Els últims dos caps de setmana han estat alemanys. Molt. Massa.
La setmana passada vaig acabar en una festa de carnaval alemanya. Esto...Carnaval… alemany… Doncs si, celebren el carnaval i sorprenentment no ho fan amb una desfilada militar, es veu que es disfressen i posen música de festa major. De fet aquest és el problema, he descobert que les festes alemanyes són com la festa major del meu poble, Paquito el chocolatero non-stop però en idioma raro. I tenint en compte que l’únic que se dir en alemany és subanempujenestrujenbajen, la música em va resultar força torracollons. I aguantar a tots els alemanys bramant la lletra de les cançons també. I la conga. Els alemanys són uns yonkis de la conga. Cada tres o quatre cançons en montaven una i tu te n’adonaves perquè de cop i volta una mà t’engrapava pel coll de la camisa i t’estirava cap al mig de la puta conga. I ale, conga va conga ve fins que el Paquito el chocolatero subanempujenestrujenbajen s’acabava. Era una mica com a les pelis de Dawn of the dead i tal, quan de sobte un munt de braços zombies trenquen una finestra i t’engrapen, però els alemanys com a mínim no se’m menjaven els budells (tot i que si que parlaven una mica com els zombies).
I vaig acabar tant rebentat que de tornada a casa em vaig sobar a l’autobús. I quan em vaig despertar l’autobús estava plagat d’espanyols i tots li preguntaven a un “¿Però tu sabes ir a donde vamos? ¿Pero tu sabes donde estamos?” i ell responia “No se donde estamos però se a donde vamos” i llavors jo pensava “Hostia, tu ets un catedràtic de filosofia chaval” i llavors un li va preguntar “Pero seguro que este autobús nos lleva a Leicester?” i llavors jo vaig pensar “Buajuasjuasjuas!” perquè ja estavem arribant al meu barri i diguessim que Leicester vindria sent com Plaça Catalunya i el meu barri vindria sent com a pendre pel cul a mà dreta. I no només això, sinó que després del meu barri el bus N41 segueix fins a prendre pel cul plus ultra. I jo no sabia si dir aqlguna cosa o no, perquè m’habia quedat traumatitzat i tenia por de que aquella colla decidís fer una conga per celebrar les meves indicacions, però al final una altra ànima caritativa els hi va explicar que per anar a Leicester habien d’agafar el N29 i jugar a cartes i al pictionari per matar l’hora i mitja de viatje que els esparava.
La setmana passada vaig acabar en una festa de carnaval alemanya. Esto...Carnaval… alemany… Doncs si, celebren el carnaval i sorprenentment no ho fan amb una desfilada militar, es veu que es disfressen i posen música de festa major. De fet aquest és el problema, he descobert que les festes alemanyes són com la festa major del meu poble, Paquito el chocolatero non-stop però en idioma raro. I tenint en compte que l’únic que se dir en alemany és subanempujenestrujenbajen, la música em va resultar força torracollons. I aguantar a tots els alemanys bramant la lletra de les cançons també. I la conga. Els alemanys són uns yonkis de la conga. Cada tres o quatre cançons en montaven una i tu te n’adonaves perquè de cop i volta una mà t’engrapava pel coll de la camisa i t’estirava cap al mig de la puta conga. I ale, conga va conga ve fins que el Paquito el chocolatero subanempujenestrujenbajen s’acabava. Era una mica com a les pelis de Dawn of the dead i tal, quan de sobte un munt de braços zombies trenquen una finestra i t’engrapen, però els alemanys com a mínim no se’m menjaven els budells (tot i que si que parlaven una mica com els zombies).
I vaig acabar tant rebentat que de tornada a casa em vaig sobar a l’autobús. I quan em vaig despertar l’autobús estava plagat d’espanyols i tots li preguntaven a un “¿Però tu sabes ir a donde vamos? ¿Pero tu sabes donde estamos?” i ell responia “No se donde estamos però se a donde vamos” i llavors jo pensava “Hostia, tu ets un catedràtic de filosofia chaval” i llavors un li va preguntar “Pero seguro que este autobús nos lleva a Leicester?” i llavors jo vaig pensar “Buajuasjuasjuas!” perquè ja estavem arribant al meu barri i diguessim que Leicester vindria sent com Plaça Catalunya i el meu barri vindria sent com a pendre pel cul a mà dreta. I no només això, sinó que després del meu barri el bus N41 segueix fins a prendre pel cul plus ultra. I jo no sabia si dir aqlguna cosa o no, perquè m’habia quedat traumatitzat i tenia por de que aquella colla decidís fer una conga per celebrar les meves indicacions, però al final una altra ànima caritativa els hi va explicar que per anar a Leicester habien d’agafar el N29 i jugar a cartes i al pictionari per matar l’hora i mitja de viatje que els esparava.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada