Als 18 anys tenia els pares separats, els dos van decidir anar a viure a Barna (en cases diferents, s'entén) i jo vaig començar la universitat. Tot va anar rodat per deixar el meu estimat poble natal i anar a viure a la ciutat, sobretot si tenim en compte que ma mare va tenir la gentilesa de mudar-se a un pis a 5 minuts en bici de la Pompeu.
La vida es viu molt diferent en un poble de 9.000 habitants que en una ciutat de... molts. Per exemple, a l'anar a ciutat em vaig deixar perilla. I això és gaire significatiu? No ho sé, però és el primer que vaig fer.
Per un altre exemple, la meva vida esportivo-exercitadora es va veure totalment alterada i es va iniciar un camí que, per curiositats de la vida, em portaria a convertir-me en un power ranger. Si, joves padawans, aquesta és la meva història. La història del Senpai Flanagan.
Encara que observant el meu cos musculat pugui semblar increible, de jove no era un vailet gaire esportista. Jugava a futbol, com tot els nens heterosexuals, però no perquè m'entusiasmés sino més aviat per falta d'alternatives. Al arribar a l'institut vaig descobrir el Volley, i aquell mateix estiu els de l'ajuntament també el van descobrir i van posar pistes i xarxes a la platja.
Des de llavors els meus estius van consistir en platja i Volley, i durant la resta de l'any m'havia de seguir conformant en anar fent el partidet de futbol setmanal amb els col·legues. Sí, m'hauria pogut enrolar en algun equip de Volley pista a l'hivern, però a Canet no n'hi havia. Hauria pogut anar al poble del costat, però això comportava agafar el tren i després caminar fins al cul del món on estava el pavelló, i com que no. A més, des de quan un canetenc juga a les files de l'Arenys?
De totes maneres jo no estava fet pel Volley federat. La meva tècnica no era precisament refinada, bàsicament es tractava de saltar ben alt i fotre la millor castanya possible a la pilota apuntant a la cara del de davant (però això era sempre un accident), i les normes a les que estava acostumat tampoc eren gaire oficials.
El nostre sistema de reglamentació es fonamentava sobretot en que qui més discutia i cridava per defensar si la pilota havia tocat dins o fora tenia raó. El nivell d'invasió de camp i d'arrepenjada a la xarxa que s'acceptava era proporcional a la dificultat de la rematada, que no era qüestió d'invalidar un punt guapo per petits detalls. I si la pilota tocava la xarxa, comptava com si hagués passat de camp i la podies tornar a tocar tres cops. Evidentment en totes les discussions per punts, les opinions dels de fora del poble contaven menys, sobretot perquè ens deien que no en teníem ni puta idea.
Vaja, que no hagués durat ni dos dies en un equip de federats (pringats...).
Al començar la universitat tenia una nova oportunitat i tenia molt clar que em volia apuntar a l'equip de volley i al grup de teatre.
A l'Aula de Teatre hi vaig entrar gràcies a el monòleg de la Hiena d'Antaviana, que tracta sobre un assassí empresonat que explica com es que l'han trincat i que jo, aprofitant la meva experiència, vaig enfocar des del punt de vista d'un jugador de volley al qual han anul·lat un punt injustament.
A l'equip de volley no m'hi van voler, per discriminació sexual. Resulta que només hi havia equip femení i em van dir que no complia els requisits mínims. Federats dels collons... bé, collons, collons no, però federats.
Amb les meves opcions de volley frustrades i els meus col·legues del futbol a Canet, aquell va ser un curs de gran decliu físic i dramatúrgia incipient. El següent estiu va ser l'últim que vaig passar a Canet i a les seves pistes de volley, i al tornar a barna vaig decidir que havia de fer alguna cosa al respecte de l'hivern de pel·lícules al sofà que s'acostava.
La UPF té (o tenia) un conveni amb la UB per compensar la seva manca d'instal·lacions esportives, de manera que als pompeuants s'ens permitia inscriure-ns als programes esportius de l'UB per un preu mòdic. L'únic problema és que, si el pavelló d'Arenys està al cul del món, les pistes i gimnasos de la UB estan molt després d'on Jesucrist va perdre l'espardenya i on només s'hi arriva si tens un vehicle amb capacitat d'hiperespai i propulsors anti-matèria. I tot hi així més val que portis un llibre per no avorrir-te.
