Robin Hoodies

Els hoodies, els youngsters, els chungus, els malotes, els colegues del barri. Per mi els Wuo o els Yow-yow (perquè tota la estona estan dient Wuo!? i Yow, yow!!), però potser Hoodies és el nom més ben trobat, o com a mínim el que fan servir més a la premsa anglesa. Acostumen a dur caputxa, que és la moda d’ara si vols semblar chungeichon a Londres, acostumen a anar en ramat, acostumen a ser molt joves, menors i tot, i juguen a fer de gangstas. El problema és que maten gent.
Dissabte vaig agafar l’N29 a les tres de la matinada i a la terçera parada va pujar una colla de sis o set Wuos i el meu sentit aracnic es va posar a xiular. No és que calgués cap sentit especial tampoc, van entrar fen merder i tan bon punt van posar el peu a dins tres d’ells van començar a fer veure que queien a sobre d’un pobre noi borratxo (els dèbils sempre cauen primer) per robar-li la cartera. Tot molt obvi. El pobre borratxet els hi va començar a dir que li tornessin la cartera i ells es van començar a rebotar i a dir-li que què collons deia.
A tot arreu hi han carterístes i lladres en general. Gent que es guanya la vida robant i que com a professionals busquen la màxima rendibilitat del negoci. Robar el màxim amb el mínim d’esforç i maldecaps. Però els hoodies no. Per ells robar és simplement una excusa per trobar merder, per poder pegar algú. I amb el temps arriben les navalles i, en comptes de pegar a la gent, els passen pel ganivet. Últimament la cosa té més ressó a la premsa per que les útlimes victimes són menors d’edat. Anem a nen per setmana des de en fa unes sis, l’últim es veu que va ser assassinat amb una fulla de més de 20 centímetres, probablement una espasa. A una altre el van tirotejar al mig d’una pista de gel a rebentar de gent. Puta ciutat.
De fet la culpa és meva per fullejar els diaris cutres que em trobo al metro quan torno de la feina, que total aquesta ciutat te 7 milions d’habitants i per tant uns quants assassinats no m’haurien de preocupar gaire, com a mínim estadísticament. Però si, perquè no ho veig només als diaris. A la entrada de la meva estació de metro de tant en tant apareix un cartell amb “Ha vist algun d’aquests sospitosos?”, i els sospitosos sempre son hoodies de merda que li han robat el mòbil a un chaval del barri que anava a l’institut i després li han chutat el cap.
La penya Wuo ja tenia clar que robar no robarien més, però tenien un autocar sencer per fer merder. Em va extranyar que ningu dels de davant avises al conductor, o que el conductor en sentir el merder no digués res per megafonia, o que no truqués a la poli amb els walkie-talkies que de seguida et diuen que faran servir si els insultes. Finalment però, un payo de 2x2 metres que parlava igual de chungu que els Wuos es va posar entremig per calmar els putus hoodies... que no es van calmar. Segons abans de la seguent parada van engegar un cop de puny a un altre borratxo, la gent es va posar pel mig i en arribar a la parada van baixar deixant anar un parell més d’hòsties i intentat arrossegar al pobre borratxet que volien pegar a fora. I allà estavem, dos Wuos intentant estirar el payo fora de l’autobus i jo i un altre tiu estirant-lo de l’abric cap endins i el borratxo sense fer res, que ja li costava prou estar dret.
Finalment el vam aconseguir fer entrar al bus de nou i ell seguia sense ser conscient que s’havia salvat de la pallissa de la seva vida. De fet murmurava alguna cosa axí com “deixeu-me, que si els enganxo els mato”.
I jo emprenyat i emparanoiat i pensant on collons deuen vendre els esprais aquells que fa servir la poli antidusturbis i en Dog The Bounty Hunter.

Catalan Salad

Suposo que fa temps que ja no el fan, però recordo que hi havia un anunci molt dolent a la tele on un payo estava a casa i la seva nòvia marxava i el chaval comencava a cridar "Florette, Florette!" en plan "Florette, no te vayas todavía, no te vayas por favor!". Pero llavors al cap d'una estona la noia tornava amb bosses del supermercat plenes de paquets d'amanida Florette i el payo deia "Florette, Florette!" en plan "No, si et cridava Florette per què te'n recordessis de comprar l'amanida mes guay del món, que es diu Florette, quin pedaicho de cachondo que sóc oi?" i llavors jo pensava "Quin anunci més patètic" en plan "Que patètic que és aquest anunci, suposo que els creatius s'hauran suicidat tots plegats".

Ahir en un Tesco Local em vaig trobar les amanides Florette i vaig descobrir que, com a mínim al Regne Unit, hi una varietat que és la "Catalan Salad". La veritat es que és catalan perque si, vull dir que és una amianida normal, no té trossets de pa amb tomaquet ni butifarra amb seques. Amb la Claud vam estar plantejant-nos per què era catalana i finalment ella va decidir que perquè tenia pebrots.

Potser no és el millor acudit del món, però com a mínim supera de llarg a l'anunci de la Florette.

En Christopher i el mini-dojo (i els dos capullins)

He fet net en una habitació que abans era la dels mals endressos, hi he penjat en Christopher, hi he enganxat un parell de kanjis... i ja tenim el mini-dojo de Can Fuckland!

.

El programa “Posa’t en forma, cabró! 2007” ja està enjegat. Dilluns i dimecres em pego amb en Christopher (i sempre guanyo) i els dissabtes comptem amb la col·laboració d’en Bakerin. Junts intentem recordar quina era la sensació de fer més de tres abdominals seguides.

I ell em fa un ayuken.

I jo li faig un ho-ayuken.

I ell s’hi torna amb “L’atac del payo que sembla que estigui celebrant un gol però en realitat fa un cop de puny”.

Però la veritat, no és rival per mi.

Tot i que a vegades em sorprén.

Però llavors jo faig servir la meva tècnica secreta.

De mica en mica ens n’anem sortint, però està clar que la cosa requerirà el seu temps. L’altre dia mentre estavem practicant patadetes en Bakerin, assenyalant-me l’entrecuix, em va preguntar “Tiu, aquest forat ja el tenies o te l’has fet ara?”. Fa tant temps que no aixecava la cama que fins i tot els meus pantalons havien perdut la pràctica d’espatarrar-se, es van esquinçar i em vaig haber d’esperar cinc minuts a que en Bakerin parés de riures de mi i em tornés a aguantar en Christopher.

Estudis germànics (Zwei de Zwei)

I aquest cap de setmana també he tingut experiències germàniques però més domèstiques. Que resulta que en Perella es pira de tornada a Bremen i hem aprofitat l’avinentesa per fer un sopar de germanor a Can Fuckland.
En Perella i jo vam anar a comprar les vitualles per al sopar però ens vam passar tota la estona discutint de temes culinaris i a veure... com collons discuteixes de menjar amb un alemany? Vull dir que per mi la cosa era molt simple: Jo sóc del Mediterrani i tu ets del poble glaçat aquell on no hi toca mai el sol i on només menjeu coses que surten de pots de plàstic, llavors quan jo digui alguna cosa sobre menjar tu dius amén. Que al teu costat jo sóc com el Rei del Tast.

Però en Perella no entenia l’equació aquesta i em discutia i avia'm... posemnos en situació. La experiència culinària d’en Perella consisteix en que ell s’asseu a taula i estén al seu davant un parell de llesques de pa i un munt de pots amb potingues. Llavors estén un parell de potingues sobre el pa, hi posa una llesca de pernil i ja està, ja ha preparat un Perella Special. Llavors perquè collons no em diu amén i prou?
La questió és que anavem passejant pels passadissos del supermercat i semblavem un matrimoni en fase de separació. Que finalment ens vam posar d’acord en comprar pasta farcida de salmó, però llavors ell em deia que val, però que li posavem salsa de tomaquet, i jo “Po que dius home, molt millor una salsa amb nata” i ell va i em diu que què dic, que els italians no cuinen mai pasta amb nata, la qual cosa té collons perquè, com ja he explicat en alguna ocasió, en Perella ha viscut a Roma. I llavors jo ja no sabia si tallar-me les venes o deixar-me-les llargues.
Finalment vaig aconseguir raonar amb ell però llavors ell em deia “Vale, li posem una salsa de nata, però amb una mica de tomaquet” I jo “Po que dius cap quadrat, com vols posar-li tomaquet a la nata!?” I ell em deia “Va, només una miqueta, pel color”, “Po que color ni que color desgraciat! Vete a Bremen ya hombre!” i al final no li vam posar tomaquet.
I ja està, que aquests dos caps de setmana he descobert que els alemanys són uns fiesterus i he comfirmat que tenen el paladar al cul.

El vídeo dels Big Hug!

Per cert, que els de la penya Big Hug! ja han penjat el vídeo de les abraçades al youtube.

Clica aquí.

Estudis germànics (Ein de Zwei)

Els últims dos caps de setmana han estat alemanys. Molt. Massa.
La setmana passada vaig acabar en una festa de carnaval alemanya. Esto...Carnaval… alemany… Doncs si, celebren el carnaval i sorprenentment no ho fan amb una desfilada militar, es veu que es disfressen i posen música de festa major. De fet aquest és el problema, he descobert que les festes alemanyes són com la festa major del meu poble, Paquito el chocolatero non-stop però en idioma raro. I tenint en compte que l’únic que se dir en alemany és subanempujenestrujenbajen, la música em va resultar força torracollons. I aguantar a tots els alemanys bramant la lletra de les cançons també. I la conga. Els alemanys són uns yonkis de la conga. Cada tres o quatre cançons en montaven una i tu te n’adonaves perquè de cop i volta una mà t’engrapava pel coll de la camisa i t’estirava cap al mig de la puta conga. I ale, conga va conga ve fins que el Paquito el chocolatero subanempujenestrujenbajen s’acabava. Era una mica com a les pelis de Dawn of the dead i tal, quan de sobte un munt de braços zombies trenquen una finestra i t’engrapen, però els alemanys com a mínim no se’m menjaven els budells (tot i que si que parlaven una mica com els zombies).
I vaig acabar tant rebentat que de tornada a casa em vaig sobar a l’autobús. I quan em vaig despertar l’autobús estava plagat d’espanyols i tots li preguntaven a un “¿Però tu sabes ir a donde vamos? ¿Pero tu sabes donde estamos?” i ell responia “No se donde estamos però se a donde vamos” i llavors jo pensava “Hostia, tu ets un catedràtic de filosofia chaval” i llavors un li va preguntar “Pero seguro que este autobús nos lleva a Leicester?” i llavors jo vaig pensar “Buajuasjuasjuas!” perquè ja estavem arribant al meu barri i diguessim que Leicester vindria sent com Plaça Catalunya i el meu barri vindria sent com a pendre pel cul a mà dreta. I no només això, sinó que després del meu barri el bus N41 segueix fins a prendre pel cul plus ultra. I jo no sabia si dir aqlguna cosa o no, perquè m’habia quedat traumatitzat i tenia por de que aquella colla decidís fer una conga per celebrar les meves indicacions, però al final una altra ànima caritativa els hi va explicar que per anar a Leicester habien d’agafar el N29 i jugar a cartes i al pictionari per matar l’hora i mitja de viatje que els esparava.

En Christopher

...

Senyores i senyors, aquest és en Christopher. Que és que al sac li dic així carinyosament, en honor al seu meçenes. Ja de pas l'hi he enganxat un retrat robot, perquè us feu una idea del neng.

