Humm... a veure, deixam pensar...
Em van oferir fer una substitució al tercer trimestre en un institut d'horta, la qual cosa va suposar un sanejament considerable de la meva economia, però també va suposar que el meu temps lliure es va reduir exclusivament al necessari per menjar, cagar i dormir. És el que passa quan no pots tenir els nens entretinguts a base de flexions i t'has de preparar les classes. Algun dia potser explico les aventures de profe, que de moment resumirem en que tenia un alumne esquizofrènic sota medicació, uns quants més sense medicació i un cap d'estudis que no acabava de tenir clar que s'ha de cagar a dins de la tassa del bater (no, no és cap metàfora).
Els tres mesos de docència intensiva van impedir que aquell estiu m'examinés per cinturó negre, però el que no s'havia és que aquella només seria la primera pròrroga. Uns companys de la universitat van decidir anar a viure uns mesos a Londres abans d'iniciar les respectives carreres professionals i jo m'hi vaig apuntar.
Deixar de practicar karate em tocava la pera, però total Londres havia de ser qüestió de dos o tres mesos i no n'hi havia per tant. I també em sabia greu deixar de veure els companys, sobretot perquè n'hi havia un al que no tornaria a veure més.
En Peluco era sens dubte un dels millors del nostre dojo, una d'aquelles persones que tiren endavant i si hi ha alguna cosa en el camí que els hi fa nosa simplement l'aparten i segueixen recte. Però per desgràcia no va poder apartar el cotxe que es va saltar l'estop i es va travessar davant de la seva moto. Es va matar dues setmanes abans de que jo marxés a Londres i en certa manera per això va ser més fàcil de pair, perquè jo ja havia deixat d'anar al dojo. Suposo que per la gent que aquell dia havia entrenat amb ell i que al dia següent van veure que no venia es devia fer és fotut.
Ironies de la vida, l'enterrament es va celebrar l'endemà del meu aniversari. Quan m'ho van dir, per un moment vaig pensar en canviar el sopar d'aniversari de data, però llavors vaig sentir com en Peluco em deia a cau d'orella “Però mira que ets maricona” i vaig canviar d'opinió. Ell no era dels que se'n van a dormir aviat i no tenia en massa consideració a qui ho feia, de manera que vaig celebrar el sopar, me'n vaig anar de farra, vaig passar per casa a dutxar-me i vaig anar cap a la platja. Encara feia calor i s'estava a gust en karategi, vam fer una mica de classe, vam plorar i vam deixar en Peluco al fons del mar. Cada setembre repetim l'entrenament, però ja no plorem.
Un cop a Londres va començar el decliu físic. Jo em vaig esforçar en mantenir una rutina d'entrenament, sempre que la meteorologia o permetia, però el footing i algunes flexions i abdominals no aconseguien substituir al Yoya's Gym. Després a sobre va venir la operació de cu... de còccix, la qual cosa va suposar vuit mesos sense poder fer esport i conseqüentment un holocaust apocalíptic pel que fa a la meva forma física. Per sort em vaig recuperar just a temps per poder-me hòstiar amb en Christopher amb garanties, però l'episodi de karate a muerte en un carreró d'Ipswitch va posar de manifest que calia posar remei a la protopanxeta. Aquell mateix vespre, mentre discutíem remeis casolans per treure les taques de sang de la roba, vam acordar amb en Bakerin que començaríem a entrenar-nos junts. Mesos després de conèixer-nos havíem descobert, per sorpresa mútua, que tots dos érem karatetas. Havia arribat l'hora de tornar al recte camí del guerrer.
Vam anar al cor de China Town, vam buscar la botiga d'arts marcials amb el nom més guai que vam trobar i ens vam procurar un Strike Shield (“Pao” pels amics). El primer dia vam entrenar a can Bakerin, però les seves veïnes octogenàries ens van dir que les persones civilitzades no feien tant de soroll a l'hora del te, de manera que vam haver d'avortar. El segon dia ens vam entrenar a Regent's Park sense problemes veïnals. El tercer dia... en Bakerin va decidir que ja estava prou fort i que no li calia entrenar més, la qual cosa era un problema greu si tenim en compte que per entrenar-te amb un Pao cal que algú te l'aguanti. My gos in a pos.
