A fer la mà

Gràcies a una vella amiga m'he assabentat que un antic company d'escola (EGB + ESO ES QUESO + BATXILLERAT) protagonitza unes historietes al youtube. Son uns curts catxondos, sobretot quan al que fa de prota jo el recordo amb grenyes fins a la cintura i samarreta de Pantera...
Com dirien a València: a fer la mà.

Històries pret a no dormir

Dilluns va ser el meu últim dia com a pretorià. Tres anys durant els quals he aprés molt sobre la condició humana...


Jo: Eat in or take away?
Client: Yes.
Jo: ¿?

Client: Aquest sandwitch està molt dolent, és increible, estic indignat!!

Jo: Vale, espera que ara crido al manager, que si de cas li expliques a ell aquesta història i també com és que t'has menjat tot l'entrepa si estava tant dolent.
(El manager es disculpa i li dona un altre entrepa)

Manager: Necessito que netegis això.
Jo: Ja ho he fet, ho faig cada dia.
Manager: Eh... però avui amb aigua calenta i sabó, que toca deep clean.
Jo: (20 minuts després, sense haver fet res) Ja està, que et sembla?
Manager: Molt millor, gràcies.

Jo: No es mereixen.

Jo: Vols una bossa?
Client: No gràcies, bé, millor si, o millor no.. en tens una de paper? Bé, és igual, save the trees.
Jo: (Si et pregunto quin és el teu color preferit m'ho expliques amb un power point...)

Client: Teniu alguna cosa per menjar?

Jo: No, la botiga es diu Pret a Manger perquè venem recanvis per monopatins, però si dones una ullada als frigorifics i prestatges amb entrepants, pastes, pastissos, yogurts, patates fregides y xocolatines davant dels quals has passat al entrar, potser trobes alguna cosa.

Jo: (Veient que hi ha cua i per intentar accelerar el servei) Hi ha algú a la cua que vulgui cafès o tes? Algú per cafès? (ningú diu res, me'n vaig cap a la caixa per atendre al primer client) En que el puc ajudar?
Client: Un cafè amb llet.
Jo: ¿?

Client: Teniu alguna cosa sense mahonesa?
Jo: Humm... croissants?
Client: Algun entrepa?
Jo: Bé, un cop vaig escoltar la història d'un payo que deia que n'havia vist un, però segurament es tracta d'un mite estúpid.



I això és un video que no té res a veure però que és super emocionant:

Semos yonkis man que pierda

Per celebrar el segon aniversari de la meva operació cutre salsitxera, he rescatat la carta que vaig enviar a amics i coneguts després de la intervenció. Hi ha forçes insults i tal, però es que estava una mica molest amb certes drogodependents i retardats mentals amb els quals vaig haver de tractar.