El putu R&B (Rabo & Buyuyu)

A Londres no hi ha perill de pachanga. Pots entrar tranquil·lament a qualsevol local amb la seguretat de que no escoltaràs ni David Cibera, ni Carlos Baute, ni David Bustamante Hostiaquefuertetio.
Val, hi ha una excepció. Un cop al The Edge de cop i volta ens van posar a la Chenoa i ens vam posar a ballar com uns posesos i va resultar que es que la parella del Dj era espanyola i al final ens va acabar convidant a copes i posant la meitat del Cd de la Chenoa. Hostiaquefuertetio no? I quan van encendre els llums i van dir que tancaven jo em vaig posar a cridar “Otra! Otra!” i tot el local es va posar a cridar “OTRA! OTRA!” i jo pensava “Hostiaquefuertetio, que guay que sòc!” i en van posar una altra (no recordo si de la Chenoa o no) i quan van tornar a encendre els llums vaig pensar en començar a cridar “Toca´m la picha! Toca’m la picha!”, però llavors em vaig adonar que la meitat de la gent estava parlant castellà i que per això tothom s’havia animat a cridar i que allò de la picha no colaria.
A part d’aquesta excepció que confirma la regla, no hi ha pachanga. No n’hi ha perquè els anglesos han estat capaços de trobar una cosa pitjor: El putu R&B.
A vegades vas a una disco/pub/localengeneral i quan dius “Merda, un altre cop el putu R&B” algú et contesta “No, no és R&B, és Rap” o “No, no és R&B, és Hip-hop” o “No, no és R&B, és Ragatone”. Mentida, sempre és la merda del R&B. I al cap i a la fi compleix la mateixa funció que la pachanga, o sigui proporcionar un ritme fàcil i constant que et permeti refregar l’escrot contra el cul d’alguna paya. No cal ballar, simplement refregar l’escrot.
I això si que és una cosa que és molt probable que et trobis als locals d’aquest poble. R&B a tota hòstia (dolent) i un munt de gent enganxada per la cintura (bo).
A la meva botiga aquest problema també està present. No al respecte de l’escrot, sinó de la selecció musical.
Els que es passen el matí fent entrepans a la cuina es posen música animada per esvair les tendències suïcides que inevitablement sorgeixen després d’haver-te llevat a les 5 de la matinada i passar-te el dia estenent maonesa sobre llesques de pa. Un 90% de la selecció musical és R&B, la resta són recopilacions vàries de les quals només la meitat estan completament lluïres de R&B. La qual cosa em deixa amb un 5% entre el qual triar.
Ahir, mentre tancàvem la botiga, vaig posar el compacte anomenat “Londres. Primavera ‘04” per amanir la feina d’escombrar i fregar, a la segona cançó va apareixer en Bisbal cantant el Buleria.
En Tony va treure el cap de la oficina i em va preguntar “El tio aquest està dient Malària, malària?” No, Tony no, però també és una malaltia de la qual és molt díficil desempallegar-se.
Per un moment molt breu vaig pensar en canviar el Cd i posar R&B.

Feliç any nou porcs!!

Segons el calendari xinès, diumenge va començar l’any del porc. Per celebrar que m’he comprat un pepinu electrònico-digital i en honor a l’allau de comentaris (tres concretament, dos de la Fragonetapower i un del senyor/a anònim/a) demanant fotografies al blog, doncs aquí van unes quantes cutrepictures.

Aquí hi ha dos porcs.

Aquí també.

Aquests són els Lokomia Chan.

Si ets xinès, per celebrar l’any nou has de penjar un enciam (i un sobre amb calers) davant la porta del teu negoci.

Llavors després ve un drac d’aquests tant típics i comença a ballar a la porta fins que agafa l’enciam amb la boca. El drac es menja l’enciam (i el payo que hi ha a dins es queda els calers) i llavors això et porta porsperitat i bona sort.

Aquest és el cosí d’en Jackie Chan, que passa de fer pelis i prefereix vendre dracs de paper.

Això és Trafalgar a rebentar de gent. Si us hi fixeu no hi han xinesos. Els únics xinos que hi havien eren els que venien noodles i globus amb forma de porquet.

Això és un senyor estrany amb una noia que saluda a la japonesa.

Dilemes filolaborals

Avui l’acabar de currar he agafat la carpeta on hi ha les fulles on es suposa que hem d’apuntar tot el que hem jalat o hem hagut de llençar, que sinó quan compten l’estoc no surten els números. He agafat la carpeta i ha caigut una cosa. Un memory pen de 1Gb. Que lo flipas. Algun client se l’ha descuidat però ningú l’ha reclamat i al final del dia me l’he posat a la butxaca. Ara l’he connectat a l’ordenata i he comprovat que funciona. Guay, però m’estic començat a sentir malament.
El que passa és que el correcte hagués estat deixar el pen aquest un parell de dies a la botiga per veure si algú el ve a buscar. Però clar, si el deixo i finalment no el reclama ningú, ni de conya el tornaré a veure. És més, demà al matí a primera hora el primer que el trobés encara a la botiga se’l quedaria.
Li he dit a en Tony que si demà el reclamava algú m’ho digués i el tornaria, però ell m’ha dit que ni de conya, que si m’he l’enduia la versió oficial seria que no l’hem trobat mai. Que es veu que si algú el reclama i li diem que el tenim però que algú se l’ha endut i tal... doncs que ens pot caure un puro.
I ara estic mirant el contingut del pen aquest i ha una presentació de la hòstia de no sé quina megacorporació i tot té la pinta de que demà algú perdrà la seva feina i el seu sou de 55 mil lliures a l’any perquè no podrà fer la presentació davant de la junta directiva. Per què us feu la idea, hi ha un arxiu que és diu:
The relationship between Structured Systems Analysis Design Method (SSADM), Unified Modelling Language (UML), Unified Process, Soft Systems Methodology (SSM) and Workflow Management Systems with Organisation Process Modelling (OPM) method.mht
Cágate lorito. I hi ha un cullo de fotos i diagrames i gràfiques i polles.
Clar, que ara que hi penso, algú que fa presentacions amb títols de quatre línies i cobra 55 mil lliures a l’any, és compra pens d’un Gb com qui es compra kikos... Segur que demà va al PC World i se’n compra un altre de 4Gb, o dos... Segur que ni tant sols li diran res a la feina perquè és accionista i vicepresident de la companyia...
Bah! Que le peten!... pos anda que no mola mi pen ni na.

Tommy Sexy Machine

Aquest mati en Tommy s’ha dedicat a passar l’aspirador. Una activitat molt normal, però potser no es gaire assenyat fer-ho un dissabte a les 9 del mati. També una activitat molt curiosa, perquè és el primer cop que veig a en Tommy manejant l’aparell. Però bé, de tant en tant ja li agafen rampells d’aquests. Un cop va netejar el lavabo. Són coses que li deuen agafar cada tres o quatre mesos.
Cap allà a les 11:30 en Metalboy ha baixat arrossegant les grenyes i les lleganyes i queixant-se que hi havia algú fent una festa al pis de dalt i que no podia dormir. Encuriosit he pujat a dalt i he descobert que en Tommy estava escoltant música pseudo-mistica-new-age a tota hòstia. Això també es curiós. També és el primer cop que el veig fent servir un reproductor de música. És curiós i una desgràcia per a en Metalboy, que s’havia passat tota la nit fent el jevy porai i s’havia ficat al llit a les 8.
Mentre dinava, en Tommy ens ha presentat la tercera i última curiositat del dia. Una senyora. Una senyora amiga seva de bon veure i que suposo que es preguntava que feia un enginyer civil de l’edat d’en Tommy vivint en aquesta casa.
I llavors he entès el perquè del comportament d’en Tommy. L’únic que espero i desitjo es que vagin a follar a casa de la tia. Que una cosa és haver de marxar del menjador per no sentir com la Leia i en Marak es reprodueixen a l’altre costat de la paret, i una altra molt diferent és haver de sentir tota la nit com grinyola el llit de l’habitació de dalt i no poder dormir perquè el teu company de casa de més de quaranta tacos folla més que tu.

El neng de Ipswitch

En Christopher T. Kerr és un paio amb el qual em vaig pegar l'estiu passat. Dos anys a Londres sense que passi res i un cap de setmana que vaig a Ipswitch, un petit poble a hora i mitja al nord de la ciutat, acabo a hòsties.
En Kerr era un hooligan d'aquests que van sense samarreta pel carrer que va decidir que l'estava mirant i que per això em mereixia una hòstia. A part de ser un fill de puta anava forca drogat, no tenim molt clar amb què però en opinió d'en Tron, l'especialista en estupefaents de la colla, havia de ser alguna cosa mes que vi bo. Aquesta apreciació ve donada per la capacitat d'en Christopher d'entomar hòsties i per la facultat de rebentar portes de vidre amb els punys. No tenim clar si a mes tenia la vista afectada o simplement era racista a uns nivells molt originals, perquè no parava de dir-me "negre de merda". Concretament la frase era "No fugis, que jo estic sagnant però no me’n vaig perquè sóc britànic i tu ets un negre de merda, vine aquí negre!". Sincerament, crec que seria mes apropiat referir-se al meu to de pell com a "blanc rotllo hivern nuclear de merda", però bé, s'accepta el compliment.
Al final de la bronca, no patiu, ell es qui va acabar menjant sopes i dormint a comissaria. I llavors la sorprenent maquinaria justiciera de Sa Majestat es va posar a funcionar. En dos mesos el paio estava vist per sentencia. En Kerr va haver de pagar el judici (£45, es veu que van barats aquí), compensar amb £100 a mi i dos mes que van rebre, estar sota supervisió sis mesos, fer 120h de treball comunitari no remunerat i donem per suposat que també va haver de pagar la porta de vidre del Nero.
Doncs bé, durant tot aquest temps no he sabut en que gastar-me els £100. D'entrada vaig pensar que en Christopher em pagaria la travelcard d'un mes (£99,50) ja que el preu era escaient, però despres vaig pensar que era una cosa massa banal, que no em quedaria res pel record (i també que ara la travelcard ja costa £105,29 per celebrar l'any nou).
Finalment he arribat a la solució perfecte. M'he comprat un sac de boxa.

La mort del cul

Em cago set cops en el cabronàs que s'ha tirat el pet dins el vago de metro (tot i que ell s'hi ha cagat més).
Al metro hi hauria d'haver la mateixa substància aquella que posen a les piscines i que fa que l'aigua es torni de color si algú es pixa. Avui hauríem acabat amb un núvol rosa enorme dins el vagó, però com a mínim li hauríem pogut trencar la cara, o millor el cul, al cabronàs que se li han suïcidat les natges.
O potser si que hi ha la substància aquesta, però funciona tant malament com a les piscines, que encara que t'hi pixis el color no canvia ni de conya. Això últim m'ho va explicar l'amic d'un amic.
Com a mínim he après que pedo mochilero es diu sticky fart.

