Lliçons de joventut

Quan anava a tercer o quart d'EGB els dilluns a primera hora tocava classe de català. Durant la primera mitja hora havíem d'escriure una redacció que ocupés més o menys un full i durant la segona mitja hora llegíem en veu alta les redaccions de la setmana passada. Els temes evidentment no eren gaire originals i més o menys tothom es dedicava a explicar les excitants aventures del cap de setmana. Que si diumenge vaig dinar a casa de l'avia i després vaig anar amb en Carlitus a jugar a futbol i que si aquest cap de setmana va ser el meu sant i em van regalar el nou cotxe-ruló de la Barbie i sus amigas.
Cadascú afrontava aquest panorama com millor sabia. La Cris sorprenia per escriure històries ètico-morals que sempre semblaven girar entorn a alguna professora velleta i cega (la meva era nintendo) que era molt bona i llavors els seus alumnes estalviaven diners en comptes de comprar-se chuches i li pagaven una operació perquè hi tornés a veure. Els polítics no són hipòcrites, les nenes rosses de 10 anys són hipòcrites.
La posició més assenyada segurament era la d'en Pitus, que simplement es passava mitja hora mirant el sostre i quan li tocava llegir la redacció el feien fora de classe i ja està. Ell no perdia el temps escrivint parides, nosaltres no el perdíem escoltant-les i el professor no semblava massa preocupat per generar un analfabet asocial.
Jo vaig adoptar una defensa més creativa. Amb el temps vaig començar a inventar-me històries i aventures on la gràcia estava en que els protagonistes érem jo i els meus companys de classe. Va ser un gran èxit i això em va portar a incloure també a part del professorat en les redaccions, però clar, no exactament en el mateix to que la Cris. Vull dir que en cas de que hi aparegués una mestra vella i cega el més provable és que el seu suplici es veies finalitzat gràcies a un trailer sense frens al creuar el carrer... mentre els alumnes s'ho miraven menjant una bossa enorme de chuches.
Tot i el gran èxit entre el meus companys el problema va ser que el professor, per alguna raó, va començar a pensar que les meves redaccions podien expressar l'opinió de l'autor i que l'opinió de l'autor no li agradava. Una tonteria al meu parer, perquè que una cega sigui atropellada per un cotxe al creuar sense mirar son coses que passen i ja està, perquè com que no hi veu doncs quan creua el carrer s'ha de refiar del que li diu un nen que menja palotes i a vegades els nens s'equivoquen sense voler. I que el meu professor es digués Iván i la cega Ivana era coincidència.
Finalment un dilluns, després de fer fora en Pitus, el professor em va deixar anar un sermó davant de tota la classe sobre que immadur i vulgar era escriure sobre morts traumàtiques i nenes que ensenyen les calces i de com n'estava de decebut de que no escrivís les mateixes parides que la resta de companys. D'aquesta experiència en vaig aprendre moltes coses (tot i que precisament no gaires sobre redacció), entre les quals està la lliçó de que quan escrius segons què has de pensar que pot passar si ho llegeix segons qui. Especialment algú que hauria d'estar a sota un trailer..
Tot això ve arran de que no sé si hauria d'escriure sobre la feina o no. O potser simplement hauria d'ometre certes coses i obviar el fet de que el meu nou boss sigui un font tant immensa d'inspiració. No ho se, escriure sobre la vida al Pret no comportava masses dilemes però el meu futur com a fotògraf ja és una altra cosa, que estem parlant d'una feina on no he de portar ni uniforme ni gorra i on m'afeito quan em ve de gust. Bé, suposo que simplement serà qüestió d'anar amb una mica més de tacte i ja està, però sense deixar de menjar chuches.
Per cert, que ara ofereixo serveis fotogràfics integrals, màxima serietat i professionalitat (article al blog per un 10% més).

.