Què passa família!! Ja tinc cul nou!!!
La operació va anar de meravella, no va durar més de 20 minuts en total. El cirurgià, a part de bon metge, és un tio de puta mare, per contra la anestesista era subnormal. La filla de puta em va haver de punxar i remenar tres vegades per posar-me la sonda al canell i un infermer capullo em va preguntar “si m’havia deixat venes a casa” per fer la brometa. Jo li vaig explicar que, doncs home, sóc donant de plaquetes (que entre altres coses significa que tens unes venes de puta mare) i va el subnormal i em diu que les venes que punxen per extreure sang són unes altres. No te jode cabrón, si et sembla a l’alçada del colze les tinc de puta mare i després se’m tornen primes no? Els cabrons no admeten mai quan són uns cutres, els metges i tal vull dir. Per més inri la anestesista drogata em va enxufar un tranquil·litzant sense evisar, estupefaent que prèviament jo li havia dit que ni necessitava ni volia. Yonkis professionals de la hòstia. Per sort em va anestesiar bé, provant unes quantes vegades per putejar amb el seu pols de merda, aixó sí, però almenys no em va deixar paralític, la qual cosa s’agraeix. Gràcies yonki!
El cirurgià, l’amic Isidro, molt bé. És clavadet, clavadet al Carles Flavià (un humorista català, pels que no el conegueu) tant físicament com en la manera de parlar. Durant la operació vam estar parlant i fent conya, vaja que molt bé. Al acabar em va ensenyar el quist cabró, molt maco, no molt gran però vaja, tampoc petit. Jo li vaig demanar si tenia un mirall per a veure’m el forat i ell va i em respon “Nen, que això no és una perruqueria!”, molt catxondo el Flavià.
Al final m’en vaig anar cap a l’habitació en plan Rambo, sense sentir-me les cames (que per cert Bakerin, és una sensació de merda, tu que tenies curiositat). La veritat és que tampoc et sents els collonets i això encara mola menys, i és que la anestèsia d’aquests és com la del dentista però a lo bèstia. Va ser al final quan li vaig preguntar a la yonki si m’havia donat el tranquil·litzant o no i ella em va dir que sí però que amb tot el que havia parlat molt efecte no m’hauria fet. Ai japuta, que em volies callat! Yonki, yonki!! I et tremola el pols, cabrona!! Pren-te tu els tranquil·litzants a veure si l’endevines a la primera! Truja!!
Després a l’habitació va venir la infermera, yonki també, i em va enxufar un nolotil. Jo li vaig dir que no em feia mal i que no el necessitava però la tia em va dir que si no després em faria molt mal i no podrien parar el dolor. Jo em vaig preguntar, què passa si et prens el calmant quan ja et fa mal no actua o que? Però bé, veient els resultats obtinguts amb la yonki nº1 sobre el meu poder de decisió respecte als fluids de les meves venes, no vaig discutir més. A més se’m va passar pel cap que potser, potser per una circunstància rara d’aquelles rares de veritat, la yonki nº2 sabia el que es deia. Pos no. I quan van arribar dues infermeres més amb els seus respectius nolotils (que últimament deuen estar de saldo qual reduce to clear al Tesco) va resultar que no eren yonkis i entenien la equació: [no em fa mal = no necessito calmants, gràcies, els pots donar a les yonkis].
Finalment, després de passar-me 24 hores amb una bata que s’obre pel darrera i et deixa el cul a l’aire, el meu col·lega Flavià va venir per canviar-me les benes i enviar-me a casa. Les bones noticies són que tot ha sortit tan de guays que potser en 20 dies ja està tot resolt i a més la cosa està resultant molt menys molesta del que em pensava. Puc seure, encara que amb cura, sempre que sigui una cadira dura, que si no m’enfonso i llavors si que em recolzo a la ferida (ja us vaig dir que era el còccix, còccix no cul!). Quan camino sí que semblo una mica Mazinger Z, però bé, no em puc queixar.
Pos eso, així estem. Próximo episodio en tu casa.

Poli Appeal

Un cartellet que ha aparegut a la cantonada del meu carrer...

.

Me piro Vampiro

Doncs resulta que fa cosa de tres setmanes Deu se’m va apareixer i em va dir “Fill meu, ja és hora de que tornis a la terra del pa amb tomaquet, i et diré més, el 9 d’octubre hi ha un vol molt bé de preu des de Gatwick, que amb el Gatwick Express t’hi plantes en un plis”. I jo li vaig respondre “Com tu diguis Senyor. I en la teva gràcia i magnimitat infinita, podries pagar el preu del bitllet més les taxes i despeses de tramitació?” i ell em va dir “Nen, que sóc tot poderós, però tonto no”. De manera que vaig haber de tirar de tarjeta.

Fauna domèstica

Per als que no em van creure quan parlava de la bèstia del dimoni, aquí teniu un exemplar de monstrus atomicus hormonatus comú que m’he trobat al lavabo que hi ha davant del mini-dojo. No sé si les dimensions s'aprecien gaire bé, però és GRAN.

Que guay que és tenir jardinet a casa...

L'aproximació anglesa a la sopa

Fer una sopa a Anglaterra és fàcil, la regla vindria a ser que qualsevol cosa a la que li posis aigua ja és una sopa. D'aquesta manera et trobes coses com sopa de paella o de rissoto amb bolets, palabrita de niño jesús.