The key & the parrot & the gromenauer & de peich traditional english pub super disco fashion (Part 2 de 2)

Vam arribar al The key i ens vam trobar amb dos dels tòpics dels locals d’oci nocturn.
El primer és una política d’admissió basada en l’equilibri de generes. Només et deixen entrar si vas acompanyat d’una femella (heus aquí un altre benefici dels grups mixtos). De manera que si algun dia hi torna a haver un diluvi universal el futur de la espècie humana està assegurat gràcies als locals d’oci nocturn de Londres. Si el diluvi cau de dia haurem de confiar en el Noè de torn perquè sinó estem fotuts, que em sembla que els afters no apliquen la mateixa política.
La Rocky i la seva parella van començar a rondinar i a reclamar el seu dret a exercir de lesbianes i jo vaig començar a rondinar i a reclamar el meu dret d’entrar a la discoteca i a cagar-me en elles dues per no voler posar-se al costat de dos tios durant cinc minuts. Finalment les vaig poder convèncer de que no faria servir els meus increïbles poders màgics heterosexualitzadors i que per posar-se al meu costat no agafarien cap virus masculí ni perdrien la seva afecció a les mamelles.
Sincerament no haurien de rondinar tant, que als locals homosexuals també tenen els seus rituals per deixar-te entrar, tot i que amb una finalitat més informativa que cap altra cosa.. No es que no et deixin entrar si vas amb una tia, però si que el segurata et pregunta si saps de que va el tema, per evitar que al cap de dos minuts surtis corrents del local fent exclamacions de les perversions que has vist.
A vegades poden resultar una mica ridículs i tot. A l’Amparo li van preguntar si sabia en quin tipus d’ambient es ficava quan intentàvem entrar en un local que està al mig del Soho i que es diu “G-A-Y”. Ella es va mirar el nom del local, es va mirar al segurata i li va dir que si. El porter va posar cara de has-fet-trampa i llavors li va dir que por 25 pesetas, dime tres nombres de locales gays de este pueblo, un dos tres responda otra vez.
A mi el segurata no em va preguntar res, simplement em va mirar el cul i jo per un segon em vaig plantejar que si m’ho currava encara podria aconseguir que em convidessin a alguna copa.
El segon tòpic és un escorcoll físic com el que et fan a la presó. Amb la única excepció que al The Key no em van inspeccionar el forat del cul.
Sincerament, els agents que fan els controls de seguretat als aeroports haurien d’estar obligats per llei a passar un cap de setmana de farra per Londres. Simplement perquè amb tot el que aprendrien la seguretat als vols no tornaria a plantejar problemes.
A mi em va tocar un payo de 2x1,5 metres, cada cama, que em va començar a magrejar de la mateixa manera que generalment precedeix un coit, però la cara de mala hòstia que tenia el bon home deixava clar que si t’havia de fer alguna cosa no seria precisament sexe. No que no t’haguessis de preocupar, però com a mínim segur que no seria sexe.
Entre magrejada i magrejada el senyor segurata es va preocupar per una cosa quadrada i dura que va palpar a la meva butxaca i que va resultar ser... Sorpresa! La meva cartera! Després de justificar el seu sou, eliminant la possibilitat de que la meva cartera fos un amic que s’hagués amagat doblegat a la meva butxaca per evitar pagar l’entrada, el senyor sobredimensionat que feia por em va deixar entrar.
El meu primer pensament un cop a dins va ser que, a jutjar per les cares de la gent, el control de la entrada no era gaire efectiu a l’hora de requisar estupefaents. La qual cosa em va fer rumiar, aplicant una regla de tres, en la quantitat de drogues que hi deu haver al meu voltant cada cop que viatjo en avió. Però com a mínim tens la tranquil·litat de que si et descuides la cartera a casa el de la porta t’hi fa pensar.
Tothom anava molt fashion a dins. La meitat portaven tubs fluorescents a la boca. Els mateixos tubs que jo posava a la punta de les meves canyes quan vivia a Canet i anava a pescar de nit. Els mateixos tubs que sé per experiència pròpia que tenen un àcid la mar de cabró a dins. Una de les raons per les quals els posava a la punta de les canyes era perquè així els tenia més lluny de la cara, però bé, cadascú els fa servir com vol. Tot i que tenint en compte el moviment de mandíbula que provoquen certes pastilles que venen sense recepta, segueixo pensant que la punta de la canya és el millor lloc per deixar els tubs dels collons.
El meu pintes preferit de la nit no mastegava tubs, sinó que s’havia pintat patilles i barba amb tinta d’aquella que és invisible però que brilla si li toca llum ultraviolada. De manera que cada cop que el col·lega passava per sota d’una d’aquestes llums es convertia en un Chuck Norris fluorescent.
Nosaltres vam buscar el nostre raconet a la sala i ens vam posar a ballar. Per equips evidentment. L’equip de les ties jugava amb tres que ballaven i dues reserves al sofà. A l’equip dels tios tots fèiem veure que ballàvem, cadascú de nosaltres exhibint un estil propi i característic.
En Ciro amb una mà aguantant el cubata i l’altra a la butxaca; en Dan amb una mà aguantant el cubata i l’altra aixecada en l’aire com si li volgués fer una pregunta a la profe; l’Alex amb una mà aguantant el cubata i amb l’altra fent veure com que repartia cartes (si, encara hi ha gent que ho fa) i en Fernando... Bé, en Fernando ballava com la gent que et trobaves a les discoteques del Maremagnum (i si no saps a que em refereixo considera’t afortunat). De totes maneres el millor d’en Fernando eren les cares que posava cada cop que passava una tia bona pel davant. Com la gent del Maremagnum.
Només em vaig quedar un parell d’horetes a la discoteca. Que jo no estava especialment animat aquella nit i la resta de companys encara menys. De fet si em vaig esperar les dues hores va ser bàsicament per la expectativa de que algú mossegues un dels tubs fluorescents i es muntés un espectacle, però no va ser. Es veu que hi tenen pràctica. Un altre dia serà.

The key & the parrot & the gromenauer & de peich traditional english pub super disco fashion (Part 1 de 2)

Dissabte, després de dos anys a la ciutat, per fi vaig anar a una de les famoses discoteques de Londres. Bé, no se si serà gaire famosa o no perquè jo no n’havia sentit a parlar mai, però vaja, era una disco grossa d’aquestes on la gent guay passa el cap de setmana. Fins ara el màxim al que havia arribat era al Heaven, on els dilluns a la nit hi ha la gresca més gran que he vist mai. De fet la gràcia és precisament que és un dilluns. Vull dir que divendres i dissabte tot quisqui surt de festa, però qui surt el dilluns és que realment en té ganes i es nota (i a més dilluns l’entrada són només 5 lliures i també es nota).
Val, vinga, doncs dissabte després de dos anys a Londres vaig anar a la segona mega-disco-guay. The Key, que està al costat de The Cross, que està en una espècie d’antic polígon industrial a prop de l’estació de Kings Cross. L’àrea recorda una mica al Poble Nou de Barna, però aquí en comptes d’estar ple de cumbes està ple de technoflips.
Vaig acabar a la disco aquesta perquè vam celebrar l’aniversari de la Gaigher. Que és una italiana que treballa amb mi, però té cognom alemany perquè sembla ser que en aquesta ciutat els alemanys i italians s’intercanvien els substantius.
El punt de partida de la nit va ser el Hog in the pound. Un pub amb un nom molt estúpid, però no tant si el comparem amb els altres pubs de la ciutat, on els noms acostumen a ser tant atractius com The parrot and rat, The apple and the anchor, The king’s head i un munt de noms aristòcrates com ara Prince Albert o Duke of Wellington. Per dins tots són iguals, per cert. No sé si algun cop heu caminat per Barcelona i us heu trobat un d’aquests pubs decorats tipicament a la anglesa o la irlandesa. Jo quan en veia algun pensava “Ay, que mono i que original”. Doncs diguéssim que si algun dia em trobo per Londres un local que es digui Bar Manolo i que estigui decorat a base d’una barra amb tamborets i quatre taules i cadires de metall i que tingui la paret folrada amb fotografies cutres d’entrepans amb el preu a sota... doncs llavors diré en anglès “Ay, que mono i que original”.
El que passa és que el Hog in the pound està davant de la botiga i és on els divendres la gent del meu curro practica l’aixecament de pintes i per tant és un lloc que tothom coneix i és indicat com a punt de trobada.
Jo hi anava sol, de manera que vaig optar per arribar deliberadament mitja hora tard. L’equació és fàcil des del punt de vista maquiavèlic. Si jo arribo el primer (i coneixent a aquella colla era el més probable en cas de ser puntual), m’he d’esperar sol; si els altres arriben primer però son uns quants, no s’han d’esperar sols. I si el que arriba primer és una altra persona que va sola... doncs jo que sé, que es compri El princep i que estudiï.
A les 10:30 em vaig presentar al Pub. Ja hi havien cinc persones però la cosa no em va animar especialment. Les cinc persones eren tios. No hi havia cap paya. Ni tant sols la que feia anys. Érem la pandilla salsitxa. I a més l’ambient no estava especialment animat.
Jo vaig proposar de començar a parlar de cotxes i futbol, però la conversa va derivar en un altre dels tòpics masculins. Bàsicament ens vam dedicar a discutir quines ties de la feina eren les que estaven més bones i al mateix temps a enviar missatges a les payes que havien estirat una mica massa l’equació de Maquiavel.
Finalment les senyores van arribar i vaig poder constatar que es començava a establir un patró per aquella nit. Es veu que fos el que fos que anéssim a fer, hi jugaríem per equips; el de les nenes i el dels nens. Ja havíem arribat en dues tandes diferents, per tant un cop elles van arribar es van asseure a l’altre cantó de la taula. Nois a l’esquerra i noies a la dreta.
Ara com a mínim el grup ja estava més equilibrat. No és que prefereixi els grups mixtos per la possibilitat de la tiramenta de canya. Bé, o no principalment per això. El que passa és que si ets 100% salsitxes la cosa queda com desequilibrada i per tant la nit tendeix a convertir-se en una recerca de l’equilibri. Si tens un grup mixt l’ambient general acostuma a concentrar-se en la festa en si i les aspiracions místiques per trobar la pau i l’equilibri passen a un lleuger segon pla. Bé, més o menys.

Marathon Man

9:05 pm: Estem a -1ºC i fa vent, però com que jo tinc un parell d’ous com rodes de camió me’n vaig a correr.
9:09pm: He arribat fins a la cantonada i he tornat, perquè les rodes de camió se m’han congelat a mig camí.

