Botifarra (pronounced [butiˈfarə]) is a typical Catalan sausage

Seguint amb el revival teatreru, diumenge passat vaig anar a veure com els de l'Aula de Teatre de la Pompeu representaven “Tot esperant Godot”. Quins cabrons, ja la podíem haver fet quan hi era jo.
I no se si vaig acabar content o decebut, però la qüestió es que segueix sense haver-hi ningú que és llenci a fer botifarres (morcillas) a l'última representació. Decebut perquè ningú ha seguit els meus gloriosos passos, i al mateix temps content de seguir sent original.
La botifarra és, molt discutiblement, la meta última a la que pot aspirar un actor. És la prova última de la confiança en un mateix, el domini de l'escena i les ganes de tocar els pebrots.
Una botifarra és un canvi en el text o muntatge original que un actor introdueix inesperadament en plena representació. Tradicionalment és fa a l'últim bolo per alegrar una mica el comiat, però també perquè és quan l'obra està més rodada i sobretot (com a mínim en el meu cas) perquè així no es dona opció a represàlies en representacions posteriors. La gràcia està en que ha de ser una broma totalment interna, l'actor o actors en escena han de poder seguir amb l'obra de manera que, tot i que ells i la gent entre bambalines estiguin flipant i possiblement pensant en com pelar-te i que sembli un accident, el públic no ha de notar res estrany. Per tant la botifarra s'ha de pensar de manera que la víctima pugui continuar amb el seu paper, que toqui la pera però que no rebenti l'espectacle.
Sempre s'han fet, i es segueixen fent, mini-butis. Petits canvis que un actor introdueix en el seu text i que fan gràcia, però que en realitat no afecten a ningú més que a ell. Mariconades. Si l'altre actor no et llença una mirada de “quan anem al backstage ja pots corre cabró” és que no és una botifarra.
Evidentment el meu primer any no ho vaig provar, vam muntar “Justícia” d'Apel·les Mestres i prou feina tenia en intentar articular paraules i aguantar-me el pipi a escena. L'any següent, representant “El burgès gentilhome” de Moliere, ja tenia més traça en això d'aguantar-me el pipi, però de totes maneres no em plantejava ni remotament sortir del guió. De fet un dia si que vaig canviar el text, però no perquè estès intentant colar una buti sinó senzillament perquè em vaig quedar en blanc i alguna cosa havia de dir. De totes maneres ja apuntava maneres, en un moment concret havia de fer una salutació/reverència en plan califa i el director em va dir que m'inventés qualsevol bajanada que sonés a àrab, era l'època en que es va posar tant de moda l'anunci del gueropa i jo no vaig ser menys. Val, no era una buti, però molava que t'hi cagues.
L'any següent vaig muntar una obra amb gent de Canet, un bodeville bastant desastrós però on vaig descobrir això dels embotits a escena. Hi havia una escena on un altre actor em demanava exemples de no se quina collonada, en principi jo li en donava un parell i després ell ja passava a una altra cosa, però el dia de la representació el cabronàs només feia que dir-me “A si? I què més?” i jo em vaig haver d'anar inventant parides. La veritat, ho va allargar massa i es va notar, però l'obra ja era un desastre de qualsevol manera (em vaig carregar una peixera plena d'aigua al final del primer acte) o sigui que tampoc va importar massa. La qüestio és que vaig descobrir un món de possibilitats.
Aquell any a l'Aula vam muntar “El somni d'una nit d'estiu”. No és que tingués pensat fer res, però l'últim dia de representació em vaig trobar molt sobrat i animat, suposo que de resultes de passar-me més de la meitat de l'obra passejant-me en calçotets per l'escenàri. Jo estava entre bambalines, l'Elena feia el seu monòleg mirant cap al cantó de l'escenari on estava jo i llavors em vaig baixar els pantalons i li vaig ensenyar les galtes. Suposadament l'Elena estava mirant el camí per el qual el seu amor Demetri havia marxat, però en la mateixa direcció es va trobar un cul i va acabar el seu parlament de “Demetri, si no tornes em moriré” amb un somriure d'orella a orella. Cagada pastoreta.
Es va emprenyar com una mona, però no va ser res que la nostra amistat no superés. A més, va ser culpa seva per no estar centrada en el personatge i tal, que ella s'hauria d'haver imaginat el camí amb el Demetri i no mirar el meu cul.
L'any següent vam fer “Un barret de palla d'Italia” d'Eugene Labiche. Era el protagonista, per tant anava sobradíssim i a sobre el muntatge semblava fet expressament per fer el que vaig fer.
L'obra era un bodeville que havíem muntat en plan Sit Com, hi havia un moment en el qual la Marita es desmaiava i el seu churri m'enviava a buscar un got d'aigua. Jo sortia d'escena, contava fins a cinc i tornava a entrar amb el got, llavors el churri em posava nerviós i jo en comptes de donar-li l'aigua per veure li llençava per sobre, la Marita es despertava cridant i al public li feia molta gràcia. Un moment Lina Morgan com qualsevol altre.
La qüestió és que aquell any part de l'atrezzo era un cubell i una palangana que un chaval feia servir per fer un bany de sals a l'últim acte, de manera que abans de començar la representació em vaig assegurar de deixar el cubell ple d'aigua. Quan la Marita es va desmaiar, vaig anar a bambalines i em vaig trobar a la resta de la companyia en fila, tots amb un somriure diabòlic d'orella a orella i aguantant-me el cubell preparat. Vaig tornar a sortir a escena i el que feia de churri ja va començar a dibuixar un somriure nerviós, la Marita mentrestant estava desmaiada, amb els ulls tancats i esperant un gotet d'aigua.
Es sorprenent la quantitat d'aigua que cap en un cubell i la Marita va tenir sort de que el vestit no transparentés. Val a dir que aquell dia va ser la millor interpretació amb diferència pel que fa a la cara de sorpresa al despertar, només una mica eclipsada pel churri descollonant-se sense gaire complexes. A mi en canvi em va resultar fàcil mantenir el personatge i mostrar-me preocupat, perquè en aquell mateix instant vaig recordar que unes frases després la Marita m'havia de donar una bufetada (un altre moment Lina Morgan) i a jutjar per la seva cara en tenia ganes. Em vaig resignar a rebre, que total havia valgut la pena, però al arribar el moment la Marita em va demostrar la seva gran amistat perdonant-me les galtes. Qui té un amic té un tresor, encara que sigui humit.
El meu últim any a l'Aula vam fer un muntatge a base de fragments de diversos autors. En un dels fragments amb l'emocionant títol de “La Coca-cola” em tocava fer d'una especie de yonki resacós i enfarlopat que va a fer una cocacola amb una noia una mica bleda que està enamorada d'ell però ell d'ella no. L'argument no prometia gaire, però gràcies a les aptituds de la Tura vam aconseguir muntar una escena on passaven força coses, i el millor és que tenir una parella d'escena competent i amb capacitat d'improvisació permetia colar una botifarra més sofisticada amb garanties de que l'obra rutllés igualment.
En un momento dado la Tura tota nerviosa es posava un piti a la boca però els nervis li impedien fer funcionar l'encenedor, llavors jo tot chulo piscines treia el meu zippo i li donava foc. Jo no fumava, en comptes d'això el meu personatge es passava tota l'escena mastegat xiclet com un possesu (pastilleru) i a l'última representació en comptes de donar-li foc li vaig dir que el tabac és molt dolent per la salut i que hauria d'intentar de deixar-ho, li vaig treure el cigar de la boca i li vaig endossar un xiclet. Per un segon la Tura em va mirar preocupada perquè es pensava que m'havia quedat en blanc i estava improvisant, però de seguida em va mirar molt preocupada perquè es va adonar que era un putes i estava improvisant. Per un moment vaig témer que la Tura rebutgés el xiclet i tornés a encarrilar l'escena, però l'element sorpresa estava al meu favor i la vaig enganxar en boles. Va dubtar un segon més i jo vaig aprofitar per entaforar-li un altre xiclet a la boca mentre li deixava anar un petit discurs sobre els beneficis de la vida sana i vaig acabar amb la frase que donava peu a la seva rèplica. La Tura amb molta dignitat va seguir amb l'obra, com si no hagués passat res però amb una bola elàstica a la boca que li provocava certs problemes de pronunciació. La meva botifarra més sofisticada i aquest cop si que no es va notar res.
Per ser sincers del tot, aquell any també hi va haver una altra buti. En Lopakin feia una escena una mica pujada de to amb la Marita on hi havia un parell de magrejades, l'últim dia però en Lopakin va decidir posar a prova la paciència de la Marita i és va passar tota l'escena amb les mans enganxades al cul d'ella, comprovant la seva fermesa. No se si això va ser ben bé una botifarra o més aviat alguna cosa pensada amb la botifarra, però un altre cop la Marita va estar millor que mai.

