Històries d'un vespre qualsevol

Es divendres a la nit i quan has acabat de netejar tota la merda del Pret i surts de la botiga que fas? Una cervesa, evidentment fas una cervesa.
Perquè sí, perquè et ve de gust i perquè estàs a Londres i tothom està als pubs bevent gots de cervesa de mig litre i no necessites cap més excusa. Generalment hi aniries amb els companys de feina, que es el ritual setmanal, per no dir diari, en aquesta ciutat, per no dir en tot el món anglosaxó. Però aquesta setmana cap dels borratxos del teu curro s’ha quedat al pub fins les 8:30, que és l’hora en que has plegat tu, perquè demà és la festa de Nadal del Pret i tothom està estalviant forces per un dissabte que promet molt.
Però cap problema, l’Amparo t’ha trucat per dir-te que ella i en Conejito t’esperen en un pub de Charing Cross amb uns col·legues de la seva antiga feina per fer la cerveseta. Qui té amics té un tresor.
De Bond Street vas a Green Park i d’alla a Leicester Square, surts de la boca del metro, comences a caminar i et tornes a sorprendre de que a Londres la llargada de les minifaldes sigui inversament proporcional al fred que fa. I llavors penses que quina llàstima que avui no sigui una nit gaire fresca.
Passes per la fira que han muntat a Leicester i tot i que passes dels caballets i els nubols de sucre, per un moment et planteges pagar cinc lliures per disparar una mica amb els fusells d’aire comprimit. Però com que no és qüestió de presentar-se al pub amb un gos de peluix de metre i mig segueixes caminant. Passes per Trafalgar Square, gires a l’esquerra per enfilar Strand i per acabar tornes a girar cap a la dreta per entrar al carrer que no tens ni idea de com es diu però que tothom sap que és el carrer del Heaven. I allà veus el Pub Ha Ha i t’adones que just al davant hi ha un Pret a Manger. La plaga.
Entres al Pub i saludes a tohom. Amb l’Amparo fas plans per anar a Camden a l’endemà a la tarda, perquè tots dos heu d’acabar de comprar regalets per la família. En Conejito diu que passa de Camden, però amb ell fas plans per anar plegats a la festa del Pret i et confessa que finalment ha desistit de disfressar-se per anar-hi.
Per alguna llei d’aquestes no escrites, a Anglaterra una festa per ser guai ha d’estar tematitzada i aquest any la Pret party anirà en plan Moulin Rouge. En Conejito porta un mes dient que ell es vol disfressar i menjant-te l’olla perquè tu t’hi apuntis, però tu pateixes perquè no saps molt be quina idea del Molí Vermell té en Conejito i no tens cap ganes de veure’l en kan-kan.
Per canviar de tema li expliques que t’has trobat per casa una màquina de retallar el cabell com la que ell fa servir per depilar-se a consciència i això desencadena una interessant conversa sobre els diferents mecanismes que un home pot fer servir per eliminar el seu pèl corporal. Al final tu no tens collons de dir-li que només faràs servir la màquina si algun dia et deixes barba i et sents culpable de que les teves accions capil·lars es limiten a afaitar-te dos cops per setmana i tallar-te el cabell un cop cada dos o tres mesos.
Amb l’Amparo també tens converses filosòfiques. Concretament ella t’explica les diferències de significat entre “un petó” i “petonets”. Resulta que, en el llenguatge secret de les ties, si t’envien un missatge on al final el comiat diu “un petó” és un missatge inofensiu. Però si el missatge acaba amb “petonets” resulta que ja s’estan posant en un pla més íntim, perquè “petonets” és més petit i més cuco. I si et posen “un petonet” llavors ja és que és volen casar amb tu i tenir fills perquè “UN petonet”, només un, és molt més petit i per tant molt més mega-super-chupi-cuco. Tu al·lucines papallones de que t’estigui parlant seriosament i li expliques que els payos només enteneu la diferencia entre un missatge acabat en “petons” i un altre acabat en “et vull menjar la botifarra”. Però ella t’insisteix en la obvietat de la diferència i tu t’imagines la de senyores que hauran enviat missatges amb “petonets” convençudes de que gairebé estaven sent unes rameres desvergonyides parlant tant obertament de sexe i preguntant-se perquè no rebien cap missatge de resposta.
Finalment en Conejito diu que se’n va cap a casa, que vol anar al llit d’hora que demà toca Moulin. Fan quatre mariconades amb l’Amparo per acomiadar-se i llavors tu aprofites per dir que també te’n vas a fer nones, t’acomiades i et quedes pensant en el curiós mecanisme que fa que a una dona no li importi que li fotin mà sempre hi quan la mà sigui homosexual. Curiosa paradoxa.
Surts del Ha Ha i llavors te n’adones que no has begut cap cervesa, perquè en realitat només has vingut al pub per estar amb els col·legues i perquè en realitat la cervesa no t’agrada i t’has oblidat d’anar a la barra.
Tornes a fer el recorregut d’abans però a la inversa, acompanyes a en Conejito a comprar teca al Burger King i et menges un gelat suposadament amb gust de pastis de formatge i maduixa mentre ell t’explica les seves penes treballant al recruitment centre del Pret.
Finalment agafes el metro a Piccadilly i entres a l’últim vagó perquè saps que així trobaràs seient. T’asseus, treus el llibre que sempre portes per amanir les deu o dotze hores setmanals que et passes viatjant en transport públic i et poses a llegir. El problema és que ara t’estàs llegint “The sorrow of war”, un llibre que et vas comprar entusiasmat perquè parla sobre la guerra de Vietnam des del punt de vista d'un veterà vietnamita, però que està resultant ser un tostoneishons. T’obligues a llegir unes pàgines perquè no tens res més a fer però finalment decideixes tancar-lo i donar un cop d’ull al vagó.
És llavors quan descobreixes que tens al davant a un noi i una noia profundament adormits. La noia no te massa gràcia però el payo esta completament espatarrat, fins al punt que la senyora d’avançada edat que esta al teu costat es canvia de seient perquè el nano no para de trepitjar-la. A més el somnolent també té el cap completament cap enrera, tant enrera que li es impossible tancar la boca i a més amb les batzegades del tren el cul cada cop li va relliscant més cap enfora del seient. Finalment passa l’inevitable i el cul abandona definitivament la cadira per anar a parar el terra i tu et tapes la boca per poder riure tranquil·lament. El col·lega es veu obligat a reconsiderar la seva situació i llavors és quan confirmes el que ja era obvi, que a part de tenir son va força borratxo. El payo s’incorpora, fa un badall, es posa la mà a la boca i llavors d’entre els seus dits comença a aflorar un líquid espès i fosc que li baixa regalimant fins a la falda.
Tothom triga uns segons a adonar-se de la nova situació al vagó de metro, perquè el col·lega segueix amb la mà a la boca com si no passes res. Al cap d’una estona la expressió dels ulls li canvia i sembla que es comenci a plantejar que els badalls en principi no són ni humits ni espessos i que alguna cosa li passa. Enretira la mà i una nova remesa de grumolls li regalima per la barbeta , però sembla decidir que està massa borratxo com per fer-hi res al respecte i torna a tapar-se la boca.
Els teus companys de viatge anglosaxons estan horroritzats. El borratxet està sent disgusting en un lloc públic i això els incomoda molt. La dona a la qual trepitjava s’aixeca i se’n va cap a la porta apartant la vista. El nano que està al teu costat esquerra i que en principi semblava ser un malote del barrio també s’aixeca i se’n va cap a l’altra porta i per un moment penses que ell també començarà a vomitar del fàstic.
Tu no et mous. El que t’agradaria es poder descollonar-te tranquil·lament del que està passant, però tothom s’ho està prenent massa seriosament i a més tu no tens cap company amb qui compartir els riures. De manera que l’únic que pots fer és començar a respirar profundament i intentar reprimir el somriure que no deixa de amenaçar, la qual cosa es fa molt difícil perquè el col·lega segueix regurgitant vi i posant cara de “no, si aquí no passa res”. Per sort la següent parada és la teva. T’aixeques, vas cap a la porta i just quan la travesses, abans i tot de posar el peu a l’andana, et comences a partir el cul a uns nivells que, sentint-ho molt, està clar que el col·lega dels badalls líquids pot sentir.