Temes d'actualitat

Ja fa dos dies que el Celebrity Big Brother és portada als diaris. Perquè es veu que hi ha una concursant, la Shilpa Shetty, que és una estrella de Bollywood i una sex symbol a la Índia (i per la foto que he vist, m’ho crec) que diuen que està patint abusos racistes.
Doncs bé, el tema no és que només surti al diari, és que Channel 4 ahir ja va rebre més de 25.000 queixes sobre el tema, és que a la India hi han protestes on la penya crema cartells del Channel 4, és que en Blair s’ha pronunciat sobre la qüestió al parlament. Que em sembla molt bé que es tracti el problema del racisme a les corts, però potser hi ha altres exemples a discutir que no una tia bona que plora per la tele (amb tots els meus respectes per les ties bones que ploren). Potser hi ha coses més interessants que un reality show. O com a mínim, si en Blair ha de comentar el Celebrity Big Brother, podria parlar sobre en Dirk Benedict, que també hi surt. Val que la Shilpa està més bona i que en Dirk no plora però cony, que estem parlant del A-Team chaval!
És divertit veure en Fènix al Gran Hermano, sobretot perquè l’actor es comporta com el personatge. Només el vaig veure un cop de passada, però en Dirk portava un puro a la mà i l’anava movent mentre parlava, igual que a la sèrie quan en Fènix fumava purus per assemblar-se a l’Anibal. Bé, en realitat no es deia Fènix tampoc. Es veu que a TVE1 ho van traduir així, però en realitat és Tempelton “The Face” Peck i a la sèrie tota la estona l’anomenen Face, per la conya de que es pot fer passar per qualsevol i aconseguir el que sigui. Però clar, Tempelton “La Cara” Peck no sona igual.
Tampoc sona igual la veu de l’M.A, perquè la veu autèntica d’en Mr T és molt més chunga que la del doblador. Molt més en plan Dame la cartera, el reloj y el móvil. En castellà el tio no sona tan animal i no es pot apreciar la genial manca d’aptituds dramàtiques. De fet, ara que hi penso, Rocky III en versió original ha de ser un duel interpretatiu de la hòstia.
Però és el que hi ha, perquè aquí els diaris són així. No és que a Barna la premsa porti gaire més informació, però com a mínim dissimulen més. De fet ahir la noticia compartia portada amb l’aniversari de la Kate Moss, una altra qüestió important però que aquest cop no es va discutir al parlament.
Que et pots esperar quan el diari més llegit del país és The Sun? Un diari que l’única cosa interessant que té es la paya amb pits grossos de la pàgina 3. La resta és informació esportiva i noticies tipus “un home mata a tota la seva família i després es casa amb el seu gos”. La resta de diaris són iguals però sense la tia de la pàgina 3. D’aquí l’èxit de The Sun. I és que la pàgina 3 vindria a ser l’equivalent britànic a la “chica Interviu”, és una gran meta en la carrera de les ties bones que viuen de ser-ho. Potser la més alta després de ser una dona Bond.

.

Update:

La Shilpa Shetty va guanyar el concurs i després va tenir entrevistes amb en Tony Blair i amb la Reina.

G.I. Jerry

Avui he sopat guacamole, un guacamole de puta mare perquè finalment he aconseguit ser prou pacient com per deixar que l’abocat madurés el necessari. I un cop a la taula del menjador he pensat que què millor que disfrutar el sopar veient un capítol de “Band of brothers”.
Uns bons amics em van regalar la sèrie completa pel meu aniversari i des de llavors que la vaig dosificant. En certa manera en Jerry m’ajuda a aconseguir-ho perquè no puc veure la sèrie sense ell. El primer dia que vaig baixar els devedés a la sala d’estar en Jerry una mica més i ejacula, i des de llavors que cada cop que poso un capítol pico a la porta de la seva habitació i baixa corrents. Un cop vaig veure un capítol sense ell, el terçer, i em vaig sentir tant culpable que a partir de llavors si en Jerry no corre per casa ni em plantejo posar la sèrie.
He posat el devedé i quan he apretat el play m’he adonat de que en Perella també estava amb nosaltres, i que ell és alemany, i que la sèrie aquesta va de com els heroics americans es dediquen a matar als alemanys dolents.
No hi he caigut abans perquè la WWII sempre ha estat una guerra exòtica per mi, un conflicte de la jostia però on no hi tinc cap lligam familiar directe. Vaja, que al meu poble no hi va haver Segona Guerra Mundial. Però al poble d’en Perella si.
La veritat, ser alemany ha de ser dur des del punt de vista històric. Els anglesos poden dir, de fet no paren de fer-ho, que els seus avis van lluitar i morir per salvar al món de la tirania. Però que collons dius quan ets alemany? No dius res, calles, que és el que porten fent des de fa seixanta anys. Totes les pel·lícules, llibres i documentals expliquen totes les barbaritats que van fer els alemanys i totes les heroïcitats dels aliats. Res dolent pels guanyadors i res de bo pels vençuts.
I allà estavem, veient la sèrie on només començar un soldat diu que “l’únic Kraut bo es el Kraut mort” i preguntant-me si en Perella de cop diria que havia reconegut el regiment on va lluitar el tiet Herz. Per acabar-ho d’amanir en Jerry li va començar a preguntar si reconeixia els escenaris per on anaven passant els americans triomfants, i jo patia per si l’altre responia que era a prop d’on al seu avi li va caure una bomba al cap.
Com a traca final, el capítol que vam posar tracta sobre el descobriment dels camps d’extermini i, coincidència o no, al poc de que els yanquis es trobin el primer camp en Perella va marxar a fumar un piti. Tampoc és que anar a fer servir el cendrer sigui la millor manera d’oblidar el tema, però gueno.
A banda d’incomoditats històriques, en Perella ens va alegrar la sessió amb una bonica anècdota. Al veure que ens agradava el tema WWII ens va preguntar si haviem vist “...una pel·lícula molt dolenta que es diu U571?”.
En Jerry va fer un bot del sofà com si estiguessin escopint a la tomba dels seus avantpassats boers i llavors els dos vam començar a fer escarafalls de que en Perella estès criticant la peli. Perquè mola un collò de mico.
La peli explica com uns americans molt guays capturen la primera Enigma i llibres de codis corresponents que els aliats van obtenir a la Segona Guerra Mundial. L’aparell en qüestió era un trasto alemany que codificava missatges, amb la seva captura els aliats els van poder desxifrar i va ser un dels factors que va decantar la balança a la Batalla de l’Atlàntic.
La gràcia de la peli és que està feta exactament com els clàssics de l’època però amb el pressupost d’una peli actual i mola un ou. Té els efectes especials actualitzats però conserva tots els clixés i flipades dels anys 40s. Com a valor afegir s’hi pot veure com maten a un Jon Bon Jovi que fa veure que actua i es reprimeix per no contestar “It’s my life, ye, ye, ye!” cada cop que li toca parlar.
Històricament la peli té tela. Si que es va capturar la primera Enigma a bord d’un submarí alemany, amb el petit detall que la missió la va dur a terme la Royal Navy i no els yankis. Els britànics van posar el crit al cel quan van veure que Hollywood els hi treia els mèrits, fins al punt que en Blair va discutir la qüestió al parlament i en Bill Clinton va respondre amb una carta assegurant que l’argument del film era totalment ficció. No va ser fins després de tot l’enrenou que es va incloure un missatge al final de la peli on es deixava clar que en realitat va ser la Royal Navy i no en Bon Jovi qui va capturar la primera maquineta.
En Perella no ens va parlar de errades històriques però ens va parlar d’altres anècdotes de la pel·lícula.
Resulta que els interiors del submarí es van filmar en una maqueta a mida natural que es va construir als estudis Cinecittà de Roma. Per reclutar extres per la peli els estudis van contactar amb tots els alemanys que estaven d’Erasmus a Roma, de manera que en Perella i els seus companys de pis van rebre una trucada de Can Hollywood.
La putada del rodatge era que els uniformes alemanys eren de llana, de manera que un cop et mullaves fent una escena en el submarí inundat et quedaves xop per la resta del rodatge. Els oficials del submarí eren actors alemanys coneguts (que si en Perella ho diu jo m’ho crec) i portaven vestits de neopré a sota l’atrezzo, però per la xusma que feia d’extra no n’hi havia.
Però no, a en Perella no el van agafar. Llàstima perquè hagués estat la hòstia tornar a veure la pilícula i veure com el col·lega es pega amb en Bon Jovi.
Resulta que al pobre Perella el van considerar massa alt com per moure’s sense problemes per dins del submarí i massa poc ros com per ser alemany. Van ser prou educats com per no dir-li que actua com el cul, que estic segur que és el cas.
Sigui com sigui, l'important és que el guacamole estava collonut.


Per cert, respecte al tema de la mala publicitat històrica:

The movie portrays a scene in which the U-boat crewmen machine-gun Allied merchant crewmen who have survived their ship's sinking, killing them as they float in their lifeboat. In contrast to the negative depiction of U-boat men in the movie as well as wartime propaganda, U-boat crewmen in reality were known to assist survivors with food, directions and occasionally medical aid.[5] Assistance to survivors only stopped after Admiral Karl Dönitz issued the "Laconia order" following a US air attack on U-boats transporting injured survivors under a Red Cross flag. In fact, out of several thousand sinkings of merchant ships in World War II, there is only one documented case of a U-boat crew deliberately attacking the ship's survivors: that of the U-852, whose crew attacked survivors of the Greek ship Peleus.[6]

http://en.wikipedia.org/wiki/U-571_(film)

Y otro Perrito Piloto!

Una tarda molt avorrida al Putu Pret. Una tarda d’aquelles que et fan trobar a faltar els clients.

Llavors ha entrat en Greg a la botiga i senyalant un dels frigorífics ens ha dit: Veieu aquella llauna de Cocacola? I llavors ha arrugat la bossa de paper que duia a la mà i l’ha llençat amb tota la seva força. N’ha tombat dues i si hagués estat en una fira ara tindria un d’aquells gossos de peluix de metre i mig.
En Hani i jo ens hem mirat i seguidament hem arrugat dues bosses més.
El joc ha estat simple. Primer havies de dir a que li tiraves, i segons si apuntaves a un sandwitch que estava sol (+ difícil) o a una fila de tres o quatre junts (+ fàcil) la puntuació variava. Tampoc és que apuntéssim els punts ni res, però bé.
L’André és un Team Leader i en principi quan ens ha enganxat jugant ens hauria d’haver reganyat, però el seu esperit brasiler ha pogut més que el deure. Ens ha demanat que li passéssim una de les pilotes i tal com li ha vingut l’ha chutat cap als frigorífics. No ha tocat res, però ha inaugurat una nova modalitat de joc que ha durat fins que hem vist que una senyora plantada a la porta, sense atrevir-se a entrar, ens preguntava si encara estàvem oberts.
En principi, a no ser que algun dels managers és dediqui a mirar les cintes de vídeo del CCTV, no ha de passar res.
Més tard, un cop hem tancat la botiga de veritat, he posat una mica de musiqueta per animar l’estona que em passo netejant les màquines del cafè. He descobert que tenim un CD amb la banda sonora de “Transamerica” que algun client es va descuidar. No he vist la peli, però se que es tracta d’un transvestit que fa un viatge per els EEUU amb el fill que acaba de descobrir que té. En base a això he suposat que la banda sonora estaria composta a base de Gloria Gaynor, Cher i Village People, però no. La BSO es basa íntegrament en música country. De manera que per arrodonir el dia m’he passat una hora escoltant banjos i aguantant com en Tony, un dels managers, se’n enfotia dels meus gustos musicals i feia com que imitava a un cowboy cada cop que passava pel meu davant.

