acompanyat d’una femella (heus aquí un altre benefici dels grups mixtos). De manera que si algun dia hi torna a haver un diluvi universal el futur de la espècie humana està assegurat gràcies als locals d’oci nocturn de Londres. Si el diluvi cau de dia haurem de confiar en el Noè de torn perquè sinó estem fotuts, que em sembla que els afters no apliquen la mateixa política.
La Rocky i la seva parella van començar a rondinar i a reclamar el seu dret a exercir de lesbianes i jo vaig començar a rondinar i a reclamar el meu dret d’entrar a la discoteca i a cagar-me en elles dues per no voler posar-se al costat de dos tios durant cinc minuts. Finalment les vaig poder convèncer de que no faria servir els meus increïbles poders màgics heterosexualitzadors i que per posar-se al meu costat no agafarien cap virus masculí ni perdrien la seva afecció a les mamelles.
Sincerament no haurien de rondinar tant, que als locals homosexuals també tenen els seus rituals per deixar-te entrar, tot i que amb una finalitat més informativa que cap altra cosa.. No es que no et deixin entrar si vas amb una tia, però si que el segurata et pregunta si saps de que va el tema, per evitar que al cap de dos minuts surtis corrents del local fent exclamacions de les perversions que has vist.
A vegades poden resultar una mica ridículs i tot. A l’Amparo li van preguntar si sabia en quin tipus d’ambient es ficava quan intentàvem entrar en un local que està al mig del Soho i que es diu “G-A-Y”. Ella es va mirar el nom del local, es va mirar al segurata i li va dir que si. El porter va posar cara de has-fet-trampa i llavors li va dir que por 25 pesetas, dime tres nombres de locales gays de este pueblo, un dos tres responda otra vez.
A mi el segurata no em va preguntar res, simplement em va mirar el cul i jo per un segon em vaig plantejar que si m’ho currava encara podria aconseguir que em convidessin a alguna copa.
El segon tòpic és un escorcoll físic com el que et fan a la presó. Amb la única excepció que al The Key no em van inspeccionar el forat del cul.
Sincerament, els agents que fan els controls de seguretat als aeroports haurien d’estar obligats per llei a passar un cap de setmana de farra per Londres. Simplement perquè amb tot el que aprendrien la seguretat als vols no tornaria a plantejar problemes.
A mi em va tocar un payo de 2x1,5 metres, cada cama, que em va començar a magrejar de la mateixa manera que generalment precedeix un coit, però la cara de mala hòstia que tenia el bon home deixava clar que si t’havia de fer alguna cosa no seria precisament sexe. No que no t’haguessis de preocupar, però com a mínim segur que no seria sexe.
Entre magrejada i magrejada el senyor segurata es va preocupar per una cosa quadrada i dura que va palpar a la meva butxaca i que va resultar ser... Sorpresa! La meva cartera! Després de justificar el seu sou, eliminant la possibilitat de que la meva cartera fos un amic que s’hagués amagat doblegat a la meva butxaca per evitar pagar l’entrada, el senyor sobredimensionat que feia por em va deixar entrar.
El meu primer pensament un cop a dins va ser que, a jutjar per les cares de la gent, el control de la entrada no era gaire efectiu a l’hora de requisar estupefaents. La qual cosa em va fer rumiar, aplicant una regla de tres, en la quantitat de drogues que hi deu haver al meu voltant cada cop que viatjo en avió. Però com a mínim tens la tranquil·litat de que si et descuides la cartera a casa el de la porta t’hi fa pensar.
Tothom anava molt fashion a dins. La meitat portaven tubs fluorescents a la boca. Els mateixos tubs que jo posava a la punta de les meves canyes quan vivia a Canet i anava a pescar de nit. Els mateixos tubs que sé per experiència pròpia que tenen un àcid la mar de cabró a dins. Una de les raons per les quals els posava a la punta de les canyes era perquè així els tenia més lluny de la cara, però bé, cadascú els fa servir com vol. Tot i que tenint en compte el moviment de mandíbula que provoquen certes pastilles que venen sense recepta, segueixo pensant que la punta de la canya és el millor lloc per deixar els tubs dels collons.
El meu pintes preferit de la nit no mastegava tubs, sinó que s’havia pintat patilles i barba amb tinta d’aquella que és invisible però que brilla si li toca llum ultraviolada. De manera que cada cop que el col·lega passava per sota d’una d’aquestes llums es convertia en un Chuck Norris fluorescent.
Nosaltres vam buscar el nostre raconet a la sala i ens vam posar a ballar. Per equips evidentment. L’equip de les ties jugava amb tres que ballaven i dues reserves al sofà. A l’equip dels tios tots fèiem veure que ballàvem, cadascú de nosaltres exhibint un estil propi i característic.
En Ciro amb una mà aguantant el cubata i l’altra a la butxaca; en Dan amb una mà aguantant el cubata i l’altra aixecada en l’aire com si li volgués fer una pregunta a la profe; l’Alex amb una mà aguantant el cubata i amb l’altra fent veure com que repartia cartes (si, encara hi ha gent que ho fa) i en Fernando... Bé, en Fernando ballava com la gent que et trobaves a les discoteques del Maremagnum (i si no saps a que em refereixo considera’t afortunat). De totes maneres el millor d’en Fernando eren les cares que posava cada cop que passava una tia bona pel davant. Com la gent del Maremagnum.
Només em vaig quedar un parell d’horetes a la discoteca. Que jo no estava especialment animat aquella nit i la resta de companys encara menys. De fet si em vaig esperar les dues hores va ser bàsicament per la expectativa de que algú mossegues un dels tubs fluorescents i es muntés un espectacle, però no va ser. Es veu que hi tenen pràctica. Un altre dia serà.

