dijous, de desembre 25, 2008

Ordenatas per al cole

Cada dia és prenen milions de decisions. De fet quan anava a la uni vaig participar en un estudi sobre la matèria on cinc cops al dia t'enviaven un sms i llavors tu havies d'anotar l'última decisió que havies pres. Evidentment era un experiment remunerat. Una parida d'experiment remunerat per ser exactes.
Abans d'ahir vaig prendre la decisió d'anar a comprar Quelys per berenar. Sempre que vaig a Mallorca aprofito per comprar-ne unes quantes bosses, i sempre que ho faig penso que és una tonteria perquè les Quelys es comercialitzen a tot el regne d'Espanya, però per alguna raó només penso a comprar-ne quan sóc a la roca. Excepte abans d'ahir, que vaig prendre una decisió.
Assegut davant la tele vaig obrir la bossa, vaig obrir la boca i llavors vaig començar a mastegar alguna cosa que recordava en forma i gust a una Quely, però no exactament. Definitivament les recordava diferents, segurament perquè els Quelys que jo recordava no duien dos mesos caducats.
De manera que vaig prendre la decisió de tornar al Condis.
Quan entraves a treballar al Pret el primer que et deien és que si algun client trobava un producte caducat havies de cridar al manager immediatament perquè li fes una fel·lació i llavors tu havies d'agafar un dels fuets especials que hi havia per aquestes ocasions i començar a flagel·lar-te. Jo no tenia cap intenció de que aquella pobra gent patis cap mal, de fet veient el panorama el tema de la fel·lació tampoc em feia gaire il·lusió, jo l'únic que volia era berenar Quelys. Vaig anar a parlar amb la caixera amb una mirada d'aquelles que intenten transmetre complicitat, una mirada de bon rotllo, una mirada de "tranquila, que jo també m'he trobat en la teva situació". A la qual em van correspondre amb una mirada de "m'importen una merda les teves Quelys dels collons".
La Yoli li va cridar a la Yessi que on estava el Yonny, i la Yessi li va contestar que reponiendo i llavors la Yoli em va dir que anés cap al fons del super i que "se lo cuentas al chico". Evidentment vaig passar de tot i vaig anar directament al prestatge de les Quelys, a on al cap d'uns minuts va aparèixer el Yonny preguntant que què passava. Home, passava que totes les bosses portaven dos mesos caducades a excepció de les tres del fons que només en portaven un i mig. Aquell Condis era un putu geriàtric de Quelis, de fet gairebé em sentia obligat a tractar a les bosses de vostè, de fet si algun dia em trobo una bossa d'aquelles a l'autobús m'aixeco i li cedeixo el seient.
Finalment em vaig haver de conformar amb un paquet de MarieLu i unes Artiach com a substituts i vaig anar a trobar-me amb la Yoli de nou, que no em va reconèixer i em va intentar cobrar i llavors jo em vaig haver d'identificar com "el de les Quelys", possiblement una de les maneres més estúpides de presentar-se. De totes maneres la Yoli va considerar oportú cobrar-me i després tornar-me els calers de les Quelys, uns 2,99 euros exactes que ella es va preocupar de donar-me amb la major quantitat possible de monedes d'un cèntim. Evidentment de la fel·lació ni parlar-ne.
Quan vaig marxar ningú s'havia molestat a retirar les Quelys de la venda, suposo que es devien quedar allà fins que algun autocar de l'Inserso vingués per portar-les a Benidorm.
.

8 comentaris:

miq ha dit...

Les Quelys també tenen nom de caixera del super. I vas deixar a l'encarregat allà sol reponiendose del susto de saber que totes les Quelys estaven caducades?

Flanagan ha dit...

Jajaja, que va, no et pensis que es van preocupar gaire. El vaig deixar allà més aviat tocant-se els ous i passant de tot.

Roi ha dit...

M'ha encantat la història, una vegada més.
La diferència entre el servei al client a UK i aquí és bestial.
A Anglaterra fins i tot s'atreveixen a ser educats i a somriure. Al nostre regne és difícil de veure.
Una vegada, a Liverpool, una dependenta es va dirigir a mi amb un "Hi love, anythin'else?", quasi li faig una abraçada.

Red Pèrill ha dit...

Ets l'heroi del poble pla! A mi em va passar amb un donut... era roca

Flanagan ha dit...

Es que aquí si ja no et diuen res quan et trepitgen al metro no pots esperar gaire més en altres situacions. A més, la dependenta que et va dir això segurament sabia llegir i escriure...

Els donuts eren la meva segona opció, però també eren restes fòssils i em vaig haver de conformar amb les artiach.

Lula ha dit...

Ets a Mallorca?!??!?!? OOOOoooohhhhh quina envídria!!!

Mira, lu normal és que unes quelis al condis de Mallorca estiguin passades, havies de mirar tb la sobrassada i les ensaimades, fiju que tb estaven allà quan van posar la primera pedra.

I la culpa és teva per ser tan piju, anda que jo no em jalo els iogurts caducats i no dic res...

Besooootes!

morenita ha dit...

Notes de bromatologia:

L'avantatge dels iogurts és que no caduquen quan posa que caduquen. O això em van explicar en un departament de Química. Us podeu menjar els iogurts caducats de dues setmanes (tranquil·lament) si us fa mandra bescanviar-los (legítimament).

I si són ensucrats, més temps encara. Ensucrats, no edulcorats. (per això ja no fan petitsuissos sense ensucrar :-( que eren els meus favorits per menjar amb fruita dolça)

Lula ha dit...

NONO, sucre mai.... m'agrada el risc


:)