Ordenatas per al cole

Cada dia és prenen milions de decisions. De fet quan anava a la uni vaig participar en un estudi sobre la matèria on cinc cops al dia t'enviaven un sms i llavors tu havies d'anotar l'última decisió que havies pres. Evidentment era un experiment remunerat. Una parida d'experiment remunerat per ser exactes.
Abans d'ahir vaig prendre la decisió d'anar a comprar Quelys per berenar. Sempre que vaig a Mallorca aprofito per comprar-ne unes quantes bosses, i sempre que ho faig penso que és una tonteria perquè les Quelys es comercialitzen a tot el regne d'Espanya, però per alguna raó només penso a comprar-ne quan sóc a la roca. Excepte abans d'ahir, que vaig prendre una decisió.
Assegut davant la tele vaig obrir la bossa, vaig obrir la boca i llavors vaig començar a mastegar alguna cosa que recordava en forma i gust a una Quely, però no exactament. Definitivament les recordava diferents, segurament perquè els Quelys que jo recordava no duien dos mesos caducats.
De manera que vaig prendre la decisió de tornar al Condis.
Quan entraves a treballar al Pret el primer que et deien és que si algun client trobava un producte caducat havies de cridar al manager immediatament perquè li fes una fel·lació i llavors tu havies d'agafar un dels fuets especials que hi havia per aquestes ocasions i començar a flagel·lar-te. Jo no tenia cap intenció de que aquella pobra gent patis cap mal, de fet veient el panorama el tema de la fel·lació tampoc em feia gaire il·lusió, jo l'únic que volia era berenar Quelys. Vaig anar a parlar amb la caixera amb una mirada d'aquelles que intenten transmetre complicitat, una mirada de bon rotllo, una mirada de "tranquila, que jo també m'he trobat en la teva situació". A la qual em van correspondre amb una mirada de "m'importen una merda les teves Quelys dels collons".
La Yoli li va cridar a la Yessi que on estava el Yonny, i la Yessi li va contestar que reponiendo i llavors la Yoli em va dir que anés cap al fons del super i que "se lo cuentas al chico". Evidentment vaig passar de tot i vaig anar directament al prestatge de les Quelys, a on al cap d'uns minuts va aparèixer el Yonny preguntant que què passava. Home, passava que totes les bosses portaven dos mesos caducades a excepció de les tres del fons que només en portaven un i mig. Aquell Condis era un putu geriàtric de Quelis, de fet gairebé em sentia obligat a tractar a les bosses de vostè, de fet si algun dia em trobo una bossa d'aquelles a l'autobús m'aixeco i li cedeixo el seient.
Finalment em vaig haver de conformar amb un paquet de MarieLu i unes Artiach com a substituts i vaig anar a trobar-me amb la Yoli de nou, que no em va reconèixer i em va intentar cobrar i llavors jo em vaig haver d'identificar com "el de les Quelys", possiblement una de les maneres més estúpides de presentar-se. De totes maneres la Yoli va considerar oportú cobrar-me i després tornar-me els calers de les Quelys, uns 2,99 euros exactes que ella es va preocupar de donar-me amb la major quantitat possible de monedes d'un cèntim. Evidentment de la fel·lació ni parlar-ne.
Quan vaig marxar ningú s'havia molestat a retirar les Quelys de la venda, suposo que es devien quedar allà fins que algun autocar de l'Inserso vingués per portar-les a Benidorm.
.

Por la gloria de mi madre

El fill dels veïns de ma mare té set anys i fa sudokus per hobby. Suposo que això, més que en superdotat, el converteix en una aberració de la natura. A més es veu que aquest estiu, l'ultim dia de cole de camí cap a casa ja va treure el quadern d'exercicis i es va posar a fer feina a l'autobús. La qual cosa el situa en alguna categoria pròxima a l'anticrist.
L'altre dia vaig enganxar al Damien en qüestió a casa i sorprenentment estava jugant a la Nintendo DS, una activitat que no requereix complicades operacions matemàtiques i en la qual conseqüentment era un petardo. En veure que estava jugant al Super Mario li vaig començar a explicar emocionat que de petit jo també hi jugava i ell em va dedicar una mirada com la que jo faria si algun dia la meva avia m'explica que de jove fumava porros. Indignat i amb ganes de deixar les coses clares sobre la meva gran superioritat en la matèria li vaig demanar si li importava deixar-me intentar fer una partida. Jur, jur, jur... te vas a enterar mequetrefe.
El molt inconscient em va començar a donar indicacions de com funcionava el videojoc sense deixar anar la consola, i jo cada cop més impacient li anava estirant de les mans i dient que ja sabia com anava. Saps perquè sé que només hi ha un botó per saltar i un altre per corre de pressa/disparar? Doncs perquè aquest joc va néixer en una consola que NOMÉS tenia dos botons, però això va ser abans que tu naixessis, cacho rookie! A més, el molt inculte em deia que si agafava una flor en Mario es tornava “forner” i llavors llençava boles de foc. No se en quin moment les noves generacions van decidir que en Mario canviava de professió, perquè en Mario és lampista i prou, l'unic que passa és que si toca una margarita es torna piròman, però continua sent lampista.
Finalment em va passar la Nintendo i per el poder de Greyskull vaig començar la partida, vaig agafar tots els bolets i floretes dels collons, vaig entrar al castell hortera i vaig aixafar a la tortuga punkie gegant. Chupate esa mini-friki sudokeru, quan jo digui alguna cosa d'en Mario tu digues amén.
Li vaig tornar la consola i li vaig dir que algun dia potser li ensenyaria a jugar a l'Street Fighter, a la qual cosa va tornar a posar cara de no entendre de que parlava. Pobret, segur que ni tant sols sap qui és en Daniel San ni els Goonies ni res, però com a mínim ja té clar que l'experiència és un grau.
.

Venía por lo de la mamada (Full Guateque)

El problema de les promeses és que poden no complir-se. Potser va ser la maduresa o quelcom àdhuc, però em sembla que la cosa no va anar ben bé per on havia d'anar. Personalment el meu referent més immediat pel que fa a comiats és la peli aquella d'en Tom Hanks on tenien una suite d'hotel amb dues centes persones, la meitat de les quals eren dones públiques i una d'elles intentava reproduir-se amb un ase que acabava morint de sobredosi i depositat a l'escensor de l'hotel potes enlaire. Però és veu que el nostre presupost no donava per bestiar. Ni per ases. Ni cap dels amics d'en Bakerin era el Guerrero Americano.

Com que les tradicions són les tradicions, la cosa va començar vestint a en Bakerin amb unes malles negres, uns escalfadors, una samarreta amb el lema “Venía por lo de la mamada”, una perruca afro i unes ulleres de Rappel. Diguens originals. I llavors va començar un llarg peregrinatge fins a un recinte firal, en algun lloc remot de l'Hospitalet, on en Bakerin havia de fer la seva entrada triomfal en un festival eròtic. Diga-li eròtic, diga-li porno.

Al final la entrada no va ser tant triomfal perquè al cap de mitja hora de voltar perduts per l'Hospi en Bakerin havia decidit ditchar el seu uniforme i convertir-se en normal. Més o menys aleshores vaig acceptar la idea de que ningú intentaria follar-se un ase.

El festival, la veritat, me l'imachinava més gran. Tot i així va ser el meu primer encontre amb el porno en viu i curiosament vaig descobrir que, tot i veure dues chavales farcint-se mútuament amb artilugis varis, més que morbo em feia gràcia. El porno és pot consumir de moltes maneres, però definitivament envoltat de senyors amb càmera de vídeo i dubtós interès cinèfil no és la meva preferida. Sempre m'ha fet gràcia la gent que segueix el futbol però que mai hi juga, i em sembla que en aquell festival hi passava més o menys el mateix.

Després de dues hores de veure aerobic non-stop tots estàvem una mica saturats, per no dir avorrits, i jo ja havia preguntat i m'havien dit que no hi havia cap equí al programa, de manera que vam decidir anar a un altre lloc on, a part de mirar, poguéssim sucar.

Però abans d'arribar al restaurant havíem d'escapar de l'Hospitalet, trobar la parada de metro i superar l'efecte “hòstia, es que de dia el camí es veia diferent i hi havia menys gent amb cara d'assassí pel carrer”. Tothom tenia la seva opinió sobre quin era el camí a seguir, però en Tron estava especialment entestat en que el Nord en realitat estava cap al Sud i promocionava la seva candidatura amb frases del tipus “Hacedme caso coño! Que si me se orientar a 10.000 piés de altitud como quereis que me pierda aquí!”. La qüestió es que aquell matí en Tron en entrar a la plaça reial havia comentat que alló era plaça Catalunya i que Montjuic estava a dos carrers, de manera que vam optar per anar en direcció contraria de qualsevol indicació que fes ell i vam arribar al metro a la primera.