Per sort la indemnització d'en Christopher va arribar just a temps per adquirir un sac de boxa i poder seguir entrenant, i això va fer que en Bakerin es tornés a animar i s'apuntés a la festa els dissabtes. Bàsicament ens limitàvem a córrer una mica i fer unes sèries de sac, però de tant en tant ens animàvem a repassar tècnica bàsica.
Finalment l'etapa londinenca es va acabar. Em va fer pena clausurar el mini-dojo i vendre'm en Christopher, però de totes maneres sempre havia estat una solució temporal. Era hora de tornar a les velles rutines, viatjar al cul del món i tornar al Yoya's Gym.
El Yoya's havia canviat, però per sort la gent seguia sent la mateixa. Llàstima que per mi si que havia passat el temps i vaig haver de suar la cansalada de valent per agafar el ritme. I llavors, un mes després de tornar, va ser quan el sensei ens va dir a mi i a en Líder que al cap d'una setmana ens examinavem per cinturó negre.
La meva teoria és que en Peluco ens va donar un cop de mà, però la qüestió és que vam aconseguir el cinturó, que és molt útil perquè combina amb tot i amb el karategi blanc queda moníssim tu.
Quan vaig arribar a casa vaig sopar una carretilla de ensalada per celebrar-ho.
.
.
Primer va ser un anunci “anònim” sobre un clau de mala qualitat, que aguantava malament una ferradura i llavors un cavaller es quedava sense poder anar a la guerra i llavors el regne se n'anava a la merda perquè el clau no era ni Nike ni Dolce & Gavana. Personalment, sóc republicà.
Després van ser la Danone i similars que després dels seus anuncis recalcaven que ells no fabriquen els seus productes per a altres marques. Com per exemple l'Actimel, aquell derivat làctic amb ferments que no té cap dels efectes beneficiosos que fan servir per promocionar-lo.
Ara Cuatro i Telecinco airegen espots on diuen que estan al costat de les marques de tota la vida. Si, les mateixes marques a les quals facturen anuncis de tota la vida.
Torracollons varis... Hacendado ÉS una marca. Bona, bonica i barata.
.
En Tron és molt bon chaval i millor persona, fins i tot es podria argumentar que com que està estudiant per pilotar avions és una persona indicada per portar-te d'un punt A a un punt B, però argumentar això seria... Perquè en Tron és molt bon chaval i millor persona, però a vegades li agrada copular amb cotxes. Mira tu, de tant en tant els cotxes de davant es paren, per raons tant sorprenents com ara semàfors en vermell o passos de peatons, però en Tron ho ignora i fa servir el seu propi cotxe cual dildo herculiano per encular-los amb ganes. Simplement diu que no els veu. Un cotxe. Gran. Amb quatre rodes i tal. No s'adona que paren.
Jo ja li tinc dit que es podria prendre uns cubates abans de fer-ho, o esperar a algun dia amb boira, per tenir com a mínim alguna excusa per explicar als guripes, però ell diu que no se n'avergonyeix i que a més si ho fes quan va begut ho hauria de fer massa sovint.
Gràcies al prodigiós ABS del Porsche vam arribar a can Bakerin amb algun incident però sense cap accident, amb el temps just de fer un mos abans d'engalanar-nos i posar-nos en bodorrio mode. Un símptoma inequívoc de que la cosa començava a millorar era que la mare d'en Bakerin ens havia fet pepitos per dinar.
La cuina valenciana està plena de tòpics, però per alguna raó el pepito és una delícia oblidada. Quan encara no feia ni un any que coneixia a en Bakerin i estàvem compartint habitació a la mítica Bowden, després d'anar de visita a València es va presentar amb un tupper oliós que sa mare li havia fet pels seus amics de Londres. El pepito és una mena de pa de briox/pa de llet/pa de frankfurt farcit amb una mena de samfaina valenciana, pintat amb ou i fregit. Evidentment després de menjar-ne tres o quatre t'estas un parell de dies sense fer allò que comenten tant als anuncis d'Activia con bífidus activo, però val la pena.