The key & the parrot & the gromenauer & de peich traditional english pub super disco fashion (Part 1 de 2)

Dissabte, després de dos anys a la ciutat, per fi vaig anar a una de les famoses discoteques de Londres. Bé, no se si serà gaire famosa o no perquè jo no n’havia sentit a parlar mai, però vaja, era una disco grossa d’aquestes on la gent guay passa el cap de setmana. Fins ara el màxim al que havia arribat era al Heaven, on els dilluns a la nit hi ha la gresca més gran que he vist mai. De fet la gràcia és precisament que és un dilluns. Vull dir que divendres i dissabte tot quisqui surt de festa, però qui surt el dilluns és que realment en té ganes i es nota (i a més dilluns l’entrada són només 5 lliures i també es nota).
Val, vinga, doncs dissabte després de dos anys a Londres vaig anar a la segona mega-disco-guay. The Key, que està al costat de The Cross, que està en una espècie d’antic polígon industrial a prop de l’estació de Kings Cross. L’àrea recorda una mica al Poble Nou de Barna, però aquí en comptes d’estar ple de cumbes està ple de technoflips.
Vaig acabar a la disco aquesta perquè vam celebrar l’aniversari de la Gaigher. Que és una italiana que treballa amb mi, però té cognom alemany perquè sembla ser que en aquesta ciutat els alemanys i italians s’intercanvien els substantius.
El punt de partida de la nit va ser el Hog in the pound. Un pub amb un nom molt estúpid, però no tant si el comparem amb els altres pubs de la ciutat, on els noms acostumen a ser tant atractius com The parrot and rat, The apple and the anchor, The king’s head i un munt de noms aristòcrates com ara Prince Albert o Duke of Wellington. Per dins tots són iguals, per cert. No sé si algun cop heu caminat per Barcelona i us heu trobat un d’aquests pubs decorats tipicament a la anglesa o la irlandesa. Jo quan en veia algun pensava “Ay, que mono i que original”. Doncs diguéssim que si algun dia em trobo per Londres un local que es digui Bar Manolo i que estigui decorat a base d’una barra amb tamborets i quatre taules i cadires de metall i que tingui la paret folrada amb fotografies cutres d’entrepans amb el preu a sota... doncs llavors diré en anglès “Ay, que mono i que original”.
El que passa és que el Hog in the pound està davant de la botiga i és on els divendres la gent del meu curro practica l’aixecament de pintes i per tant és un lloc que tothom coneix i és indicat com a punt de trobada.
Jo hi anava sol, de manera que vaig optar per arribar deliberadament mitja hora tard. L’equació és fàcil des del punt de vista maquiavèlic. Si jo arribo el primer (i coneixent a aquella colla era el més probable en cas de ser puntual), m’he d’esperar sol; si els altres arriben primer però son uns quants, no s’han d’esperar sols. I si el que arriba primer és una altra persona que va sola... doncs jo que sé, que es compri El princep i que estudiï.
A les 10:30 em vaig presentar al Pub. Ja hi havien cinc persones però la cosa no em va animar especialment. Les cinc persones eren tios. No hi havia cap paya. Ni tant sols la que feia anys. Érem la pandilla salsitxa. I a més l’ambient no estava especialment animat.
Jo vaig proposar de començar a parlar de cotxes i futbol, però la conversa va derivar en un altre dels tòpics masculins. Bàsicament ens vam dedicar a discutir quines ties de la feina eren les que estaven més bones i al mateix temps a enviar missatges a les payes que havien estirat una mica massa l’equació de Maquiavel.
Finalment les senyores van arribar i vaig poder constatar que es començava a establir un patró per aquella nit. Es veu que fos el que fos que anéssim a fer, hi jugaríem per equips; el de les nenes i el dels nens. Ja havíem arribat en dues tandes diferents, per tant un cop elles van arribar es van asseure a l’altre cantó de la taula. Nois a l’esquerra i noies a la dreta.
Ara com a mínim el grup ja estava més equilibrat. No és que prefereixi els grups mixtos per la possibilitat de la tiramenta de canya. Bé, o no principalment per això. El que passa és que si ets 100% salsitxes la cosa queda com desequilibrada i per tant la nit tendeix a convertir-se en una recerca de l’equilibri. Si tens un grup mixt l’ambient general acostuma a concentrar-se en la festa en si i les aspiracions místiques per trobar la pau i l’equilibri passen a un lleuger segon pla. Bé, més o menys.