Els col·legues d'en Bakerin havien planejat el comiat de solter en plan sorpresa, i per que tot fos com més sorpresa tot i que el comiat es feia a Barna la gràcia és que totes les activitats es feien a prendre pel cul de Barna. Directament no recordo en quin coi de terme municipal estava el restaurant, però una mica més enllà s'acabava l'univers i el temps i l'espai es transmutaven i tal. Com a únic referent geogràfic puc dir que la cambrera vivia al Prat, suposo que en algun avió. Era amiga de la Jopelina (nòvia d'en Jope) i ens va donar un tracte la mar de personal i simpàtic. Nosaltres li vam correspondre decidint que devia ser lesbiana basant-nos en que portava el cabell curt i que utilitzava el pronom feble “neng” i l'adverbi “ejque”.

Als postres un cop més va recaure en mi, en qualitat d'autòcton, la decisió de veure a on coi anàvem. La meva primera pensada havia estat portar-los a l'Arena, bàsicament per explotar una mica més la samarreta tunejada d'en Bakerin, però com que la samarreta no havia durat ni mitja hora doncs la cosa ja no tenia tanta gràcia. En Tron i en Gestor estaven entestats en anar a un puticlub “però solo para tomar una copita”, però per sort la cambrera ens va dir que coneixia una disco a barna i, més important, que ens hi portava en cotxe, de manera que vam acordar esperar a que acabés el seu torn en un pub al costat del restaurant.

No recordo com és deia la discoteca on vam acabar, només que estava al davant del CaixaForum, que era la mar de pija i que estava tant buida que no es van poder permetre el luxe de vetar la entrada a una colla d'arreplegats que no calçaven nàutiques. Pel que fa a la cambrera, tot i que el vocabulari seguia igual, en sortir del restaurant havia passat per un Corporación Dermoestética a posar-se uns implants o algu. La qüestió és que vam decidir que amb botes i samarreta ajustada ja no era lesbiana. Tampoc és que cap de nosaltres ho pogués comfirmar.

A la discoteca no hi havia massa a fer. Podies escollir entre mirar-li els pits a la cambrera heterosexual o mirar-li les calces a la gogo, que estava convenientment vestida amb minifalda i situada en un podi excessivament alt. La resta de la discoteca estava ocupada per set nens i nenes de 12 anys que venien d'un casament (osea enlace) i no hi havia cap indici d'ases, caballs o similars.

No em queixo pas, va ser un bon cap de setmana entre col·legues i ens ho vam passar de fruta madre. De fet em sembla que ho hauríem d'haver plantejat així d'entrada. De totes maneres suposo que quan es casi en Tron ja anirem amb el seu avió a Tailàndia o algun altre lloc on les lleis de protecció dels animals siguin convenientment ambigües.

.

Unintentional porn?

.

Venía por lo de la mamada (Intro)

Venía por lo del bodorrio (Intro)

Venia por lo del bodorrio (Full pepito)  

.

Venía por lo de la mamada (Intro)

En principi havia de ser a València, i jo ja havia dit que passava (vil metal), però llavors un dels amics em va trucar per dir-me que el comiat de solter d'en Bakerin seria a Barna. Si Mahoma no va a la farra, la farra va a Mahoma.
Em va fer il·lusió. No havia estat en cap comiat abans i tenia un gran interès antropològic en l'esdeveniment. És com el primer Gran Hermano, que el vaig mirar únicament per què era un experiment sociològic innovador... amb càmera a les dutxes.
La cosa prometia, perquè en Tron, que també s'apuntava a anar de putes, em va jurar i perjurar que la trupe d'en Bakerin eren una colla de desfasats i tronats amb molt potencial. I si en Tron fa servir aquest adjectius és com si en Freddy Krueger et diu que té malsons amb un payo lleig.
Jo ja coneixia alguns del components de l'equip Bake que ens havien visitat a Londres, però estava molt intrigat per conèixer a la resta, dels quals en Bakerin m'havia explicat varies històries.
Ryu: Un amic del cole i company de Karate d'en Bakerin, que de petit a sobre de practicar arts marcials va estar tant enganxat a l'Street Fighter II que es va quedar per sempre més amb el sobrenom. Qualsevol altra semblança amb l'original és anecdòtica.
Jimmy Limón: (Limón a seques pels amics) En Tron i ell s'admiren mútuament de la capacitat i possibilitats dels seus respectius conductes arterials, venosos i/o nassals. Estan enamorats des de que, a les passades Falles, es van confessar que de petits cap d'ells va necessitar mai aigua per consumir la llet en pols i que a l'escola els dos es van fer famosos per deixar la pissarra neta sense fer servir ni el borrador ni les mans.
Aparentment el seu sobrenom es simplement una referència a la seva falta de pentinat.
Spencer: El germà petit d'en Bakerin, que no només admira a en Bud Spencer sinó que a més s'hi assembla (si obviem el fet de que a la seva edat en Bud era nedador olímpic). De fet admira tot allò produït durant els 80s, cosa que es pot apreciar de seguida donant un cop d'ull a la seva samarreta, sigui quina sigui. Basicament té un fons d'armari tant extens com la producció audiovisual de la década en qüestió.
Gestor: Hi ha gent de costums, i en Gestor com a mínim té el costum de portar el mateix pentinat amb que va triomfar als volts del 1994 i per complementar l'efecte té un cotxe que en realitat és una nau espacial.
Jope (aka Jopelines): El fill secret d'en Bob Hopkins.
LuísG: Sembla normal. Crec que és l'element de control de l'experiment.
Finalment ens van fallar en Pezón i en Conan, famosos pels seus mugrons i per esmorzar pizzes Tarradellas respectivament, i en Guapanan, al qual les nenes de l'insti idolatraven per la seva semblança amb en David Hasselhoff. Però tot i això hi havia un equip força prometedor.
.
Unintentional porn:

.
Venía por lo de la mamada (Full Guateque)
Venía por lo del bodorrio (Intro)
Venia por lo del bodorrio (Full pepito) 

.

Lesions

- Fua tio, me he jodio el deo.

- Fua, que putada tio.

- Ya tio, joder, asín no puedo jugar a la Play.

.

The way of the yoya (4 de 5)

El cul del món està definitivament al cul del món, i si hi vols arribar has de baixar a la parada de Gorg i després caminar una mica. Tranquil, no passa res si no saps on cau la parada aquesta, no cal saber-ho a no ser que el teu mestre hi obri un dojo i et toqui pringar.

Al principi, els escassos valents de l'Esportator amb cor d'aventurar-nos al territori salvatge i inexplorat al qual els nadius es refereixen com a Badalona, ens cooperàvem i anàvem junts en cotxe per estalviar costos i aprofitar la seguretat de viatjar en ramat. Bé, estalviar despeses nosaltres, que la benzina la pagava tota l'Enric, però és que ell era el gran i l'únic solvent. Els dies que no ens cooperàvem tocava agafar el metro i, més o menys a partir de La Pau, fer un viatge sideral acompanyat de gent que picava de mans i cantava (es que encara no hi havia I-pods... ni vergonya).

Al Yoya's Gym s'aprenia de pressa, érem una comunitat treballadora i a més teníem grans senpais per inspirar-nos i tutelar-nos, com ara en Peluco, que al final de cada classe ens resumia la conducta del bon Budoka en les seves paraules plenes de saviesa: “Y ara pa casa, carretilla de ensalada, pajote y a la cama”.

I també apreníem de pressa perquè teníem a en Dimitri, un antic soldat de l'exèrcit rus que cada dues o tres setmanes venia trist a classe perquè un parell de col·legues seus havien llepat en una emboscada a Txetxenia. No ens feia massa pena, perquè sabíem que llavors en Dimitri recordava els seus fantasmes i es pensava que tornava a estar a la guerra i a l'hora de fer combat oblidava les normes bàsiques de conducta, com ara “No pegaràs als genolls per intentar causar paràlisis permanent” o “Si el teu company cau al terra no t'hi llençaràs en planxa per intentar rematar-lo”. En dies com aquests ens alegràvem molt de que Karate signifiqui “Mà buida” i per tant a en Dimitri no li estès permès d'agafar cap arma.

Per això apreníem ràpid, no era qüestió de deixar que un psicòtic t'arrenqués el cap per badar.

Entre pitus i flautes (i algunes faves) em vaig plantar en cinturó marró, i llavors en Deep Blue em va dir que necessitava ajuda. En Deep Blue feia temps que havia engegat una mena de franquícia del Yoya's Gym fent classes de Karate extra-escolar a nens d'un parell de coles de Barna, i al CEIP Diputació li calia algú que fes classe als nens de 6 i 7 anys mentre ell s'ocupava d'un altre grup. Bé, vaig pensar, ens pagarem les classes de Karate donant classes de Karate.