Encara mastegant l'últim pepito em vaig mudar, vaig preparar l'equip i em vaig disposar a començar a fotografiar en Bakerin en ple ritual de nuvitització, però llavors ell em va assenyalar el coll i em va preguntar on coi estava la meva corbata. Concretament estava a Barcelona, al tercer calaix per més detalls, i és que havia decidit fer un Lauren Postigo i no dur-ne. Per desgràcia ni en Bakerin ni cap altre tiu del casament estava al corrent del tal Lauren. Sort que ma mare m'havia fet desistir de calçar-me les bambes i havia dut sabates normals, que l'Emilio Aragón tampoc els hi devia sonar massa.
Tampoc n'hi havia per tant, que a mi també em va decebre que en el menú del banquet no hi hagués ni paella ni horchata i no vaig dir res, tot i que cal dir que com a testimonial representació autòctona els convidats es van assegurar que hi hagués arrós a dojo per rebre a la parella ja casada. De fet el llançament d'arròs es va convertir més aviat en un concurs per veure qui encertava més cops en Bakerín amb la boca oberta. És el que passa quan la gent porta la paella a les venes i quan els teus amics són més putes que els de la núvia. Encara gràcies que es van reprimir i no van llençar-li escamarlans ni bajoquetes. Ah, i tampoc hi va haver cap show amb ase en tot el dia, però això ja m'ho esperava.
Al final tot va anar bé, jo em vaig haver d'estressar una mica amb les fotos, sobretot gràcies al payo que feia el vídeo, que tot i ser una bellíssima persona no parava de tocar-me els ous amb els seu llum ataronjat i amb la seva dèria per demanar posats als nuvis que simplement anomenarem “d'estil clàssic”. També em vaig estressar una mica amb una senyora d'edat avançada que se'm va apropar cap al final de la nit i em va dir, a una distància molt més curta de la estrictament necessària per a una correcta audició, “Hazme una foto donde salga guapa, muy guapa, muy guapa, que quiero regalarsela a mi novio”. Suposo que deu ser el mateix típus d'estrès que nostre senyor sentia quan li demanaven que multipliques els pans o camines per sobre de l'aigua. Jo simplement vaig decidir que era el moment de guardar l'equip i agafar una copa.
.
.
Venía por lo de la mamada (Intro)
Venía por lo de la mamada (Full Guateque)
Venía por lo del bodorrio (Intro)
.
Full post quan aconsegueixi les fotos i... i... amb una mica de sort el vídeo amb l'actuació davant del jurat! Jur, jur, jur... bona nit!
Per desgràcia la meva bici, de marca desconeguda però amb una inscripció molt guai que deia “Top Bike”, va caure a les urpes d'algun cabronàs que me la va pispar del parking de la universitat. L'únic consol que em va quedar és que com que sempre li treia el seient, de fet alguna gent em coneixia com a “el que siempre lleva un sillín en la mano”, potser el pispa en qüestió va patir algun incident relacionat amb això.
Als dos dies ja tenia una altra bici comprada a un company de teatre, que em va durar fins que un altre pispa sodomita s'hi va fixar. Després d'això vaig pensar que havia de posar fre a la meva col·lecció de seients de bici. Vaig anar al Pro Bike, em vaig gastar els quartos en una bici guapa i després em vaig hipotecar per comprar els dos cadenats més bèsties que vaig trobar. La idea és que, facis el que facis, tota bici es pot robar, però diguéssim que amb el temps i esforç que requereix rebentar els meus cadenats surt més a compte anar a pispar-ne una altra, preferiblement amb seient.
Tot i haver d'anar carretejant a tot arreu el pes de la tranquil·litat, el nou sistema va donar bons resultats. Tot i així sovint solia parlar amb nostre senyor per demanar-li que vetllés per la bici i que sobretot no permetés mai que agafés un pispa in fraganti, ja que arribat el cas se va aver un fojón que no sabe ni dooonde sa metio. Fa cinc dies nostre senyor va decidir divertir-se una mica.
Jo anava a agafar la bici, encadenada a un fanal, quan em vaig adonar que hi havia un subjecte mirant-se la bici. Vaig alentir el pas i, efectivament, el payo es va ajupir i va començar a tafanejar amb el cadenat.
Molts cops, després de deixar la meva preuada Merida amb suspensió, porta-paquets, manillar de doble alçada, seient de gelflex recobert amb una funda extra, timbre (dels de veritat, dels que fan ring-ring, no dels que fan ping-ping), smartled roig posterior amb 180º de cobertura, cat eye blanc frontal i reflectors dels colors corresponents cobrint els 360º... sovint dic, després de deixar-la lligada a algun fanal, pensava en com m'agrada i en com em fotria perdre-la. La qual cosa em portava a pensar en com reaccionaria en cas d'enganxar al pobre infeliç que ho intentés.