Marathon Man

9:05 pm: Estem a -1ºC i fa vent, però com que jo tinc un parell d’ous com rodes de camió me’n vaig a correr.
9:09pm: He arribat fins a la cantonada i he tornat, perquè les rodes de camió se m’han congelat a mig camí.

Temes d'actualitat

Ja fa dos dies que el Celebrity Big Brother és portada als diaris. Perquè es veu que hi ha una concursant, la Shilpa Shetty, que és una estrella de Bollywood i una sex symbol a la Índia (i per la foto que he vist, m’ho crec) que diuen que està patint abusos racistes.
Doncs bé, el tema no és que només surti al diari, és que Channel 4 ahir ja va rebre més de 25.000 queixes sobre el tema, és que a la India hi han protestes on la penya crema cartells del Channel 4, és que en Blair s’ha pronunciat sobre la qüestió al parlament. Que em sembla molt bé que es tracti el problema del racisme a les corts, però potser hi ha altres exemples a discutir que no una tia bona que plora per la tele (amb tots els meus respectes per les ties bones que ploren). Potser hi ha coses més interessants que un reality show. O com a mínim, si en Blair ha de comentar el Celebrity Big Brother, podria parlar sobre en Dirk Benedict, que també hi surt. Val que la Shilpa està més bona i que en Dirk no plora però cony, que estem parlant del A-Team chaval!
És divertit veure en Fènix al Gran Hermano, sobretot perquè l’actor es comporta com el personatge. Només el vaig veure un cop de passada, però en Dirk portava un puro a la mà i l’anava movent mentre parlava, igual que a la sèrie quan en Fènix fumava purus per assemblar-se a l’Anibal. Bé, en realitat no es deia Fènix tampoc. Es veu que a TVE1 ho van traduir així, però en realitat és Tempelton “The Face” Peck i a la sèrie tota la estona l’anomenen Face, per la conya de que es pot fer passar per qualsevol i aconseguir el que sigui. Però clar, Tempelton “La Cara” Peck no sona igual.
Tampoc sona igual la veu de l’M.A, perquè la veu autèntica d’en Mr T és molt més chunga que la del doblador. Molt més en plan Dame la cartera, el reloj y el móvil. En castellà el tio no sona tan animal i no es pot apreciar la genial manca d’aptituds dramàtiques. De fet, ara que hi penso, Rocky III en versió original ha de ser un duel interpretatiu de la hòstia.
Però és el que hi ha, perquè aquí els diaris són així. No és que a Barna la premsa porti gaire més informació, però com a mínim dissimulen més. De fet ahir la noticia compartia portada amb l’aniversari de la Kate Moss, una altra qüestió important però que aquest cop no es va discutir al parlament.
Que et pots esperar quan el diari més llegit del país és The Sun? Un diari que l’única cosa interessant que té es la paya amb pits grossos de la pàgina 3. La resta és informació esportiva i noticies tipus “un home mata a tota la seva família i després es casa amb el seu gos”. La resta de diaris són iguals però sense la tia de la pàgina 3. D’aquí l’èxit de The Sun. I és que la pàgina 3 vindria a ser l’equivalent britànic a la “chica Interviu”, és una gran meta en la carrera de les ties bones que viuen de ser-ho. Potser la més alta després de ser una dona Bond.