.

Ivonne (V. 2.1)

A la universitat vaig aprofitar les hores lectives per aprendre a fer malabars amb el boli, i les no lectives per fer teatre. Gràcies això sempre em puc entretenir mentre espero que es carregui alguna cosa a l'ordinador i conec a un grapat d'artistes humanistes humoristes, ja que de cada promoció de l'Aula de Teatre de la UPF sempre n'hi havien un o dos que feien el salt a l'Institut del Teatre.
Tres d'aquests antics companys representen “Memòries dels temps de la immaduresa”, on bàsicament es dediquen a enfotre-s'en de certes coses del teatre, entre elles el públic. Dissabte passat m'hi vaig presentar i em vaig retrobar amb aquests tres i d'altres que hi anaven de públic com jo. Tots continuen més o menys igual, tot i que alguns s'han tallat les grenyes segueixen sent uns artistes, i fins i tot vaig descobrir gratament que n'hi ha una que és lectora del blog des de els seus inicis (apa Tur, posa't vermella). Només em van fallar a l'escollir un bar on amb la cervesa en comptes de kikos et donaven una especie de barreja d'avellanes i ametlla ratllada que els hi havia sobrat després de decorar els panellets de l'any passat. Queda pendent un sopar per veure vídeos de l'Aula, recordar anècdotes i acabar la nit escoltant com en Lopakin ens desprecia perquè no volem anar a un after.
Bé, tot això és simplement per recomanar l'obra, que un muntatge que aconsegueix que un payo del públic s'aixequi i dediqui una botifarra als actors abans de marxar sempre serà interessant. Jo vaig riure com un cabró.

Memòries dels temps de la immaduresa
(Assaig obert sobre Ivonne, princesa de Borgonya de Witold Gombrowicz) (AKA Palla mental de Ferran Dordal)

Dissabtes 12, 19 i 26 d’abri (o sigui que aquest dissabte és l'últim) a les 17:30.
Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure, Passeig de santa madrona, 40-46.

Entrada gratuïta.

Més informació www.teatrelliure.com

The way of the yoya (3 de 5)

El meu camí marcial va començar al gimnàs Sportator, un gimnàs a cinc minuts de casa en bici (oh glòria beneïda) i que tenia l'entrada decorada amb tres bats de beisbol que el meu futur sensei havia despatxat d'un sol cop de cama una tarda de diumenge en la qual no feien res de bo a la tele i s'aborria.
Tothom té els seus estereotips i definitivament jo en tenia de molt definits pel que fa a les arts marcials. M'esperava un Chuk Norris de mestre i un petit exercit de Van Dammes com a alumnes, però la realitat sovint ens fa tocar de peus a terra, com quan descobreixes que les ties també es tiren pets.
Si en Chuck es va fer famós amb la seva meleneta i la seva barba, el meu sensei s'ho afaitava tot excepte les celles. El tema de les round kicks també el tenia una mica apartat, perquè un altre diumenge havia intentat de nou el truc dels bats de beisbol, però aquest cop amb quatre, i van guanyar els bats. El sensei es va destrossar la cama i des de llavors es va dedicar bàsicament a l'ensenyament, de manera que el món del Karate va perdre un competidor i el Decathlon un bon client de la secció de beisbol, però nosaltres vam guanyar un mestre dedicat i eficient. Més conjunturalment, un altre beneficiat de l'incident va ser el videoaficionat que va gravar la gesta, la va enviar a Impacto TV i es va embutxacar una pasta.
La primera decepció pel que fa als alumnes va ser que no hi havia ni un trist chino, ni que fos un per donar una mica de color (groc), a tota la classe. La segona, jo em pensava que fer arts marcials automàticament et convertia en un payo musculat i atractiu, però es veu que hi ha força gent que es capaç de dominar les arts marcials a la perfecció sense que la seva estètica en surti beneficiada. En general els estereotips de la classe variaven tant com la gent que et puguis trobar al entrar en un vagó de metro qualsevol.
Per exemple, l'Apolo era un chaval a qui els seus pares, en veure la poderosa complexió física del noi, havien batejat amb el nom d'una discoteca del paral·lel. El nano consistia en 90 kilos de cànon de Policlet sobredimensionat i una quantitat semblat de disciplina. S'aixecava cada dia a les cinc de la matinada per poder estudiar abans d'anar a la universitat i així tenir la tarda lliure per anar a córrer i fer peses i Karate. Un cop va aconseguir arrancar el sac del sostre amb un cop de cama voladora i suposo que a hores d'ara deu treballar per les forçes especials d'alguna agència secreta.
Al costat de l'Apolo, i com si es tractes de l'altra meitat d'un experiment genètic on les qualitats haguèsin estat repartides, hi havia en Manolo. Basicament la viva imatge d'en Manolo Garcia despentinat però amb uns quilets de més, fumador i gran recitador d'acudits, a poder ser verds. Era la prova de que els salsitxes peleonas existeixen i guanyava tots els campionats on es presentava.
Tothom tenia les seves excentricitats i peculiaritats, però en Victor i els seus deixebles feien que la resta sembléssim normals. El que li passava a en Victor era que encara no havia descobert que el que surt a les pel·lícules és mentida, això i el fet de trobar-se en l'apogeu de l'adolescència feien que no acabés d'entendre que... bé, que la resta de la gent és normal. A la resta de companys del dojo no ens molestava pas que el chaval vivís amb tant furor la seva qualitat de ninja, de fet ens feia força gràcia i sovint ens donava bons temes de conversa i un material impagable per als acudits d'en Manolo. El problema era que al sortir del gimnàs el nano continuava igual, i quan et trobava pel barri el cabronàs et saludava a la japonesa i si tenies mala sort i anava amb sa mare et presentava com a “este gran artista marcial con el que tengo el honor de entrenar” i tu pensaves “senyora, no se usted, però yo estoy pasando verguenza” mentres el cabró anava fent reverències. Per sort el chaval era de l'Església Adventista del Seté Dia (crec) i per tant a partir de la posta de sol de divendres fins la posta del dia següent tenia prohibit fer cap treball físic i no venia a classe. Per això Déu va parir la idea del sabath, perquè en Victor ens deixés fer classe en pau un dia a la setmana.
A l'Esportator m'hi vaig passar un any aprenent les bases del karate, fins que es va produir el gran cisme: el sensei va decidir obrir el seu propi dojo.
L'ideal hagés estat que un dels seus deixebles hagués pres les regnes de l'Esportator i tenir així una continuïtat en les classes. Però per alguna raó el sensei va decidir que era millor que marxéssim tots del gimnàs i ens apuntéssim al seu nou dojo... la qual cosa a mi ja m'anava bé, si no fos perquè el seu dojo estava a Badalona. A tres quarts d'hora de casa meva.
La qüestió era que després del mal rotllo entre el sensei i la gerència de l'Esportator, que per alguna raó van establir una relació entre la dimissió del sensei i la baixa de desenes de quotes de socis, tots els alumnes avançats marxaven amb el sensei o simplement deixaven el karate. Les meves possibilitats es reduïen a quedar-me i fer classe amb quatre principiants (Victor inclòs) amb ves a saber quin mestre de ves a saber quin estil, o marxar amb el sensei i un porrot de cinturons negres... al cul del món.

The way of the yoya (1 de 5)

The way of the yoya (2 de 5)

The way of the yoya (4 de 5)

Too sexy for my cleenex

Hi ha dies en que surts al carrer i comences a adonar-te que les payes se't queden mirant. Dies en que t'adones que les chatis no poden evitar girar el cap quan es creuen amb tu, dies en que et fas conscient de com n'estàs d'increïblement bo, de que el teu cos musculat i fibrat fa que les nenes es passin la llengua pels llavis quan et deixen enrere, dies en que penses que encara estan de sort que no es estiu i no portes samarreta curta ni marques pectorals, perquè sinó encara es passarien la llengua per altres llocs. Dies en que la teva mirada i el teu mig somriure fan que les joves i madures apartin la vista avergonyides de que les descobreixis repassant-te. Dies en que fins i tot un parell de nois moderns et segueixen amb la mirada, perquè tanta és l'amplitud de l'espectre del teu sex appeal, la magnitud del teu atractiu, que uneix generes i tot.
Hi ha dies en que quan entres al metro i observes la teva figura de mascle ibèric reflexada a la finestra, t'adones que portes un tros de cleenex penjant a la punta del nas.

????