En un dojo la vida és regeix sota una disciplina escrupolosa i un gran respecte cap al mestre i cap als companys, llàstima que ningú els hi ho havia explicat a aquella colla de bàrbars tronats en miniatura als quals em van dir que havia d'ensenyar. Resulta que les classes havien començat feia un mes i mig i fins llavors havien tingut un mestre amb una experiència en arts marcials resumible en que un cop havia fet un perfect jugant al Street Fighter II. De manera que els chavals es pensaven que fer Karate volia dir corre i cridar vestits amb un pijama blanc cual bellos internos de manicomi amb sobredosi de Red Bull.

Primer vaig intentar raonar amb ells verbalment, però després de dos intents en Deep Blue va treure el cap per la porta i em va dir que potser era millor no utilitzar expressions del tipus “nen, macagumlaputavergesantíssima” amb infants. De manera que vaig decidir passar a tàctiques més simples: A chupar flexions.

Bàsicament la tècnica consistia en que qualsevol conducta reprovable implicava chupar flexions, o sigui que calculo que la primera setmana devíem superar uns cinc cops qualsevol record anterior en la matèria. En principi tothom passava de tot i per tant tothom chupava flexions; més endavant només la meitat la liava però, aplicant tècniques de psicologia bàsica que havia vist en una peli de telecinco, tothom chupava flexions igualment (el truc està en que es tornin els uns contra els altres); i finalment només chupaven flexions els quatre que feien merder mentre la resta de companys s'ho mirava (rotllo vergonya pel deshonor). I tot això reforçat amb discursets sobre la responsabilitat, l'honor i la obediència total i fanàtica al teu mestre, que aprofitava per recitar quan els tenia estirats al terra mentre jo em passejava amb les mans al cinturo i mirant a l'infinit (formació teatral aplicada). Al cap de dues setmanes tenia una classe de nens aplicats i braços sobredimensionats.

Hi havia altres problemes, com ara la afició que tenen les criatures a sagnar pel nas. Recordo escoltar explicar a ma mare (mestra d'escola durant força temps) com es va posar d'histèrica el primer cop que un alumne va començar a rajar pel nas i la naturalitat amb que les seves companyes de feina van tractar l'assumpte. I és que al final t'hi acostumes, per no dir que ho avorreixes.

El primer cop que em va passar a mi va ser perquè en Marc va voler saltar de cap al Pao i en Carlitos va pensar que seria més divertit empenyar-lo ell mateix. De manera que en Marc va saltar de cap... al terra. Per cabar-ho d'adobar els Karategis són d'un blanc impecable que no ajuda precisament a dissimular les taques, de manera que la meva histèria s'anava agreujant a mesura que en Marc s'anava convertint en un jugador del Liverpool, tot i que a ell ja li estava bé perquè deia que així semblava en Ken de l'Street Fighter. El vaig arreplegar pel karategi i el vaig fer volar cap a recepció demanant a veure si tenien injeccions o coses per salvar al nen. El conserge va alçar un ull del Marca i em va dir “lavale la cara i metele un cleenex en la nariz”, jo li vaig preguntar si no calia fer res més, rotllo transfusions i tal, i ell em va contestar que podia provar amb dos cleenex però que llavors el nen no podria respirar. (Que caaaaabron).

Resulta que vaig poder comprovar que en realitat els nens ragen pel nas per raons vàries, però normalment com a conseqüència de simplement respirar, i que total al final no els importa gaire sempre que diguis “ets molt valent per no plorar” i els hi endollis el cleenex de reglament.

Després de quarte mesos els nens m'adoraven, m'idolatraven, creien que després de son pare jo era l'home més fort del món, em regalaven dibuixos d'en Son Goku fets amb plastidecor per penjar a la porta de la nevera... Tenia un exèrcit de petits assassins que obeïen les meves ordres fanaticament (sempre que els prometés que al final de classe jugaríem a pica-paret) i ja començava a planejar com utilitzar un parell de divisions per enderrocar la democràcia capitalista decadent i dominar el món, però em va sortir una altra feina més ben pagada i vaig haver de deixar el CEIP Diputació, la meva canalla i els meus plans per un nou ordre mundial.

Llàstima, tenia pensat anomenar-lo Flanagancràcia.

.

.

The way of the yoya (1 de 5)

The way of the yoya (2 de 5)

The way of the yoya (3 de 5)

Peter Chan da man

Quan en Buckanan va marxar de Can Fuckland teníem pensat que la Claud es mirés l'habitació a veure si s'unia al nostre clan. El que passa és que el cabró no va avisar i li va passar l'habitació directament a un col·lega de la seva novia, o sigui que se'ns va presentar un payo tímid anomenat Peter Chan que barrava l'entrada d'una amiga a la casa.

Però tot pot ser mala sort o bona sort. La Claud, al no aconseguir cap habitació que li agradés finalment va fer el pas i es va mudar amb en Deif, el seu churri, i de chiripa van trobar una caseta a tres carrers de Can Fuckland. En Peter Chan va resultar ser un payo curiós i va acabar per convertir-se en el meu millor amic de Londres i en company de sopars a ca la Claud.

Quan el vam veure entrar a casa vam pensar que estava marcant la entrada del primer asiàtic a Can Fuckland, però en realitat es tractava d'una efemèride molt més curiosa, era el primer anglès. Camuflat, però anglès. Resulta que en Peter és fill de hongkongès i singapuresa, però va ser adoptat i criat des de sempre al Regne Unit, de manera que és al que el racisme britànic es refereix com a banana (groc per fora però blanc per dins). La cosa es posa encara més curiosa quan t'explica que els seus pares adoptius son una holandesa i un pakistanès, o sigui que els dinars de Nadal a can Chan deuen ser la mar d'originals.

De totes maneres no enganya gaire, no trigues massa a veure que és un anglès pura raça quan per exemple aixafa un platan que s'ha posat madur i amb la pastarada es fa un sandwitch; o quan es posa mig got de suc de préssec i l'acaba d'omplir amb sprite, perquè diu que així té suc amb bombolletes; o quan davant de la teva incomprensió et diu que de petit ho acostumava a fer amb cocacola i llet i t'explica com li agradaven els coke floats que li feia sa mare (una bola de gelat surant en un got de cocacola).

Gastronomia a banda, en Peter i jo tenim varies aficions comunes, però va ser el seu increïble do per fer comentaris surrealistes sobre pel·lícules el que em va fer adonar que estava davant d'un ésser excepcional.

El primer cop que ho vaig presenciar va ser mentres miravem “The Terminator", la pel·lícula em va sorprendre al veure-la després de tants anys, però em va sorprendre més que en Peter em preguntes (estimat lector, llegeix això a poc a poc i amb molta atenció, que la cosa té collons per parar un tren):

“Escolta, el payo aquest que fa de novio de la companya de pis de la Sara Connors, és el mateix que feia de copilot d'en Val Kilmer a Top Gun, oi que sí?”

I ell es va sorprendre quan em vaig quedar callat, mirant-lo amb els ulls com plats i assenyalant-lo amb un dit. La gràcia és que veure una Pel·lícula amb en Peter et permet adonar-te de coses que els mortals comuns no veuen.

Mirant un tros de “Wing Commander”, en una escena que no deu durar ni dos segons on una tanqueta llença una nau avariada per la borda, en Peter es va sorprendre de que haguessin aprofitat la mateixa tanqueta que apareix a nosequina escena de “Judge Dredd”.

I mirant “Lone Wolf McQuade” és va superar. “Lone Wolf McQuade” és una peli així com molt Chuck Norris, amb els afegits de que el dolent és en David Carradine que segueix fent veure que sap arts marcials i la tia bona es una noia Bond de “Never say never again” (de noia Chuk a noia Bond en dues pelis seguides, casi na). La meva escena preferida és quan deixen a en Chuck inconscient (perquè ell vol, perquè això només passa si ell vol), el tanquen a dins el seu cotxe i després l'enterren. El primer que fa en Chuck al despertar-se és treure una llauna de cervesa de la guantera, fer uns glops, llençar-se birra per sobre i llavors engega el cotxe i surt de sota terra. Perquè en Chuck és un machote i el cotxe també.

I llavors és quan en Peter t'explica que un xivato de la peli és el mateix actor que a Blade Runner viu envoltat de joguines i que el policia amic d'en Chuck és el mateix que fa de cap de seguretat a Star Trek Voayager (ell va dir el nom de l'actor i el personatge, però jo no me'n recordo).

A la tele, a part del Dual, hi hauria d'haver la possibilitat d'activar un Peter.

.

Lexter, encara més polifacético

Guau, en Lexter ha tret un altre superhit i aquest cop encara és millor que l'altre. Atenció al minut 2:42 on surt un dels breakdancerus que actuen de tant en tant al portal de l'àngel.

.

Benidorm mon amour

Dimecres passat, de camí cap a Altea (una citat glamurosa com moltes altres on em toca fer feina), vaig topar de ple amb Benidorm.