Al gloriós Pret, la meca del menjar organic-handmade-healthy-que-lo-flipas, han venut sopa d'espaguetis a la bolonyesa, d'italian meat balls (aka albondigas con tomate), de chilli con carne (que es la d'italian meat balls però amb un parell de mongetes i mig chile afegits)... i no posaré més exemples perque això no és un blog pornogràfic, encara. De fet, aquestes sopes maravelloses estan fetes per un payo que es suposa que és l'Arguinyano de les sopes angleses (Nick Sandler crec que es deia) però que el julivert en comptes de cuinar-lo el deu esnifar. A algunes botigues hi ha un exemplar d'un llibre seu per promoció. El vaig fullejar i és on vaig descobrir la sopa de paella o, encara més agosarat, la de mariscada. Bàsicament la recepta és que tu cuines una paella o una mariscada i després li fots aigua per sobre i dius que és una sopa. I és que aquesta es la teoria bàsica de la sopa anglesa, alguna cosa comestible amb aigua. Al restaurant d'en Tron, que també és healthy però encara mes pijo i car, durant una setmana van tenir sopa de llenties. Era una sopa normal però el manager, anglès of course, va decidir que no era una sopa, que era massa espessa i que els clients es queixarien. La solució va ser afegir un got d'aigua a cada plat de llenties, the Sandler way chaval. A en Tron li ploraven els ulls, sopa de llenties aigualida i no vulguis saber el preu chato.

El $uper

Per què tot és tan car en aquest poble? Per què em costa tant omplir el carro de la compra? Què collons, si ni tant sols tinc carro de la compra. Per què em costa tant omplir les bosses de plàstic cutres del supermercat?
M'acabo de gastar £21,24 i no he comprat res de l'altre món. Bé si, he comprat una bossa de Cheese Puffs (que es veu que és el nom monyarrón que fan servir aquí per als ganxitos) marca Sainsbury's i ja està. Tota la resta són coses tant excitants com pa i espuma per afaitar. Què collons, si la meva dieta esta dictada per les ofertes del super. Menjo pasta fresca perquè en pots comprar any 2 for £2,50 i el dia que treguin la oferta tornarem als espaguetis (£0,52) amb tomaquet (£0,47) de tota la vida. Aquesta setmana toca peix, salmó concretament, perquè buy 2 save £5, i també provarem la sopa orgànica Sainsbury perquè la soup of the month costa only £0.99 i està feta segons una recepta que sembla comestible.Aquesta n'és una altra, en aquest pais les sopes són surrealistes, però això és una altra història.
Em sembla que començaré una vaga de fam contra els abusos dels supermercats. Protestaré i de pas m’estalviaré una pasta.

Jo em crec de que si, o no, o jo que se

En Cruasan no guarda les sabates a la seva habitació, les té arrenglerades al davant de la seva porta. La sorpresa és que avui ha afegit una cosa força curiosa a la colecció. Suposo que és del parer que alló que fa olor millor deixar-ho a fora perquè ventili.
El que passa és que ara a casa només hi ha una paya, i aquestes calçes no li entren ni de conya, o sigui que:

.

a- En Cruasan s’ha follat una paya que li fa olor el chichi.
b- En Cruasan s’ha follat una paya que es pensa que les calçes són sabates.
c- En realitat en Cruasan fa servir les sabates de roba interior i quan la paya li ha preguntat que on posava les seves calçes li ha respost “Al passadís, al costat dels meus calçotets amb cordons”.
d- En Cruasan s’ha follat una paya i a Polònia hi ha la tradició de deixar les calçes davant la porta en plan trofeu.
e- En Cruasan va arribar a casa amb una paya, davant de la seva habitació es va treure les sabates, li va baixar les calçes, se la va follar amb el dit petit del peu i després van entrar a l’habitació.
f- En Cruasan té tendències travestis i li agrada posar-se tangues de paya i portar els ous penjant a banda i banda d’un fil. I després per alguna raó deixa els tangues al passadís.
g- En Cruasan s’ha follat una paya i en comptes de posar un cartell de “no molestar” ha pensat que deixar les calçes era com més ràpid i quedava més clar.
h- En Cruasan s’ha fet una palla i després ha deixat les calçes per vacilar.

Paper a la tassa

Aquesta setmana ja he fet caure dos rotllos de paper de water a dins la tassa. No sé que és el que m'està intentant explicar el meu subconcient, però espero entendre-ho aviat.