Filosofia Peiboliana a quarts de molts

- Com és diu una màquina de fer Antonios?
- Antonio Machín.
.

En Johnny s'hi torna

Agafeu-vos de les mans i flipem mandarines germans i germanes!
No és que s'hi assemblin molt, és que són ells, són TOTS ells! En Johnny, el sensei malote, la penya Cobra Kai, el kid himself i fins i tot hi surt de passada un payo amb la disfressa de dutxa. I tot escrit i dirigit pel mateix Johnny. Només hi falta ella... snif, snif.
Ei, i juraria que l'amo de la pizzeria és el senyor Belding.

.

A pèl i en directe, hummm...

28é Campionat d'Espanya de Kyokushinkai, dissabte 15 de març a partir de les 4pm. Poliesportiu de Llefià (que al pòster surt sense accent a la a i al gimnàs ja hem esgotat totes les bromes possibles amb el nom), Avinguda Dr. Bassols 109-119, Badalona (Barcelonès).
Organitzat pel meu club, la qual cosa vol dir que estic fins els ous de que les classes comencin sempre amb 20 minuts de discurs sobre com anirà tot i de que si la exhibició tal i de que “Flanagan, tu te encargas de llevar los trofeos al pavellón”. Doncs més val que els tinguis comptats, que sinó... Però bé, vaig pensar que en podria fer una mica de publicitat i rentabilitzar els trilions de lectors diaris que passen pel blog.
Doncs això, dissabte nates i llesques i faves i galetes per a tots els gustos. I tot a pèl. I de regal exhibició de Karate/Kobudo (no, no hi haurà trencaments d'escrot, que es permet l'entrada a menors). M'encantaria poder fer algun sorteig d'entrades o alguna cosa, però el karate és de pobres i els patrocinadors fan demostracions de virtuosisme xiulador quan demanes una mica de per favor. Que aquí només cobra el metge i perquè no em pogut xorissar cap ambulància a temps.
Kiiaaiiiiii!!

Mueve tu cucu

Es veu que ultimament està molt de moda fer cançonetes polítiques demanant el vot, que hi ha una tia bona que diu que li fa gràcia l'Obama i té no se quants vídeos al youtube i bé, no se si estic més a favor de l'Obama o no (que tampoc és que importi molt) però definitivament estic més a favor de les ties en bikini i piercings a la llengua que abans.
Fins i tot el Mariano té un simpatitzant que li canta una cançó tope de rockera i tope d'alternativa (saes o no?) i diu que faran la revolta popular tope guai, perquè ara són revolucionaris i es lian el polo Lacoste al cap i pa lante tu. És lu que te ser tant progre. Que es veu que fins i tot van muntar un vídeo denunciant la conjura judeo-masónica d'en Zapatero fent servir una cançó d'en Manu Chao neng, clar que no li van demanar permís perquè total és un immigrant i va to jipy i esnifa porros desos.
Però ja veus tu, si això de les cançons ja ho feia fa temps l'oncle d'en Carles Puyol, aquell que se'n va anar a Amèrica amb les pintures que li havia chorrat a sa germana, és va comprar un vestit al reduce to clear de la peli de Mad Max 2, va formar una banda amb un grup d'extres del Rocky Horror Picture Show i es va dedicar a composar cançons independentistes.

Joaquima, heroïna de la carretera (títol amb doble sentit i arcén practicable de más de 1,5 metros)

Ve d'aquí i continua aquí.

Joaquima, a tu el que t'agrada és l'heroïna. Joaquima, ja se que ets addicta a la morfina. Joaquima, tu que jugues amb plastilina. Però, la plastilina no és cap droga, no? No, però rima que t'hi cagues.
La Joaquima és la profe que m'ensenya a conduir, però clar, com que he d'anar esquivant capellans i escopinades cada cop que em parla, cual Neo esquivant pistolots a Matrix, doncs no puc posar tota l'atenció que jo voldria al que diu.
I és que per ella també és difícil, que quan la Joaquima era jove era més fàcil instruir als conductors novells, sobretot perquè no hi havia cotxes i la terra estava poblada per llangardaixos gegants. Però clar, va venir un meteorit i s'ho va carregar tot i la cosa va anar evolucionant fins a la invenció del motor d'explosió i la Joaquima va haver de buscar-se una manera de guanyar-se la vida i les dosis d'heroïna.
El principal defecte que la Joaquima troba als joves d'avui dia és que estan acostumats a fer servir una màquina mística i obscura anomenada “ordinador”. L'ordinador és una cosa que té “jocs”, i també “videojocs”, que encara són pitjor, i llavors els nois estan acostumats a que apretant un botonet ja es fa tot i no pensen, i amb el cotxe no és així, perquè el cotxe és una “màquina”. Tu saps que és una màquina, nen? Si Joaquima, un cop en vaig veure una.
De totes maneres la Joaquima té esperances amb mi, perquè com que sóc pagès estic acostumat a treballar amb tractors (???).
Quan li vaig dir que em deia Flanagan va trobar que era un nom molt original. Jo li vaig explicar que és el patró dels pagesos, però es veu que per la Joaquima “St. Flanagan és el patró dels pagesos” significa “Els meus pares són pagesos, he crescut en una masia i des dels set anys que condueixo tractors i llauro les terres de la família”. O sigui que cada cop que m'explicava alguna cosa del funcionament del cotxe em deia que jo ho entendria millor perquè ja tinc experiència amb maquinària agrícola, i llavors jo li intentava explicar que no sóc pagès per la mateixa raó que mon pare es diu Jordi i no va matant dracs pel carrer, i ella em deia que buenu però que igualment la pràctica amb el tractor em seria molt útil amb el cotxe, i llavors jo ja no li deia res.
Però el problema amb la Joaquima no era cap d'aquests. El que realment interferia amb la meva educació vial era el fet que ella no acabes de tenir clar que si vaig a classes de conducció és perquè, curiositats de la vida, no se conduir. De manera que ella es posava molt nerviosa i deia “Per què no canvies de marxa si el motor va revolucionat?” I jo pensava “Revolucioquè?” i ella és posava histèrica i cridava “Què no veus que t'estàs apunt de menjar el cotxe de la dreta” i jo pensava “Que no veus que NO SE CONDUIR PUTARRASSA i m'estàs fent circular mentre tu vas escrivint un putu sms al mòbil!!!”.
La nostra relació no podia continuar així o sigui que vaig decidir que havia de parlar amb ella. De fet vaig decidir que havia de demanar que em canviessin de professor, però a l'autoescola em van dir que no n'hi havia cap altre de lliure fins d'aquí dues setmanes com a mínim, i total els altres profes també tenen pinta d'esnifar coses. Vaig decidir que havia de parlar amb ella i aconseguir que la Joaquima entengués que ens havíem de relacionar amistosament, perquè seria molt millor per tots dos si jo deixava de pensar en ficar-li el Renault Modus pel cul, marxa enrere i amb les portes obertes.
I llavors li vaig dir que s'havia de calmar i venir de casa ja drogada perquè no li agafés el mono a mitja pràctica. Li vaig dir que en realitat jo vull aprendre a conduir perquè em preocupo per ella, perquè quan li venen els atacs de tos sempre em fa patir que li agafi un patatús i jo no sàpiga conduir fins a l'hospital i llavors es mori i jo m'hagi d'esperar dues setmanes per fer pràctiques amb un altre profe. Que s'havia de relaxar i no posar-se histèrica cada cop que estic apunt d'atropellar un peató, que total de peatons n'hi ha de sobres.
I així és com la Joaquima i jo ens vam fer amics. I quan vam acabar la segona pràctica li vaig fer una abraçada (tant se val que ara m'hagi de fer la prova del sida) i ara cada dia conduïm tot cofois i ens acomiadem amb dos petons i jo li dic “adéu maca” i ella em diu “adéu preciós”. No se si va ser la conversa o que el seu camell li passa heroïna de millor qualitat, però jo aprenc més i la Joaquima està de més bon humor.

.

Vent del Pla: The Movie

Es que han fet una peli de Vent del Pla (Vent del Pla: The Movie), la qual m'ha fet força gràcia tot i que el comentari de l'Antonio Gasset sobre el film va ser “El guionista tiene el sentido del humor en el culo”, que jo trobo que és una mica exagerat... buenu, no.
I val, reconec que potser no hauria d'haver linkat la peli a segons quin lloc i demano perdó púbicament a Quipugui haver ofès... (de bon rotllo tius;) És que jo vaig veure que allà podies enllaçar el que volguessis i jo que se, no me'n vaig saber estar... ja sabia jo que el link faria llufa...