The sorrow of Principe

El vol de tornada cap a Anglaterra va ser normal, sense happy hours ni res que els de Ryanair són conscients de que per Nadal ja es fan prou excessos, de manera que em vaig dedicar a llegir. Gràcies a nostre senyor glorificat que vetlla per nosaltres amb la seva gràcia infinita, finalment em vaig acabar la megatotxana (no per llarga, sinó per dura) de “The sorrow of war”, o sigui que la resta del viatge em vaig anar buscant lectures alternatives.
La primera va ser el cartell explicatiu de les normes de seguretat en cas d’emergència. Normalment aquestes instruccions venen en un full plastificat que pots trobar en la butxaca amb les revistes i la bossa per vomitar que hi ha al seient del davant, a sota de la tauleta plegable. Però a Ryanair el centímetre i mig que ocupa això és la diferencia entre que clavis els genolls a l’esquena del payo del davant o no. De manera que res de porta-revistes, les instruccions estan enganxades al seien i punt (i així només ocupen 0,1cm, mireusté!). El tema de la bossa per vomitar no està solucionat, suposo que arribat el cas s’espera que et guardis la potada a les butxaques.
La lectura, tot i no ser gaire original, era infinitament més entretinguda que el llibre. La veritat és que sempre m’ha fet gràcia que els avions estiguin equipats amb tobogans inflables i, si algun dia em toca fer-los servir, quan arribi a baix segur que li demano a la assistent de vol si em puc tornar a tirar. Doncs bé, llegir sempre és bo per aprendre coses noves i, ves per on, per utilitzar els tobogans aquests està prohibit portar sabates de taló o joies, la qual cosa puc entendre perquè podrien esquinçar la tela i els que venen darrera s’haurien de conformar amb jugar amb les armilles salvavides. Però el que vaig descobrir és que les dentadures postisses també estan prohibides als tobogans, a lo qualo no puc trobar cap explicació mínimament raonable. El pròxim cop que voli aixecaré la mà i preguntaré.
Un cop acabat de llegir això vaig passar a una cosa més intel·lectual. Vaig començar amb el que hi havia imprès en el paquet de galetes Principe que ma mare m’havia comprat pel viatge. I quina va ser la meva sorpresa quan començo a llegir i em trobo amb el missatge: + sabor, receta mejorada. Los tiempos cambian y principe también.
Quina putada. El gust de les Principe no pot cambiar, de la mateixa manera que seria una tonteria canviar el gust de la Nocilla, del Colacao o de la cola dels segells de correu. Vaig obrir el paquet, en vaig mossegar una i efectivament, el gust de les Principe a prendre pel sac.
De tant en tant apareixen a la bústia de l’E-mail missatges explicant moments estel·lars de la història del marketing. La meva preferida és la del tio que va estalviar deu mil milons de bilions simplement traient una oliva de les amanides que es servien en no sé quina companyia aèrea. Però la mega clàssica és la de la Cocacola.
Els marketineros de la Coke decideixen reformular la recepta de la Cocacola i fan una campanya de la hòstia per promocionar el nou gust. Els yankis van al super, troben la nova Cokeguay però descobreixen que no poden comprar la de tota la vida de manera que tothom es caga en la nova recepta i llavors la cocacola ha de tornar a treure al mercat el que ara es coneix com la Coke Classic.
Els de Ryanair si que llegeixen aquests tipus de mails i en prenen exemple i arriben a la conclusió que, si et pots folrar traient una oliva de les amanides, imagina la de pasta que pots fer si suprimeixes la teca en general i, posats a fer, també envies la butxaca de les revistes a prendre pel sac.
Els de Can Beukelaer en canvi envien aquests tipus d’e-mails a la paperera de no desitjats i em cagu’m tot que ara les galetes són un trunyu. Les galetes de tota la vida són un trunyu. Les galetes de t-o-t-a l-a v-i-d-a. Les galetes que jo em comprava a ca l’Oller quan anava cap al cole perquè era l’esmorzar més gran que et podies comprar amb 20 duros.
No és una bona manera de començar l’any. Sobretot si saps que un cop arribis a Londres t’espera en Livingston amb una altra de les seves flipades en la pujada de les travelcards. Que es veu que aquest home té una idea una mica distorsionada de com celebrar l’any nou.
Pel que fa a mi, el dia que surtin al mercat les Principe Classic em plantejaré de tornar a Barna.

Torna a casa per Nadal

Jo: Bé, i jo on dormiré?

La mama: Al terra.

Jo: Jajajajajaja!!

La mama: (...)

Jo: (Si és que ma mare té unes sortides...)

La mama: (...)

Jo: (Val, però em dius on dormiré o no?)

La mama: ...o si vols al sofà.

Jo: (Apetejarl?!) Apetejarl?!

In da House (Go)

Be, a mesura que els mesos han passat he constatat que realment Can Fuckland no és gaire diferent d’un hostel. La gent no fa vida a casa, només hi ve a dormir i jalar i els residents no hi duren gaire ni estiren de la cadena del wàter.
A hores d’ara ja tenim tres noves incorporacions i tres altres persones que estan a punt d’abandonar la casa.
En Metalboy és el chaval que esta a l’habitació que abans era de l’Etonda. És un heavymetal dels clàssics, la qual cosa vol dir que junt amb ell a la casa han aparegut una chupa de cuir a la cadira del menjador i una “Crema rigenerante all’olio di cocco, impacco ammorbidente per capelli” al lavabo. Perquè un heavy pot ser malo malote però no pot escatimar en la cura de les seves grenyes.
En Metalboy està entestat en triomfà en el món dels heavy’s i jo crec que ho està aconseguint perquè com a mínim a mi em resulta molt pesat. El nen té la seva banda de música amb la qual espera saltar al estrellato i jo espero que s’estrelli i conseqüència de les seves aspiracions musicals és un dels comportaments que em toca la pera. Al nen li agrada escarxofar-se al sofà, segrestar el comandament a distància i començar a fer zapping pels diferents canals musicals. Evidentment ni es planteja que l’altra gent vulgui veure alguna altra cosa que no sigui un grenyut canviant de canal.
A part d’això, en Metalboy és un marrà de collons i el molt orangutan encara no ha après que les portes tenen un pom que serveix per obrir-les i tancar sense fer soroll.
La Karen és la germana d’en Tommy i també una supervivent del Triàsic que no se com però va aconseguir superar la extinció en massa del Cretaci Superior.
Quan va arribar a casa molava perquè com que no treballava es passava el dia netejant i ens feia com de mare, bé millor dit com d’àvia, o millor, com de cosa conservada en formol que es mou i neteja. Però a la que es va posar a treballar es va contagiar de l’esperit de la casa de “paso de todo colega”. A mi el que em toca la pera és que la senyora és capaç de creuar-se’t pel passadís, mirar-te a la cara i passar olímpicament de saludar-te. Té mèrit.
Per últim en Perella, que és un alemany amb nom italià. Amb nom italià perquè si, perquè als pares els hi va donar la gana, no hi ha més motiu, que tampoc és que en calgui. És bon payo, diguéssim que ni neteja ni embruta i per tant no fa nosa però tot i que em cau bé tampoc m’hi relaciono gaire.
Començo ha estar fins la polla de la meva casa. Necessito viure amb gent civilitzada. Amb gent normal, salubre i sociable i ara a sobre l’Aka i en Jerry se n’aniran.
L’aka és l’única que realment compleix amb els estàndards d’higiene i bon rotllo propis d’una persona alfabetitzada, però se’n va un mes a veure al manso a Sud Àfrica i aprofita l’avinentesa per deixar la casa i buscar un altre cau quan torni. En Jerry no és del tot salubre però si que és relativament sociable, sobretot des de que ens chupem “Band of brothers” junts, però se li acaba la visa hi ha de tornar cap a Sud Àfrica.

En Baba també es pira, pero me la sua.
Definitivament necessito un canvi d’aires. Necessito viure amb gent que no col·leccioni tasses brutes a l’aigüera i que no tingui com a hobby fer servir l’aigua calenta quan t’estàs dutxant. Necessito una llar, necessito una habitació que la miri i em vinguin ganes d’anar a l’Ikea a comprar alguna cosa que no em faci falta.
Potser el que hauria de fer és pirar cap a Sud Àfrica, que és lo que se lleva ahora.

Toca'm els gondors

Sempre he pensat que “El senyor dels anells” no era més que una aventura llarga. Una aventura amb molt bona publicitat perquè molts dels que se l’han llegit no s’havien llegit cap altre llibre abans (ni ho tornaran a fer) i arriben a la conclusió que un llibre molt llarg deu ser molt bo.Avui, gràcies a la “Revista morta”, he descobert que no estic sol:

*

"Ahora vamos con "El señor de los anillos", película basada en un famosísimo libro... que yo no me he leído. Sin embargo, les diré como anécdota, que algunos de mis amigos tienen, en una estantería totalmente vacía, junto con su foto de sus vacaciones en Calasparra, un ejemplar de "El señor de los anillos".

"Antonio Gasset (Dias de Cine) dixit.

*

Si per un casual voleu llegir més perles d’en Gasset, aquí en teniu una bonica selecció. Destacariem també el videoclip impagable de l’Avril Lavigne: “Soy una Emo Girl”.

Històries d'un vespre qualsevol

Es divendres a la nit i quan has acabat de netejar tota la merda del Pret i surts de la botiga que fas? Una cervesa, evidentment fas una cervesa.
Perquè sí, perquè et ve de gust i perquè estàs a Londres i tothom està als pubs bevent gots de cervesa de mig litre i no necessites cap més excusa. Generalment hi aniries amb els companys de feina, que es el ritual setmanal, per no dir diari, en aquesta ciutat, per no dir en tot el món anglosaxó. Però aquesta setmana cap dels borratxos del teu curro s’ha quedat al pub fins les 8:30, que és l’hora en que has plegat tu, perquè demà és la festa de Nadal del Pret i tothom està estalviant forces per un dissabte que promet molt.
Però cap problema, l’Amparo t’ha trucat per dir-te que ella i en Conejito t’esperen en un pub de Charing Cross amb uns col·legues de la seva antiga feina per fer la cerveseta. Qui té amics té un tresor.
De Bond Street vas a Green Park i d’alla a Leicester Square, surts de la boca del metro, comences a caminar i et tornes a sorprendre de que a Londres la llargada de les minifaldes sigui inversament proporcional al fred que fa. I llavors penses que quina llàstima que avui no sigui una nit gaire fresca.
Passes per la fira que han muntat a Leicester i tot i que passes dels caballets i els nubols de sucre, per un moment et planteges pagar cinc lliures per disparar una mica amb els fusells d’aire comprimit. Però com que no és qüestió de presentar-se al pub amb un gos de peluix de metre i mig segueixes caminant. Passes per Trafalgar Square, gires a l’esquerra per enfilar Strand i per acabar tornes a girar cap a la dreta per entrar al carrer que no tens ni idea de com es diu però que tothom sap que és el carrer del Heaven. I allà veus el Pub Ha Ha i t’adones que just al davant hi ha un Pret a Manger. La plaga.
Entres al Pub i saludes a tohom. Amb l’Amparo fas plans per anar a Camden a l’endemà a la tarda, perquè tots dos heu d’acabar de comprar regalets per la família. En Conejito diu que passa de Camden, però amb ell fas plans per anar plegats a la festa del Pret i et confessa que finalment ha desistit de disfressar-se per anar-hi.
Per alguna llei d’aquestes no escrites, a Anglaterra una festa per ser guai ha d’estar tematitzada i aquest any la Pret party anirà en plan Moulin Rouge. En Conejito porta un mes dient que ell es vol disfressar i menjant-te l’olla perquè tu t’hi apuntis, però tu pateixes perquè no saps molt be quina idea del Molí Vermell té en Conejito i no tens cap ganes de veure’l en kan-kan.
Per canviar de tema li expliques que t’has trobat per casa una màquina de retallar el cabell com la que ell fa servir per depilar-se a consciència i això desencadena una interessant conversa sobre els diferents mecanismes que un home pot fer servir per eliminar el seu pèl corporal. Al final tu no tens collons de dir-li que només faràs servir la màquina si algun dia et deixes barba i et sents culpable de que les teves accions capil·lars es limiten a afaitar-te dos cops per setmana i tallar-te el cabell un cop cada dos o tres mesos.
Amb l’Amparo també tens converses filosòfiques. Concretament ella t’explica les diferències de significat entre “un petó” i “petonets”. Resulta que, en el llenguatge secret de les ties, si t’envien un missatge on al final el comiat diu “un petó” és un missatge inofensiu. Però si el missatge acaba amb “petonets” resulta que ja s’estan posant en un pla més íntim, perquè “petonets” és més petit i més cuco. I si et posen “un petonet” llavors ja és que és volen casar amb tu i tenir fills perquè “UN petonet”, només un, és molt més petit i per tant molt més mega-super-chupi-cuco. Tu al·lucines papallones de que t’estigui parlant seriosament i li expliques que els payos només enteneu la diferencia entre un missatge acabat en “petons” i un altre acabat en “et vull menjar la botifarra”. Però ella t’insisteix en la obvietat de la diferència i tu t’imagines la de senyores que hauran enviat missatges amb “petonets” convençudes de que gairebé estaven sent unes rameres desvergonyides parlant tant obertament de sexe i preguntant-se perquè no rebien cap missatge de resposta.
Finalment en Conejito diu que se’n va cap a casa, que vol anar al llit d’hora que demà toca Moulin. Fan quatre mariconades amb l’Amparo per acomiadar-se i llavors tu aprofites per dir que també te’n vas a fer nones, t’acomiades i et quedes pensant en el curiós mecanisme que fa que a una dona no li importi que li fotin mà sempre hi quan la mà sigui homosexual. Curiosa paradoxa.
Surts del Ha Ha i llavors te n’adones que no has begut cap cervesa, perquè en realitat només has vingut al pub per estar amb els col·legues i perquè en realitat la cervesa no t’agrada i t’has oblidat d’anar a la barra.
Tornes a fer el recorregut d’abans però a la inversa, acompanyes a en Conejito a comprar teca al Burger King i et menges un gelat suposadament amb gust de pastis de formatge i maduixa mentre ell t’explica les seves penes treballant al recruitment centre del Pret.
Finalment agafes el metro a Piccadilly i entres a l’últim vagó perquè saps que així trobaràs seient. T’asseus, treus el llibre que sempre portes per amanir les deu o dotze hores setmanals que et passes viatjant en transport públic i et poses a llegir. El problema és que ara t’estàs llegint “The sorrow of war”, un llibre que et vas comprar entusiasmat perquè parla sobre la guerra de Vietnam des del punt de vista d'un veterà vietnamita, però que està resultant ser un tostoneishons. T’obligues a llegir unes pàgines perquè no tens res més a fer però finalment decideixes tancar-lo i donar un cop d’ull al vagó.
És llavors quan descobreixes que tens al davant a un noi i una noia profundament adormits. La noia no te massa gràcia però el payo esta completament espatarrat, fins al punt que la senyora d’avançada edat que esta al teu costat es canvia de seient perquè el nano no para de trepitjar-la. A més el somnolent també té el cap completament cap enrera, tant enrera que li es impossible tancar la boca i a més amb les batzegades del tren el cul cada cop li va relliscant més cap enfora del seient. Finalment passa l’inevitable i el cul abandona definitivament la cadira per anar a parar el terra i tu et tapes la boca per poder riure tranquil·lament. El col·lega es veu obligat a reconsiderar la seva situació i llavors és quan confirmes el que ja era obvi, que a part de tenir son va força borratxo. El payo s’incorpora, fa un badall, es posa la mà a la boca i llavors d’entre els seus dits comença a aflorar un líquid espès i fosc que li baixa regalimant fins a la falda.
Tothom triga uns segons a adonar-se de la nova situació al vagó de metro, perquè el col·lega segueix amb la mà a la boca com si no passes res. Al cap d’una estona la expressió dels ulls li canvia i sembla que es comenci a plantejar que els badalls en principi no són ni humits ni espessos i que alguna cosa li passa. Enretira la mà i una nova remesa de grumolls li regalima per la barbeta , però sembla decidir que està massa borratxo com per fer-hi res al respecte i torna a tapar-se la boca.
Els teus companys de viatge anglosaxons estan horroritzats. El borratxet està sent disgusting en un lloc públic i això els incomoda molt. La dona a la qual trepitjava s’aixeca i se’n va cap a la porta apartant la vista. El nano que està al teu costat esquerra i que en principi semblava ser un malote del barrio també s’aixeca i se’n va cap a l’altra porta i per un moment penses que ell també començarà a vomitar del fàstic.
Tu no et mous. El que t’agradaria es poder descollonar-te tranquil·lament del que està passant, però tothom s’ho està prenent massa seriosament i a més tu no tens cap company amb qui compartir els riures. De manera que l’únic que pots fer és començar a respirar profundament i intentar reprimir el somriure que no deixa de amenaçar, la qual cosa es fa molt difícil perquè el col·lega segueix regurgitant vi i posant cara de “no, si aquí no passa res”. Per sort la següent parada és la teva. T’aixeques, vas cap a la porta i just quan la travesses, abans i tot de posar el peu a l’andana, et comences a partir el cul a uns nivells que, sentint-ho molt, està clar que el col·lega dels badalls líquids pot sentir.

Sorrybauda, però encara gràcies que no l’estàs assenyalant amb el dit.

L’espagarragó

L’espagarragó és el producte de la unió a contra natura de l’espagueti i el macarró. Com que no he pogut observar directament l’acte de la còpula només puc especular però, en base a una apreciació fisiològica bàsica, em sembla lògic suposar que l’espageti actua com a mascle i el macarró fa els honors de femella. Pel que fa al ritus de seducció i acte sexual també em veig obligat a basar les meves conclusions en suposicions, però tots els indicis semblen apuntar a que tot el ritual, des de l’elecció de parella fins a la consumació de l’acte carnal, es du a terme a dins de l’armari de la cuina o rebost de torn, cosa que explicaria la falta de testimonis oculars.
No tinc cap dada sobre el procés de gestació i naixement, però si que he pogut veure de primera mà el producte de la unió. L’espagarragó conserva les característiques fisiològiques dels seus dos progenitors. Es allargat com un espagueti però té el forat característic del macarró. De fet el món acadèmic està dividit entre els que consideren l’espagarragó com un macarró prim i allargat i els que defensen que s’aproxima més a un espagueti gruixut amb un forat al mig.
Personalment, i vull recalcar que és una opinió personal, crec que l’espagarragó és la pasta més gilipolles i lletja que ha vist mai l’ecosistema de la meva cuina. Estic recollint firmes a favor de la castració de tots els espaguetis i de l’esterilització de tots els macarrons.

El síndrome del Teletubby ("Big hug!")

Ma mare ara és mediàtica.
En Juan Mann és un australià que, com en Drew i molts d’altres d’allà baix, durant un temps es va dedicar a viatjar per overseas. Però a diferencia de la resta de compatriotes, quan en Mann va tornar a sa terra li va semblar que tothom estava molt trist i deprimit, de manera que va decidir posar-hi remei. Va agafar un cartell, hi va escriure “Free Hugs”, se’n va anar al Sydney CBS (o com a mínim això és el que he entès al vídeo però vaja, té pinta de centre comercial) i es va posar a donar abraçades a la gent. El curiós és que la policia l’hi va prohibir. Bé, exactament no li va prohibir, li va prohibir a no ser que contractés una assegurança de responsabilitat pública de 25 milions de dollars. Es veu que si algú prenia mal l’ajuntament podia ser demandat i tothom sap com n’és de fàcil dinyar-la per culpa d’una abraçada mal donada. Però bé, en Juan resulta que no tenia 25 milions, i si els tenia estic segur que no se’ls volia gastar en una assegurança per abraçades, de manera que es va posar a recollir firmes, 10.000 en concret. O sigui que finalment donar abraçades al carrer és legal i això és el que ell porta fent, un cop per setmana, des de fa dos anys i mig.
A ma mare li van enviar la direcció www.freehugscampaign.com en un mail col·lectiu d’una comunitat de cyberbonrotllo on participa. Va veure el vídeo (7,5 million views, by the way), li va molar el tema i va respondre als seus col·legues del bon rotllo que ella no tenia ni idea de gravar vídeos però que dominava molt bé les abraçades. Llavors la cosa es va començar a animar, amb gent que responia que tenia camera de vídeo i d’altres que deien que tenien braços i podien donar abraçades al mòdic preu de gratis. De manera que el passat diumenge se’n van anar tots plegats per Plaça Catalunya i Portal De l’Àngel regalant abraçades.
Curiositats de la vida, els agents de l’ordre i la seguretat també van aparèixer per posar fi a aquest acte delictiu, perquè es veu que per portar un cartell pel carrer es necessita una llicència de l’ajuntament, que és gratuïta però que s’ha de demanar. Suposo que és una altra de les herències cíviques d’en Joan Clos Van Dame. M’agradaria veure la cara del funcionari de torn si se li presenta una persona demanant permís per anunciar abraçades de franc. Evidentment a la que els polis van girar la cantonada els cartells van tornar a aparèixer, hi ha capullades per les que ni tant sols et preocupes de recollir firmes.
No és el primer cop que es regalen abraçades a Barna. Ho sé perquè vaig entrar al youtube a veure si havien penjat el vídeo i va resultar que no, però que n’hi havia uns quants d’altra gent. De fet hi havia vídeos de gent regalant abraçades per mig món.
Però, de bon rotllo però, ma mare és més guay. Amb la conya del boca a boca del cyberbonrotllo es van posar en contacte amb “Espanya directo” de TVE1, que és un d’aquests programes que no he vist mai perquè fa menys de dos anys que el fan, i van venir a fer un reportatge de la moguda.
Pos eso, que van sortir per la tele i tinc una mare mediàtica i, com va dir el poeta, "Els petits canvis són poderosos".

.

Actualització: vídeo de la penya Big Hug! aquí.

Metalboy i l’atac de les portes cabrones

Estava jo a l’ordinador del menjador un dimarts qualsevol...
Quan en Metalboy ha arribat a casa, s’ha menjat de morros la porta de la cuina, després s´ha fotut de lloros contra un dels frigorífics, després s´ha repenjat a la taula per recobrar l’equilibri, ha començat a mirar el terra de la cuina com si estès ple d’obstacles i llavors ha començat a flexionar les cames i moure’s com si estès caminant per un vagó de metro en marxa. Llavors jo, rient d’aquella manera que es riu quan t’estàs descollonant però no hi ha ningú més per compartir el moment, li he preguntat si tot estava bé. M’ha contestat alguna cosa així com ara “Urgh, jejejeje, hurmgfta hurgmuh, jejejeje”, ha seguit caminant pel vagó de metro, ha obert l’aixeta de l’aigüera i s’ha posat a rentar-se la cara. Sense eixugar-se la cara ha tornat enrera, s’ha tornat a menjar la porta d’un frigorífic, s’ha mirat la porta una estona pensant-se si li tornava el cop o no, l’ha obert i ha agafat alguna cosa, ha aconseguit posar la cosa suposadament comestible a dins del microones i, amb molt de mèrit per part seva, ha engegat l’aparell.
Ha tornat cap al menjador, abans de passar per la porta s´ha aturat, se l’ha mirat bé, ha posat una mà a cada cantó i ha passat molt lentament, s’ha assegut en un dels sofàs, ha engegat la tele i llavors s’ha mort. Ni tan sols ha ressuscitat quan l’alarma del microones ha sonat.
Si demà al matí segueix al sofà li donaré un parell de puntades de peu i si no es mou el trauré cap a fora, que últimament la casa està molt desendreçada.

Treva a l'invasor

A falta de claymores, em disposava a tallar un tros del meu preuat xoriço del Mercadona per muntar les trampes per ratolins quan l’Aka m’ha cridat “NO!!!”
He intentat fer memòria, a veure si és què els ratolins eren una espècie protegida i m’havia passat per alt, però he arribat a la conclusió que són una plaga i s’han de matar i així l’hi ho he comunicat a l’Aka. I resulta que ella hi està d’acord, sempre que no ho vegi.
Es veu que l’Aka és una noia que no té cap problema en tocar llimacs, cucs, sargantanes i etcèteres, però que té una fòbia total als cadàvers de coses amb pèls o plomes. Jo li he dit que perfecte, que no miri les trampes i ja està. Però ella diu que si sap que n'hi han estarà preocupada pels ratolins i no pararà de mirar-les i que té un examen el diumenge d’un curs que esta fent per ser monitora de natació i si poso les trampes estarà nerviosa i no podrà estudiar. Toca’t els ous.
De manera que em acordat que les posaré a partir de dilluns i no li diré on estan. I segur que dimarts l’Aka es passarà el dia buscant trampes per ratolins i xisclant.

Els auguris es compleixen

Des de que fa fred que ja no tenim aranyes mutants de pam i mig assegudes al sofà del menjador mirant la tele i menjant crispetes. A més ara la calefacció està a tota hòstia, de manera que, si a algun altre artròpode cabró se li acudís parar-me una emboscada al radiador del costat de l’ordinador, quedaria ben fregit.
No tenim aranyes, però tenim altres problemes. Aquest cop de quatre potes.
Quan vaig arribar a Can Fuckland em vaig adonar que hi havia una senyalització de sortides d’incendi molt bona i alarmes de fum i extintors i un grapat important de trampes amb verí per ratolins. Pobre ingenu de mi, no ho vaig veure com una conseqüència de fets passats sinó com un bon exemple de previsió.
L’alarma d’incendis ja hem pogut comprovar que funciona, les trampes per ratolins ja hem pogut comprovar que no.
L’Aka m’havia dit que l’hivern passat ja havien tingut problemes de ratolins i augurava un nou hivern de rosegadors, però jo continuava optimista perquè en tot l’estiu no havia vist cap indici de ratolins. Ben equivocat que estava.
Ahir a la nit anava a agafar un paquet de galetes a la cuina quan vaig sentir un soroll. Vaig fer un parell de passes i vaig pensar que quina gràcia, que el soroll semblava el soroll d’un ratolí, vaig fer dues passes més i els vaticinis apocalíptics de l’Aka em van venir a la ment al mateix temps que un ratolí sortia de sota el rentaplats, em mirava i deia “Harl! Un pecador de la pradira!” .
Jo vaig repetir el mateix ritual que amb la superfolding aranya, amb la diferència que aquest cop la bèstia va reaccionar a la ràfega d’insults que li vaig engegar i va decidir que era millor amagar-se de nou sota l’electrodomèstic que no pas intentar atacar-me.
Evidentment els insults també van atraure l’atenció de la resta de companys de casa, la bona nova es va escampar i tothom va opinar.
L’Aka pensa que amb el fred de l’hivern els ratolins busquen aliment i calor a casa. Està equivocada. El que passa és que a l’estiu els ratolins tenien por de les aranyes atòmiques i no tenien ous d’entrar a casa i, ara que els depredadors hormonats de vuit potes han desaparegut de la cadena tròfica del nostre jardí dels collons, els rosegadors tornen a campar tranquil·lament.
Ara bé, al cap d’amunt de tot del regne animal ara hi estic jo. Un Flanagan emprenyat amb una trampa per ratolins a cada ma i un tros de xoriço d'importació (Mercadona) com a munició.

15 minuts d'historia personal

L’Afroza és la dona d’en Kabir. I no té res a veure amb en Kabir.
L’Afroza és una noia que sempre somriu, que de seguida es posa a parlar amb tu i que es força nerviosa. De fet sovint fem conya amb això i diem que li em de prohibir el cafè i el sucre perquè sinó s’embala massa.
En Kabir és el negatiu de l’Afroza, o una Afroza positivada, com preferiu. En Kabir quan parla ho fa a poc a poc perquè mentre ho fa va contant les paraules que diu per no passar-se del seu màxim diari. De fet s’estalvia algunes conjuncions i preposicions no per que no sàpiga anglès sinó per estalviar-se algunes síl·labes al cap del dia. Els somriures deuen entrar en el mateix còmput que les paraules perquè també els raciona bastant. Diríem que es un payo tranquil.
Doncs be, com és que aquests dos han acabat casats? Com és que un paio com en Kabir s’ha lligat una paya com l’Afroza? Perquè a més l’Afroza és guapa i en Kabir, bé no és que sigui lleig però vaja, amb l’Afroza li ha tocat la loteria.
Doncs avui l’Afroza m’ho ha explicat.
Durant el meu descans (de 15 minuts per cert, siusplau que algú ressusciti en Marx que encara té feina a fer) he coincidit amb l’Afroza. La chavala em troba simpàtic i avui ha decidit compartir els seus pensaments amb mi. Sincerament no sé per que li ha agafat per explicar-me tot això, vull dir que jo no li he preguntat, simplement ha començat a explicar-me la seva vida, com si li vingués vingut de gust pensar en veu alta.
Hi ha coses que de tant en tant escoltes a les noticies, o llegeixes en algun lloc i penses que quins costums més diferents que tenen a d’altres llocs del mon. Però quan t’ho explica algú que treballa amb tu, que sembla tant semblant a tu, et xoca bastant. L’Afroza es va casar amb en Kabir perquè el seu pare li va dir. El pare de l’Afroza era un dels arquitectes més importants de Bangla Desh (del top ten segons ella) i va ser l’encarregat de buscar un marit convenient per la seva filla gran. En Kabir i l’Afroza es van conèixer el dia del seu casament.
El que més m’ha sorprès és la naturalitat amb que m’ho ha explicat. Totalment conscient del seu deure com a filla major, entén que és el que li toca. La seva germana petita es casarà amb el manso que ha escollit ella i del qual s´ha enamorat, però per la filla gran, com ella diu, tot depèn de la sort. I sembla que ella considera que n´ha tingut força.
El dia del seu casament l’Afroza no parava de plorar i de dir que ella no volia marxar de casa els seus pares per anar a viure amb una altra família. El seu cunyat, per sort, es un bon home i força intel·ligent. Es un payo que sap que la única manera d’aconseguir que algú faci una cosa és fent que la vulgui fer. A mig camí va parar el cotxe i va comprar dos gelats per l’Afroza i li va dir que tranquil·la, que mengés els gelats (que a la nena li encanten, sobretot a l’agost de Bangla) i que després tornarien a casa dels seus pares i els hi explicarien que ella no volia casar-se amb en Kabir i ja està, que no es preocupés. Evidentment l’Afroza, ja més calmada i amb un gelat a cada mà, li va dir que no digues bajanades, que no podia fer això, que no podia tornar casa seva així. De manera que van continuar cap a Can Kabir.
El primers dies l’Afroza va dormir a la mateixa habitació que els seus cunyats i la lluna de mel va ser mes aviat un picnic familiar, amb les dues famílies embotides en un autocar per anar a passar uns dies a la platja. De manera que en Kabir i l’Afroza es van anar coneixent de mica en mica, com qualsevol parella, però amb els tràmits matrimonials ja enllestits.
I d’allà fins aquí i ara estan esperant una criatura.
M’entres ella m’anava explicant tot això jo anava assentint amb el cap i no he parlat gaire. Be, la veritat, amb quinze minuts de descans has d’escollir entre menjar o parlar i era la hora de berenar, però a part d’això es que no la volia interrompre. M’estava explicant de primera ma una cosa que he sentit i llegit mil cops i que estava trobant molt interessant i, de totes maneres, que li podia contestar? Vull dir que la seva vida es així, la vida es així, i no se m’acudia cap comentari adient. De manera que m’he limitat a veure-ho des del seu punt de vista, a comentar-ho com una cosa normal. Perquè és normal, perquè a molts llocs es la norma, perquè de fet jo visc en una excepció.
Al cap de quinze minuts, una mica descol·locat, li he dit si em deixava penjar el que m’havia explicat a internet. L’Afroza ha somrigut i m’ha dit que no li feia res, que de fet li feia gràcia. S’ha sorprès que algú pensés en escriure sobre una cosa tant banal com el seu casament amb gelats de llimona.
Abans de marxar m’ha preguntat si seguia sense parella. Llavors he somrigut jo i li he dit que si, que segueixo sent un bachelor.
No es el primer cop que m’ho pregunta. L’Afroza esta preocupada per això, diu que estic perdent el temps, que m’he de buscar una noia del meu país (perquè diu que així m’entendrà millor) i fer família.
Li he dit que quan trobi parella serà la primera en saber-ho i després he pensat que per segons que tenir un pare arquitecte soluciona la vida. O no.

Amor de cul (Apendix)

A passat una setmana, el manso ha tornat i em pogut desxifrar el missatge. L'Aka es polonesa, hi ha una paraula en polones que sona mes o menys anyo i que vol dir angel. Aixo es el que el figures intentava escriure. Ai... tant d'amor i tanta poca fonetica...

A part del codi per desxifrar el missatge, el manso va portar una ampolla d'orujo de regal. Em van convidar a un xarrup i jo vaig decidir correspondre compartint una mica del folklore del pais. Orujo, orujo...

Tambe saben que s'ha de respondre si algu diu una frase acabada en cinc.

La torradora-despertador

Avui he dormit quatre hores. He dormit quatre hores perque m’he passat tota la nit revelant i despres s’ha calat foc a casa.
L’Eugene Smith era un fotograf molt bo i un yonki molt bo tambe. De tant en tant li agafava per passar-se tres dies seguits al laboratori treballant sense parar a base d’amfetamines i d’altres productes quimics que no es fan servir per revelar.

A mi tambe m’agafa per fer sessions llargues de laboratori, pero per raons molt diferents, limitantme a la quimica del revelat i fixat i procurant no esnifar-la. Nomes puc revelar de nit, degut a que la meva camera fosca nomes es realment fosca quan a fora tambe es fosc i com que treballo al Pret de 3 a 8pm no em queda mes remei que fer sessions troneres.
A les 8 del mati m’he ficat al llit i a les 8:30 l’alarma d’incendis m’ha despertat. No es una bona manera de comencar el dia.
El primer any a Londres me’l vaig passar en un hostel de Notting Hill on cada nit saltava l'alarma aquesta un parell o tres de cops. No perque hi hagues foc sino perque la gent fumava canutus tamany industrial. De manera que, amb el recordatori constant de la possibilitat d’haver d’evaquar l’edifici, vaig elaborar un pla. Un pla que consistia en agafar la bossa amb l’equip fotografic abans de sortir xisclant histeric de l’habitacio, de manera que com a minim salvaria aixo (que collons, tampoc tinc gaire cosa mes a salvar).
Doncs be, a les 8:30 he obert els ulls, he pensat Hostia, em sento com si no hagues dormit ni mitja hora, despres he pensat Hostia, es que no he dormit ni mitja hora i despres he pensat Merda, alarma… processant informacio… alarma=foc… processant… alarma=foc=mal rotllo… Merda, morire en un incendi en una casa tronada del nord de Londres.

M’he llevat completament zombie i el programa Procediment_per_salvar_cameres_Versio_1.0 s’ha executat automaticament; de manera que m’he trobat en pijama, amb dues bosses penjades a l’espatlla, una camera al coll, dos objectius a la ma dreta i mirant-me l’ampliadora i el sistema Durst Printo (que no entrare en detalls pero es una cosa que pesa un cullo) i pensant si em cabrien a la butxaca. I llavors he pensat Que capullo que ets i quina pinta me ridicula que tens i si surts aixi de casa els bombers riuran tant que passaran d’apagar el foc i que tal si et preocupes de salvar el fotograf i no les cameres?
Ho he deixat anar tot i he sortit al passadis. Fum. He anat cap a l’escala i he mirat cap avall. Molt fum. Llavors ha aparegut la Karen, la germana d’en Tommy que ara viu aqui tambe i que te deu mil milons d'anys, tot i que nomes n'aparenta un milio, vestida amb el seu pijama turquesa i la seva bata fuxia. Una manera molt, molt dolenta de comencar el dia.
He baixat les escales i llavors he vist que la resta de Can Fuckland tambe estava per alla i ningu semblava histeric. Be, sembla que no correm perill de mort.
La puta torradora. La puta torradora ha decidit suicidarse a lo bonzo. L’Aka, que es la dona mes felic del mon, ha deixat un parell de llesques de pa torrant-se i s’ha seguit maquillant a la seva habitacio. Segurament les llesques eren uns quinze cops mes gruixdes que la capacitat de la torradora i s’han quedat encallades a dins. De totes maneres la teoria del suicidi de la torradora perturbada em mola mes.
I llavors la pregunta del milio: Com collons s’apaga una alarma d’incendis?
Sincerament, el meu primer pensament ha estat ignorar-ho tot, ficar-me al llit i intentar sobar. Pero es veu que ja fan les alarmes per evitar aixo. A la fabrica d’alarmes algu debia pensar “I si algu decideixque val mes la pena dormir que evaquar l’edifici?” De manera que l’alarma aquesta te un so que realment et fa voler sortir de casa. No per fugir del foc sino de l’alarma.
Val, primera opcio descartada. Tornem-hi: Com collons s’apaga una alarma d’incendis? Ni puta idea responda otra vez. Rebote para Marak: Ni puta idea. Rebote para Jerry: Ni puta idea. Rebote para Aka: Lo cualo? Rebote para Leia... Be, la Leia s’ha tornat a ficar a l’habitacio passant de tot. Perfecte, som la familia felic que no te ni puta idea de com apagar alarmes d’incendis i son les 8:30 i nomes he dormit mitja hora i l’alarma aquesta m’esta taladrant el cap i m’estant entrant ganes de matar gent o posarme una torrada a dins i suicidarme.
Molt be. Vejem les aproximacions al problema:
Aka: M’en vaig a currar. Sorrybauda bye bye.
Flanagan: Em tapo les orelles per no sentir el so que m’esta dient que mati a gent o faci servir una torrada XXL per suicidarme pirotecnicament, pero faig veure que estic intentant trobar una solucio.

Marak: He trobat el quadre de comandament de l’alarma i li foto hosties.
Jerry: Busco, comparo i si trobo el llibret d’intruccions de l’alarma busco el codi de desactivacio i... Bingo!

Jerry t’estimo.

Les brigades i en Vicenc.

En Vicenc, de barcelona, si que va fer el soldat pero tampoc al costat de cap brigadista.

Quan tenia 18 o 19 anys la Republica el va reclutar per anar a lluitar a la batalla de l'Ebre en el que seria l'ultim intent d'aturar als feixistes. Va ser "la lleva del bibero" perque no n'hi havia cap que s'afeites. Les coses ja estaven molt magres per la Republica i feia temps que les Brigades Internacionals havien estat evaquades.

La seva instruccio va ser una cosa aixi com ara: "Tu corre d'arrere d'un altre i quan el matin agafa el seu fusell i tira endavant". I aixi ho van fer ell i la resta de biberons. La batalla de l'Ebre va ser la ultima ofensiva republicana, un esforc encaminat a mostrar a les futures potencies Aliades que la Republica encara estava viva, amb l'esperanca de rebre ajut internacional.

No va funcionar. Ningu va ajudar a la republica, ningu va deixar d'ajudar als feixistes, l'exercit republica va perdre la batalla i la guerra i al meu avi el van fer presoner a la retirada.

Es va passar tres o quatre mesos en un camp de presoners a Asturies pelant-se de fred i de gana fins que els van oferir l'alternativa d'allistar-se a la Legio o continuar de presoners. No s'ho va pensar gaire.

La seva carrera legionaria va comencar d'aquella manera tant peliculera que es hi agrada als militars. Els van fer formar en fila, un tinent va desmontar una ametralladora davant seu i va preguntar a veure qui era capac de montarla de nou. El meu avi era mecanic, abans de la guerra treballava de torner en un taller i als vespres anava a l’Escola Industrial i estudiava per ser Perit Mecanic (ara en diuen Enginyeria Tecnica). Va fer un pas endavant, va muntar l'arma i el tinent va exclamar: Ostres! Doncs llavors tu deus saber llegir i escriure.

En principi a la Legio s'hi havien allistat per campanya, o sigui fins el final de la guerra, pero entre l'esclat de la 2a Guerra Mundial i la necessitat de formar-los en el espiritu nacional (en aquelles alcades un 40% dels soldats de la republica, a sobre, eren catalans) la desmobilitzacio va anar lenta i en Vicenc s'hi va passar tres anys.

Ja no va acabar els estudis de mecanica pero com a minim va obtenir un certificat d'ex-legionari que durant la dictadura era molt util.

Chiringuitejant

El diumenge passat vaig inaugurar el meu chiringuito. Un chiringo a Camden on venc fotografies. Bé, com a mínim aquesta és la idea.
Em vaig llevar a les 7am, havent dormit nomes cinc hores i mitja -contant l´hora extra a causa del canvi d´horari- perque mai acabava d’enllestir els preparatius (tot i que tot el material cap a dins dúna maleta mitjana). Vaig enfilar cap a Camden arrossegant la maleta i les llaganyes i a les 9am estava alla preparat pel sorteig de taules.
Al mercat de Camden Lock la cosa va per taules: Tu llogues una taula per 45 lliures i vens el que et vingui de gust. Hi ha dues opcions, a dins o fora. El meu objectiu era estar a dins de l’edifici perquè és on es venen les Arts & Crafts, a fora basicament hi ha roba pseudohippie i menjar suposadament barat però que no ho és.
Alla estava jo amb la resta d’empresaris d’èxit esperant que arribessin els que tallen el bacallà i posant la meva millor cara de Si-soc-nou-aqui-pero-en-realitat-tinc-tres-botigues-més-a-Harrods-i-dues-al-Selfridges, quan en George i la Mary (per anomenar-los d’alguna manera) van arribar per repartir les taules.
La Mary va dir alguna cosa que no vaig entendre i la gent va començar a aixecar la mà i ella a apuntar els noms. Puta mare, començem bé. Evidentment vaig passar de preguntar que havia dit perque els que tenim botigues al Harrods es suposa que entenem aquestes coses. Després va preguntar qui havia estat allà el dia anterior i va seguir apuntant noms. Després va dir un parell de categories més on tampoc entrava jo i finalment va preguntar si s´havia deixat algú. Ara si que vaig aixecar la mà, amb cara de vale-d’acord-no-tinc-cap-botiga-a-Harrods-però-sóc-molt-bon-chaval.
Van comencar a sortejar les taules i evidentment els que tenien el nom primer a la llista tenien preferència. En George anava apareixent de tant en tant i li anava dient a la Mary quantes taules quedaven a dins i jo m’esforçava en enviar ones telepàtiques a tothom perque escollissin estar a fora. La meva telepatia és una merda, per cert.
Quan en George va dir que només en quedava una a dins van preguntar qui tenia nice stuff i volia anar a dins. Jo vaig aixecar la ma aquest cop intentant posar cara de mi-segundo-nombre-es-nice-stuff-nena però m´ho podria haver estalviat perquè la Mary ni tant sols em va mirar. Va anar directe cap a una paya (ejem, que havia arribat després de mi) que es veu que coneixia i considerava que tenia molt bon material.
Quant finalment em va tocar a mi la Mary em va mirar en plan I tu qui ets? I jo li vaig somriure en plan Sóc el que no té botigues al Harrods però que és molt simpàtic, vols ser la meva amiga?. Evidentment feia mooooolta estona que ja no quedaven taules a dins.
Em va preguntar que que venia. Fotos querida, fotos. I ella i en George es van mirar amb la expressio de la cagaste Burt Lancaster d’aquell que s’adona que les fotografies ni es mengen ni es fan servir de roba interior i que per tant no em menjaria un rosco a fora i el meu primer dia a Camden seria un trunyu. El cervell de chiringuitero d’èxit d’en George es va posara treballar fins que va dir: Tranquils, tinc a solució!

Recordo un conte que em van explicar al cole. Bé, de fet només recordo el final, part del final per ser exactes.
La cosa és que fa molt de temps en un lloc molt llunyà una noia va tenir no se quin problema amb el rei i el rei no se per quins setze ous li va posar una prova. La noia havia d’anar a palau vestida però despullada, havia d’anar-hi caminant pel camí pero sense fer servir el camí i hi havia alguna altra condició estúpida que no recordo. Crec que la recompensa si aconseguia superar la prova era que el rei si casava i si fallava li tallava el cap. De manera que el premi era casar-se amb un payo que matava a la gent que no superava les proves idiotes que se li acudien.
Doncs bé, la noia que era molt llesta i la heroina del conte, va anar a palau vestida amb una xarxa de pescador. De manera que anava vestida perquè portava alguna cosa a sobre però també despullada perquè a través de la xarxa anava ensenyant la figa. Per arribar a palau va fer servir una mula coixa que com que caminava torta no anava mai ben bé ni pel camí ni per fora.
Sincerament recordo que quan era petit i em van explicar el conte vaig pensar que el tema de la mula era una mica innecessari. Vull dir que tu mateix pots anar saltant a dins i a fora del camí sense necessitat de fer servir animals esguerrats. Però bé, la questió és que la noia va aconseguir ser 100% ni chicha ni limoná i per tant es va casar amb el rei psichokiller.
Una parida de conte, en sóc conscient des dels nou anys.

Doncs resulta que en George tambe deu estar casat amb un rei psicòpata. Em van donar una taula que estava en una de les sortides de l’edifici. Estava a fora pero estava sota el porxo de la sortida, de manera que tambe estava a dins. Em vaig preguntar si em veien amb cara de mula coixa.
Els meus veins eren dues dones que tiraven el Tarot i una parada de roba hippy (oh, sorpresa) regentada per una rastafari amb rastes de colors, ulleres liles i llavis pintats de lila tambe. I jo en mig amb les meves fotos. Definitivament no tinc cap botiga a Harrods.

Amor de cul

L'Aka surt amb un sudafrica. El manso esta de vacances per Asturies, li envia missatjets romantics i ella m'ha demanat si els podia traduir perque el noi ha apres a dir quatre galanteries en castella.

***

"I'm missing my anno, how are you?"

***

Be, li he explicat, diu que troba a faltar el seu forat del cul i que com estas. La noia diguem que no ha plorat de l'emocio. De totes maneres hem arribat a la conclusio que anno devia ser la transcripcio grafica d'una paraula castellana corresponent a una diccio perversament sudafricana. Despres d'introduir un milio de logaritmes a l'ordinador de casa i analitzar les possibles variables, he arribat a la conclusio que anno debia ser amor pronunciat en plan me duelen las piernas. Be i si no ho es tant li fa, algua explicacio li havia de donar a la pobre chavala.