Quina caca

A Londres hi ha molts animals. Masses. Sobretot si tenim en compte la guineu que ara té el costum de cagar-se al meu jardi.
Si et passejes per un parc londinec és molt gracios veure com un petit esquirol t’agafa menjar de la mà (fins que algú t’explica que poden transmentre la ràbia), o llençar trossos de pa a coloms i corbs tan grans que entens com es que a en Hitchcock li agafava per fer pel·lícules paranoiques, o fins hi tot pots veure com una vella passa del pa i els coloms i li llença trossos de pollastre a una guineu (su juro que ho he vist). I és que les guineus són animals cuotidians aquí, especialment al vespre. Quan et vas passejant pel carrer les has d’anar apartant a patades. Per exemple, l’altre dia em va despertar una baralla de gats. Com que ja estava despert vaig pensar que com a mínim treuria el cap per la finestra per veure la batalla, que el gat del vei és molt trempat i sempre que me’l trobo pel carrer s’apropa perquè li façi moxaines i em va preocupar de que un altre gat li estés fument una pallissa a ca seva. Doncs no era un altre gat, eren dues guineus que se l’estaven intentant cruspir i per això el pobre animal estava xisclant i bufant com un desesperat. Suposo que és que era un gat massa confiat, no l’he tornat a veure més.
El que passa és que últimament m’estan afectant la vida casolana. A la valla de fusta que separa el nostre pati del dels veins fa cosa de tres mesos que hi va apareixer un sot. Jo de seguida vaig dir que tenia tota la pinta de ser un forat que alguna guilla utilitzava per passar al nostre pati, però ningú em va prendre massa seriosament. Increduls, el nostre barri està plagat.
Últimament l’Adolfo em donava més credit perquè des de la finestra de la seva habitació va començar a fer avistaments de la sutsuditcha guineu. Però ara ja em creu tothom, perquè l’animal ha començat a deixar evidències difícils d’ignorar. Podeu veure el testimoni gràfic en la sèrie de fotografies titualda “Pero qué zorra que eres”.
En Duncan, que sembla tenir uns coneixement enciclopèdics sobre el comportament animal, diu que el que passa és que hem estat remenant la terra per arreglar el jardi i que a les guineus, igual que els gossos, els hi agrada cagar en llocs amb la terra fresca. Quin costum més gilipolles.
A casa vaig començar per tenir problemes amb aranyes, després la cosa va evolucionar en jerrys i ara ja estem tractant amb guilles. Espero que la cosa pari d’anar augmentant de tamany perquè sinó el pròxim seran ovelles o vaques, i trobarte una vaca electrocutada dins la torradora ha de ser molt chungu.

Pero que zorra que eres

.

FranCoin

Avui a la botiga ens han colat aquesta moneda per una de 50 penics. Collons...

.

Tronman Superhero defender of the nenas

M’estava passejant tranquilament pels voltants del Tower Bridge quan vaig veure un hooligan que em saludava efusivament, quan es va acostar una mica vaig descobrir que era en Tron.

Londres té 7 milons d’habitants, trobar-te un col·lega per casualitat és molta casualitat, sobretot si es suposa que aquest col·lega està vivint a Mallorca. El que passa és que en Tron és un heroi. Borratxo, però heroi.
En les dues setmanes previes a la seva tornada cap a Mallorca, en Tron es va dedicar a fer cada dia festes de comiat amb els seus diferents amics. En una d’aquestes festes, en Tron s’estava passejant ben alegre pel Soho amb els seus companys de feina polonesos, quan van començar a escoltar xisclar una paya. Al principi van pensar que és tractava d’una borratxa, però quan els xiscles van començar a incloure frases com ara “Treu-me les mans de sobre malparit!” o “No em toquis fill de puta!”, van pensar que potser la noia no s’estava divertint. Llavors en Tron va anar cap el portal en questió i va començar a picar a la porta fins que es va mig obrir, la va empenyer i llavors una noia amb la samarreta estripada i pits ben grossos en va sortir corrents (en Tron va insistir molt en això dels pits). Llavors un senyor va intentar sortir del mateix portal, insultant i empenyant en Tron i dient-li que s’apartés.
No és una bona tàctica per emplear amb en Tron. Si una persona normal és veu agredida per algú que previament estava intentant violar a una paya, doncs potser és queda sense saber com reaccionar, o s’espanta perquè pensa que el violador pot tenir una navalla, o li entra pànic davant la possibilitat d’acabar apallissat i potser fins i tot follat pel cul. Però en Tron no. En Tron en aquests casos no computa més enllà de la primera eqüació. És a dir: [X m’empenya = Jo em reboto]. Qualsevol consideració a posterior queda bloquejada pel primer resultat. O sigui que en Tron es va ficar dins el portal a empenyar-se amb el payo mentres li dedicava el seu extens i variat repertori d’insults en anglès, que inclou expresions com ara Fuck off, Fuck off i Fuck off. No és per res que li dic hooligan.
Afortunadament per en Tron, els seus companys van decidir que la solució de les empentes i els insults no era gaire productiva a llarg termini i van trucar a la poli. I és així com cinc mesos després en Tron va tornar a Londres com a testimoni principal en un cas d’intent de violació i amb totes les despeses pagades pel govern de Sa Majestat (incloent habitació en un hotel de quatre estrelles amb Play Station i dos canals porno 24h).
Quan jo me’l vaig trobar pel carrer anava camí dels jutjats a declarar. Suposo que el seu paper d’heroi anónim va quedar una mica eclipsat pel fet que a la nit dels fets anava tant borratxo que al judici va ser incapaç de reconeixer al violador. La part dels pits de la noia la recordava perfectament, però dubto que el fiscal li preguntés per aquests detalls. Sigui com sigui, i en paraules del mateix Tron en el seu últim mail: ...per cert el suposat violador ja ha estat sentenciat, és Guilty. jajajaja. sóc un heroi...
Jo li vaig respondre que suposo que quan el violador aquest surti de la presó el primer que farà serà anar a Mallorca a arrancar-li el cap, però que es pot sentir orgullós d’haver fet el que era correcte.