Benidorm mola un ou. Perquè afrontem-ho, és el més similar a Manhattan que hi ha a espanya, sobretot si t'hi topes de nit. De fet va encara més enllà, perquè no és que tingui un gran skyline, sinó que és exclusivament un skyline. Original de collons. És el tipus de paisatge urbà que t'apareixia a l'horitzó dels videojocs de cotxes de la Super Nintendo, fins i tot tenen un gratacels acabat en forma de fletxa amb bandes lluminoses de color blau on segurament a les nits hi ha un replicant dient que ha vist coses meravelloses i donant-li la vara a en Harrison Ford.

De dins també té el seu encant. Si, hi he estat, però també tinc excusa.

Quan la meva avia en va fer 75 tot el clan dels Perifollos (això és una altra història) ens vam presentar al seu hotel de l'inserso a Benidorm city. Va ser una gran sorpresa, i també vam decidir que la última perquè de tanta emoció va anar d'un pel que no ens quedem sense matriarca.

La qüestió és que tot i ser el que és, no està tant malament. Diguem que està ben portat. Per a un canetenc que es passava les nits de cap de setmana de la seva adolescència a Calella (Calella-de-la-costa pels de Can Fanga) Benidorm representa l'expressió màxima del bon gust pel que fa al trinomi playa-sol-sangria (y olé). Sobretot perquè han aconseguit que la ciutat sigui productiva més enllà dels tres mesos d'estiu gràcies al turisme geriàtric.

Així com els locals d'oci nocturn de Calella havien de comptar amb menors d'edat per subsistir fora de temporada, a Benidorm han trobat una opció més rentable i còmode. Només et cal un petit local amb llums de colors i un home orquestra (piano casio XXL + micròfon) que toqui pasodobles i llavors els yayos es posen a ballar i lligar entre ells. Omples igual i no tens nens vomitant al carrer ni insultant-se amb els segurates.

Per desgràcia la setmana passada vaig passar de llarg de la ciutat i vaig acabar allotjat a l'Albir, dins el terme municipal d'algun lloc, al flamant hotel Rober Palas. Per què batejar-lo Robert Palace si total no és pronuncia així?

Eau de cul

Es veu que en francès “petons” vol dir alguna cosa així com ara “tirem-nos pets” (avia'm si endevines com ho he descobert).
I després diuen que és l'idioma de l'amor...

.

Frases cèlebres de mon pare

.
“En Putin s'hauria de dir Putot”.
.

Quien roba a un ladrón, cién años de perdón (lladre x 3 = 300 anys?)

En Peter Chan és més anglès que el bed & breakfast, però com que té cara de chino la gent el pren pel que no és. Això, sumat al fet que sempre va arrossegant una Nikon D2x, que és una càmera dissenyada per passar desapercebuda si la poses entre dos volums de l'enciclopèdia catalana, fa que tots els carteristes del metro de Barcelona el prenguin per un turista japo folrat de pasta. El que passa és que els carteristes cometen un error de càlcul al ignorar l'amic que va amb ell i que té una paciència limitada i una mala hòstia justificada.
Jo ja li repetia que un veterà de l'N29 no ha de patir per res a Barna, que aquí no s'ha de preocupar massa per atracaments amb arma blanca ni pallisses per hobby, però que havia de vigilar amb els pispes. Però ell només feia que respondre “I beg you pardon? Would you like a lovely jovely yummy-yummy cup of tea?”.
El primer cop que ens va passar vam entrar al metro i quan la Gnat i jo vam trobar lloc em vaig adonar que en Peter s'havia quedat enrere, concretament enredat enmig de quatre turistes. A primera vista semblaven això, quatre turistes amb les seves gorres cutres i tot, però el que fallava una mica és que al vagó hi havia lloc de sobres i ells estaven tot al voltant d'en Peter com si tot estes petat i no es poguessin moure.
La meva avia considera que tots els turistes són una mena de disminuïts psíquics perquè diu que no saben parlar i mengen coses rares, però aquells quatre eren massa llestos i em sembla que ja sabien que al metro hi havia lloc de sobres. De manera que li vaig dir a en Peter que perquè no venia amb nosaltres i deixava als seus amics, a la qual cosa ell va respondre amb una mirada en plan “no es que no vulgui venir amb tu, però per fer-ho hauria de destorbar a aquesta bona gent que tinc al voltant i per res del món els voldria molestar”, a la qual cosa jo vaig respondre “Capullu, t'estan intentant robar” i llavors va venir.
A la següent parada la colla dels quatre va desaparèixer i llavors una senyora asseguda al meu costat ens va començar a dir que sí que teníem raó, que ella havia vist com li intentaven ficar la mà a la butxaca, i nosaltres ens vam quedar pensant en què cabrons que eren ells i que malparida la senyora que ho havia vist tot i havia callat com una puta i a sobre després volia conversa.
És que el país està molt malament. No perquè passin coses, sinó perquè passen i la penya només s'ho mira. Clar, que potser per això passen. Gent, una mica més de per favor, siusplau, que la roba no es renta sola.
Al dia següent vam tornar a agafar el metro i al entrar al vagó vaig veure com en Peter tornava a quedar-se enrere rodejat per tres senyores, somrient i cedint el pas mentre elles li deien que no home, no, passa tu primer que sinó no et podem robar. Després ja li vaig explicar que no és que tingui mala sort, simplement que amb la seva cara i la seva enciclopèdia els carteristes es posen palotes. És com si en Brad Pit és presentés al Salvation, que també tothom li intentaria fotre mà al paquet.
El que passa és que el primer cop m'ho vaig prendre com una curiositat que no m'havia passat mai, el segon cop en canvi em va tocar força els ous. Primer perquè les payes no ho estaven intentant, ho estaven fent, que anaven molt per feina; segona perquè fa temps vaig veure un vídeo dels mossos per la tele on explicaven exactament el que aquestes payes estaven fent (moraletja: quan es tanquen les portes del metro les chatis es queden a fora i ja tenen la teva cartera); tercera perquè li estaven fent a un col·lega meu i llavors tinc menys paciència que si ho aguanto jo sol (tocada d'ous amb folre) i quarta perquè a sobre en Peter arrossega càmeres, i amb l'equip fotogràfic em passa igual que amb les bicis, que són com coses del gremi i chorissar-les o maltractar-les s'equipara a pegar una criatura o coses així (tothom té les seves manies... amb folre i manilles).
De manera que vaig passar de dir-li res a en Peter, em vaig abraonar directament cap a les payes bramant insults varis, no gaire originals però escaients, vaig empènyer les senyoretes enfora i vaig fer passar en Peter cap endins, que em mirava flipant i preguntant-se si tot l'enrenou venia perquè ens haviem saltat l'hora del te. Llavors les chorisses van passar a fer el paper de sorpreses des de l'andana, preguntant-me que que passava i fent-se les longuis i jo mentrestant aguantant les portes que es tancaven i cridant “Que què passa!? Vine aquí que t'ho explico!”. Segurament hauria d'haver baixat, arreplegar les payes i cridar a la poli, però es que estava massa ocupat insultant com per pensar en gaire més.
No m'estranya que a les forces especials es posi tant d'enfasis en el factor sorpresa, realment funciona. El que passa és que va funcionar més amb els passatgers del tren que amb les carteristes. Al donar-me la volta em vaig adonar de la que havia muntat: la gent havia fugit deixant tres metres lliures al meu voltant i tothom em mirava expectant a veure que era el següent que feia, incloses quatre pobres noies que s'abraçaven i cridaven i em miraven aterrades perquè acabaven de descobrir que al seu vagó hi havia un tronat que assaltava dones. Gairebé se m'escapa un somriure, però vaig pensar que potser era millor no potenciar la meva imatge de psicòpata alterat.
Curiositats de la vida, un dels passatgers, per fer-se amic meu i que no li arranquès el cap ni res, em va indicar amablement que m'havien caigut les ulleres de sol. Però no eren meves, tampoc d'en Peter ni de la Gnat, ni de cap altre passatger... Ei! Li haviem pispat les lupes a una xorissa!

.

Més o menys al minut 0:25 és quan van haver d'improvisar una mica la tècnica perquè era jo qui aguantava les portes obertes.

Da TapRap (follow your dreams, that's what I do, read that book, is good for you, tap tap tap tapatap tap tap)

Els pidolaires del metro de Londres són força curiosos. El cas més habitual és que et trobis un drogodependent/a de 25 anys que n'aparenta 26 i que tot i tenir el mono i mig quilo de ronya a sobre (300 grams només a les dents) et demana cèntims amb una educació impecable. La qual cosa em recorda que he de fer un petit apunt:
.
Ciutadans de Barcelona, un cop més retornant de Londres he comprovat la pèrdua dels valors morals i la bona conducta de la nostra ciutat comtal. No, no m'estic referint a les parides torracollons del pijucivisme d'en Joan Clos Van Damme. M'estic referint a la gent que es planta davant la porta del metro i no et deixa sortir i, molt especialment, a qui et demana una adreça i quan l'ajudes no et diu ni “siusplau” ni “gracies” ni re de re. Barna no fa fàstic, però hi ha molta gent que sí (Joan Clos inclòs, jur, jur, jur).
.
A la Picadilly line en teníem un de molt especial though. En Tap Rap. El filosof raperu i claquetjeru (o és claquejista?). Definitivament un professional al marge de la resta, res d'acordió ni guitarra, en TapRap et rapeja al metro mentre marca el ritme amb les seves sabates de claqué. Anda que no mola ni na neng.
La setmana passada el vaig veure, però per desgràcia vaig entrar al vagó quan ell havia acabat el show i es canviava de compartiment. El vaig descobrir fa molt temps i vaig poder disfrutar de tres o quatre de les seves sessions. A més puc dir amb orgull que el vaig veure passejant pel barri, o sigui que a sobre es una glòria local.
Doncs això, en TapRap entra al vagó, fa una breu presentació i llavors comença a marcar el ritme amb els peus i a rapejar. El millor és que va improvisant, de fet el primer cop que el vaig sentir en realitat estava demanant perdó per no estar gaire inspirat, i va cantant sobre que has de lluitar per aconseguir el que vols i que no has de deixar que ningú et desanimi i tal i pasqual. Sovint al acabar el show torna a repetir unes frases inspiradores i si tens sort fins i tot ensenya els llibres que s'està llegint i que recomana.
Per acabar de ser original, en comptes de passar el barret passa la bamba. Sempre va amb una motxilleta que suposo que és on tragina les sabates de claqué i els llibres inspiradors, quan es posa a treballar deu guardar una de les bambes a la cartera i l'altre se la queda a la mà i és el que passa perquè li posis els calers. He de dir que sempre duia el calçat molt net, que aquest payo no viu només del que guanya al metro, de fet es més aviat com si simplement aprofités els seus viatges per fer una mica de calers extres i compartir la seva saviesa. Clack, clack, tapatap yow bro!

Mi nena quiere más gasolina

A Palma de Mallorca, al carrer Joan Miró, més o menys a l'alçada de Soldat Marroig, hi ha una benzinera-espectacle. O com a mínim una benzinera on la gent hi va a fer espectacles.
Les meves experiències teatrals de joventut no van ser tan glamuroses com a mi m'hagués agradat. Per que us feu la idea de a quin estil estàvem acostumats, en cert teatre cutreril del nord de Barna ens vam trobar unes safates plenes de xocolatines als camerinos que ningú va tenir collons de tocar fins que una treballadora del local ens va assegurar que allò era efectivament per nosaltres. Algú va voler preguntar si el camerino també era per nosaltres, només per estar segurs del tot, però un parell de clatellades d'un parell de companys amb la boca plena de bombons ho va evitar a temps.
No es d'estranyar que a l'anar a Mallorca per participar a la mostra de teatre universitari acabéssim allotjats al nucli més chungu de la girilàndia de Palma. En Teseu i en Lopakin, contagiats per l'esperit del barri, van decidir anar a la benzinera a comprar una ampolla de whisky per berenar, presentar-se alcoholitzats perduts a l'autobús que ens portava al teatre i passar-se el viatge cridant al conductor perquè anés més ràpid.
Per sort a l'arribar al teatre es van calmar i llavors la responsabilitat de fer el ridícul va recaure en mi. L'avorriment va fer que em començès a emparanoiar amb que la poesia recitada en Mallorquí em feia gràcia i em vaig passar tota la estona mirant de reprimir atacs de riure que a més anava encomanant als companys. Que una Anna m'anés dient contínuament “Tranquil, fes com jo, quan t'entri el riure fes veure que tens tos” no m'ajudava gens.
La setmana passada vaig tornar a Mallorca a treballar i mentre seguíem les indicacions per trobar l'hotel vam anar a parar de ple a Can Guiri. Per sort al final l'hotel estava just a fora de la zona chunguera, però per sopar a aquella hora no va quedar més remei que fer un kebab i vaig acabar assegut en una taula amb vistes a la benzinera.
Hi havia una colla d'adolescents que suposo que es dedicaven a tirar-se la canya, amb la peculiaritat de que això consistia en dues noies cridant, donant bufetades i empentant sistemàticament a tres nois. Per alguna raó que tampoc entenc es veu que això tenia més gràcia si es feia entre els sortidors de la benzina sense plom.
La cosa només es va posar interessant quan un borratxo assegut en un bar del costat de la benzinera va decidir que els crits de les payes li tocaven els ous i els hi va llençar una ampolla de cervesa, què (llàstima) només va fer terrabastall.
El normal en aquests casos és captar el missatge i marxar, que és el que van intentar fer els nois, però les chatis van decidir que era millor treures el cinturó i anar a pegar al borratxo. Bé, de fet era més aviat un “me'n vaig corrents cap al borratxo i insultant-lo però vaig mirant cap enrere i prou lenta com per que el meu churri em pugi atrapar i tirar cap enrere abans no arribo on està el borratxo llençant ampolles cual discòbol de Miró”.
La qüestió és que vaig deixar de mirar la peli chunga de l'Steven Seagal per mirar-me el show de la benzinera i comentar l'espectacle amb els mallorquins de la taula del costat, que havien deixat la seva conversa sobre si es pitjor que el teu fill et digui que és gay o que et digui que és del Madrid, per dedicar-se també al comentari del tir d'ampolla.
Mentrestant, algú jugava al tetris amb el seu kebab.

.

Bike the cool

Bike the cool que flips nanos, sus juro que tinc un parell de posts a mitges, però no hi ha collons d'acabar-los. I a sobre les setmanes vinents també estan força divertides i el 31 marxo de vacances. La bona noticia és que les vacances són 12 dies a Can Fuckland, o sigui que segur que al tornar hi haurà coses a explicar i a més amb una mica de sort ja no tindré ganes de tallar-me les venes. O de tallar-li a algú altre. Per hobby
I si tens un nen, no li deixis escoltar segons què. I si ets killaku, no tinguis nens.
Este ha sido mi consejo de hoy.

.

És superfort

Tres dies treballant a Mallorca, que guai, he treballat com sempre però he pogut suar una miqueta més. Per sort em vaig poder escapar un parell d'horetes per fer una cervesa amb en Tron, poder recollir la sobrassada sublim que em portava del seu poble i sobretot comentar que què superfort que en Bakerin es casa!
Evidentment cap dels dos ens ho perdrem, i l'Amparo i en Conejito també hi aniran, o sigui que serà el primer cop que ens reunirem tots plegats des de l'etapa Londres (a en Bakerin no li vaig preguntar, però dono per suposat que hi serà). A més també hi seran en Guapanan, un policia municipal que fa servir la placa com si fos el carnet jove, en Limón, un chaval que diu ser el besó espiritual d'en Tron, i en Pezón, un payo que es veu que té uns mugrons dignes de ser el seu sobrenom.

.

.
Per cert, que no ho vaig explicar en el seu moment, però en Josmar també va fer carrera al Regne Unit. Fent zapping em vaig trobar de sobte amb el programa “Eurotrash” del Chanel 4 on presentaven el vocal and rectal talent of Barcelona's favorite toy boy. Per entendre la meva alegria cal tenir en compte que en el seu moment em vaig desplaçar de Canet a Barna per assistir al mític concert d'en Josmar a la Plaça del Rei (aprofitant que al dia següent hi havia excursió amb l'institut al Museu d'Hª de Catalunya) i poder així veure al mite en viu, en tanga i en directe.
El concert em va decebre una mica perquè a en Josmar només li van deixar cantar “És Superfort” i ja està, i jo esperava que com a mínim també ens delectaria amb “Angel Girl”. Per sort es veu que després va seguir fent carrera i va homenatjar els super temes “Sexy girl” i “Boys, boys, boys” de la Sabrina amb els seus “Sexy Boy” i “Girls, girls, girls” respectivament, l'últim dels quals va ser airejat a Eurotrash contribuint així a acostar la cultura catalana a la Gran Bretanya. Ja està bé dels tòpics de les sevillanes i els toros, a Catalunya tenim culs.

Walking by my barrio

.
Al meu barri hi ha un home que no té res a amagar. El primer cop que me'l vaig creuar estava assegut a davant de l'Arc de Triomf i m'hi vaig fixar perquè hi havia un payo que li cridava “Que vergüenza si te viera tu madre!” i ell amb un parell d'ous (broncejats) li va respondre “Pués a la tuya le encanta”.
L'altre dia el vaig tornar a veure passejant aprop de la Monumental, també amb la seva bossa del Mercadona, que quan no tens butxaques en algun lloc has de dur la cartera i a més els productes Hacendado estan molt bé.
Aquest cop hi va haver un payo que en comptes de cridar-li res a ell va venir cap a mi i em va començar a explicar que “que sinverguenza, si fuera con mi nieto le metia una paliza que pa que” i li vaig respondre que millor que li fotes la pallissa ara i així quan anés amb el seu net tindria més temps lliure per portar-lo a jugar als gronxadors. El senyor va pensar que si li estava parlant seriosament era evident que no tenia collons d'anar a pegar-se amb el nudista, i si me n'estava enfotent d'ell tampoc tenia ànims de discutir amb mi, de manera que va murmurar un “si,si” i se'n va anar xiulant el cara al sol. Que jo no tindré els ous tant morenos però tampoc m'agrada que me'ls toquin.
.

You're not gonna get injured as in... necessarily dead

Ei, perquè escriure un post quan podem mirar el documental!
.
1a part: Localitzacions de la peli i un capellà que llegeix el blog.

.
2a part: A real Daniel San

.
3a part: Creese wisdom + història al més pur estil miracle man que posa els pèls de punta

.
4a part: The Macchio Family.

.
5a part: Després d'entrenar 6 mesos en Sean se'n va a repartir faves.

.
(El trailer aquí).
.

No estem sols...

No tinc paraules... ai... si en Pat ho pogues veure...



Quan em recuperi escriure un post i tal.
(Documental sencer aquí).
.

Jump in my car (fiu-fiu)

Comença aquí (i 1/2 part aquí)

Tot i que la Joaquima i jo ens haguéssim fet amics, ella continuava sent una drogodependent i jo en començava a estar fart, tot i que últimament només prenia farlopa light per això de la operación bikini. De manera que un dia després de classe li vaig dir que n'estava tip de que em fes la broma de deixar les xeringués usades a sobre el seient per veure si me les clavava al seure, que el primer dia fa gràcia però després ja cansa. I també que n'estava fart de que als semàfors aprofités per desmuntar el vidre del retrovisor per fer-se unes clenxes, perquè després sempre es posava a cridar “Pisale nano! Pisaleeeee!” i no se'n recordava mai de deixar-lo en la mateixa posició.
Li vaig dir que com que de totes maneres segurament es moriria abans de que jo pujés a examen, doncs era millor que em canviés de profe ja, per anar avançant feina. No se si li va molestar o no que la deixés, perquè amb la Joquima no sabies mai on començava la línia d'expressió i on acabava l'arruga. S'hi s'hagués chutat botox (a la cara vull dir, per variar i deixar descansar les venes) suposo que encara se li hauria estirat prou la fisonomia com per poder participar en un anunci de les panses de Califòrnia.
I així és com vaig deixar el proyecto hombre i un cotxe amb enganxines d'Escorpia per començar a fer classes amb la Joanna. Una professora normal i que per això a mi em semblava excepcional: complia l'horari, no tenia mai el nas irritat i explicava les coses. Segurament la resta de companys li devien fer moobing per tot això. A més la Joanna tenia la virtut de saber combinar a la perfecció les lliçons de circulació amb les converses de perruqueria, que incloïen la carrera esportiva del seu fill tenista, la seva admiració per la Presley-hay-que-ver-lo-elegante-que-es-y-que-estilazo-tiene-cuidado-
-con-el-stop y el seu despreci per l'Anna Obregón-y-es-que-mira-
-que-es-petarda-sube-el-embrague-más-despacio.
I llavors va arribar l'examen. La cultura popular diu que no t'aproven mai a la primera perquè tot l'entramat econòmic-polític del loby autoescoles-DGT (que és l'equivalent espanyol dels grups de pressió militars als EUA) està interessat en que et gastis la pasta en renovació de papers i pràctiques extres. La meva experiència m'ha demostrat que això no és cert, els examinadors no tenen cap interès especial en suspendre, simplement els hi porta molt fluixa el resultat i conseqüències de l'examen. Tot depèn de si a la felació/cunilingus del dia anterior la seva parella s'ho va currar o no.
A mi em va tocar l'examinador popularment conegut com a “el calvo cabrón”, i la seva parella es definitivament una inepta pel que fa al sexe oral. El figures era un antic instructor de vol i antic corredor de rallys i es va preocupar de deixar-ho ben clar, no fos cas que ens penséssim que era un simple, trist i desgraciat examinador de carnet. Ho vam pensar, sobretot perquè el cabronàs no parava de dir-me que anés més ràpid que si no s'avorria i de comentar-li a la Joanna que lents que eren els seus alumnes i que ràpid era ell quan feia rallys (clar, com que amb la calba era més aerodinàmic...). Si ja vaig entrar al cotxe nerviós, el calvo cabrón no em va ajudar gaire i la vaig cagar al parar-me en un stop amb el semàfor en verd. Hauria d'haver fet servir la morfina que la Joaquima m'havia regalat com a record, tot i que tampoc és que la resta de companys aprovessin. A més, en cas de dubte hauria d'haver apretat el gas, que vaig llegir que els del seient del radere són els que més pringuen en cas d'accident.
Tres setmanes després hi vaig tornar, mentalitzat a passar olímpicament del dèficit onanístic de l'examinador, que en aquesta ocasió va resultar ser el popularment conegut com a “el calvo no-tan-cabrón”. Però aquest cop la Joanna el coneixia i ens va fer un briefing sobre el payo en qüestió, a més d'un recorregut per les cruïlles trampa per on més li agradava passar, jur, jur, jur. I vaig fer un examen tant clavat que els peatons en comptes de creuar el carrer es quedaven aplaudint i els semàfors em feien l'onada. Total, havia d'aprovar perquè no em quedava ni un duro per renovar papers, de fet no m'estranyaria que a la DGT comprovin els comptes bancaris de la gent i no t'aprovin fins que no arribes a numeros vermells.
Segur que quan la Joaquima se'n assabenti em regalarà uns daus de peluix per penjar al tractor.

.

Cuddy my love

No compren més episodis de House i al seu lloc posaran la enèssima versió de Betty la fea. Touch me la pinga, dominga. Quan em fa pupa alguna cosa em comportaria com aquest payo quan està normal si no fos per que sóc tant maco i simpàtic. Suposo que en algun moment continuaran la sèrie. I si no és igual, que tampoc m'agraden els metges. Només les metgesses.

.

Jackie Jones

Avui he somniat que anava a veure la nova peli de l'Indiana Jones i descobria que els trailers de la peli eren per enredar-te i que en realitat la peli estava protagonitzada per en Jackie Chan. No feia servir el fuet però es passava tota la peli saltant per llocs i repartint hòsties amb el barret aquell i no m'ha quedat clar si buscava alguna cosa en particular o simplement es pegava amb la gent i ja està. La peli m'ha agradat força, però el problema és que molt Indiana Jones no era, i ara no se si anar al cine de veritat o què, pel que pugui passar.

.

Lliçons de joventut

Quan anava a tercer o quart d'EGB els dilluns a primera hora tocava classe de català. Durant la primera mitja hora havíem d'escriure una redacció que ocupés més o menys un full i durant la segona mitja hora llegíem en veu alta les redaccions de la setmana passada. Els temes evidentment no eren gaire originals i més o menys tothom es dedicava a explicar les excitants aventures del cap de setmana. Que si diumenge vaig dinar a casa de l'avia i després vaig anar amb en Carlitus a jugar a futbol i que si aquest cap de setmana va ser el meu sant i em van regalar el nou cotxe-ruló de la Barbie i sus amigas.
Cadascú afrontava aquest panorama com millor sabia. La Cris sorprenia per escriure històries ètico-morals que sempre semblaven girar entorn a alguna professora velleta i cega (la meva era nintendo) que era molt bona i llavors els seus alumnes estalviaven diners en comptes de comprar-se chuches i li pagaven una operació perquè hi tornés a veure. Els polítics no són hipòcrites, les nenes rosses de 10 anys són hipòcrites.
La posició més assenyada segurament era la d'en Pitus, que simplement es passava mitja hora mirant el sostre i quan li tocava llegir la redacció el feien fora de classe i ja està. Ell no perdia el temps escrivint parides, nosaltres no el perdíem escoltant-les i el professor no semblava massa preocupat per generar un analfabet asocial.
Jo vaig adoptar una defensa més creativa. Amb el temps vaig començar a inventar-me històries i aventures on la gràcia estava en que els protagonistes érem jo i els meus companys de classe. Va ser un gran èxit i això em va portar a incloure també a part del professorat en les redaccions, però clar, no exactament en el mateix to que la Cris. Vull dir que en cas de que hi aparegués una mestra vella i cega el més provable és que el seu suplici es veies finalitzat gràcies a un trailer sense frens al creuar el carrer... mentre els alumnes s'ho miraven menjant una bossa enorme de chuches.
Tot i el gran èxit entre el meus companys el problema va ser que el professor, per alguna raó, va començar a pensar que les meves redaccions podien expressar l'opinió de l'autor i que l'opinió de l'autor no li agradava. Una tonteria al meu parer, perquè que una cega sigui atropellada per un cotxe al creuar sense mirar son coses que passen i ja està, perquè com que no hi veu doncs quan creua el carrer s'ha de refiar del que li diu un nen que menja palotes i a vegades els nens s'equivoquen sense voler. I que el meu professor es digués Iván i la cega Ivana era coincidència.
Finalment un dilluns, després de fer fora en Pitus, el professor em va deixar anar un sermó davant de tota la classe sobre que immadur i vulgar era escriure sobre morts traumàtiques i nenes que ensenyen les calces i de com n'estava de decebut de que no escrivís les mateixes parides que la resta de companys. D'aquesta experiència en vaig aprendre moltes coses (tot i que precisament no gaires sobre redacció), entre les quals està la lliçó de que quan escrius segons què has de pensar que pot passar si ho llegeix segons qui. Especialment algú que hauria d'estar a sota un trailer..
Tot això ve arran de que no sé si hauria d'escriure sobre la feina o no. O potser simplement hauria d'ometre certes coses i obviar el fet de que el meu nou boss sigui un font tant immensa d'inspiració. No ho se, escriure sobre la vida al Pret no comportava masses dilemes però el meu futur com a fotògraf ja és una altra cosa, que estem parlant d'una feina on no he de portar ni uniforme ni gorra i on m'afeito quan em ve de gust. Bé, suposo que simplement serà qüestió d'anar amb una mica més de tacte i ja està, però sense deixar de menjar chuches.
Per cert, que ara ofereixo serveis fotogràfics integrals, màxima serietat i professionalitat (article al blog per un 10% més).