.

Update:

La Shilpa Shetty va guanyar el concurs i després va tenir entrevistes amb en Tony Blair i amb la Reina.

G.I. Jerry

Avui he sopat guacamole, un guacamole de puta mare perquè finalment he aconseguit ser prou pacient com per deixar que l’abocat madurés el necessari. I un cop a la taula del menjador he pensat que què millor que disfrutar el sopar veient un capítol de “Band of brothers”.
Uns bons amics em van regalar la sèrie completa pel meu aniversari i des de llavors que la vaig dosificant. En certa manera en Jerry m’ajuda a aconseguir-ho perquè no puc veure la sèrie sense ell. El primer dia que vaig baixar els devedés a la sala d’estar en Jerry una mica més i ejacula, i des de llavors que cada cop que poso un capítol pico a la porta de la seva habitació i baixa corrents. Un cop vaig veure un capítol sense ell, el terçer, i em vaig sentir tant culpable que a partir de llavors si en Jerry no corre per casa ni em plantejo posar la sèrie.
He posat el devedé i quan he apretat el play m’he adonat de que en Perella també estava amb nosaltres, i que ell és alemany, i que la sèrie aquesta va de com els heroics americans es dediquen a matar als alemanys dolents.
No hi he caigut abans perquè la WWII sempre ha estat una guerra exòtica per mi, un conflicte de la jostia però on no hi tinc cap lligam familiar directe. Vaja, que al meu poble no hi va haver Segona Guerra Mundial. Però al poble d’en Perella si.
La veritat, ser alemany ha de ser dur des del punt de vista històric. Els anglesos poden dir, de fet no paren de fer-ho, que els seus avis van lluitar i morir per salvar al món de la tirania. Però que collons dius quan ets alemany? No dius res, calles, que és el que porten fent des de fa seixanta anys. Totes les pel·lícules, llibres i documentals expliquen totes les barbaritats que van fer els alemanys i totes les heroïcitats dels aliats. Res dolent pels guanyadors i res de bo pels vençuts.
I allà estavem, veient la sèrie on només començar un soldat diu que “l’únic Kraut bo es el Kraut mort” i preguntant-me si en Perella de cop diria que havia reconegut el regiment on va lluitar el tiet Herz. Per acabar-ho d’amanir en Jerry li va començar a preguntar si reconeixia els escenaris per on anaven passant els americans triomfants, i jo patia per si l’altre responia que era a prop d’on al seu avi li va caure una bomba al cap.
Com a traca final, el capítol que vam posar tracta sobre el descobriment dels camps d’extermini i, coincidència o no, al poc de que els yanquis es trobin el primer camp en Perella va marxar a fumar un piti. Tampoc és que anar a fer servir el cendrer sigui la millor manera d’oblidar el tema, però gueno.
A banda d’incomoditats històriques, en Perella ens va alegrar la sessió amb una bonica anècdota. Al veure que ens agradava el tema WWII ens va preguntar si haviem vist “...una pel·lícula molt dolenta que es diu U571?”.
En Jerry va fer un bot del sofà com si estiguessin escopint a la tomba dels seus avantpassats boers i llavors els dos vam començar a fer escarafalls de que en Perella estès criticant la peli. Perquè mola un collò de mico.
La peli explica com uns americans molt guays capturen la primera Enigma i llibres de codis corresponents que els aliats van obtenir a la Segona Guerra Mundial. L’aparell en qüestió era un trasto alemany que codificava missatges, amb la seva captura els aliats els van poder desxifrar i va ser un dels factors que va decantar la balança a la Batalla de l’Atlàntic.
La gràcia de la peli és que està feta exactament com els clàssics de l’època però amb el pressupost d’una peli actual i mola un ou. Té els efectes especials actualitzats però conserva tots els clixés i flipades dels anys 40s. Com a valor afegir s’hi pot veure com maten a un Jon Bon Jovi que fa veure que actua i es reprimeix per no contestar “It’s my life, ye, ye, ye!” cada cop que li toca parlar.
Històricament la peli té tela. Si que es va capturar la primera Enigma a bord d’un submarí alemany, amb el petit detall que la missió la va dur a terme la Royal Navy i no els yankis. Els britànics van posar el crit al cel quan van veure que Hollywood els hi treia els mèrits, fins al punt que en Blair va discutir la qüestió al parlament i en Bill Clinton va respondre amb una carta assegurant que l’argument del film era totalment ficció. No va ser fins després de tot l’enrenou que es va incloure un missatge al final de la peli on es deixava clar que en realitat va ser la Royal Navy i no en Bon Jovi qui va capturar la primera maquineta.
En Perella no ens va parlar de errades històriques però ens va parlar d’altres anècdotes de la pel·lícula.
Resulta que els interiors del submarí es van filmar en una maqueta a mida natural que es va construir als estudis Cinecittà de Roma. Per reclutar extres per la peli els estudis van contactar amb tots els alemanys que estaven d’Erasmus a Roma, de manera que en Perella i els seus companys de pis van rebre una trucada de Can Hollywood.
La putada del rodatge era que els uniformes alemanys eren de llana, de manera que un cop et mullaves fent una escena en el submarí inundat et quedaves xop per la resta del rodatge. Els oficials del submarí eren actors alemanys coneguts (que si en Perella ho diu jo m’ho crec) i portaven vestits de neopré a sota l’atrezzo, però per la xusma que feia d’extra no n’hi havia.
Però no, a en Perella no el van agafar. Llàstima perquè hagués estat la hòstia tornar a veure la pilícula i veure com el col·lega es pega amb en Bon Jovi.
Resulta que al pobre Perella el van considerar massa alt com per moure’s sense problemes per dins del submarí i massa poc ros com per ser alemany. Van ser prou educats com per no dir-li que actua com el cul, que estic segur que és el cas.
Sigui com sigui, l'important és que el guacamole estava collonut.