Gone with the wind (Jerry tales finale, que ja cansa)

.

Al final els meus companys de casa discretament van anar a l'Argos i van comprar una torradora nova, de pas també van comprar una nova Kettle, que també la teniem esconyada tot i que no hi vam trobar cap ratolí a dins.

La qüestió és que la torradora havia caigut en desgràcia, però a mi em feia ràbia llençar-la i punt perquè és una torradora de calité i funciona perfectament, fins i tot amb ratolins. Vendre-la era una opció, però està clar que si explicava el currículim de l’aparell ningú me’n donaria un duro, i si no ho explicava doncs era com ser una mica putes i com ser injust amb la memória d’en Jerry. De manera que li he enganxat una nota que deia “Funciona, l’únic que passa és que hi vam fregir un ratolí sense voler, si la vols te la pots quedar” i la he deixat a la porta de casa. No ha durat ni mitja hora.
Segur que a hores d’ara ja està anunciada a eBay.

.

Jerry tales 1 de 3

Jerry tales 2 de 3
Jerry tales 3 de 3

Jerry tales legacy

Torrar or not torrar (Jerry tales legacy)

Estem dividits pel que fa al futur de la torradora. Hi ha els que se’n volen desfer i els que la volem conservar. Si, me la vull quedar.
Ens hem d’aproximar als problemes des d’un punt de vista objectiu. Realment no hi ha cap motiu cientifico-racional per llençar la torradora.

A- Està clar que més d’una persona a casa es va cruspir torrades amb aroma de Jerry i ningú s’ha posat malalt.
B- En Jerry, quan el vam trobar, ja estava més que esterilitzat. Gairebé volatilitzat.

Suposo que la defensa del meu punt de vista trontolla si tenim en compte que encara no he tingut collons de torrar-hi res, però és que aquesta torradora no és una qualsevol. Per començar, a hores d’ara és l’únic record que ens queda d’en Jerry. Els escombriaires encara no s’han endut el seu cadaver i aquí la gent ja es vol desfer del que ens queda de la seva memòria. I a més, aquesta torradora valia pasta. La vam comprar després de que l’Aka és carregués la que teniem abans i ens vam gastar els calers per comprar-ne una de bona i amb carrosseria metàl·lica per reduïr al mínim la capacitat de combustió espontània. La pròxima, a més, l’haurem de comprar amb detector de moviment.

.

Jerry tales 1 de 3
Jerry tales 2 de 3

Jerry tales 3 de 3

Jerry tales finale, que ja cansa

Culture Shock! (by the yonki)

M’he trobat un llibre al carrer del costat de casa: Culture Shock! Spain, A Guide to Customs and Etiquette. L’he obert a l’atzar i m’ha sortit l’apartat Socializing, sub-apartat Spanish Neighbours:

For example, should you suddenly develop a violent pain in your stomach and retire to your bed wondering how to get hold of a doctor, your wife need only to mention your “problem” to your Spanish neighbours. You will probably be overwhelmed with their “attentions”. Not only will they send their son running to fetch a doctor, but they themselves are quite likely to wander into your bedroom to asses your condition, and offer sympathy in the form of a bottle of whiskey.