Joaquima, la profe farlera

A molta gent se li escapa que en Joaquin Sabina té una germana. És el que passa quan tens un germà famós, que tu quedes com en un segon pla, sobretot quan tens tots els vicis del germà però sense la part poeta. Més concretament quan ets una simple professora d'autoescola yonki. Més concretament encara, quan ets la meva professora de pràctiques.
La Joaquima, la germana perduda viciosa yonki i chunga dels Sabina de tota la vida. La mòmia tronada que em va rebre el meu primer dia de pràctiques i que es suposa que m'ha d'ensenyar a conduir, tot i que és més provable que acabi aprenent a fumar heroïna i fent l'examen pels voltants del camp del Barça quan és fosc.
Com molt bé deia un amic meu: A mi em passen coses, de bones i de dolentes, però em passen coses.
I aquesta no és bona.

Continua aquí i després aquí.

..

The way of the yoya (2 de 5)

Sempre m'havien atret les arts marcials. De petit tenia un arsenal del que a primera vista podien semblar pals d'escombres, però en realitat era la meva col·lecció d'espases i llançes. Després de veure una peli d'acció, normalment em passava la resta de la tarda fent bots, cridant i ratllant la majoria de mobles de casa amb els meus pals. Un dia ma mare es va emprenyar perquè estava farta d'ensopegar amb tot alló i m'ho va llençar a les escombraries. Va ser un dels meus traumes d'infantesa i en certa manera el que em va fer entrar en la “juventut”.
Amb això vull dir que no es estrany que amb la marató de pelis/documentals de l'estiu del '99 em quedés una mica flipat. Ja m'acostumava a pasar això al veure alguna peli d'hòsties, la diferència va ser que aquest cop al dia seguent la idea encara em rondava pel cap.
De totes maneres el seny es va imposar. Jo ja sabia que m'agafaven rampells d'aquests, de fet no feia gaire que m'havia gastat tots els estalvis en un equip d'amnea per anar a fer pesca submarina a l'hivern. La idea semblava bona, et compres un vestit de neopré i llavors ja et pots banyar a la platja tot l'any encara que faci fred. El problema és que vaig descobrir que, tot i que el neopré realment aïlla molt bé, la part de la cara que no et queda coberta es congela igualment i fa una pupita que flipes. De manera que vaig fer servir l'equip un parell de cops i ja està i a sobre a la primavera vaig fer una estirada i el vestit s'em va quedar petit. Si algú hi està interessat encara venc cinturó amb ploms, guants i ganivet waterproof a bon preu.
No volia que això es repetís. No volia apuntarme a un dojo, comprar-me l'equip, anar a dues classes i a la terçera dir “Hòstia puta, quina pupita” i no tornar-hi més i guardar l'equip a sobre del de submarinisme. De manera que vaig dir “Chaval, si d'aquí dos mesos encara en tens ganes, doncs t'hi apuntes, i sinó doncs no pasa res, que la homosexualitat avui dia està molt acceptada”.
Al cap d'un mes i mig vaig decidir que de perduts al rierol i em vaig començar a buscar professor. A mi el que m'hagués encantat és fer Kendo, però hi ha molts pocs dojos, les classes van cares i l'equip val una pasta. Les espases sempre han estat cosa de rics i diguessim que tradicionalment qui es podia permetre una espasa és la mateixa gent que avui dia es pot permetre un Leopard II o un MIG-29. A més, al Kendo només està permés atacar a l'armadura, que es precisament on no s'apuntaria en un combat de veritat (suposant que et trobis penya amb armadura que t'intenta tallar en dos quan vas pel carrer). També vaig pensar ja que ens hi posavem millor aprendre alguna cosa que es pogués fer servir en cas de necessitat. Vull dir que si et trobes en un merder no crec que sigui gaire fàcil trobar una espasa a mà, que a mi em faria molta il·lusió pasejar-me pel món amb un sabre a la cintura, però es veu que és il·legal i no vegis quin merder si vols viatjar en avió.
Però per sort hi han les arts marcials dels pobres, on no t'has de comprar ni armes ni armadura i amb un pijama blanc ja fas. Power to the pueblo.
Vaig acabar fent Karate Kyokushinkai per casualitat. Al gimnàs que estava més aprop de casa feien Karate i Aikido, entre d'altres coses. Jo dubtava de quin camí agafar, l'Aikido vindria a ser un estil tou i intern (luxacions, projeccions...) i el Karate un de dur i extern (hòsties). Com que no em sabia decidir finalment vaig aplicar una lògica molt simple. Pel mateix preu es feien tres classes d'hora i mitja de Karate a la setmana, i d'Aikido només dues classes d'una hora.
La primera impresió que vaig tenir del Karate va ser que, efectivament, quan et foten una hòstia fa mal, i encara més si qui t'està posant a caldo és un crio cinc anys i cinc pams més petit que tu.
La segona impresió va ser que quan no et foten una hòstia també fa mal. Les arts marcials en general són físicament molt completes, treballes velocitat, reflexos, força, elasticitat, resistència... En definitiva, tot i molt, la qual cosa significa que, quan començes a practicar-les i parteixes d'una condició física lamentable, les tiretes que tens al dia seguent fan que et plantegis si estàs fent arts marcials o estàs fent el burru. Em vaig passar dos mesos caminant com en Mazinguer Z i aguantant com els col·legues de la uni se'n fotien de mi. Als dos mesos vaig trencar una totxana amb l'escrot i ja no van riure més.

The way of the yoya (1 de 5)
The way of the yoya (3 de 5)
The way of the yoya (4 de 5)

Qué guapa soy, qué tipo tengo

Es veu que han tret “Aquí hay Tomate” d'antena d'un dia per l'altre. Quina pena.
Però que el miraves tu o què? Si, bé... només una part si l'enganxava fent zapping, la part on sortia la presentadora que està com un tren i té un morbo que flipes i sempre tenia la gentilesa de portar un escot que realcés els seus ulls preciosos. Espero que torni a presentar alguna cosa aviat. I a poder ser que en comptes de dir-se “El Tomate” que es digui “Los melones”.
Carmen, te quiero (i t'asseguro que em mossego la llengua amb molts d'altres acudits de temàtica vegetal, perquè sóc un senyor, i perquè no sóc vegetarià).

Pregunta-li a l'Anna

M'ha arribat un mail que diu que a la web d'Ikea hi ha l'Anna, una ajudant virtual que et respón les preguntes que vulguis. Es suposa que està dissenyada perquè li preguntis sobre sofàs i armaris, i quan ho fas ella et dirigeix a la pàgina on pots trobar el que necessites. Però es veu que algú amb ganes de lligar i mandra per anar al pub ha descobert que els seus programadors van pensar que també estaria bé dotar-la amb recursos per la vida moderna.
Ves a la web, tira-li els trastos i flipa amb les respostes (en anglès no cal que ho provis, que és una rància). Potser tu ets l'afortunat/da que se la lliga...

.

Sotgeriments contrastats:

.

Me gustas
Enséñame una teta
Enséñame el pezón
Que ojos más bonitos tienes
Te quiero
Hechar un polvo
Vaya culo
Haz un calvo
Me quieres?
Tienes novio?
Dónde vives?

The way of the yoya (1 de 5)

