Joaquima, heroïna de la carretera (títol amb doble sentit i arcén practicable de más de 1,5 metros)

Ve d'aquí i continua aquí.

Joaquima, a tu el que t'agrada és l'heroïna. Joaquima, ja se que ets addicta a la morfina. Joaquima, tu que jugues amb plastilina. Però, la plastilina no és cap droga, no? No, però rima que t'hi cagues.
La Joaquima és la profe que m'ensenya a conduir, però clar, com que he d'anar esquivant capellans i escopinades cada cop que em parla, cual Neo esquivant pistolots a Matrix, doncs no puc posar tota l'atenció que jo voldria al que diu.
I és que per ella també és difícil, que quan la Joaquima era jove era més fàcil instruir als conductors novells, sobretot perquè no hi havia cotxes i la terra estava poblada per llangardaixos gegants. Però clar, va venir un meteorit i s'ho va carregar tot i la cosa va anar evolucionant fins a la invenció del motor d'explosió i la Joaquima va haver de buscar-se una manera de guanyar-se la vida i les dosis d'heroïna.
El principal defecte que la Joaquima troba als joves d'avui dia és que estan acostumats a fer servir una màquina mística i obscura anomenada “ordinador”. L'ordinador és una cosa que té “jocs”, i també “videojocs”, que encara són pitjor, i llavors els nois estan acostumats a que apretant un botonet ja es fa tot i no pensen, i amb el cotxe no és així, perquè el cotxe és una “màquina”. Tu saps que és una màquina, nen? Si Joaquima, un cop en vaig veure una.
De totes maneres la Joaquima té esperances amb mi, perquè com que sóc pagès estic acostumat a treballar amb tractors (???).
Quan li vaig dir que em deia Flanagan va trobar que era un nom molt original. Jo li vaig explicar que és el patró dels pagesos, però es veu que per la Joaquima “St. Flanagan és el patró dels pagesos” significa “Els meus pares són pagesos, he crescut en una masia i des dels set anys que condueixo tractors i llauro les terres de la família”. O sigui que cada cop que m'explicava alguna cosa del funcionament del cotxe em deia que jo ho entendria millor perquè ja tinc experiència amb maquinària agrícola, i llavors jo li intentava explicar que no sóc pagès per la mateixa raó que mon pare es diu Jordi i no va matant dracs pel carrer, i ella em deia que buenu però que igualment la pràctica amb el tractor em seria molt útil amb el cotxe, i llavors jo ja no li deia res.
Però el problema amb la Joaquima no era cap d'aquests. El que realment interferia amb la meva educació vial era el fet que ella no acabes de tenir clar que si vaig a classes de conducció és perquè, curiositats de la vida, no se conduir. De manera que ella es posava molt nerviosa i deia “Per què no canvies de marxa si el motor va revolucionat?” I jo pensava “Revolucioquè?” i ella és posava histèrica i cridava “Què no veus que t'estàs apunt de menjar el cotxe de la dreta” i jo pensava “Que no veus que NO SE CONDUIR PUTARRASSA i m'estàs fent circular mentre tu vas escrivint un putu sms al mòbil!!!”.
La nostra relació no podia continuar així o sigui que vaig decidir que havia de parlar amb ella. De fet vaig decidir que havia de demanar que em canviessin de professor, però a l'autoescola em van dir que no n'hi havia cap altre de lliure fins d'aquí dues setmanes com a mínim, i total els altres profes també tenen pinta d'esnifar coses. Vaig decidir que havia de parlar amb ella i aconseguir que la Joaquima entengués que ens havíem de relacionar amistosament, perquè seria molt millor per tots dos si jo deixava de pensar en ficar-li el Renault Modus pel cul, marxa enrere i amb les portes obertes.
I llavors li vaig dir que s'havia de calmar i venir de casa ja drogada perquè no li agafés el mono a mitja pràctica. Li vaig dir que en realitat jo vull aprendre a conduir perquè em preocupo per ella, perquè quan li venen els atacs de tos sempre em fa patir que li agafi un patatús i jo no sàpiga conduir fins a l'hospital i llavors es mori i jo m'hagi d'esperar dues setmanes per fer pràctiques amb un altre profe. Que s'havia de relaxar i no posar-se histèrica cada cop que estic apunt d'atropellar un peató, que total de peatons n'hi ha de sobres.
I així és com la Joaquima i jo ens vam fer amics. I quan vam acabar la segona pràctica li vaig fer una abraçada (tant se val que ara m'hagi de fer la prova del sida) i ara cada dia conduïm tot cofois i ens acomiadem amb dos petons i jo li dic “adéu maca” i ella em diu “adéu preciós”. No se si va ser la conversa o que el seu camell li passa heroïna de millor qualitat, però jo aprenc més i la Joaquima està de més bon humor.

.