Estoooo... o sigui que a Espanya per cridar al metge la gent fa servir nens en comptes del telèfon, i si et fa mal la panxa et regalen una ampolla de whiskey...
Estem parlant d’una paya nascuda a Singapore, de pare Belga i mare Russa, que després de viure 20 anys a Espanya diu que només chapurreja el castellà. Potser no és la més indicada per escriure un llibre com aquest. Sobretot si ho aprofita per justificar el seu alcoholisme.

Burn, Jerry, Burn! (Jerry tales 3 de 3)

Hi ha maneres i maneres de llevar-te. Per exemple, llevar-te perquè la Amparo i la Karen s’estan entrenant per als jocs olímpics en la modalitat "cent metres crit" no és una bona manera.
Tot i que no n’he parlat, no és el primer cop que em desperto a Can Fuckland gràcies als crits d’una histèrica, però de totes maneres aquest tipus de fenomens segueixen despertant la meva curiositat. En realitat em desperten la curiositat, les ganes d’esmorzar, les ganes d’anar a fer la pixadeta de bon matí i una mica tot en general perquè no hi ha manera de seguir dormint. També em desperten una mica la mala hòstia.
Llavors ha sonat el mòbil. Era la Amparo per dir-me que s’acabava de trobar un ratolí rostit a la torradora. Ha vist que hi havia alguna cosa a dins i ha pensat que era massa gran i rodó per ser un tros de pa i després se n’ha adonat de que també tenia massa cua per ser pa. Jo l’hi he dit que quina pena que en Jerry hagués acabat així i ella m’ha dit que “Que pena ni que cojones, que és un ratón asqueroso y casi me lo como!” i llavors m’he enrecordat de que estava a la meva habitació i que no calia que parlessim per telèfon i he baixat cap a la cuina.
Quina pena que en Jerry hagi acabat així. Per ironies de la vida l’animal va sobreviure a la hipotèrmia per acabar socarrat. De totes maneres en Duncan, amb la seva saviesa infinita, diu que les torradores passen la corrent si les toques per dins i que segurament és va morir electrocutat habans de rostir-se. De totes maneres suposo que podriem discutir si era realment en Jerry o es tractava d’un parent proper, però el cos ha quedat massa socarrimat com per identificar-lo i com que no tenim l’historial dental d’en Jerry per comparar-lo amb el cadaver doncs haurem d’assumir que és ell. A més, si no el post té menys gràcia.
Evidentment el primer que he fet en veure l’animal ha estat repassar mentalment quan m’havia menjat l’última torrada. He tingut sort. Jo sempre em congelo el pa i després el vaig desconjelant a la torradora a mesura que em cal, però de fa unes dues setmanes que el pa que tenia era massa groixut i havia de fer servir el forn. Em sembla que la Amparo no ha arribat a conclusions tant tranquilitzadores... En Peter Chan en canvi ja n’ha tret coses positives de tot plegat i diu que a veure si comprem unes quantes torradores barates i les repartim per la casa i així ens desempalleguem de qualsevol altre ratolí que hi pugui haver.
.

Jerry tales 1 de 3
Jerry tales 2 de 3
Jerry tales legacy

Jerry tales finale, que ja cansa

Good Morning Falklands (Jerry tales 2 de 3)

.

.

Jerry tales 1 de 3

Jerry tales 3 de 3
Jerry tales legacy

Jerry tales finale, que ja cansa

It's Jerry, the 10th passenger (Jerry tales 1 de 3)

En Jerry the mouse va ser la meva mascota durant un dia. Ja vaig explicar que havia vist un ratolí a casa, però des de llavors que no hi havia hagut més avistaments... fins fa cosa d’un més. Recentment ha quedat clar que tenim una petita plaga, jo era dels que tenien sort perque no m’en trobava, fins que fa tres dies estava cagant la mar de feliç i un ratoli va entrar per sota la porta, va passar per entre les meves cames i es va ficar per un forat que hi ha radere del lavabo. Jo crec que és el primer cop que pateixo un abortament d’excreció.
El curiós és que tot i l’augment de rosegadors, la trampa que vaig posar fa mesos continua intacte. La trampa, perquè el chorisso que hi havia si que ha desaparegut. No ho se, potser tinc un concepte de trampa per ratolins una mica distorsionat, però em sembla recordar que suposadament l’aparell estava disenyat per matar i no per donar de menjar.
La qüestió és que dijous estava cuinant i xerrant amb l’Adolfo quan de sobte ell va callar i va assenyalar el marbre (marbre = plàstic cutre) de la cuina. Un petit ratolí s’estava passejant tranquilament i quan es va adonar de que l’estavem mirant es va amagar darrere dues ampolles d’oli. Amb un petit moviment vaig acostar les dues ampolles i en Jerry va quedar atrapat.
Llavors vam començar a debatre sobre que punyetes feiem amb el ratolí. D’entrada va quedar clar que cap dels dos teniem pebrots per matar l’animal, però tampoc el voliem deixar escapar, o sigui que finalment el vam atrapar dins un tupper ware. Llavors el dilema era que collons feiem amb el tupper. Jo em decantava per deixar-lo a sobre la taula del menjador perquè el primer que es despertés es trobés la sorpresa, però l’Adolfo deia que no, que ell dorm al costat del menjador i no volia que els crits histèrics d’un McLeod el despertessin. Al final el vam deixar dins l’armari de les eines que tenim al pati.
Al dia seguent em vaig despertar i vaig baixar a donar l’esmorzar a en Jerry. A aquelles alçades ja havia decidit que guardaria el bitxo fins el dissabte i, quan el landlord vingués a recollir els calers del lloger, li ensenyaria per donar més efecte a les nostres reivindicacions de pest control pa la kelly. De fet fins hi tot m’havia passat pel cap comprar una gabia i adoptar definitivament en Jerry (sóc un sentimental).
Quan vaig obrir l’armari i vaig agafar el tupper en Jerry va passar de mi. Vaig sacsejar la capsa una mica i llavors l’únic que ell va fer va ser aixecar una mica el cap. Merda, en Jerry estava mig congelat. Mal rotllo. En Jerry tenia pinta d’anar-la a palmar per culpa meva i a sobre d’una mort lenta i chunga.
Puntualitzem, sóc conscient que en Jerry forma part d’una plaga, però em segueix donant mal rotllo matar-lo i a sobre si el faig patir 24 hores abans no la dinya doncs això segur que dona un mal karma de la hòstia. En canvi si faig servir trampes la cosa comença a sonar més éticament correcte. Si poso trampes no faig mal a ningú que no toca, però si un ratolí entra a casa i passa per on no ha de passar doncs trepitja la trampa i la dinya, però no sóc jo qui el mata, és ell que la dinya per ficar-se on no toca. Know what I mean?
Vaig deixar anar en Jerry al pati, conscient de que tornaria a entrar a casa a reunir-se amb la seva familia, però així com a mínim és recuperaria. Després ja posariem trampes perquè es suicidessin tots plegats. Pero en Jerry no es movia, es quedava quiet i tremolant sense sortir del tupper.
Vaig entrara casa i li vaig explicar el problema a en Duncan. Ell em va dir que segurament estava estressat, que és com els ocells, que si els tanques en una gavia s’estressen i es posen tristos i es moren. Toca’t els ous. Resulta que els ratolins són una plaga de la hòstia, que viuen en la merda, que mengen merda i que tenen la capacitat de supervivència d'en McGuyver en un Leroy Merlin, però si els tanques en un espai petit es deprimeixen i es moren. Suposo que les empreses de d'extermini de plagues li paguen porrots de milions a en Duncan per que no divulgui aquesta informació.
De manera que, seguint les seves instruccions, vaig posar en Jerry dins una capsa de cartró a les fosques, amb paper arrugat i uns troços de pa i el vaig deixar a sobre la estufa perquè entrés en calor. Al tornar de la feina vaig anar a veure com estava, però no vaig veure res perquè s’havia escapat. Bé, com a mínim vaig salvar el meu karma. Malament, seguim tenint en Jerry a casa.

.

Jerry tales 2 de 3

Jerry tales 3 de 3

Jerry tales legacy

Jerry tales finale, que ja cansa

L'esmorzar és important

Marak: Ahir dos companys meus de la feina van anar junts al carrerò de darrera la feina i després la poli els va trincar.

Peter Chan: Uala!

Jo: Estaven fornicant?

Marak: No, va ser per drogues. Estaven esnifant farlopa al carrer, al costat de Leicester Square. Els van dur a la trena.

Peter Chan: Uala!

Jo: Uala!

Marak: Bé, no és tant greu, a la presó d’aquí tampoc s’hi està tant malament.

Peter Chan: (...)

Jo: (...)

Marak: (...)

Peter Chan: (...)