Sorrybauda, però encara gràcies que no l’estàs assenyalant amb el dit.

L’espagarragó

L’espagarragó és el producte de la unió a contra natura de l’espagueti i el macarró. Com que no he pogut observar directament l’acte de la còpula només puc especular però, en base a una apreciació fisiològica bàsica, em sembla lògic suposar que l’espageti actua com a mascle i el macarró fa els honors de femella. Pel que fa al ritus de seducció i acte sexual també em veig obligat a basar les meves conclusions en suposicions, però tots els indicis semblen apuntar a que tot el ritual, des de l’elecció de parella fins a la consumació de l’acte carnal, es du a terme a dins de l’armari de la cuina o rebost de torn, cosa que explicaria la falta de testimonis oculars.
No tinc cap dada sobre el procés de gestació i naixement, però si que he pogut veure de primera mà el producte de la unió. L’espagarragó conserva les característiques fisiològiques dels seus dos progenitors. Es allargat com un espagueti però té el forat característic del macarró. De fet el món acadèmic està dividit entre els que consideren l’espagarragó com un macarró prim i allargat i els que defensen que s’aproxima més a un espagueti gruixut amb un forat al mig.
Personalment, i vull recalcar que és una opinió personal, crec que l’espagarragó és la pasta més gilipolles i lletja que ha vist mai l’ecosistema de la meva cuina. Estic recollint firmes a favor de la castració de tots els espaguetis i de l’esterilització de tots els macarrons.

El síndrome del Teletubby ("Big hug!")

Ma mare ara és mediàtica.
En Juan Mann és un australià que, com en Drew i molts d’altres d’allà baix, durant un temps es va dedicar a viatjar per overseas. Però a diferencia de la resta de compatriotes, quan en Mann va tornar a sa terra li va semblar que tothom estava molt trist i deprimit, de manera que va decidir posar-hi remei. Va agafar un cartell, hi va escriure “Free Hugs”, se’n va anar al Sydney CBS (o com a mínim això és el que he entès al vídeo però vaja, té pinta de centre comercial) i es va posar a donar abraçades a la gent. El curiós és que la policia l’hi va prohibir. Bé, exactament no li va prohibir, li va prohibir a no ser que contractés una assegurança de responsabilitat pública de 25 milions de dollars. Es veu que si algú prenia mal l’ajuntament podia ser demandat i tothom sap com n’és de fàcil dinyar-la per culpa d’una abraçada mal donada. Però bé, en Juan resulta que no tenia 25 milions, i si els tenia estic segur que no se’ls volia gastar en una assegurança per abraçades, de manera que es va posar a recollir firmes, 10.000 en concret. O sigui que finalment donar abraçades al carrer és legal i això és el que ell porta fent, un cop per setmana, des de fa dos anys i mig.
A ma mare li van enviar la direcció www.freehugscampaign.com en un mail col·lectiu d’una comunitat de cyberbonrotllo on participa. Va veure el vídeo (7,5 million views, by the way), li va molar el tema i va respondre als seus col·legues del bon rotllo que ella no tenia ni idea de gravar vídeos però que dominava molt bé les abraçades. Llavors la cosa es va començar a animar, amb gent que responia que tenia camera de vídeo i d’altres que deien que tenien braços i podien donar abraçades al mòdic preu de gratis. De manera que el passat diumenge se’n van anar tots plegats per Plaça Catalunya i Portal De l’Àngel regalant abraçades.
Curiositats de la vida, els agents de l’ordre i la seguretat també van aparèixer per posar fi a aquest acte delictiu, perquè es veu que per portar un cartell pel carrer es necessita una llicència de l’ajuntament, que és gratuïta però que s’ha de demanar. Suposo que és una altra de les herències cíviques d’en Joan Clos Van Dame. M’agradaria veure la cara del funcionari de torn si se li presenta una persona demanant permís per anunciar abraçades de franc. Evidentment a la que els polis van girar la cantonada els cartells van tornar a aparèixer, hi ha capullades per les que ni tant sols et preocupes de recollir firmes.
No és el primer cop que es regalen abraçades a Barna. Ho sé perquè vaig entrar al youtube a veure si havien penjat el vídeo i va resultar que no, però que n’hi havia uns quants d’altra gent. De fet hi havia vídeos de gent regalant abraçades per mig món.
Però, de bon rotllo però, ma mare és més guay. Amb la conya del boca a boca del cyberbonrotllo es van posar en contacte amb “Espanya directo” de TVE1, que és un d’aquests programes que no he vist mai perquè fa menys de dos anys que el fan, i van venir a fer un reportatge de la moguda.
Pos eso, que van sortir per la tele i tinc una mare mediàtica i, com va dir el poeta, "Els petits canvis són poderosos".

.

Actualització: vídeo de la penya Big Hug! aquí.

Metalboy i l’atac de les portes cabrones

Estava jo a l’ordinador del menjador un dimarts qualsevol...
Quan en Metalboy ha arribat a casa, s’ha menjat de morros la porta de la cuina, després s´ha fotut de lloros contra un dels frigorífics, després s´ha repenjat a la taula per recobrar l’equilibri, ha començat a mirar el terra de la cuina com si estès ple d’obstacles i llavors ha començat a flexionar les cames i moure’s com si estès caminant per un vagó de metro en marxa. Llavors jo, rient d’aquella manera que es riu quan t’estàs descollonant però no hi ha ningú més per compartir el moment, li he preguntat si tot estava bé. M’ha contestat alguna cosa així com ara “Urgh, jejejeje, hurmgfta hurgmuh, jejejeje”, ha seguit caminant pel vagó de metro, ha obert l’aixeta de l’aigüera i s’ha posat a rentar-se la cara. Sense eixugar-se la cara ha tornat enrera, s’ha tornat a menjar la porta d’un frigorífic, s’ha mirat la porta una estona pensant-se si li tornava el cop o no, l’ha obert i ha agafat alguna cosa, ha aconseguit posar la cosa suposadament comestible a dins del microones i, amb molt de mèrit per part seva, ha engegat l’aparell.
Ha tornat cap al menjador, abans de passar per la porta s´ha aturat, se l’ha mirat bé, ha posat una mà a cada cantó i ha passat molt lentament, s’ha assegut en un dels sofàs, ha engegat la tele i llavors s’ha mort. Ni tan sols ha ressuscitat quan l’alarma del microones ha sonat.
Si demà al matí segueix al sofà li donaré un parell de puntades de peu i si no es mou el trauré cap a fora, que últimament la casa està molt desendreçada.

Treva a l'invasor

A falta de claymores, em disposava a tallar un tros del meu preuat xoriço del Mercadona per muntar les trampes per ratolins quan l’Aka m’ha cridat “NO!!!”
He intentat fer memòria, a veure si és què els ratolins eren una espècie protegida i m’havia passat per alt, però he arribat a la conclusió que són una plaga i s’han de matar i així l’hi ho he comunicat a l’Aka. I resulta que ella hi està d’acord, sempre que no ho vegi.
Es veu que l’Aka és una noia que no té cap problema en tocar llimacs, cucs, sargantanes i etcèteres, però que té una fòbia total als cadàvers de coses amb pèls o plomes. Jo li he dit que perfecte, que no miri les trampes i ja està. Però ella diu que si sap que n'hi han estarà preocupada pels ratolins i no pararà de mirar-les i que té un examen el diumenge d’un curs que esta fent per ser monitora de natació i si poso les trampes estarà nerviosa i no podrà estudiar. Toca’t els ous.
De manera que em acordat que les posaré a partir de dilluns i no li diré on estan. I segur que dimarts l’Aka es passarà el dia buscant trampes per ratolins i xisclant.

Els auguris es compleixen

Des de que fa fred que ja no tenim aranyes mutants de pam i mig assegudes al sofà del menjador mirant la tele i menjant crispetes. A més ara la calefacció està a tota hòstia, de manera que, si a algun altre artròpode cabró se li acudís parar-me una emboscada al radiador del costat de l’ordinador, quedaria ben fregit.
No tenim aranyes, però tenim altres problemes. Aquest cop de quatre potes.
Quan vaig arribar a Can Fuckland em vaig adonar que hi havia una senyalització de sortides d’incendi molt bona i alarmes de fum i extintors i un grapat important de trampes amb verí per ratolins. Pobre ingenu de mi, no ho vaig veure com una conseqüència de fets passats sinó com un bon exemple de previsió.
L’alarma d’incendis ja hem pogut comprovar que funciona, les trampes per ratolins ja hem pogut comprovar que no.
L’Aka m’havia dit que l’hivern passat ja havien tingut problemes de ratolins i augurava un nou hivern de rosegadors, però jo continuava optimista perquè en tot l’estiu no havia vist cap indici de ratolins. Ben equivocat que estava.
Ahir a la nit anava a agafar un paquet de galetes a la cuina quan vaig sentir un soroll. Vaig fer un parell de passes i vaig pensar que quina gràcia, que el soroll semblava el soroll d’un ratolí, vaig fer dues passes més i els vaticinis apocalíptics de l’Aka em van venir a la ment al mateix temps que un ratolí sortia de sota el rentaplats, em mirava i deia “Harl! Un pecador de la pradira!” .
Jo vaig repetir el mateix ritual que amb la superfolding aranya, amb la diferència que aquest cop la bèstia va reaccionar a la ràfega d’insults que li vaig engegar i va decidir que era millor amagar-se de nou sota l’electrodomèstic que no pas intentar atacar-me.
Evidentment els insults també van atraure l’atenció de la resta de companys de casa, la bona nova es va escampar i tothom va opinar.
L’Aka pensa que amb el fred de l’hivern els ratolins busquen aliment i calor a casa. Està equivocada. El que passa és que a l’estiu els ratolins tenien por de les aranyes atòmiques i no tenien ous d’entrar a casa i, ara que els depredadors hormonats de vuit potes han desaparegut de la cadena tròfica del nostre jardí dels collons, els rosegadors tornen a campar tranquil·lament.
Ara bé, al cap d’amunt de tot del regne animal ara hi estic jo. Un Flanagan emprenyat amb una trampa per ratolins a cada ma i un tros de xoriço d'importació (Mercadona) com a munició.

15 minuts d'historia personal

L’Afroza és la dona d’en Kabir. I no té res a veure amb en Kabir.
L’Afroza és una noia que sempre somriu, que de seguida es posa a parlar amb tu i que es força nerviosa. De fet sovint fem conya amb això i diem que li em de prohibir el cafè i el sucre perquè sinó s’embala massa.
En Kabir és el negatiu de l’Afroza, o una Afroza positivada, com preferiu. En Kabir quan parla ho fa a poc a poc perquè mentre ho fa va contant les paraules que diu per no passar-se del seu màxim diari. De fet s’estalvia algunes conjuncions i preposicions no per que no sàpiga anglès sinó per estalviar-se algunes síl·labes al cap del dia. Els somriures deuen entrar en el mateix còmput que les paraules perquè també els raciona bastant. Diríem que es un payo tranquil.
Doncs be, com és que aquests dos han acabat casats? Com és que un paio com en Kabir s’ha lligat una paya com l’Afroza? Perquè a més l’Afroza és guapa i en Kabir, bé no és que sigui lleig però vaja, amb l’Afroza li ha tocat la loteria.
Doncs avui l’Afroza m’ho ha explicat.
Durant el meu descans (de 15 minuts per cert, siusplau que algú ressusciti en Marx que encara té feina a fer) he coincidit amb l’Afroza. La chavala em troba simpàtic i avui ha decidit compartir els seus pensaments amb mi. Sincerament no sé per que li ha agafat per explicar-me tot això, vull dir que jo no li he preguntat, simplement ha començat a explicar-me la seva vida, com si li vingués vingut de gust pensar en veu alta.
Hi ha coses que de tant en tant escoltes a les noticies, o llegeixes en algun lloc i penses que quins costums més diferents que tenen a d’altres llocs del mon. Però quan t’ho explica algú que treballa amb tu, que sembla tant semblant a tu, et xoca bastant. L’Afroza es va casar amb en Kabir perquè el seu pare li va dir. El pare de l’Afroza era un dels arquitectes més importants de Bangla Desh (del top ten segons ella) i va ser l’encarregat de buscar un marit convenient per la seva filla gran. En Kabir i l’Afroza es van conèixer el dia del seu casament.
El que més m’ha sorprès és la naturalitat amb que m’ho ha explicat. Totalment conscient del seu deure com a filla major, entén que és el que li toca. La seva germana petita es casarà amb el manso que ha escollit ella i del qual s´ha enamorat, però per la filla gran, com ella diu, tot depèn de la sort. I sembla que ella considera que n´ha tingut força.
El dia del seu casament l’Afroza no parava de plorar i de dir que ella no volia marxar de casa els seus pares per anar a viure amb una altra família. El seu cunyat, per sort, es un bon home i força intel·ligent. Es un payo que sap que la única manera d’aconseguir que algú faci una cosa és fent que la vulgui fer. A mig camí va parar el cotxe i va comprar dos gelats per l’Afroza i li va dir que tranquil·la, que mengés els gelats (que a la nena li encanten, sobretot a l’agost de Bangla) i que després tornarien a casa dels seus pares i els hi explicarien que ella no volia casar-se amb en Kabir i ja està, que no es preocupés. Evidentment l’Afroza, ja més calmada i amb un gelat a cada mà, li va dir que no digues bajanades, que no podia fer això, que no podia tornar casa seva així. De manera que van continuar cap a Can Kabir.
El primers dies l’Afroza va dormir a la mateixa habitació que els seus cunyats i la lluna de mel va ser mes aviat un picnic familiar, amb les dues famílies embotides en un autocar per anar a passar uns dies a la platja. De manera que en Kabir i l’Afroza es van anar coneixent de mica en mica, com qualsevol parella, però amb els tràmits matrimonials ja enllestits.
I d’allà fins aquí i ara estan esperant una criatura.
M’entres ella m’anava explicant tot això jo anava assentint amb el cap i no he parlat gaire. Be, la veritat, amb quinze minuts de descans has d’escollir entre menjar o parlar i era la hora de berenar, però a part d’això es que no la volia interrompre. M’estava explicant de primera ma una cosa que he sentit i llegit mil cops i que estava trobant molt interessant i, de totes maneres, que li podia contestar? Vull dir que la seva vida es així, la vida es així, i no se m’acudia cap comentari adient. De manera que m’he limitat a veure-ho des del seu punt de vista, a comentar-ho com una cosa normal. Perquè és normal, perquè a molts llocs es la norma, perquè de fet jo visc en una excepció.
Al cap de quinze minuts, una mica descol·locat, li he dit si em deixava penjar el que m’havia explicat a internet. L’Afroza ha somrigut i m’ha dit que no li feia res, que de fet li feia gràcia. S’ha sorprès que algú pensés en escriure sobre una cosa tant banal com el seu casament amb gelats de llimona.
Abans de marxar m’ha preguntat si seguia sense parella. Llavors he somrigut jo i li he dit que si, que segueixo sent un bachelor.
No es el primer cop que m’ho pregunta. L’Afroza esta preocupada per això, diu que estic perdent el temps, que m’he de buscar una noia del meu país (perquè diu que així m’entendrà millor) i fer família.
Li he dit que quan trobi parella serà la primera en saber-ho i després he pensat que per segons que tenir un pare arquitecte soluciona la vida. O no.

Amor de cul (Apendix)

A passat una setmana, el manso ha tornat i em pogut desxifrar el missatge. L'Aka es polonesa, hi ha una paraula en polones que sona mes o menys anyo i que vol dir angel. Aixo es el que el figures intentava escriure. Ai... tant d'amor i tanta poca fonetica...

A part del codi per desxifrar el missatge, el manso va portar una ampolla d'orujo de regal. Em van convidar a un xarrup i jo vaig decidir correspondre compartint una mica del folklore del pais. Orujo, orujo...

Tambe saben que s'ha de respondre si algu diu una frase acabada en cinc.

La torradora-despertador

Avui he dormit quatre hores. He dormit quatre hores perque m’he passat tota la nit revelant i despres s’ha calat foc a casa.
L’Eugene Smith era un fotograf molt bo i un yonki molt bo tambe. De tant en tant li agafava per passar-se tres dies seguits al laboratori treballant sense parar a base d’amfetamines i d’altres productes quimics que no es fan servir per revelar.

A mi tambe m’agafa per fer sessions llargues de laboratori, pero per raons molt diferents, limitantme a la quimica del revelat i fixat i procurant no esnifar-la. Nomes puc revelar de nit, degut a que la meva camera fosca nomes es realment fosca quan a fora tambe es fosc i com que treballo al Pret de 3 a 8pm no em queda mes remei que fer sessions troneres.
A les 8 del mati m’he ficat al llit i a les 8:30 l’alarma d’incendis m’ha despertat. No es una bona manera de comencar el dia.
El primer any a Londres me’l vaig passar en un hostel de Notting Hill on cada nit saltava l'alarma aquesta un parell o tres de cops. No perque hi hagues foc sino perque la gent fumava canutus tamany industrial. De manera que, amb el recordatori constant de la possibilitat d’haver d’evaquar l’edifici, vaig elaborar un pla. Un pla que consistia en agafar la bossa amb l’equip fotografic abans de sortir xisclant histeric de l’habitacio, de manera que com a minim salvaria aixo (que collons, tampoc tinc gaire cosa mes a salvar).
Doncs be, a les 8:30 he obert els ulls, he pensat Hostia, em sento com si no hagues dormit ni mitja hora, despres he pensat Hostia, es que no he dormit ni mitja hora i despres he pensat Merda, alarma… processant informacio… alarma=foc… processant… alarma=foc=mal rotllo… Merda, morire en un incendi en una casa tronada del nord de Londres.

M’he llevat completament zombie i el programa Procediment_per_salvar_cameres_Versio_1.0 s’ha executat automaticament; de manera que m’he trobat en pijama, amb dues bosses penjades a l’espatlla, una camera al coll, dos objectius a la ma dreta i mirant-me l’ampliadora i el sistema Durst Printo (que no entrare en detalls pero es una cosa que pesa un cullo) i pensant si em cabrien a la butxaca. I llavors he pensat Que capullo que ets i quina pinta me ridicula que tens i si surts aixi de casa els bombers riuran tant que passaran d’apagar el foc i que tal si et preocupes de salvar el fotograf i no les cameres?
Ho he deixat anar tot i he sortit al passadis. Fum. He anat cap a l’escala i he mirat cap avall. Molt fum. Llavors ha aparegut la Karen, la germana d’en Tommy que ara viu aqui tambe i que te deu mil milons d'anys, tot i que nomes n'aparenta un milio, vestida amb el seu pijama turquesa i la seva bata fuxia. Una manera molt, molt dolenta de comencar el dia.
He baixat les escales i llavors he vist que la resta de Can Fuckland tambe estava per alla i ningu semblava histeric. Be, sembla que no correm perill de mort.
La puta torradora. La puta torradora ha decidit suicidarse a lo bonzo. L’Aka, que es la dona mes felic del mon, ha deixat un parell de llesques de pa torrant-se i s’ha seguit maquillant a la seva habitacio. Segurament les llesques eren uns quinze cops mes gruixdes que la capacitat de la torradora i s’han quedat encallades a dins. De totes maneres la teoria del suicidi de la torradora perturbada em mola mes.
I llavors la pregunta del milio: Com collons s’apaga una alarma d’incendis?
Sincerament, el meu primer pensament ha estat ignorar-ho tot, ficar-me al llit i intentar sobar. Pero es veu que ja fan les alarmes per evitar aixo. A la fabrica d’alarmes algu debia pensar “I si algu decideixque val mes la pena dormir que evaquar l’edifici?” De manera que l’alarma aquesta te un so que realment et fa voler sortir de casa. No per fugir del foc sino de l’alarma.
Val, primera opcio descartada. Tornem-hi: Com collons s’apaga una alarma d’incendis? Ni puta idea responda otra vez. Rebote para Marak: Ni puta idea. Rebote para Jerry: Ni puta idea. Rebote para Aka: Lo cualo? Rebote para Leia... Be, la Leia s’ha tornat a ficar a l’habitacio passant de tot. Perfecte, som la familia felic que no te ni puta idea de com apagar alarmes d’incendis i son les 8:30 i nomes he dormit mitja hora i l’alarma aquesta m’esta taladrant el cap i m’estant entrant ganes de matar gent o posarme una torrada a dins i suicidarme.
Molt be. Vejem les aproximacions al problema:
Aka: M’en vaig a currar. Sorrybauda bye bye.
Flanagan: Em tapo les orelles per no sentir el so que m’esta dient que mati a gent o faci servir una torrada XXL per suicidarme pirotecnicament, pero faig veure que estic intentant trobar una solucio.

Marak: He trobat el quadre de comandament de l’alarma i li foto hosties.
Jerry: Busco, comparo i si trobo el llibret d’intruccions de l’alarma busco el codi de desactivacio i... Bingo!

Jerry t’estimo.

Les brigades i en Vicenc.

En Vicenc, de barcelona, si que va fer el soldat pero tampoc al costat de cap brigadista.

Quan tenia 18 o 19 anys la Republica el va reclutar per anar a lluitar a la batalla de l'Ebre en el que seria l'ultim intent d'aturar als feixistes. Va ser "la lleva del bibero" perque no n'hi havia cap que s'afeites. Les coses ja estaven molt magres per la Republica i feia temps que les Brigades Internacionals havien estat evaquades.

La seva instruccio va ser una cosa aixi com ara: "Tu corre d'arrere d'un altre i quan el matin agafa el seu fusell i tira endavant". I aixi ho van fer ell i la resta de biberons. La batalla de l'Ebre va ser la ultima ofensiva republicana, un esforc encaminat a mostrar a les futures potencies Aliades que la Republica encara estava viva, amb l'esperanca de rebre ajut internacional.

No va funcionar. Ningu va ajudar a la republica, ningu va deixar d'ajudar als feixistes, l'exercit republica va perdre la batalla i la guerra i al meu avi el van fer presoner a la retirada.

Es va passar tres o quatre mesos en un camp de presoners a Asturies pelant-se de fred i de gana fins que els van oferir l'alternativa d'allistar-se a la Legio o continuar de presoners. No s'ho va pensar gaire.

La seva carrera legionaria va comencar d'aquella manera tant peliculera que es hi agrada als militars. Els van fer formar en fila, un tinent va desmontar una ametralladora davant seu i va preguntar a veure qui era capac de montarla de nou. El meu avi era mecanic, abans de la guerra treballava de torner en un taller i als vespres anava a l’Escola Industrial i estudiava per ser Perit Mecanic (ara en diuen Enginyeria Tecnica). Va fer un pas endavant, va muntar l'arma i el tinent va exclamar: Ostres! Doncs llavors tu deus saber llegir i escriure.

En principi a la Legio s'hi havien allistat per campanya, o sigui fins el final de la guerra, pero entre l'esclat de la 2a Guerra Mundial i la necessitat de formar-los en el espiritu nacional (en aquelles alcades un 40% dels soldats de la republica, a sobre, eren catalans) la desmobilitzacio va anar lenta i en Vicenc s'hi va passar tres anys.

Ja no va acabar els estudis de mecanica pero com a minim va obtenir un certificat d'ex-legionari que durant la dictadura era molt util.

Chiringuitejant

El diumenge passat vaig inaugurar el meu chiringuito. Un chiringo a Camden on venc fotografies. Bé, com a mínim aquesta és la idea.
Em vaig llevar a les 7am, havent dormit nomes cinc hores i mitja -contant l´hora extra a causa del canvi d´horari- perque mai acabava d’enllestir els preparatius (tot i que tot el material cap a dins dúna maleta mitjana). Vaig enfilar cap a Camden arrossegant la maleta i les llaganyes i a les 9am estava alla preparat pel sorteig de taules.
Al mercat de Camden Lock la cosa va per taules: Tu llogues una taula per 45 lliures i vens el que et vingui de gust. Hi ha dues opcions, a dins o fora. El meu objectiu era estar a dins de l’edifici perquè és on es venen les Arts & Crafts, a fora basicament hi ha roba pseudohippie i menjar suposadament barat però que no ho és.
Alla estava jo amb la resta d’empresaris d’èxit esperant que arribessin els que tallen el bacallà i posant la meva millor cara de Si-soc-nou-aqui-pero-en-realitat-tinc-tres-botigues-més-a-Harrods-i-dues-al-Selfridges, quan en George i la Mary (per anomenar-los d’alguna manera) van arribar per repartir les taules.
La Mary va dir alguna cosa que no vaig entendre i la gent va començar a aixecar la mà i ella a apuntar els noms. Puta mare, començem bé. Evidentment vaig passar de preguntar que havia dit perque els que tenim botigues al Harrods es suposa que entenem aquestes coses. Després va preguntar qui havia estat allà el dia anterior i va seguir apuntant noms. Després va dir un parell de categories més on tampoc entrava jo i finalment va preguntar si s´havia deixat algú. Ara si que vaig aixecar la mà, amb cara de vale-d’acord-no-tinc-cap-botiga-a-Harrods-però-sóc-molt-bon-chaval.
Van comencar a sortejar les taules i evidentment els que tenien el nom primer a la llista tenien preferència. En George anava apareixent de tant en tant i li anava dient a la Mary quantes taules quedaven a dins i jo m’esforçava en enviar ones telepàtiques a tothom perque escollissin estar a fora. La meva telepatia és una merda, per cert.
Quan en George va dir que només en quedava una a dins van preguntar qui tenia nice stuff i volia anar a dins. Jo vaig aixecar la ma aquest cop intentant posar cara de mi-segundo-nombre-es-nice-stuff-nena però m´ho podria haver estalviat perquè la Mary ni tant sols em va mirar. Va anar directe cap a una paya (ejem, que havia arribat després de mi) que es veu que coneixia i considerava que tenia molt bon material.
Quant finalment em va tocar a mi la Mary em va mirar en plan I tu qui ets? I jo li vaig somriure en plan Sóc el que no té botigues al Harrods però que és molt simpàtic, vols ser la meva amiga?. Evidentment feia mooooolta estona que ja no quedaven taules a dins.
Em va preguntar que que venia. Fotos querida, fotos. I ella i en George es van mirar amb la expressio de la cagaste Burt Lancaster d’aquell que s’adona que les fotografies ni es mengen ni es fan servir de roba interior i que per tant no em menjaria un rosco a fora i el meu primer dia a Camden seria un trunyu. El cervell de chiringuitero d’èxit d’en George es va posara treballar fins que va dir: Tranquils, tinc a solució!

Recordo un conte que em van explicar al cole. Bé, de fet només recordo el final, part del final per ser exactes.
La cosa és que fa molt de temps en un lloc molt llunyà una noia va tenir no se quin problema amb el rei i el rei no se per quins setze ous li va posar una prova. La noia havia d’anar a palau vestida però despullada, havia d’anar-hi caminant pel camí pero sense fer servir el camí i hi havia alguna altra condició estúpida que no recordo. Crec que la recompensa si aconseguia superar la prova era que el rei si casava i si fallava li tallava el cap. De manera que el premi era casar-se amb un payo que matava a la gent que no superava les proves idiotes que se li acudien.
Doncs bé, la noia que era molt llesta i la heroina del conte, va anar a palau vestida amb una xarxa de pescador. De manera que anava vestida perquè portava alguna cosa a sobre però també despullada perquè a través de la xarxa anava ensenyant la figa. Per arribar a palau va fer servir una mula coixa que com que caminava torta no anava mai ben bé ni pel camí ni per fora.
Sincerament recordo que quan era petit i em van explicar el conte vaig pensar que el tema de la mula era una mica innecessari. Vull dir que tu mateix pots anar saltant a dins i a fora del camí sense necessitat de fer servir animals esguerrats. Però bé, la questió és que la noia va aconseguir ser 100% ni chicha ni limoná i per tant es va casar amb el rei psichokiller.
Una parida de conte, en sóc conscient des dels nou anys.

Doncs resulta que en George tambe deu estar casat amb un rei psicòpata. Em van donar una taula que estava en una de les sortides de l’edifici. Estava a fora pero estava sota el porxo de la sortida, de manera que tambe estava a dins. Em vaig preguntar si em veien amb cara de mula coixa.
Els meus veins eren dues dones que tiraven el Tarot i una parada de roba hippy (oh, sorpresa) regentada per una rastafari amb rastes de colors, ulleres liles i llavis pintats de lila tambe. I jo en mig amb les meves fotos. Definitivament no tinc cap botiga a Harrods.

Amor de cul

L'Aka surt amb un sudafrica. El manso esta de vacances per Asturies, li envia missatjets romantics i ella m'ha demanat si els podia traduir perque el noi ha apres a dir quatre galanteries en castella.

***

"I'm missing my anno, how are you?"

***

Be, li he explicat, diu que troba a faltar el seu forat del cul i que com estas. La noia diguem que no ha plorat de l'emocio. De totes maneres hem arribat a la conclusio que anno devia ser la transcripcio grafica d'una paraula castellana corresponent a una diccio perversament sudafricana. Despres d'introduir un milio de logaritmes a l'ordinador de casa i analitzar les possibles variables, he arribat a la conclusio que anno debia ser amor pronunciat en plan me duelen las piernas. Be i si no ho es tant li fa, algua explicacio li havia de donar a la pobre chavala.

Comprant a Can Furri

- Hola amic, et puc ajudar?
- (Nomes mirava) Si, quan costa aquesta rinyonera?
- Normalment £12 pero te la puc deixar per £10.
- (Uau! Es el meu dia de sort oi?) I no tens cap altre model?
- Be, ahir en tenia tres mes com aquesta pero ja les he venut, es que van que volen.
- (Si clar, si de fet al entrar m'he hagut de pegar amb dos tios que tambe volien comprar aquesta, saes o no?) Val gracies, si de cas ja tornare a passar.
- No home no, no marxis. Vinga va, te la deixo per £8.
- (Aqui al costat en venen una per £10 que mola mais chaval) Val gracies, si de cas ja tornare a passar.
- Ei va, ultima oferta, £7.
- (Collons nen, vinga va, fare veure que me la miro una mica mes pero...) Nostamal, em dono una volta i si de cas ja tornare.
- Ei, pero que et penses que t'estic enganyant? Es una bona rinyonera i t'he la estic deixant barata. Va, diga'm quant en vols pagar.
- (Collons que pesat, deixa'm estar, deixa'm estar, deixa'm estar) 5 lliures (I si cola, cola tu).
- £5? Vinga home, no em diguis aixo.
- (Ja esta, ja ho has aconseguit, ara em sento un maleducat si marxo i ja esta, tu que ets tant bon chaval i que nomes em vols fer un favor.) Vale, £6?
- Fet!
- (Merda!).

Anem al mostrador, li dono un bitllet de £20 i una moneda d'£1. El cabronas em torna £13.

- (???) Ep company, que habiem quedat en £6.
- No, no, haviem quedat en £7.
- (La mare que et va parir, hauria d'haber vingut fa una setmana que t'hagues enganxat fent Ramadam i passant gana segur que no ets tant llest) De totes maneres t'he donat £21 (Val que me la juguis pero com a minim que el canvi concordi amb el preu que decideixes mamonas).

Va ser una bona compra? No. Va ser una mala compra? Diria que tampoc, de fet cada cop m'agrada mes la bossa aquesta amb cinturo. Simplement em feia molta mandra regatejar i aixo es com jugar al futbolin, que hi has de posar els cinc sentits o te la foten.

Les Brigades i en Saturio

El pare de l'angles poliglota no va lluitar al costat de cap dels meus avis perque la seva guerra va ser molt diferent. Ell va ser un home d'ideals que va marxar a ultramar per lluitar contra el feixisme. Els meus avis simplement es van trobar la guerra a casa.

En Saturio, de Madrid, no va lluitar al costat del brigadista perque no va lluitar al costat de ningu. La republica el va cridar a files pero va resultar que els fusells no eren compatibles amb les ulleres de cul de got que calcava. En comptes d'aixo es va passar la guerra a intendencia a Santomera, Murcia, on ell i tota la seva familia estaven com a refugiats i on va coneixer la que seria la meva avia.

El mateix dia en que la guerra es va acabar el meu avi passejava pel carrer quan un camio ple de "camises blaves" va parar i se'l va endur. Un dels que anava al camio era un payo que havia estat a intendencia amb ell i que tant bon punt els feixistes van guanyar la guerra se li va despertar un fort esperit nacional-catolic. El payo aquest era dels que s'enduia menjar cap a casa i debia pensar que el meu avi el podria comprometre, de manera que cap al camio.

Durant uns dies ningu va saber que havia passat amb ell. La gent del poble havia vist com els feixistes se l'enduien de davant de casa seva, pero ningu sabia ni a on ni perque. Finalment van esbrinar que estaba a la preso de Murcia, on s'hi va chupar uns quants mesos intentant esquivar la gana i les malalties. Alla, el 3 de juliol del 39, va celebrar el seu vinte aniversari. Alla va veure com un amic seu s'aprimava, enmalaltia i moria com molts d'altres.