En els meus pensaments els pispes sempre eren tius molt chungus, que robaven bicis els dies en que feien festa de vendre droga i extorsionar putes, i llavors jo arribava per radere, els engegava un parell de faves per sorpresa, deia alguna frase original i després la poli em donava una medalla i el pispa quedava traumat i es feia monjo o algú.
En canvi arribat el moment, tot i que m'anava acostant al cabronàs que em volia fotre la bici, no acabava de veure clar això de rebentar al pobre desgraciat. De manera que vaig optar per passar directament a la segona part i dir la frase original.
En aquests casos, i sense haver-t'ho preparat, la eloqüència no està massa encertada i l'únic que se'm va acudir va ser un Què, vols que et doni un cop de mà, cabronàs? Evidentment el to havia de ser irònic i intimidatori, però no el devia acabar d'encertar perquè el pispa es va aixecar i es va quedar mirant-me amb cara de preocupació, però més aviat perquè semblava que es pensés que efectivament el volia ajudar i ell no tenia cap ganes de partir-se el botí.
Com que el pispa em seguia mirant vaig pensar que s'esperava alguna explicació més per part meva, de manera que el vaig apartar de la bici al mateix temps que li deia “Que no em robis la bici, collons!” en un to Barri Sesam d'allò més didàctic, perquè li quedés clar que efectivament era el propietari i robar bicis és dolent.
La empenta que li vaig engegar era del bon rotllo, perquè fes un pas enrere, entengués el missatge i marxès. Diguem que no tenia gens de ganes que el senyor lladre es sentís prou ofès com per decidir barallar-se, de manera que la idea era que la empenta no degenerés en res més. Però el senyor lladre a més de lladre era una mica friki i en comptes de fer un pas enrere i ja està va començar a fer petits saltironets i a perdre l'equilibri progressivament. Va fer uns dos metres així, temps durant el qual vaig tenir temps de pensar “Ai, pobre home però que fa?”, “Ai, potser l'hauria d'ajudar, que sembla que es fotrà de lloros” i “Que collons l'he d'ajudar, que em volia fotre la bici!”.
Efectivament va acabar al terra, però llavors ja estava clar que com a mínim no havíem de patir per si es posava violent. I tornàvem a estar igual, ell mirant-me com esperant que digues alguna cosa i jo preguntant-me perquè collons no marxava d'una vegada en comptes de quedar-se a escoltar els meus consells.
I jo, en un esclat d'eloqüència “Que no em robis la bici cony!” i ell, en una demostració de moralitat “Bueno, bueno, que a mi ayer también me intentaron robar la mia y yo no me puse así”. Perfecte, a més de tenir reflexes és catedràtic d'ètica i filosofia.
Vaig suposar que era inútil entrar a discutir la lògica del que m'acabava de dir, vaig assumir que era veritat i que el pobre en veure que li robaven la bici només havia donat uns passos cap enrere per acabar caient de cul, i em vaig limitar a ser simple i directe “Doncs mira, a mi em toca la pera que m'intentin robar” i el molt cabró em va respondre “Vale, vale, però no me empujes vale?” com si jo estigués sent molt mal educat.
Com que evidentment no em venia de gust asseure'm a discutir tranquil·lament l'assumpte, que semblava ser el que ell esperava, li vaig dir que anés a cagar i em vaig posar a desencadenar la bici per marxar. Ell es va aixecar i es va tornar quedar peu plantat com preguntant-se on havia d'anar a cagar exactament, i mentrestant jo l'anava controlant amb el rabill de l'ull per si de cas treia una destral o quelcom àdhuc. Fins que no li vaig dir “Que marxis coi!” no li va quedar clar que ja tenia permís per anar-se'n.
.
A banda d'això he menjat mooolts dolços i fins i tot vaig quedar amb en Bakerin i la L, que van tenir la gentilesa de perdre un vol a NY i comprar-ne un altre pel dia següent des de Madrid, on em vaig reunir amb l'Amparo i en Conejito i els dos convidats espontanis. Evidentment em va saber greu per ells, però també em va fer molta il·lusió.
