Madrit alarm

Més d'un cop m'havia preguntat com devia ser quedar-se tancat en un ascensor. El curiós és que sempre pensava en com seria quedar-se tancat sol, i no amb cinc persones més com abans d'ahir. 

Així d'entrada quedar-se tancat amb gent té l'inconvenient inmediat de que no pots seure. Sempre havia pensat que en un ascensor hi ha espai de sobres per jeure, i fins i tot per dormir, però en la sisena part d'un ascensor ni parlar-ne. I haver d'esperar un rescat toca la pera, però esperar de peu, més. Em sembla que tinc més desenvolupada la vessant gandula que la histèrica.

La part positiva és que si et quedes tancat amb més gent com a mínim pots fer petar la xerrada. Cosa que en el meu cas vol dir puntualitzar que en aquell ascensor s'havien oblidat  de construir la porta del sostre per on la gent s'escapa a les pelis. De fet si us hi fixeu us adonareu que al nostre país els instal·ladors d'ascensors estan més preocupats per una bona il·luminació que per les possibilitats d'evasió dels agents secrets. Tots els ascensors del regne d'espanya tenen un meravellós plafó lluminós al sostre. I rere el plafó no hi ha cap porta, creieu-me, ho he comprovat.

Suposo que en perspectiva el millor deu ser quedar-te tancat a l'ascensor amb algun col·lega, perquè així tens algú amb qui fer petar la xerrada i al mateix temps hi ha prou espai com per seure. O millor quedar-te tancat amb la teva xurri, i així pots xerrar, seure i, si la cosa s'allarga molt, et pots reproduir per evitar l'extinció en el teu nou hàbitat.

Una altra avantatje d'estar tancat amb més gent és que algú pot fer alguna aportació més útil que no pas queixar-se per no poder escapar pel sostre i escalar pel cable. Com per exemple la meva santa mare, que va recordar que segons la normativa vigent els ascensors instal·lats després de no se quin any han de tenir conexió telefònica amb alguna central d'emergències. La meva mama és la millor i la més guapa i la més llesta. Llàstima que la teleoperadora que hi havia a l'altre cantó de l'intercomunicador no compartia aquestes qüalitats.

- Desgraciats de la vida atrapats: Holaquetal, estamos aquí atrapados y blah, blah, blah...

- Señorita: Vale, pués ahora va un técnico para allá.

- DVA: Guai, y cuando llegará?

- Señorita: Pués pronto.

- DVA: Ah, y cuando es pronto exactamente?

- Señorita: Pués exactamente no se lo puedo decir.

- DVA: Ah, y aproximadamente?

- Señorita mega-crack de la muerte: Pués... aproximadamente pronto. 

Perquè erem sis i estavem apretats, que si no hauriem aplaudit. La qüestió és que personalment, el temps era una qüestió important per dos factors: tenia ganes d'ingerir i ganes d'evacuar. Haviem agafat l'ascensor per anar a dinar i hi havia fam, i per no fer esperar a la gent havia tingut la genial idea d'esperar-me a arribar al restaurant en comptes d'anar al lavabo abans de sortir.

Pero la espera va ser curta, perquè no vam haver d'esperar al técnico. Ens va picar a la porta un noi que deia que era bomber, que havia vingut a dinar a casa els pares i que casualment tenia la clau per obrir l'ascensor. No em va quedar clar si per ser bomber els veïns li havien passat una còpia de la clau d'emergència o si es que tots els bombers del món porten una clau extra al clauer que obre ascensors així en general, però la qüestió és que ens va treure d'allà. Endur-te feina a casa és normal, però si ets bomber potser és una mica exagerat. Això si, molt professional, ens va donar totes les instruccions abans d'obrir la porta i així si al obrir sortiem cridant histèrics, com a mínim ja estavem avisats de que vigilessim de no caure pel forat de l'ascensor.

Evidentment li vam estar molt agraïts, entre d'altres coses perquè així ja no calia explicar-li al técnico perquè ens haviem ficat sis persones en un ascensor de cinc. Sabeu els cartellets aquells on posa el pès màxim que soporta l'ascensor? Doncs són de veritat. Tot i que estaria bé que l'alarma d'avís sonés abans de posar-se en funcionament.

.