Als 18 anys tenia els pares separats, els dos van decidir anar a viure a Barna (en cases diferents, s'entén) i jo vaig començar la universitat. Tot va anar rodat per deixar el meu estimat poble natal i anar a viure a la ciutat, sobretot si tenim en compte que ma mare va tenir la gentilesa de mudar-se a un pis a 5 minuts en bici de la Pompeu.
La vida es viu molt diferent en un poble de 9.000 habitants que en una ciutat de... molts. Per exemple, a l'anar a ciutat em vaig deixar perilla. I això és gaire significatiu? No ho sé, però és el primer que vaig fer.
Per un altre exemple, la meva vida esportivo-exercitadora es va veure totalment alterada i es va iniciar un camí que, per curiositats de la vida, em portaria a convertir-me en un power ranger. Si, joves padawans, aquesta és la meva història. La història del Senpai Flanagan.
Encara que observant el meu cos musculat pugui semblar increible, de jove no era un vailet gaire esportista. Jugava a futbol, com tot els nens heterosexuals, però no perquè m'entusiasmés sino més aviat per falta d'alternatives. Al arribar a l'institut vaig descobrir el Volley, i aquell mateix estiu els de l'ajuntament també el van descobrir i van posar pistes i xarxes a la platja.
Des de llavors els meus estius van consistir en platja i Volley, i durant la resta de l'any m'havia de seguir conformant en anar fent el partidet de futbol setmanal amb els col·legues. Sí, m'hauria pogut enrolar en algun equip de Volley pista a l'hivern, però a Canet no n'hi havia. Hauria pogut anar al poble del costat, però això comportava agafar el tren i després caminar fins al cul del món on estava el pavelló, i com que no. A més, des de quan un canetenc juga a les files de l'Arenys?
De totes maneres jo no estava fet pel Volley federat. La meva tècnica no era precisament refinada, bàsicament es tractava de saltar ben alt i fotre la millor castanya possible a la pilota apuntant a la cara del de davant (però això era sempre un accident), i les normes a les que estava acostumat tampoc eren gaire oficials.
El nostre sistema de reglamentació es fonamentava sobretot en que qui més discutia i cridava per defensar si la pilota havia tocat dins o fora tenia raó. El nivell d'invasió de camp i d'arrepenjada a la xarxa que s'acceptava era proporcional a la dificultat de la rematada, que no era qüestió d'invalidar un punt guapo per petits detalls. I si la pilota tocava la xarxa, comptava com si hagués passat de camp i la podies tornar a tocar tres cops. Evidentment en totes les discussions per punts, les opinions dels de fora del poble contaven menys, sobretot perquè ens deien que no en teníem ni puta idea.
Vaja, que no hagués durat ni dos dies en un equip de federats (pringats...).
Al començar la universitat tenia una nova oportunitat i tenia molt clar que em volia apuntar a l'equip de volley i al grup de teatre.
A l'Aula de Teatre hi vaig entrar gràcies a el monòleg de la Hiena d'Antaviana, que tracta sobre un assassí empresonat que explica com es que l'han trincat i que jo, aprofitant la meva experiència, vaig enfocar des del punt de vista d'un jugador de volley al qual han anul·lat un punt injustament.
A l'equip de volley no m'hi van voler, per discriminació sexual. Resulta que només hi havia equip femení i em van dir que no complia els requisits mínims. Federats dels collons... bé, collons, collons no, però federats.
Amb les meves opcions de volley frustrades i els meus col·legues del futbol a Canet, aquell va ser un curs de gran decliu físic i dramatúrgia incipient. El següent estiu va ser l'últim que vaig passar a Canet i a les seves pistes de volley, i al tornar a barna vaig decidir que havia de fer alguna cosa al respecte de l'hivern de pel·lícules al sofà que s'acostava.
La UPF té (o tenia) un conveni amb la UB per compensar la seva manca d'instal·lacions esportives, de manera que als pompeuants s'ens permitia inscriure-ns als programes esportius de l'UB per un preu mòdic. L'únic problema és que, si el pavelló d'Arenys està al cul del món, les pistes i gimnasos de la UB estan molt després d'on Jesucrist va perdre l'espardenya i on només s'hi arriva si tens un vehicle amb capacitat d'hiperespai i propulsors anti-matèria. I tot hi així més val que portis un llibre per no avorrir-te.
De totes maneres em vaig apuntar a “musculació” (aka aixecar peses i tal), hi vaig anar un cop, em vaig mirar la sala enorme amb màquines varies, vaig pensar “Hòstia que avorrit”, vaig girar cua i no hi vaig tornar mai més. De camí cap a casa vaig aprofitar per llegir un altre parell d'enciclopèdies.
Per aquella època TV2 havia iniciat un conveni amb el Canal Arte i de tant en tant feien diumenges temàtics en els quals basaven tota la programació del dia en un tema concret. I va coincidir que, un diumenge que jo estava amortitzant el sofà, va tocar “Arts Marcials” i em vaig passar tot el dia veient documentals sobre el tema intercalats amb pel·lícules de samurais.
A l'hora de dinar ja havia decidit que volia ser ninja. Perquè passar-te l'estona aixecant peses quan pots aprendre a trencar totxanes amb l'escrot?

The way of the yoya (2 de 5)

The way of the yoya (3 de 5)

The way of the yoya (4 de 5)

Lexter, polifacético

La Claud i en Deif van venir de visita per Nadal i un divendres, per casualitats de la vida, i més concretament per l'anivesari de la seva germana, vam acabar en una discoteca anomenada Underground i amb logotip en honor al metro de Londres.
Una petita cagada seria el fet que a Londres el metro no es diu underground sino tube, però de totes maneres ens va fer gràcia acabar en un lloc així el primer cop que ens trobavem a Barna. El que no ens va fer gens de gràcia és que al mapa gegant del metro que hi havia a l'entrada no hi sortís la nostra parada. Es lu que té viure a la perifèria, més barata i amb més xeringues pel carrer.
Un cop a dins, i entre ballaruca i ballaruca, vam veure que hi havia un payo que s'havia posat a fer playback amb el Sex Bomb del tigre de Gales, però al cap d'una estona ens vam adonar que no feia playback, sinó que estava cantant de veritat i igualet igualet que en Tom Jones.
Era el DJ i l'amo de la disco, i al final de la nit i després d'haber-li escoltat varies actuacions ens hi vam acostar i li vam dir que era molt bo. I aquí és on la vam cagar.
Resulta que en Lexter és un divorro frustrat i ens va començar a explicar que ell fa música fusionant The Police + Reage + joquesemés que és el mateix que fa un tal Bob Sinclair, però que ell ja ho feia abans i en Bob el va copiar perquè estan a la mateixa discogràfica (Si, si, claro, claro...).
Quan vaig arribar a casa vaig entrar al youtube a veure qui era el Sinclair aquest, que a mi el nom em sonava, i la veritat és que si que és una mica conegut. Una mica força de fet. I després vaig buscar el megahit Freedom to love que en Lexter ens havia dit que havia acabat de sortir en super world wide release.
Sincerament, en Bob li deu haber robat absolutament totes les idees bones, o potser és simplement que hi ha una diferència entre tenir bona veu i tenir bon gust, perquè la cançó és tant original com el títol. Com a mínim vaig constatar que no haviem estat els únics a qui en Lexter explicava les seves frustracions sinclerianes, que el seu hit del youtuve té un parell de comentaris en plan “Ui si, la cançó mola molt, tope millor que en Bob tiu!”. Clar que també pot ser que els hagi escrit ell mateix.
I com a volta de tuerc, la nit de cap d'any estava un altre cop amb la Claud i en Nil i després del raïm estaven fent no se quin especial d'any nou en no se quina tele quan de sobte apareix... si, ell. Amb meleneta i perilla però era ell, cantant no se quina parida amb una chati en minifalda.
No és que el payo em caigui malament, és que al divendres seguent hi vam tornar i als cinc minuts d'estar-hi el figures li va preguntar a un de la nostra colla que si no tenia pensat prendre res. Clar, és que com que el local estava tant ple a vesar...

Feliz 2008... que rima con bizcocho...

Nadal = Madrid, com cada any, que toca reunió familiar a ca la matriarca (l'agüelita). Aquest any, a més, ha tocat rememorar la infantesa.
Els meus oncles tenen un fillol de 12 anys que aquest any ha passat les festes amb nosaltres, i per entretenir al chaval vam decidir portar-lo al Parque de Atracciones.
A Madrid són així, el parc d'atraccions de la ciutat de tota la vida està batejat amb el rebuscat i sorprenent nom de “Parque de Atracciones”. La veritat és que li escau molt, perque era simplement això, un conjunt d'atraccions de fira de tota la vida (rotllo “el saltamontes” o “el tren de la bruixa”) però en un recinte estable.
El chaval estava content de que hi anessim, jo estava histèric. De petit, cada viatge a Madrid suposava inexcusablement una visita al Parque, però feia com a mínim 14 anys que aquesta tradició s'havia interromput. I tornar-hi ara suposava comprovar quantes de les atraccions cutres que tant m'agradaven de petit havien sobreviscut al pas del temps, i evidentment montar-hi.
La veritat, poc queda del parc que jo recordava. Segueix estant a la Casa de Campo, però això és gairebé l'únic que no ha cambiat. De fet hi han muntat un altre parc temàtic just al costat, on per montar-te a les atraccions no has de comprar tickets sinó condons, però al Parque de Atracciones per 26 leuros pots entrar a totes les atraccions tants cops com vulguis i a l'altre parc em sembla que per aquest preu només et deixen visitar el pavelló francès.
Que queda de la meva infantesa? Queden els Caballitos de el Oeste, una atracció molt avançada al seu temps on et passeges per un poblat de cowboys i indis pseudo-disneys montat en uns caballets de plàstic que fan com que cabalguen però en realitat t'estan donant pel cul.
Queda El barco blanco cutre ese, que és un vaixell blanc cutre amb passadissos foscos on el terra és mou de cantó, i després amunt i avall, i després té pintures fluorescents a les parets i la traca final és un tunel rodó de la friolera de metre i mig que dona voltes. Terror psicològic vaja.
I, gràcies a Déu, queda La selva de Tarzán, on montat en una barca et passeges per un canal que recorre la selva. La veritat és que tot el decorat està renovat, però han estat fidels a l'original i encara hi ha el Tarzan a la seva cabana i un parell d'exploradors pujant a un arbre mentre un rioceront els hi clava la banya al cul i, sobretot, es continua podent apreciar el soroll dels sistemes hidraulics que fan moure les figures de cartró pedra.
Que hi ha de nou? Tota la resta, però el més impresionant és la col·lecció de muntanyes russes d'última generació amb les quals s'han equipat (al parc temàtic del costat també hi ha russes) i que és el que fa que l'any que bé i pensi tornar. En especial una que es diu La Lanzadera i que no és una muntanya russa sinó una columna altíssima on tu t'asseus en un seient que puja fins a dalt i mentre pujes vas dient “Ai mira, si d'es d'aquí es veu tot el parc” i després dius “Ai mira, si es veu la casa de l'avia” i després “Ai mira, si allò deuen ser Ceuta i Melilla” i llavors et deixen anar i caus en picat i dius “Ai mira macagumlahostiavergesantissima!!!”
Evidentment, ja que estava a Madrid, també vaig aprofitar per veure a l'Amparo i en Conejito. Bé, a en Conejito menys que estava malalt i va marxar cap a casa d'hora, cosa que em va deixar a mi sol amb l'Amparo i tres amigues seves en mig d'una disecoteca de ragatone (???) i amb la possibilitat de muntar una bacanal de sexe salvatge o bé mantenir una interessant conversa sobre métodes depil·latius. Va guanyar la segona opció per quatre vots a un. I voleu que us digui una cosa? La depil·lació laser a la llarga surt a compte, que ho diu l'Amparo que s'ha fet les aixelles i no parava d'aixecar els braços amb orgull. Diu que està estalviant per l'engonal, però no se si això ho té pensat lluir de la mateixa manera.

El Déu del Temple del Metall

Vaig parlar de La Deessa del Temple Metall, que certament ho era, però allò va ser una sorpresa. Agradable però circumstancial.
El realment pintoresc de The World's End és el seu Déu. Els grecs l'anomeaven Dionysos, els Romans el coneixien com a Bacchus, en Bakerin i jo li deiem El Deu del Temple del Metall i la resta de la gent s'hi refereix com “aquell payo que sembla en Rappel en versió Punkie Brewster i que s'està bebent la cervesa d'un altre”.
No n'havia parlat abans perque sincerament em pensava que l'havia dinyada. El vam descobrir al poc d'arribar a Londres i no el vaig tornar a veure fins un parell de mesos abans de tornar cap a Barna. Em va alegrar veure que encara camina... o que com a mínim s'aguanta dret.
És, sense cap mena de dubte, un prototipus de tronat de Camden comú. Que vol dir que està una mica grillat plus porta un rotllo gothic/tatoo/pearcing. El tema dels tatoos el porta bé, el del piercing també, però el del gothic no l'acaba de dominar perquè porta pulseres i collarets de color i xumets penjant i una armilla imitació de pell de be. El just per deixar clar que gotic sí, però tronat també.
Hi ha gent que té idees brillants, com ara “podriem aprofitar els milions de tones de pneumàtics de cotxes que es llençen cada any per processar un material aillant per a la construcció”, o com ara “i que tal si, en comptes de llençar les medicines que ens sobren, muntem una ONG i les portem al Senegal?”. La idea de Nostre Senyor del Metall va ser “perquè no aprofitem totes les restes de beguda que queden als gots del pub per agafar una merda descomunal?”
Evidentment és un payo que no es troba en un excel·lent estat, ni físic ni mental. Però no sabria dir si això és la causa del seu comportament o, al contrari, és el seu costum alcoholico-reciclador la raó de la seva dificultat per mantenir el seny i l'equilibri. Sort que com a mínim l'equilibri el controla una mica agafant-se a la barra del pub com a referent.
La seva tècnica és senzilla i efectiva. Ell s'està en una cantonada de la barra, concretament la seva cantonada, a la qual estic segur que enganxaran una placa conmemorativa quan ell mori (entre d'altres raons perquè molt provablement la dinyarà allà mateix). La cantonada és el centre d'operacions, de tant en tant va a fer la ronda i arreplega tots els gots i ampolles que els clients ja s'han acabat, llavors torna a la seva cantonada, aboca totes les restes de cervesa en un got (el primer que ha recollit, suposo) i tatxan! Ja tenim mitja pinta de cervesa by the face.
A mesura que avança el reciclatge a vegades opta per conservar dos gots i abocar les cerveses clares en un i les més fosques en l'altre, que no és questió de barrejar gustos. I si algú es deixa les restes d'un pollastre i patates take away tampoc té manies i pica un parell de patates.
No cal dir que els treballadors del pub se'l deuen estimar força, perquè mentres ell és al local no s'han de molestar gaire en sortir de la barra a recollir gots. I sembla ser que això a ell li dona prou comfiança com per cridar l'atenció d'algún cambrer despistat que comet l'error de recollir una cervesa mig plena, que oportunitats així no s'han de deixar passar.

Fig. 1: El Déu del Temple del Metall a la seva cantonada de la barra controlant la sala amb un ull avitzor. Cal puntualitzar que ha cambiat l'armilla blanca de llana de be per un model més estiuenc, cosa que compensa amb unes manilles XXL chorissades del passatje del terror.

Fig. 2: El Déu del Metall torna de fer la ronda. A la barra es pot apreciar la mà d'un cambrer, que es disposa a retirar les ampolles i gots que el Déu ja havia acostat en rondes anteriors.

Fig. 3: Yupi! Birra by the face!

Fig. 4: Arriba, abajo, al centro y padentro.

Fig. 5: Exemple de la mateixa tècnica però amb dos gots (reciclatje selectiu).

Amén

Always touch in and touch out

A Londres els bitllets de metro i bus els carregues en una tarjeta magnètica, la Oyster Card (la Tarjeta Ostra). Sempre m'havia estranyat el nom i no era capaç d'entendre quina rel·lació podia tenir un troç de plàstic blau amb un molusc. Ahir, mentres fregava els plats, vaig veure la llum.
A algú molt influent de Transport for London li agraden les mateixes pel·lícules que a mi.
La Oyster és de color blau...
És una ostra de color blau...
És una blue oyster...
The Blue Oyster... La Ostra Azul!!! Collons de Déu!!! 0_o lol :) :D XD!!
Na niano nano naaaa...

Mallorca, ecstasy & lotion (Les històries d'en Tron)

A Mallorca ens vam passar força estona viatjant amunt i avall, per sort el nostre cotxe venia amb un Tron de sèrie que t'explicava històries entretingudes...

Història 1: “Els pilots són uns capullus”.

.

“Però Tron, si tu estàs estudiant per ser pilot”, “Ja, si quan ho sigui també seré un cabró, però es que ara em toca els ous”.
Resulta que en Tron és l'encarregat de preparar els avions d'Air Messerschmitt per volar (combustible, menjar, hostesses catxondes...) i per fer això ha de parlar amb els pilots per saber el pla de vol i quan combustible necessiten. El que passa és que molts pilots són antics officials de la Luftwaffe que s'han passat al transport civil perquè ja no els deixen bombardejar Londres, però que continuen acostumats a lladrar les ordres.
Un dia en Tron se'n va trobar un d'especialment capullu que li deia que estaven a Air Messerschmitt i que perquè no li parlava en alemany. En Tron li va dir que sobretot perquè no en sabia, i també perquè l'idioma internacional en aviació és l'anglès i és l'unic que està obligat a parlar. El pilot li va tornar a demanar que parlés en alemany i en Tron li va demanar que se n'anés a la merda.
Durant els cinc minuts següents el pilot es va estar queixant d'en Tron a Control, durant els cinc segons següents en Tron va explicar a Control el que havia passat, després Control es va passar deu minuts preguntant-li al pilot perquè era tant capullu i finalment Control va enviar en Tron de nou a l'avió. Ell molt educadament va donar les gràcies al pilot pel descans de 15 minuts, en anglès.

.

Història 2: “Els passatgers són uns capullus”

.