Sigui com sigui, que tingueu un 2009 la mar de guai, i espero que no tingueu la mateixa maledicció que jo i que els reis us portin qualsevol cosa menys pijames.
.
- Fua, que putada tio.
- Ya tio, joder, asín no puedo jugar a la Play.
.
Al principi, els escassos valents de l'Esportator amb cor d'aventurar-nos al territori salvatge i inexplorat al qual els nadius es refereixen com a Badalona, ens cooperàvem i anàvem junts en cotxe per estalviar costos i aprofitar la seguretat de viatjar en ramat. Bé, estalviar despeses nosaltres, que la benzina la pagava tota l'Enric, però és que ell era el gran i l'únic solvent. Els dies que no ens cooperàvem tocava agafar el metro i, més o menys a partir de La Pau, fer un viatge sideral acompanyat de gent que picava de mans i cantava (es que encara no hi havia I-pods... ni vergonya).
Al Yoya's Gym s'aprenia de pressa, érem una comunitat treballadora i a més teníem grans senpais per inspirar-nos i tutelar-nos, com ara en Peluco, que al final de cada classe ens resumia la conducta del bon Budoka en les seves paraules plenes de saviesa: “Y ara pa casa, carretilla de ensalada, pajote y a la cama”.
I també apreníem de pressa perquè teníem a en Dimitri, un antic soldat de l'exèrcit rus que cada dues o tres setmanes venia trist a classe perquè un parell de col·legues seus havien llepat en una emboscada a Txetxenia. No ens feia massa pena, perquè sabíem que llavors en Dimitri recordava els seus fantasmes i es pensava que tornava a estar a la guerra i a l'hora de fer combat oblidava les normes bàsiques de conducta, com ara “No pegaràs als genolls per intentar causar paràlisis permanent” o “Si el teu company cau al terra no t'hi llençaràs en planxa per intentar rematar-lo”. En dies com aquests ens alegràvem molt de que Karate signifiqui “Mà buida” i per tant a en Dimitri no li estès permès d'agafar cap arma.
Per això apreníem ràpid, no era qüestió de deixar que un psicòtic t'arrenqués el cap per badar.
Entre pitus i flautes (i algunes faves) em vaig plantar en cinturó marró, i llavors en Deep Blue em va dir que necessitava ajuda. En Deep Blue feia temps que havia engegat una mena de franquícia del Yoya's Gym fent classes de Karate extra-escolar a nens d'un parell de coles de Barna, i al CEIP Diputació li calia algú que fes classe als nens de 6 i 7 anys mentre ell s'ocupava d'un altre grup. Bé, vaig pensar, ens pagarem les classes de Karate donant classes de Karate.
En un dojo la vida és regeix sota una disciplina escrupolosa i un gran respecte cap al mestre i cap als companys, llàstima que ningú els hi ho havia explicat a aquella colla de bàrbars tronats en miniatura als quals em van dir que havia d'ensenyar. Resulta que les classes havien començat feia un mes i mig i fins llavors havien tingut un mestre amb una experiència en arts marcials resumible en que un cop havia fet un perfect jugant al Street Fighter II. De manera que els chavals es pensaven que fer Karate volia dir corre i cridar vestits amb un pijama blanc cual bellos internos de manicomi amb sobredosi de Red Bull.
Primer vaig intentar raonar amb ells verbalment, però després de dos intents en Deep Blue va treure el cap per la porta i em va dir que potser era millor no utilitzar expressions del tipus “nen, macagumlaputavergesantíssima” amb infants. De manera que vaig decidir passar a tàctiques més simples: A chupar flexions.
Bàsicament la tècnica consistia en que qualsevol conducta reprovable implicava chupar flexions, o sigui que calculo que la primera setmana devíem superar uns cinc cops qualsevol record anterior en la matèria. En principi tothom passava de tot i per tant tothom chupava flexions; més endavant només la meitat la liava però, aplicant tècniques de psicologia bàsica que havia vist en una peli de telecinco, tothom chupava flexions igualment (el truc està en que es tornin els uns contra els altres); i finalment només chupaven flexions els quatre que feien merder mentre la resta de companys s'ho mirava (rotllo vergonya pel deshonor). I tot això reforçat amb discursets sobre la responsabilitat, l'honor i la obediència total i fanàtica al teu mestre, que aprofitava per recitar quan els tenia estirats al terra mentre jo em passejava amb les mans al cinturo i mirant a l'infinit (formació teatral aplicada). Al cap de dues setmanes tenia una classe de nens aplicats i braços sobredimensionats.