.

Filosofia Peiboliana: acció preventiva

- Que fas estirant de la cadena abans de pixar?

- Tu no estires de la cadena? Sempre has d'estirar de la cadena abans de pixar.

- A si? Perquè? No puc, el boto no chuta.

- Buf... doncs ja l'has cagat. Al pixar sempre t'esquitxes un parell de gotetes i ara aquestes gotetes no seran teves. Sempre has d'estirar de la cadena abans de pixar.

- Buf... sort que l'alcohol desinfecta i en vaig sobrat.


.

Botifarra (pronounced [butiˈfarə]) is a typical Catalan sausage

Seguint amb el revival teatreru, diumenge passat vaig anar a veure com els de l'Aula de Teatre de la Pompeu representaven “Tot esperant Godot”. Quins cabrons, ja la podíem haver fet quan hi era jo.
I no se si vaig acabar content o decebut, però la qüestió es que segueix sense haver-hi ningú que és llenci a fer botifarres (morcillas) a l'última representació. Decebut perquè ningú ha seguit els meus gloriosos passos, i al mateix temps content de seguir sent original.
La botifarra és, molt discutiblement, la meta última a la que pot aspirar un actor. És la prova última de la confiança en un mateix, el domini de l'escena i les ganes de tocar els pebrots.
Una botifarra és un canvi en el text o muntatge original que un actor introdueix inesperadament en plena representació. Tradicionalment és fa a l'últim bolo per alegrar una mica el comiat, però també perquè és quan l'obra està més rodada i sobretot (com a mínim en el meu cas) perquè així no es dona opció a represàlies en representacions posteriors. La gràcia està en que ha de ser una broma totalment interna, l'actor o actors en escena han de poder seguir amb l'obra de manera que, tot i que ells i la gent entre bambalines estiguin flipant i possiblement pensant en com pelar-te i que sembli un accident, el públic no ha de notar res estrany. Per tant la botifarra s'ha de pensar de manera que la víctima pugui continuar amb el seu paper, que toqui la pera però que no rebenti l'espectacle.
Sempre s'han fet, i es segueixen fent, mini-butis. Petits canvis que un actor introdueix en el seu text i que fan gràcia, però que en realitat no afecten a ningú més que a ell. Mariconades. Si l'altre actor no et llença una mirada de “quan anem al backstage ja pots corre cabró” és que no és una botifarra.
Evidentment el meu primer any no ho vaig provar, vam muntar “Justícia” d'Apel·les Mestres i prou feina tenia en intentar articular paraules i aguantar-me el pipi a escena. L'any següent, representant “El burgès gentilhome” de Moliere, ja tenia més traça en això d'aguantar-me el pipi, però de totes maneres no em plantejava ni remotament sortir del guió. De fet un dia si que vaig canviar el text, però no perquè estès intentant colar una buti sinó senzillament perquè em vaig quedar en blanc i alguna cosa havia de dir. De totes maneres ja apuntava maneres, en un moment concret havia de fer una salutació/reverència en plan califa i el director em va dir que m'inventés qualsevol bajanada que sonés a àrab, era l'època en que es va posar tant de moda l'anunci del gueropa i jo no vaig ser menys. Val, no era una buti, però molava que t'hi cagues.
L'any següent vaig muntar una obra amb gent de Canet, un bodeville bastant desastrós però on vaig descobrir això dels embotits a escena. Hi havia una escena on un altre actor em demanava exemples de no se quina collonada, en principi jo li en donava un parell i després ell ja passava a una altra cosa, però el dia de la representació el cabronàs només feia que dir-me “A si? I què més?” i jo em vaig haver d'anar inventant parides. La veritat, ho va allargar massa i es va notar, però l'obra ja era un desastre de qualsevol manera (em vaig carregar una peixera plena d'aigua al final del primer acte) o sigui que tampoc va importar massa. La qüestio és que vaig descobrir un món de possibilitats.
Aquell any a l'Aula vam muntar “El somni d'una nit d'estiu”. No és que tingués pensat fer res, però l'últim dia de representació em vaig trobar molt sobrat i animat, suposo que de resultes de passar-me més de la meitat de l'obra passejant-me en calçotets per l'escenàri. Jo estava entre bambalines, l'Elena feia el seu monòleg mirant cap al cantó de l'escenari on estava jo i llavors em vaig baixar els pantalons i li vaig ensenyar les galtes. Suposadament l'Elena estava mirant el camí per el qual el seu amor Demetri havia marxat, però en la mateixa direcció es va trobar un cul i va acabar el seu parlament de “Demetri, si no tornes em moriré” amb un somriure d'orella a orella. Cagada pastoreta.
Es va emprenyar com una mona, però no va ser res que la nostra amistat no superés. A més, va ser culpa seva per no estar centrada en el personatge i tal, que ella s'hauria d'haver imaginat el camí amb el Demetri i no mirar el meu cul.
L'any següent vam fer “Un barret de palla d'Italia” d'Eugene Labiche. Era el protagonista, per tant anava sobradíssim i a sobre el muntatge semblava fet expressament per fer el que vaig fer.
L'obra era un bodeville que havíem muntat en plan Sit Com, hi havia un moment en el qual la Marita es desmaiava i el seu churri m'enviava a buscar un got d'aigua. Jo sortia d'escena, contava fins a cinc i tornava a entrar amb el got, llavors el churri em posava nerviós i jo en comptes de donar-li l'aigua per veure li llençava per sobre, la Marita es despertava cridant i al public li feia molta gràcia. Un moment Lina Morgan com qualsevol altre.
La qüestió és que aquell any part de l'atrezzo era un cubell i una palangana que un chaval feia servir per fer un bany de sals a l'últim acte, de manera que abans de començar la representació em vaig assegurar de deixar el cubell ple d'aigua. Quan la Marita es va desmaiar, vaig anar a bambalines i em vaig trobar a la resta de la companyia en fila, tots amb un somriure diabòlic d'orella a orella i aguantant-me el cubell preparat. Vaig tornar a sortir a escena i el que feia de churri ja va començar a dibuixar un somriure nerviós, la Marita mentrestant estava desmaiada, amb els ulls tancats i esperant un gotet d'aigua.
Es sorprenent la quantitat d'aigua que cap en un cubell i la Marita va tenir sort de que el vestit no transparentés. Val a dir que aquell dia va ser la millor interpretació amb diferència pel que fa a la cara de sorpresa al despertar, només una mica eclipsada pel churri descollonant-se sense gaire complexes. A mi en canvi em va resultar fàcil mantenir el personatge i mostrar-me preocupat, perquè en aquell mateix instant vaig recordar que unes frases després la Marita m'havia de donar una bufetada (un altre moment Lina Morgan) i a jutjar per la seva cara en tenia ganes. Em vaig resignar a rebre, que total havia valgut la pena, però al arribar el moment la Marita em va demostrar la seva gran amistat perdonant-me les galtes. Qui té un amic té un tresor, encara que sigui humit.
El meu últim any a l'Aula vam fer un muntatge a base de fragments de diversos autors. En un dels fragments amb l'emocionant títol de “La Coca-cola” em tocava fer d'una especie de yonki resacós i enfarlopat que va a fer una cocacola amb una noia una mica bleda que està enamorada d'ell però ell d'ella no. L'argument no prometia gaire, però gràcies a les aptituds de la Tura vam aconseguir muntar una escena on passaven força coses, i el millor és que tenir una parella d'escena competent i amb capacitat d'improvisació permetia colar una botifarra més sofisticada amb garanties de que l'obra rutllés igualment.
En un momento dado la Tura tota nerviosa es posava un piti a la boca però els nervis li impedien fer funcionar l'encenedor, llavors jo tot chulo piscines treia el meu zippo i li donava foc. Jo no fumava, en comptes d'això el meu personatge es passava tota l'escena mastegat xiclet com un possesu (pastilleru) i a l'última representació en comptes de donar-li foc li vaig dir que el tabac és molt dolent per la salut i que hauria d'intentar de deixar-ho, li vaig treure el cigar de la boca i li vaig endossar un xiclet. Per un segon la Tura em va mirar preocupada perquè es pensava que m'havia quedat en blanc i estava improvisant, però de seguida em va mirar molt preocupada perquè es va adonar que era un putes i estava improvisant. Per un moment vaig témer que la Tura rebutgés el xiclet i tornés a encarrilar l'escena, però l'element sorpresa estava al meu favor i la vaig enganxar en boles. Va dubtar un segon més i jo vaig aprofitar per entaforar-li un altre xiclet a la boca mentre li deixava anar un petit discurs sobre els beneficis de la vida sana i vaig acabar amb la frase que donava peu a la seva rèplica. La Tura amb molta dignitat va seguir amb l'obra, com si no hagués passat res però amb una bola elàstica a la boca que li provocava certs problemes de pronunciació. La meva botifarra més sofisticada i aquest cop si que no es va notar res.
Per ser sincers del tot, aquell any també hi va haver una altra buti. En Lopakin feia una escena una mica pujada de to amb la Marita on hi havia un parell de magrejades, l'últim dia però en Lopakin va decidir posar a prova la paciència de la Marita i és va passar tota l'escena amb les mans enganxades al cul d'ella, comprovant la seva fermesa. No se si això va ser ben bé una botifarra o més aviat alguna cosa pensada amb la botifarra, però un altre cop la Marita va estar millor que mai.