Per cert, respecte al tema de la mala publicitat històrica:

The movie portrays a scene in which the U-boat crewmen machine-gun Allied merchant crewmen who have survived their ship's sinking, killing them as they float in their lifeboat. In contrast to the negative depiction of U-boat men in the movie as well as wartime propaganda, U-boat crewmen in reality were known to assist survivors with food, directions and occasionally medical aid.[5] Assistance to survivors only stopped after Admiral Karl Dönitz issued the "Laconia order" following a US air attack on U-boats transporting injured survivors under a Red Cross flag. In fact, out of several thousand sinkings of merchant ships in World War II, there is only one documented case of a U-boat crew deliberately attacking the ship's survivors: that of the U-852, whose crew attacked survivors of the Greek ship Peleus.[6]

http://en.wikipedia.org/wiki/U-571_(film)

Y otro Perrito Piloto!

Una tarda molt avorrida al Putu Pret. Una tarda d’aquelles que et fan trobar a faltar els clients.

Llavors ha entrat en Greg a la botiga i senyalant un dels frigorífics ens ha dit: Veieu aquella llauna de Cocacola? I llavors ha arrugat la bossa de paper que duia a la mà i l’ha llençat amb tota la seva força. N’ha tombat dues i si hagués estat en una fira ara tindria un d’aquells gossos de peluix de metre i mig.
En Hani i jo ens hem mirat i seguidament hem arrugat dues bosses més.
El joc ha estat simple. Primer havies de dir a que li tiraves, i segons si apuntaves a un sandwitch que estava sol (+ difícil) o a una fila de tres o quatre junts (+ fàcil) la puntuació variava. Tampoc és que apuntéssim els punts ni res, però bé.
L’André és un Team Leader i en principi quan ens ha enganxat jugant ens hauria d’haver reganyat, però el seu esperit brasiler ha pogut més que el deure. Ens ha demanat que li passéssim una de les pilotes i tal com li ha vingut l’ha chutat cap als frigorífics. No ha tocat res, però ha inaugurat una nova modalitat de joc que ha durat fins que hem vist que una senyora plantada a la porta, sense atrevir-se a entrar, ens preguntava si encara estàvem oberts.
En principi, a no ser que algun dels managers és dediqui a mirar les cintes de vídeo del CCTV, no ha de passar res.
Més tard, un cop hem tancat la botiga de veritat, he posat una mica de musiqueta per animar l’estona que em passo netejant les màquines del cafè. He descobert que tenim un CD amb la banda sonora de “Transamerica” que algun client es va descuidar. No he vist la peli, però se que es tracta d’un transvestit que fa un viatge per els EEUU amb el fill que acaba de descobrir que té. En base a això he suposat que la banda sonora estaria composta a base de Gloria Gaynor, Cher i Village People, però no. La BSO es basa íntegrament en música country. De manera que per arrodonir el dia m’he passat una hora escoltant banjos i aguantant com en Tony, un dels managers, se’n enfotia dels meus gustos musicals i feia com que imitava a un cowboy cada cop que passava pel meu davant.