Al cap d'un temps a ell i uns quants mes els van reallotjar en un convent de monjes on les condicions eren menys miserables. Pero el trasllat no va ser gaire agradable perque els van moure de nit i es van pensar que els farien "el paseillo", que vol dir que et fan caminar i despres et disparen a l'esquena.

La seva familia va haber de tornar cap a Madrid i la seva germana gran es va quedar per esperar-lo i cuidar-lo. De tant en tant li portava menjar intentant que coincidis amb els dies en que els guardies eren Carlistes, perque els Falangistes els "confiscaven" tot el que fos comestible.

Finalment el van deixar anar tal i com l'havien fet presoner, sense cap explicacio ni document. En plena nit ell i un altre home es van veure al carrer. Un altre cop van pensar en "el paseillo" i tant bon punt com la porta de la preso es va tancar radere seu van arrencar a correr cadascu cap un canto. Ell es va anar amagant fins arribar a la parada dels cotxes de linia de Santomera on el que venia els tiquets el coneixia i li va deixar els diners pel bitllet.

Quan finalment va tornar a Madrid es va trobar que la casa de la familia havia estat front de guerra i nomes en quedaven, literament, les parets. Pero estava viu.

Un poster que t´hi cagues

Per casa ha aparegut un poster amb oracions musulmanes per ocasions varies. Hi ha la tipica d'abans de menjar i la d'abans d'anar a dormir, pero n'hi ha un parell que he trobat molt originals. Una oracio per abans d'anar al lavabo i una altra per quan hi acabes d'anar.

Personalment no he tingut mai problemes per anar de ventre, pero suposo que es adient tenir una plegaria per quan fa falta i tambe es assenyat donar les gracies quan t´has quedat agust. Lloat sigui el bon pixar.

Brigades al metro

Anava de cami cap al curro quan em vaig trobar en Marak que tambe anava a agafar el metro. Em va fer una mica de pal, la veritat. Vull dir que vaig suposar que en Marak abordaria el vago bramant i comencaria a matar i violar a tothom i jo, la veritat, tenia un d'aquells dies en que no et ve de gust massacrar a ningu.

Vam entrar al vago i quan m'estava preguntant si com a minim en Marak estaria d'acord en que ens dividissim el boti a parts iguals, un senyor es va posar a parlar en polones amb ell. Be, vaig pensar, els corsaris no ataquen als seus compatriotes, de manera que aquest bon home m'estalviara el trangol d'haver d'explicar al revisor per que li em deixat el vago ple de cadavers (de totes maneres que volen? Al metro de Londres no hi han papereres).

Al cap d'una estona el senyor es va girar cap a mi i em va preguntar si tambe era polones. No mestre, li vaig contestar, catala. La cara se li va iluminar, em va comencar a parlar amb un castella mes que acceptable i a demostrarme que coneixia millor que la majoria de natius la historia del meu pais. Que vinc de Barna? Doncs llavors parlo tres llengues i que quina sort que el feixista d'en Quico la va dinyar ja fa temps, que abans teniem l'idioma prohibit, que ell tenia un munt d'amics espanyols i que quan la va dinyar tots estaven borratxos celebrant-ho, que no podies comprar xampany enlloc perque els espanyols l'havien comprat tot, que jo per sort no pero els meus pares ho haurien viscut aixo i els meus avis tambe...

Be, els meus avis van fer la gerra i tot, li vaig dir. La cara encara se li va iluminar encara mes. Al bandol republica? Em va preguntar. Si, es clar. I llavors, amb un somriure d'orella a orella: El meu pare tambe hi va lluitar, a les Brigades Internacionals!

Ens vam donar la ma, els dos somrient com si acabessim de descobrir que erem cosins llunyants i de cop i volta em vaig posar a donar-li les gracies. Vaig comencar a fer calculs mentals sobre la possibilitat de coneixer al seu pare pero, tenint en compte l'edat del fill, em va sortir que no. De totes maneres son pare no va lluitar al costat de cap dels meus avis, pero aixo es una altra historia.

El tren va parar i per la manera en que ell va mirar el nom de la estacio va quedar clar que era la seva. Una llastima, hi hagues parlat agust durant mes estona, era un payo original comencant pel fet que es el primer angles que conec, possiblement l'unic, que parla idiomes.

In da tele

M'encanta la tele anglesa, es mes petarda que Tele 5. A mes amb la conya de tenir tele per satelit tinc acces als canals mes tronada i morbosament britanics.

El punt de referencia es el canal Player (el 123, a sobre es facil de recordar) on la programacio es divideix entre campionats d'UFC, partides de poker (aquest es el punt fluix, ningu es pega) i pelicules chinakas de Kung Fu en versio original subtituleit. No hi ha res millor que veure pelis amb titols en plan "El puny del gat a l'hombra de l'aliga" on en Jackie Chan, fet un chaval, reparteix fabes mentre parla en chino.

Al costat del Player hi ha el canal Bravo, tambe brutal, on fan "El coche fantastic" ("Knight Rider" en angles) i "Buck Rogers" ("Buck Rogers in the 25th century" en angles llarg). Amb el valor afegit que tambe hi ha Bravo +1, on fan la mateixa programacio pero una hora mes tard.

El millor de Bravo pero, son els reality chows.

"Dog, the bounty hunter", programa on un equip de tele es passa el dia seguint a un grup de caca recompenses als USA que diuen frases tant mitiques com: I don't care if he went to hell, I'll find him. Ole!

El senyor Dog es un payo que vindria sent la versio en blanc de l'M.A. Barracus. Mes chulo que un och derech, te el mateix sastre que Mad Max, llueix plumes i pulseretes als biceps i porta sempre, sempre, ulleres de sol. Tant li fa si esta a la oficina o si es de nit i se suposa que esta perseguint a algu (com collons els troba amb ulleres de sol?). Pero clar, les ulleres molones porten auriculars integrats per parlar amb l'equip i es un outfit que mola que t'hi cagues.

Qui es l'equip? Doncs tota la family: la dona, el cunyao, un fill, un nebot i de tant en tant, la filla. Son la Kelly Family chunga.

El millor es quan en Dog truca a casa de la mare o la germana del maleante, per veure si hi es, i li ven la moto de que acaba de guanyar un concurs i que li han d'entregar el premi en persona. Si algun dia es queda sense feina es podria dedicar perfectament a les bromes radiofoniques. Despres, un cop han enganxat al malote i el porten cap a comisaria, en Dog sempre li fa un petit sermo perque el malandrin pensi en reformar-se i deixar la mala vida i el malote diu que si a tot.

"Costa del Street Crime", he vist aquest programa dos cops i era el mateix tros del mateix episodi, pero tornaria a repetir.