.

Ivonne (V. 2.1)

A la universitat vaig aprofitar les hores lectives per aprendre a fer malabars amb el boli, i les no lectives per fer teatre. Gràcies això sempre em puc entretenir mentre espero que es carregui alguna cosa a l'ordinador i conec a un grapat d'artistes humanistes humoristes, ja que de cada promoció de l'Aula de Teatre de la UPF sempre n'hi havien un o dos que feien el salt a l'Institut del Teatre.
Tres d'aquests antics companys representen “Memòries dels temps de la immaduresa”, on bàsicament es dediquen a enfotre-s'en de certes coses del teatre, entre elles el públic. Dissabte passat m'hi vaig presentar i em vaig retrobar amb aquests tres i d'altres que hi anaven de públic com jo. Tots continuen més o menys igual, tot i que alguns s'han tallat les grenyes segueixen sent uns artistes, i fins i tot vaig descobrir gratament que n'hi ha una que és lectora del blog des de els seus inicis (apa Tur, posa't vermella). Només em van fallar a l'escollir un bar on amb la cervesa en comptes de kikos et donaven una especie de barreja d'avellanes i ametlla ratllada que els hi havia sobrat després de decorar els panellets de l'any passat. Queda pendent un sopar per veure vídeos de l'Aula, recordar anècdotes i acabar la nit escoltant com en Lopakin ens desprecia perquè no volem anar a un after.
Bé, tot això és simplement per recomanar l'obra, que un muntatge que aconsegueix que un payo del públic s'aixequi i dediqui una botifarra als actors abans de marxar sempre serà interessant. Jo vaig riure com un cabró.

Memòries dels temps de la immaduresa
(Assaig obert sobre Ivonne, princesa de Borgonya de Witold Gombrowicz) (AKA Palla mental de Ferran Dordal)

Dissabtes 12, 19 i 26 d’abri (o sigui que aquest dissabte és l'últim) a les 17:30.
Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure, Passeig de santa madrona, 40-46.

Entrada gratuïta.

Més informació www.teatrelliure.com

The way of the yoya (3 de 5)

El meu camí marcial va començar al gimnàs Sportator, un gimnàs a cinc minuts de casa en bici (oh glòria beneïda) i que tenia l'entrada decorada amb tres bats de beisbol que el meu futur sensei havia despatxat d'un sol cop de cama una tarda de diumenge en la qual no feien res de bo a la tele i s'aborria.
Tothom té els seus estereotips i definitivament jo en tenia de molt definits pel que fa a les arts marcials. M'esperava un Chuk Norris de mestre i un petit exercit de Van Dammes com a alumnes, però la realitat sovint ens fa tocar de peus a terra, com quan descobreixes que les ties també es tiren pets.
Si en Chuck es va fer famós amb la seva meleneta i la seva barba, el meu sensei s'ho afaitava tot excepte les celles. El tema de les round kicks també el tenia una mica apartat, perquè un altre diumenge havia intentat de nou el truc dels bats de beisbol, però aquest cop amb quatre, i van guanyar els bats. El sensei es va destrossar la cama i des de llavors es va dedicar bàsicament a l'ensenyament, de manera que el món del Karate va perdre un competidor i el Decathlon un bon client de la secció de beisbol, però nosaltres vam guanyar un mestre dedicat i eficient. Més conjunturalment, un altre beneficiat de l'incident va ser el videoaficionat que va gravar la gesta, la va enviar a Impacto TV i es va embutxacar una pasta.
La primera decepció pel que fa als alumnes va ser que no hi havia ni un trist chino, ni que fos un per donar una mica de color (groc), a tota la classe. La segona, jo em pensava que fer arts marcials automàticament et convertia en un payo musculat i atractiu, però es veu que hi ha força gent que es capaç de dominar les arts marcials a la perfecció sense que la seva estètica en surti beneficiada. En general els estereotips de la classe variaven tant com la gent que et puguis trobar al entrar en un vagó de metro qualsevol.
Per exemple, l'Apolo era un chaval a qui els seus pares, en veure la poderosa complexió física del noi, havien batejat amb el nom d'una discoteca del paral·lel. El nano consistia en 90 kilos de cànon de Policlet sobredimensionat i una quantitat semblat de disciplina. S'aixecava cada dia a les cinc de la matinada per poder estudiar abans d'anar a la universitat i així tenir la tarda lliure per anar a córrer i fer peses i Karate. Un cop va aconseguir arrancar el sac del sostre amb un cop de cama voladora i suposo que a hores d'ara deu treballar per les forçes especials d'alguna agència secreta.
Al costat de l'Apolo, i com si es tractes de l'altra meitat d'un experiment genètic on les qualitats haguèsin estat repartides, hi havia en Manolo. Basicament la viva imatge d'en Manolo Garcia despentinat però amb uns quilets de més, fumador i gran recitador d'acudits, a poder ser verds. Era la prova de que els salsitxes peleonas existeixen i guanyava tots els campionats on es presentava.
Tothom tenia les seves excentricitats i peculiaritats, però en Victor i els seus deixebles feien que la resta sembléssim normals. El que li passava a en Victor era que encara no havia descobert que el que surt a les pel·lícules és mentida, això i el fet de trobar-se en l'apogeu de l'adolescència feien que no acabés d'entendre que... bé, que la resta de la gent és normal. A la resta de companys del dojo no ens molestava pas que el chaval vivís amb tant furor la seva qualitat de ninja, de fet ens feia força gràcia i sovint ens donava bons temes de conversa i un material impagable per als acudits d'en Manolo. El problema era que al sortir del gimnàs el nano continuava igual, i quan et trobava pel barri el cabronàs et saludava a la japonesa i si tenies mala sort i anava amb sa mare et presentava com a “este gran artista marcial con el que tengo el honor de entrenar” i tu pensaves “senyora, no se usted, però yo estoy pasando verguenza” mentres el cabró anava fent reverències. Per sort el chaval era de l'Església Adventista del Seté Dia (crec) i per tant a partir de la posta de sol de divendres fins la posta del dia següent tenia prohibit fer cap treball físic i no venia a classe. Per això Déu va parir la idea del sabath, perquè en Victor ens deixés fer classe en pau un dia a la setmana.
A l'Esportator m'hi vaig passar un any aprenent les bases del karate, fins que es va produir el gran cisme: el sensei va decidir obrir el seu propi dojo.
L'ideal hagés estat que un dels seus deixebles hagués pres les regnes de l'Esportator i tenir així una continuïtat en les classes. Però per alguna raó el sensei va decidir que era millor que marxéssim tots del gimnàs i ens apuntéssim al seu nou dojo... la qual cosa a mi ja m'anava bé, si no fos perquè el seu dojo estava a Badalona. A tres quarts d'hora de casa meva.
La qüestió era que després del mal rotllo entre el sensei i la gerència de l'Esportator, que per alguna raó van establir una relació entre la dimissió del sensei i la baixa de desenes de quotes de socis, tots els alumnes avançats marxaven amb el sensei o simplement deixaven el karate. Les meves possibilitats es reduïen a quedar-me i fer classe amb quatre principiants (Victor inclòs) amb ves a saber quin mestre de ves a saber quin estil, o marxar amb el sensei i un porrot de cinturons negres... al cul del món.

The way of the yoya (1 de 5)

The way of the yoya (2 de 5)

The way of the yoya (4 de 5)