Hi havia altres problemes, com ara la afició que tenen les criatures a sagnar pel nas. Recordo escoltar explicar a ma mare (mestra d'escola durant força temps) com es va posar d'histèrica el primer cop que un alumne va començar a rajar pel nas i la naturalitat amb que les seves companyes de feina van tractar l'assumpte. I és que al final t'hi acostumes, per no dir que ho avorreixes.
El primer cop que em va passar a mi va ser perquè en Marc va voler saltar de cap al Pao i en Carlitos va pensar que seria més divertit empenyar-lo ell mateix. De manera que en Marc va saltar de cap... al terra. Per cabar-ho d'adobar els Karategis són d'un blanc impecable que no ajuda precisament a dissimular les taques, de manera que la meva histèria s'anava agreujant a mesura que en Marc s'anava convertint en un jugador del Liverpool, tot i que a ell ja li estava bé perquè deia que així semblava en Ken de l'Street Fighter. El vaig arreplegar pel karategi i el vaig fer volar cap a recepció demanant a veure si tenien injeccions o coses per salvar al nen. El conserge va alçar un ull del Marca i em va dir “lavale la cara i metele un cleenex en la nariz”, jo li vaig preguntar si no calia fer res més, rotllo transfusions i tal, i ell em va contestar que podia provar amb dos cleenex però que llavors el nen no podria respirar. (Que caaaaabron).
Resulta que vaig poder comprovar que en realitat els nens ragen pel nas per raons vàries, però normalment com a conseqüència de simplement respirar, i que total al final no els importa gaire sempre que diguis “ets molt valent per no plorar” i els hi endollis el cleenex de reglament.
Després de quarte mesos els nens m'adoraven, m'idolatraven, creien que després de son pare jo era l'home més fort del món, em regalaven dibuixos d'en Son Goku fets amb plastidecor per penjar a la porta de la nevera... Tenia un exèrcit de petits assassins que obeïen les meves ordres fanaticament (sempre que els prometés que al final de classe jugaríem a pica-paret) i ja començava a planejar com utilitzar un parell de divisions per enderrocar la democràcia capitalista decadent i dominar el món, però em va sortir una altra feina més ben pagada i vaig haver de deixar el CEIP Diputació, la meva canalla i els meus plans per un nou ordre mundial.
Llàstima, tenia pensat anomenar-lo Flanagancràcia.
.
.
Però tot pot ser mala sort o bona sort. La Claud, al no aconseguir cap habitació que li agradés finalment va fer el pas i es va mudar amb en Deif, el seu churri, i de chiripa van trobar una caseta a tres carrers de Can Fuckland. En Peter Chan va resultar ser un payo curiós i va acabar per convertir-se en el meu millor amic de Londres i en company de sopars a ca la Claud.
Quan el vam veure entrar a casa vam pensar que estava marcant la entrada del primer asiàtic a Can Fuckland, però en realitat es tractava d'una efemèride molt més curiosa, era el primer anglès. Camuflat, però anglès. Resulta que en Peter és fill de hongkongès i singapuresa, però va ser adoptat i criat des de sempre al Regne Unit, de manera que és al que el racisme britànic es refereix com a banana (groc per fora però blanc per dins). La cosa es posa encara més curiosa quan t'explica que els seus pares adoptius son una holandesa i un pakistanès, o sigui que els dinars de Nadal a can Chan deuen ser la mar d'originals.
De totes maneres no enganya gaire, no trigues massa a veure que és un anglès pura raça quan per exemple aixafa un platan que s'ha posat madur i amb la pastarada es fa un sandwitch; o quan es posa mig got de suc de préssec i l'acaba d'omplir amb sprite, perquè diu que així té suc amb bombolletes; o quan davant de la teva incomprensió et diu que de petit ho acostumava a fer amb cocacola i llet i t'explica com li agradaven els coke floats que li feia sa mare (una bola de gelat surant en un got de cocacola).