Doncs resulta que hi havia retards en els vols i els passatgers que esperaven per embarcar començaven a mostrar simptomes esquizofrenicodepressius, de manera que en Tron (defender of the nenas) va decidir donar un cop de mà a les hostesses (catxondes) i es va oferir a anunciar la bonanova de que ningú volava fins al cap de un dos tres responda otra vez. Un dels passatjers esquizofrenicodepressius, que no s'havia pres cap dels tranquimazines que regalaven als mostradors de facturació, va anar cap a en Tron, el va agafar pel coll de la camisa i li va dir “Tu no te vas de aquí hasta que me digas cuando sale mi vuelo”. En Tron li va agafar la tarjeta d'embarcament que li sobresortia de la buxaca de l'americana i li va dir “Pués tu no vuelas” i se'n va anar.
Una hora després, deu minuts abans de que els esquizofrenicoantidepresivodependents entressin a l'avió, en Tron es va apropar al tronat violent, que ja havia deixat de treure escuma per la boca i estava molt trist perque no es podia tallar les venes amb el troç de got de plàstic que havia esmolat. Li va tornar el bitllet (que en Tron és un troç de pa, una mica cabró però pa) i el payo li va prometre que el seu primer fill baró portaria el seu nom.

.

Història 3: “Els anglesos són uns capullus”

.

En Tron tenia el seu avió llest i carregat, a excepció de cinc passatgers. Com que ningú responia als avisos de megafonia, finalment van haber d'endarrerir el vol per buscar les cinc maletes i descarregar-les.
Cinc minuts després cinc hooligans borratxos s'apropaven tranquilament a la porta d'embarcament. En Tron va avisar pel walkie-talkie de que deixesin les maletes tranquiles i després es va girar cap a les hostesses (catxondes) i els hi va dir que tanquessin l'entrada a l'avió.
A en Tron no li agraden els hooligans. Cal recordar que va estar present en l'afer Christopher, d'on es va endur una escopinada amb sang i un cop de puny amb cicatriu de regal al jeto (moraletja: no li tornis el mòbil que li ha caigut a un payo que està intentant pegar un amic teu). S'ho va endur tot sense pagar ni un duro, però de totes maneres no en va quedar satisfet. Si a això li afegim que en Tron es va pasar dos anys treballant en un restaurant de Londres aguantant les exigències pijes d'anglesos pijus, doncs potser s'entén perquè va decidir equilibrar una mica la balança al seu favor.
Els guiris adolescents van arribar cantant i empentant-se i li van presentar les tarjetes d'embarcament. En Tron s'els va mirar estranyat, es va mirar els bitllets estranyat, es va tornar a mirar els hooligans i llavors, quan ja començaven a posar cara de preocupats, va assenyalar per la finestra a un avió que s'enlairava i els hi va dir que aquell era el seu vol que se'n anava sense ells i que bon dia i adeu.
Quatre van deixar de riure i el cinquè es va posar a plorar. Li van començar a explicar que no tenien diners per cap altre bitllet i que les seves maletes estaven a l'avió i en Tron els hi va dir que mala sort, que haurien d'haber embarcat a temps i que ara s'havien d'esperar a que els hi tornessin les maletes i que no el molestessin més que tenia feina.
Es veu que els vols d'avió van per tandes perqué hi ha d'haver no se quin marge de temps entre vol i vol. Per això si un avió no surt a l'hora, encara que al cap de 15 minuts estigui llest, s'ha d'esperar a que li puguin donar un altre espai a la pista. En aquest cas, i gràcies als nens borratxos, l'avió s'havia d'esperar carregat i amb tots els passatgers a dins una hora i mitja fins a poder enlairar-se. I aquest és el temps que en Tron va tenir els hooligans esperant-se davant la porta d'embarc preguntant-se si mai tornarien a veure les seves famílies desestructurades. Deu minuts abans de l'hora en Tron va obrir la porta i els hi va dir que passessin cap endins fent via, els hooligans van dubtar entre si fer-li un petó a la mà o als peus.
El que més em sorprén de quan gasta aquestes putades és que al final la gent li acava donant les gràcies.

.

Història 4: “Els polacs em cauen bé, però a vegades són uns capullus”

.

A en Tron li havia tocat rebre un avió de Central Wings, que es veu que és una companyia famosa entre els treballadors de l'aeroport per les poloneses que porta a Mallorca. En Tron estava admirant el material d'importació quan una parella li va demanar si els hi podia donar el cotxet del nen. En Tron els hi va explicar que les normatives de l'aeroport prohibeixen l'utilització de cotxets a les pistes i que s'haurien d'esperar a arribar a la terminal. La dona se li va rebotar i li va començar a exigir el cotxet, cosa que en Tron es va prendre força bé perquè mentres escoltava li anava mirant els pits, però llavors el marit també va començar a reclamar el cotxet i a bramar coses en polonés i en Tron va començar a escoltar paraules familiars.
Tothom que hagi viscut a Londres s'ha relacionat amb polonesos, i tothom que s'hagi relacionat amb polonesos sap que kurba vol dir “puta” (si els de Vic ho carden tot, els de polònia ho kurben). De manera que en Tron va posar cara d'haver-ho entés tot, els hi va espetar "Ma letxepomis; di pier dalay” i se'n va anar.
M'entres en Tron es va estar relacionant amb polonesos es va preocupar d'aprendre algunes frases útils com ara Tens uns ulls preciosos. Però la que més li ha fet servei és "Ma letxepomis; di pier dalay” (Tinc una idea millor, aneu a prendre pel cul).

.

Història 5: “Les hostesses són unes catxondes” (i que consti que ell ho trobava molt positiu)

.

En Tron em va picar l'ullet des de el retrovisor del cotxe i va dir “I sabeis que, pués que resulta que la fama de cachondas que tienen las azafatas és verdad, me lo ha dicho todo el mundo...”. L'Amparo va murmurar “Vaya guarras...” i jo somreia d'orella a orella mentres ell continuava “...bueno, de hecho a mi una vez...”.
En Tron no ha estat mai de dormir gaire, però des de que ja no es droga aguanta menys. Li estava costant mantenir els ulls oberts per acabar d'enllestir un avió i va decidir recorre a alguna substància legal, es va acostar molt educadament a una hostessa (especialment catxonda i una mica sorda) d'Air Messerschmitt i li va demanar si li podia “spare some coffee, please?”. Ella li va dir que s'esperés un segon i quan va tornar en comptes de portar una tassa li va donar un paper amb un telèfon i li va dir “Aquest és el meu hotel, m'hi estic fins demà passat, truca'm i fem aquest cafè”.
La paya no dominava gaire l'anglès i l'havia entés malament, o va entendre el que va voler, però en Tron va pensar que millor no corretgir-la.
Quan al dia seguent es va presentar a l'hotel tampoc va aconseguir prendre cap cafè, van passar directament al sexe oral.

Mallorca, ecstasy & lotion (1 de 3)
Mallorca, ecstasy & lotion (2 de 3)
Mallorca, ecstasy & lotion (3 de 3)

Chuck 4 President

No és conya, bé una mica si, però va de veritat. En Chuck Norris ha fet un video dient que el candidat republicà a la presidència dels EEUU és un bon caçador i per tant els té ben posats. El candidat diu que si en Chuck ho diu deu ser veritat, perquè en Chuck és molt fort i fa unes patades molt guapes. Necessito drogues.



La resta dels Chuck Norris Facts aquí.

Mallorca, ecstasy & lotion (3 de 3)

Tot té un final, però per acabar de rematar unes vacances singulars, vam tenir un final plural. Que és una manera de dir que vaig anar dos cops a l'aeroport. Primer per dir adéu a l'Amparo, que marxava abans, i el dia seguent per acomiadar-me jo mateix de mi personalment.
En el trajecte per portar l'Amparo a l'aeroport vam decidir que seria maco fer una última demostració d'allò que ja havíem convertit en un clàssic del viatge: intentar colar-li alguna parida com a exemple de tradició mallorquina. Bé, en realitat no ho vam decidir, és simplement que l'Amparo ens va preguntar que volia dir la paraula “Recordi” que apareixia sota les senyals de perill de despreniments.
Feia dies que en Tron havia esgotat el tema peixos, de manera que vam optar per la lingüística i li vam dir que, de tants anys de conviure amb els guiris, hi havien certs anglicismes que els mallorquins havien anat adoptant. Com ara el “Recordi”, de l'anglès to record i que volia dir que estaves a prop d'un bon mirador i que preparessis la càmera per gravar. Ens vam quedar una estona esperant a veure si l'Amparo feia alguna foto, però ella es va limitar a dir que érem uns capullus.
Com que el viatge anava de clàssics, en Tron va decidir fer el seu ritual del cotxe que es basa en:
A: Enxufar-nos per milionéssima vegada el Cd d'uns amics seus que toquen música soy-popero-y-más-moderno-que-el-rayo-láser. No és que no m'agradi el grup, diguem que en realitat, després d'escoltar el putu Cd non-stop durant una setmana, sóc més conscient de com n'es de maravellosa la vida quan hi ha silenci i escoltes el vent i els nuvols cual anuncio de compresas.
B: Explicar-nos històries per a no dormir de la seva vida. I això ja m'agrada més, per començar perquè així li puc dir que baixi la música que si no no el sento. I també perquè sé que les històries d'en Tron tracten o bé de sexe, o bé de violència, o bé de sexe i violència. Un cop ens en va explicar una que anava d'un amor platònic i d'uns poemes que escrivia, però al final vam descobrir que s'ho estava inventant.
Aquest cop va escollir explicar-nos unes quantes anécdotes de la seva feina a l'aeroport, que bàsicament consistien en rebotades amb penya, rebotades amb penya que se li rebotava i follar-se una hostessa d'Air Messerschmitt . M'encanta escoltar en Tron.
Al dia seguent vaig poder comprovar jo mateix que en aquell aeroport hi passen coses curioses. Sobretot al lavabo on, mentre estava fent la pixadeta, vaig descobrir que algú s'havia rebentat un gra enorme, o experimentat un episodi desastrós d'hemorroides, o escenificat una versió adaptada de “Tu madre se ha comido mi perro”. La qüestió és que la paret estava esquitxada de sang.