De totes maneres em vaig apuntar a “musculació” (aka aixecar peses i tal), hi vaig anar un cop, em vaig mirar la sala enorme amb màquines varies, vaig pensar “Hòstia que avorrit”, vaig girar cua i no hi vaig tornar mai més. De camí cap a casa vaig aprofitar per llegir un altre parell d'enciclopèdies.
Per aquella època TV2 havia iniciat un conveni amb el Canal Arte i de tant en tant feien diumenges temàtics en els quals basaven tota la programació del dia en un tema concret. I va coincidir que, un diumenge que jo estava amortitzant el sofà, va tocar “Arts Marcials” i em vaig passar tot el dia veient documentals sobre el tema intercalats amb pel·lícules de samurais.
A l'hora de dinar ja havia decidit que volia ser ninja. Perquè passar-te l'estona aixecant peses quan pots aprendre a trencar totxanes amb l'escrot?
L'INFERN ÉS BUIT I TOTS ELS DIMONIS SÓN AQUÍ
Fa 2 hores
14 comentaris:
La història promet, veure un jipiji de la Pompeu petant un totxo amb l'escrot no passa cada dia.
Petonets
Zatoichi Flanagan!
No puc parar de riure. Ens hi farem mal, com amb això de la totxana; segur!
Joder, sempre demanante posts, i quan escrius, no sé que comentar, o sigui que comento sobre el coment, o potser comento perquè sàpigues que ho he llegit i vui comentar però no em surt al pas lo que tal.. això si, a mi em va passar el mateix quan vaig veure Karate Kid 1 (i Al ataque Ninja Kids, i les Tortugues Ninja i....)
Ara, que hi fot allà al fons aquell puto chubasquero groc????
Tranqui, el que compta és la intenció :) El chubasqueit deu ser del seu amic imaginari.
Bona autobiografia!
I aquest video sí que l'he aguantat fins al final... Ets tu? se't noten maneres ninja sí senyor.
Que cony he de ser jo! Un poquito de por favor, hombre, que a mi els efectes sonors amb la boca em surten millor :)
Veig que has obviat el teu passat estival arqueològic! quan exercitàvem músculs al mateix temps que feiem sauna a la vista del Bus turístic i ens alimentàvem a base de rollitos primavera i Voll Damms...
JAJAJA! No tiu, el que passa és que el princesa va ser l'estiu següent!
Rollitos de primavera amb sorpresa, que treiem més coses d'allà dins que de l'excavació XD!
ELs camins del senyor són inescrutables.
Yoooooossuuuuuuaaaaaa! Kas etxo kon el palo lascoba!?
Jajajaj :D
Osti, que bo..! El niño diabólico del palo em recorda al famosíssim Niño Alemán Loco, però amb un parell d'anys més. El recordeu?
Allò va causar un shock entre la cibercomunitat, va haver-hi un abans i un després d'allò.
Sobretot un després, perquè se'n van fer una bona quantitat de versions. El niño loco cagándose en la SGAE, el niño alemán trabaja en Accenture.., el niño loco antimadridista..
I un es pregunta, 'però quin era el problema real del xaval??'
Veure'l ara fent l'histèric amb el pal és una era conseqüència lògica i d'esperar.. Rage Against Locomia!!!!
Gran Flanagan: a mi em va passar que, en mudar-me a barna, em va sortir un gra al pubis. I també que vaig decidir fer-me lagarterana per un intensiu a la tele de Badajoz sobre l'Estatut i ETA.
Hello Fragoneit!
El nen alemany en realitat jugava a l'Ureal Tournament online, a part d'estar tronat clar. http://www.youtube.com/watch?v=S2v6osQQqxw
El tio del pal d'escombra és el també mític Star Wars Kid, un chaval yanki que a la sala d'audiovisuals del cole es va grabar fent el burro i es va oblidar d'agafar la cinta. Els seus companys de classe ho van descobrir, ho van penjar a internet i ara ja l'han vist 5 milions de persones :)
Cruella, m'has deixat anonadadu.
Sorry, l'Star Wars Kid és canadenc
http://news.bbc.co.uk/1/hi/entertainment/6187554.stm
Publica un comentari a l'entrada