Gastronomia a banda, en Peter i jo tenim varies aficions comunes, però va ser el seu increïble do per fer comentaris surrealistes sobre pel·lícules el que em va fer adonar que estava davant d'un ésser excepcional.
El primer cop que ho vaig presenciar va ser mentres miravem “The Terminator", la pel·lícula em va sorprendre al veure-la després de tants anys, però em va sorprendre més que en Peter em preguntes (estimat lector, llegeix això a poc a poc i amb molta atenció, que la cosa té collons per parar un tren):
I ell es va sorprendre quan em vaig quedar callat, mirant-lo amb els ulls com plats i assenyalant-lo amb un dit. La gràcia és que veure una Pel·lícula amb en Peter et permet adonar-te de coses que els mortals comuns no veuen.
Mirant un tros de “Wing Commander”, en una escena que no deu durar ni dos segons on una tanqueta llença una nau avariada per la borda, en Peter es va sorprendre de que haguessin aprofitat la mateixa tanqueta que apareix a nosequina escena de “Judge Dredd”.
I mirant “Lone Wolf McQuade” és va superar. “Lone Wolf McQuade” és una peli així com molt Chuck Norris, amb els afegits de que el dolent és en David Carradine que segueix fent veure que sap arts marcials i la tia bona es una noia Bond de “Never say never again” (de noia Chuk a noia Bond en dues pelis seguides, casi na). La meva escena preferida és quan deixen a en Chuck inconscient (perquè ell vol, perquè això només passa si ell vol), el tanquen a dins el seu cotxe i després l'enterren. El primer que fa en Chuck al despertar-se és treure una llauna de cervesa de la guantera, fer uns glops, llençar-se birra per sobre i llavors engega el cotxe i surt de sota terra. Perquè en Chuck és un machote i el cotxe també.
I llavors és quan en Peter t'explica que un xivato de la peli és el mateix actor que a Blade Runner viu envoltat de joguines i que el policia amic d'en Chuck és el mateix que fa de cap de seguretat a Star Trek Voayager (ell va dir el nom de l'actor i el personatge, però jo no me'n recordo).
A la tele, a part del Dual, hi hauria d'haver la possibilitat d'activar un Peter.
.
.
Benidorm mola un ou. Perquè afrontem-ho, és el més similar a Manhattan que hi ha a espanya, sobretot si t'hi topes de nit. De fet va encara més enllà, perquè no és que tingui un gran skyline, sinó que és exclusivament un skyline. Original de collons. És el tipus de paisatge urbà que t'apareixia a l'horitzó dels videojocs de cotxes de la Super Nintendo, fins i tot tenen un gratacels acabat en forma de fletxa amb bandes lluminoses de color blau on segurament a les nits hi ha un replicant dient que ha vist coses meravelloses i donant-li la vara a en Harrison Ford.
De dins també té el seu encant. Si, hi he estat, però també tinc excusa.
Quan la meva avia en va fer 75 tot el clan dels Perifollos (això és una altra història) ens vam presentar al seu hotel de l'inserso a Benidorm city. Va ser una gran sorpresa, i també vam decidir que la última perquè de tanta emoció va anar d'un pel que no ens quedem sense matriarca.
La qüestió és que tot i ser el que és, no està tant malament. Diguem que està ben portat. Per a un canetenc que es passava les nits de cap de setmana de la seva adolescència a Calella (Calella-de-la-costa pels de Can Fanga) Benidorm representa l'expressió màxima del bon gust pel que fa al trinomi playa-sol-sangria (y olé). Sobretot perquè han aconseguit que la ciutat sigui productiva més enllà dels tres mesos d'estiu gràcies al turisme geriàtric.
Així com els locals d'oci nocturn de Calella havien de comptar amb menors d'edat per subsistir fora de temporada, a Benidorm han trobat una opció més rentable i còmode. Només et cal un petit local amb llums de colors i un home orquestra (piano casio XXL + micròfon) que toqui pasodobles i llavors els yayos es posen a ballar i lligar entre ells. Omples igual i no tens nens vomitant al carrer ni insultant-se amb els segurates.
Per desgràcia la setmana passada vaig passar de llarg de la ciutat i vaig acabar allotjat a l'Albir, dins el terme municipal d'algun lloc, al flamant hotel Rober Palas. Per què batejar-lo Robert Palace si total no és pronuncia així?
.
Entrades
Comentaris