Però el que em va cridar més l'atenció va ser que, a part de mi, ningú portava la seva capsa octogonal reglamentaria d'ensaïmada. Tothom sap que no et deixen sortir de Mallorca si no portes una capsa d'aquestes, però a la resta de guiris es veu que ningú els hi ho havia explicat.
Van tenir sort de que amb la meva ensiamada, els meus tres quilos de sobrassada de Muro que lo flipas, els meus cinc paquets de quelis i el mig kilo de galletons que la mare de la Barbarella m'havia regalat, jo solet ja sumava els punts necessaris per tots i van deixar embarcar a tothom. Si no arriba a ser per mi l'economia mallorquina se'n va a la merda.
I per acabar de veure coses fora de lloc, vaig i em trobo que al meu avió també hi havia en Farruquito. No el pilot de rallys, sinó en Farruquito de la Bowden.
Bowden Court, La Bowden pels amics, és el hostel on em vaig passar el primer any a Londres i on vaig conèixer a en Tron, en Bakerin, en Conejito i la Amparo i a gent molt pitjor.
En Farruquito era un paio de Mallorca que hi treballava i que es va guanyar el sobrenom amb les seves meravelloses melenes arrissades. Durant un temps hi havia gent que li deia Roaldinho, perquè a més de tenir bon gust era guapo, però finalment es va quedar amb Farruquito, tot i que al cap de poc es va tallar el cabell. Amb això no va aconseguir acabar amb la conya, però com a mínim li quedava millor.
En Farruquito em va explicar que seguia a la Bowden i que tot estava més o menys igual, normalitat que es refereix a que continua sent un refugi de tronats, i dic tronats en el sentit més clínic i diagnosticat de la paraula. Les novetats són que ara tenen plaga de xinxes i que en Farruquito és el cuiner. Que un payo que treballava d'animador a hotels de Mallorca sigui el cuiner només s'entén si tenim en compte que el seu predecessor era electricista de professió. “Aquí el más tonto hace relojes” que deia sempre en Bakerín.
I finalment vaig arribar a Londres, amb una maleta coberta de sucre d'ensaïmada i tots els yonkis de l'N29 mirant-me amb cara d'enveja i plantejant-se si seria gaire dificil matar-me i quedar-se amb el material. Sort que jo no me n'adonava perquè estava massa absort pensant en un bareto de Mallorca on et pots beure un cubata estirat en una tumbona mentre el sol es pon al teu davant.

Mallorca, ecstasy & lotion (1 de 3)
Mallorca, ecstasy & lotion (2 de 3)
Mallorca, ecstasy & lotion (Les històries d'en Tron)

The miracle man

Un dels meus companys de karate té un nom força comú, però tothom el coneix com a Master. Des del primer cop que el vaig coneixer m'he preguntat que coi has de fer perquè la gent et posi un sobrenom tant de guais. Val que jo vaig aconseguir que algú m'ho digués durant uns dies, però no és el mateix.
La qüestió és que l'altre dia vaig sentir parlar d'algú que ha superat en Master. Es tracta d'en Morris E. Goodman, altrament conegut com The Miracle Man. Nostamal...
En Morris era un tío que havia triomfat a la vida, era un crack venent assegurançes i tenia èxit, fama i pasta a dojo. De fet tenia tants calers que es va comprar el seu propi avió i va aprendre a pilotar, i llavors es va estavellar. No estavellar en plan que el negoci li va anar malament i es va arruinar, es va estavellar literalment, amb l'avió i el terra.
Es va trencar el coll per dos llocs, es va aixafar la columna vertebral i es va destrossar el cos en general. Després de l'accident en Morris no era capaç de fer gaire cosa, de fet només en podia fer una, i no de les més útils: parpallejar. No podia respirar per si mateix, ni alimentarse, ni res de res.
Els metges se li van plantar al davant amb un abecedari i a base de tancar els ulls en Morris va anar escollint lletres fins a formar una frase. Hi ha moltes coses que algú en la seva situació podria dir, però ell va escollir “Per Nadal sortiré caminant de l'hospital”.
Als metges els hi van caure els collons a terra. Des del punt de vista mèdic tot al que en Morris podia aspirar era a... bé, parpallejar, perquè el seu estat era totalment irreversible. Però ell va aplicar un sistema senzill i eficaç. Primer es va dedicar a tornar a respirar, després a moure els dits i així successivmet fins que al Nadal seguent el terme “irreversible” significava “un payo que surt caminant de l'hospital quan es suposa que hauria d'estar parpallejant”. I ja ho tenim, els metges van recollir els seus respectius testicles del terra i van batejar en Morris com The Miracle Man.
Des de llavors empreses com IBM i General Motors es maten entre elles a veure qui el pot contractar per donar algun entrenament o conferència.

Deep Blue Gimcana

En tres anys les coses poden canviar molt, com per exemple la façana del club on jo solia estudiar karate. On abans hi havia un cartell que deia “YOYA'S GYM” n'hi vaig trobar un que deia “SE VENDE”.
Vaig pensar que una de dues, o bé havien cambiat el nom del gimnàs amb molt poc encert, o bé efectivament el local estava en venta. A jutjar per les persianes baixades, els llums apagats i el fet de que ningú m'agafava el telèfon, vaig decidir que en Deep Blue és un empanat.
Aquella tarda havia trucat a en Deep Blue per saludar-lo, recordar vells temps i que em digués a quina hora era la classe de karate. L'hora me la va dir, però es va descuidar el petit detall de que el gimnàs ja no està al mateix lloc. De manera que el vaig tornar a trucar (pregant a Sant Saldo perquè encara em quedessin calers al mòbil) i li vaig explicar el nostre petit malentés. Bé, malentés en el sentit de que si no ho diu no el puc entendre. Ell, molt saviament, em va dir que després de parlar amb mi ja havia pensat que potser tindria problemes per arribar al gimnàs. Collons, sort que és llicenciat en dret.
Amb un control mental i tranquilitat d'esperit dignes de la tradició milenària del Budo, li vaig demanar la nova adreça del dojo. I llavors em va dir que ho teniem fotut, perquè ell hi sap anar però no s'ha fixat mai en el nom del carrer, però que em podia donar el telèfon. Vaig trucar i em va respondre el Sensei, li vaig dir hola i com a benvinguda em va espetar “Hostia, que pasa cabrón!?”. Havien cambiat de lloc, però la gent seguia igual.
Suposadament vaig arribar al gimnàs 20 minuts després de l'inici de la classe, però resulta que en Deep Blue tampoc l'havia encertat en l'horari i vaig arribar just a temps de cambiar-me i entrenar.
La veritat, preferia l'antic gimnàs. El nou està en un local més gran, però també està més lluny de la parada de metro i, tenint en compte que l'antic ja estava al cul del món (aka Badalona), cinc minuts més de caminar toquen força la pera. A més el dojo està en un pou i la veritat es que estic molt a favor de la recuperació i restauració de refugis antiaeris de la guerra, però no per practicar-hi arts marcials.
Pel que fa a les classes... doncs els meus antics companys se'n foten una mica de mi -que la comfiança fa fàstic- però és que amb la meitat de les meves capacitats fisico-mentals dedicades a intentar mantenir una respiració més o menys normal i l'altra meitat dedicada a intentar que els meus col·legues no m'arranquin el cap, doncs no em queda marge per gaire més. D'aquí a un parell de mesos ja els hi explicaré però.