La cosa va d'un equip de tele que segueix a la Polisia Nasiona mentres patrullen per la Costa del Sol i van arrestant guiris anglesos borratxos. El locutor no para de fer comentaris polites sobre la actuacio dels policies: "Be, a nosaltres ens pot resultar xocant que el policia insulti al noi, pero a Espanya aixo esta mes o menys acceptat" i "Be, ens pot sorprendre que el policia estigui aixafant la cara del nano contra la paret mentres el registra, pero a Espanya son mes relaxats pel que fa al us de la violencia policial".

En fi, que la polisia dona una gran imatge, sobretot en el tros apoteosic que he tingut la sort de veure dos cops. Resulta que una pobre noia ha rebut un parell de cops de puny de la britanica borratxa de torn. La poli apareix i posen a la hooligan a dins el furgo. Llavors, mentres estan parlant amb la victima per aclarir que ha passat, el segurata d'una discoteca propera avisa als agents de que la borratxa s'ha escapat. I com s'ha escapat? Els polis han oblidat el petit detall de tancar la porta de la fragoneta.

El locutor es limita a dir "Sortosament pels agents, la victima no vol presentar carrecs". Spain is different.

Lumi-tecno-star

La Lumi es una companya de feina. Es romanesa (de Chauchescu, no de Caligula) i li encanta la musica techno-machine-superbass de la seva terra natal.
Treballo en un univers sideral de Dragostea.

Llits de vuit potes

Ahir vaig arribar a casa i vaig trobar en Jerry que em volia ensenyar una cosa. Una cosa que havia atrapat en un got de vidre. Una aranya enorme cosina de la que em va atacar l'altre dia.

Estic comencant a agafarli molta mania al meu pati amb jardinet dels collons.

Jo li vaig explicar la meva aventura i llavors vam comencar una bonica conversa sobre aranyes enormes. Resulta que en Jerry esta curat d'espants, a Sud Africa les aranyes son tant grans que tenen seguretat social i poden cobrar atur (no li vaig preguntar si nomes les blanques o totes en general). M'ha explicat que a les aranyes, a no ser que siguin molt petites costa molt matar-les, son molt fortes. Va be saber-ho, dema a mes de pa i llet he de comprar mes Agent Taronga i un pistolot per sota el coixi. M'ha explica't que un dia s'estava rentant la cara i al mirar-se al mirall en va veure una de pam i mig enganxada a la cortina de darrere seu i que n'hi havia una altre a sobre el llit. No m'estranya que el tio hagi fugit a Londres, que mes pots fer quan la teva vida es converteix en una peli de por de serie B.

Avui m'he passat per casa d'en Conejito, un colega d'Alcorcon. Li he explica't la meva historia amb el bitxo superfolding i m'ha dit que l'altre dia ell tambe en va trobar un parell a sobre el llit.

Estic comencant a agafarli molta mania a la ciutat aquesta en general. Que collons tenen les aranyes amb els llits?

Millor comprar una retallada per sota el coixi.

In da House (Shi)

Una altra baixa a can Terrafolla i ni tan sols tenim el replacement per en Drew. La Jesusa ha marxat. No torna cap a Brazil, simplement hi va un mes de vacances i passa de pagar el lloguer.

La Jesusa tambe era forca fantasma, com en Jerry. No perque et vaciles sino perque no la veies mai. Nomes te la trobaves quan tornava de currar, s'asseia a l'ordinador del menjador per mirar els canvis en no se quina comunitat d'aquestes d'internet on tenia un porrot d'amics. Poca cosa mes a explicar. Tenia pigues.

La Leia es l'alta sambera que queda i tampoc hi ha gaire a explicar. Els seus hobbys son escoltar rock cristia (Eu amo al senyor, vos seu eu mio salvador, yeee, yeee, yeee...) i queixar-se de tot, pero per sort el seu manso, en Marak, es qui s'empassa la majoria de rabaqueries.

En Marak es un tio senzill tot i tenir pinta de corsari retirat. Fa metre noranta, s'afaita el cap i te una bonica decoracio corporal a base de tatuatjes i arracades als mugrons. Tot hi aixo s'abste d'arrancar el cap a la gent i violar ancianes, per la qual cosa li estic molt agrait.

La seva vida es pot resumir molt facilment: Dormir, menjar, jugar a la Play, treballar, fumar, follar i mirar la tele. Entre mig de tot aixo ha de trobar temps per escoltar a la Leia com es queixa. De totes maneres ell s'ho pren amb filosofia. Ara el paio ha de menjar-se marrons a canvi de cuina brazilera, pero suposo que aixo no es res quan estas acostumat a abordar vaixells i beure la sang dels teus enemics.

Tot i fer aquesta fila, en Marek es molt bon paio i quan et saluda acostuma a fer un somriure de bon Jan que eclipsa totalment la bandera pirata. I es que els polonesos son bona gent.

L'Aka tambe es polaca, tambe es bona gent i aixo es tot el que te a veure amb en Marak. Es un nervi que no para i... Vale, si, es com una Shin Chan polonesa, suposo que aquesta es la rao per la qual m'hi porto de conya. Es l'unica amb la qual som el que es podria anomenar "companys de pis", en el sentit que xerrem, li demano tomaquets quant en faig curt i de tant en tant dinem junts. Es molt bona paya, una mica gamberra i una autentica Miss Somriure (faci el que faci, ella somriu. Life is guay).

Qui queda per presentar? Els dos cracks de casa, l'Etonda i en Baba. Els dos tenen en comu el "sindrome del gos fill de puta". Quan van a pixar senten la necessitat de marcar territori i en comptes de pixar a dins de la tassa del water closed hi pixen al voltant.

L'etonda ho fa perque es un guarro de collons. Per sort no fa gaire vida a casa, es un yonqui dels instant noodles i per tant no enmerda la cuina. Be, excepte el cop que va decidir fer una sopa rara i va deixar la cuina, el menjador i part del nord de Londres amb trossos de curry. L'Aka li va clavar la bronca a l'endema i el payo, per solucionar-ho, es va posara a passar l'aspirador. Llei d'Etonda: Enmerdo la cuina = passo l'aspirador pel menjador. Tot es relatiu.

En Baba rega la tassa del vater per una altra rao. Be, perque es un guarro i per una altra rao de mes. Va begut. El colega te un problema i si algun dia va a Alcoholics Anonims segur que surten tots borratxos. Per aixo quan pixa no pot afinar la punteria. Ben mirat, amb la d'alcohol que deu deixar anar potser desinfecta mes que no embruta la tassa.

Com en Tommy, ell tambe es limita a dos temes de conversa, a qual mas interessante.

Topic 1: Visc a l'habitacio de sobre teu.

A la qual cosa jo responc: Aha. Evidentment a les dues setmanes la falta de novetat va esgotar aquest tema.

Topic 2: Ets de Barcelona? Jo soc de l'Arsenal, vau guanyar la copa d'europa, hi ha un chaval de Barcelona jugant a l'Arsenal...

A la qual cosa jo responc: Aha. Aviat va quedar clar que el futbol me la sua. Pobret. De totes maneres tenim bon rotllo, clar que amb la poca relacio que tenim tampoc es possible enfadarnos ni res. Brindo por eso.