The sorrow of Principe

El vol de tornada cap a Anglaterra va ser normal, sense happy hours ni res que els de Ryanair són conscients de que per Nadal ja es fan prou excessos, de manera que em vaig dedicar a llegir. Gràcies a nostre senyor glorificat que vetlla per nosaltres amb la seva gràcia infinita, finalment em vaig acabar la megatotxana (no per llarga, sinó per dura) de “The sorrow of war”, o sigui que la resta del viatge em vaig anar buscant lectures alternatives.
La primera va ser el cartell explicatiu de les normes de seguretat en cas d’emergència. Normalment aquestes instruccions venen en un full plastificat que pots trobar en la butxaca amb les revistes i la bossa per vomitar que hi ha al seient del davant, a sota de la tauleta plegable. Però a Ryanair el centímetre i mig que ocupa això és la diferencia entre que clavis els genolls a l’esquena del payo del davant o no. De manera que res de porta-revistes, les instruccions estan enganxades al seien i punt (i així només ocupen 0,1cm, mireusté!). El tema de la bossa per vomitar no està solucionat, suposo que arribat el cas s’espera que et guardis la potada a les butxaques.
La lectura, tot i no ser gaire original, era infinitament més entretinguda que el llibre. La veritat és que sempre m’ha fet gràcia que els avions estiguin equipats amb tobogans inflables i, si algun dia em toca fer-los servir, quan arribi a baix segur que li demano a la assistent de vol si em puc tornar a tirar. Doncs bé, llegir sempre és bo per aprendre coses noves i, ves per on, per utilitzar els tobogans aquests està prohibit portar sabates de taló o joies, la qual cosa puc entendre perquè podrien esquinçar la tela i els que venen darrera s’haurien de conformar amb jugar amb les armilles salvavides. Però el que vaig descobrir és que les dentadures postisses també estan prohibides als tobogans, a lo qualo no puc trobar cap explicació mínimament raonable. El pròxim cop que voli aixecaré la mà i preguntaré.
Un cop acabat de llegir això vaig passar a una cosa més intel·lectual. Vaig començar amb el que hi havia imprès en el paquet de galetes Principe que ma mare m’havia comprat pel viatge. I quina va ser la meva sorpresa quan començo a llegir i em trobo amb el missatge: + sabor, receta mejorada. Los tiempos cambian y principe también.
Quina putada. El gust de les Principe no pot cambiar, de la mateixa manera que seria una tonteria canviar el gust de la Nocilla, del Colacao o de la cola dels segells de correu. Vaig obrir el paquet, en vaig mossegar una i efectivament, el gust de les Principe a prendre pel sac.
De tant en tant apareixen a la bústia de l’E-mail missatges explicant moments estel·lars de la història del marketing. La meva preferida és la del tio que va estalviar deu mil milons de bilions simplement traient una oliva de les amanides que es servien en no sé quina companyia aèrea. Però la mega clàssica és la de la Cocacola.
Els marketineros de la Coke decideixen reformular la recepta de la Cocacola i fan una campanya de la hòstia per promocionar el nou gust. Els yankis van al super, troben la nova Cokeguay però descobreixen que no poden comprar la de tota la vida de manera que tothom es caga en la nova recepta i llavors la cocacola ha de tornar a treure al mercat el que ara es coneix com la Coke Classic.
Els de Ryanair si que llegeixen aquests tipus de mails i en prenen exemple i arriben a la conclusió que, si et pots folrar traient una oliva de les amanides, imagina la de pasta que pots fer si suprimeixes la teca en general i, posats a fer, també envies la butxaca de les revistes a prendre pel sac.
Els de Can Beukelaer en canvi envien aquests tipus d’e-mails a la paperera de no desitjats i em cagu’m tot que ara les galetes són un trunyu. Les galetes de tota la vida són un trunyu. Les galetes de t-o-t-a l-a v-i-d-a. Les galetes que jo em comprava a ca l’Oller quan anava cap al cole perquè era l’esmorzar més gran que et podies comprar amb 20 duros.
No és una bona manera de començar l’any. Sobretot si saps que un cop arribis a Londres t’espera en Livingston amb una altra de les seves flipades en la pujada de les travelcards. Que es veu que aquest home té una idea una mica distorsionada de com celebrar l’any nou.
Pel que fa a mi, el dia que surtin al mercat les Principe Classic em plantejaré de tornar a Barna.