Jo: Je,je... je... Que passa, que hi has estat?

Marak: Si, està bé. Tens un matalàs ben tou i et donen full english breakfast. L’únic problema és que has de demanar permís per fumar, perquè no ho pots fer a dins la cel·la.

Peter Chan: Hum...

Jo: Ah...

UFC Live

Dilluns l’Adolfo va agafar l’N29 a les 5:15am per anar a treballar. A la primera parada va pujar una banda de hoodies. A la seguent parada un grup d’uns deu hoodies esperava als altres, però els de dins deien “no, no, aquí no, a la seguent”. A la seguent parada van pujar més hoodies, a fora n’esperaven uns 20 però els de dins deien “no, no aquí no, a la seguent”. A la seguent parada n’esperaven 40. A la seguent 50 i llavors els de dins van dir “En aquesta!”.
A l’alçada de Finsbury Park van baixar els de l’autobús i es van començar a hostiar amb els de fora. Uns 50 contra 50 segons palabrita de niño Jesus de l’Adolfo. Un dels hoodies aguantava les portes del bus obertes perquè no marxés, i al cap de poc la pandilla va tornar a entrar buscant refugi a dins, de manera que els de fora van començar a llençar ampolles i pedres. Quan el hoodie va deixar tancar les portes l’autobús va arrancar, fins a la seguent parada on esperava la policia.
En una ciutat amb paranoia d’atemptats 50 quinquis perseguint un autobús no passen desapercebuts. Com a mínim l’Adolfo va arribar a temps a la feina.

Comença la temporada

La botiga on treballo està en un centre comercial que integra l’estació de metro de Bond Street. Avui, una de les managers ens ha cridat a l'oficina per fer-nos un petit anunci:

“Han trobat “some devices” a Piccadilly, Marbel Arch i Hide Park. La seguretat del centre està en alerta màxima, si trobeu algun paquet o bossa, per molt obvi que sembli que és una simple bossa de supermercat que algú s’ha descuidat, crideu inmediatament a seguretat.”

En aquesta ciutat l’arribada de l’estiu no el marquen els solsticis ni les aus migratories, ningú és planteja treure el banyador de l’armari fins que no tenim el primer atemptat.
Ahir a la nit van desactivar un cotxe bomba davant de la disco pub Tiger Tiger de Piccadilly i un munt de pijus que estaven ballant R&B van salvar la pell. Nu se, tampoc crec que calgui arriscar la vida d’artificiers per salvar el Tiger Tiger, simplement haurien d’haber evacuat l’edifici i mirar-s’ho des de lluny.

Fa uns mesos em vaig llegir The Gun Seller, la primera (i de moment única) novela de l'actor Hugh Laurie. En Hugh és famós de sempre al Regne Unit i a Catalunya per haver sortit a varies sèries de l'Escurçó Negre i a la resta del món més recentment per ser la estrella de House M.D. La novel·la és la bomba, està molt ben escrita, et descollones de riure i a sobre en Hugh no se perquè però domina un colló de temes militars i policials i de malotes. La qüestió és que el protagonista en un viatge en avió li explica una historia al passatger del costat.

Resulta que hi havia un senyor que tenia molta por a volar en avió perquè tenia la paranoia de que l'avió explotaria per culpa d'un atemptat. Per mirar de superar el seu trauma el senyor va anar a veure a un estadístic a veure si els numeros li treien la por. L'estadístic li va dir que hi havia una probabilitat entre 10.000 de que hi hagués una bomba en el mateix avió que ell. El senyor seguia pensant que era un marge massa petit pel seu gust i llavors l'estadístic li va dir que hi havia una probabilitat entre 100.000.000 de que hi haguessin dues bombes en el mateix avió que ell. "Ja, però de totes maneres continuo tenint la possibilitat de que hi hagi una sola bomba, on està la solució?" Va dir el senyor. "Molt fàcil, porti una bomba vosté mateix", li va respondre l'estadístic.

Després de sentir la història el passatger denunciava al prota a seguretat, de manera que no se si seguir l'exemple. Bé, és igual, l’important és que l’estiu ja és aquí.

.

Cuida a la mama

Aquesta és la versió original del vídeo de l'altre dia.
Mama, t'estimo.




TREAT YOUR MOTHER RIGHT

FEMALE CHORUS: (x2)

Treat her right
Treat your mother right
Treat her right
Treat her right

MR. T's CHORUS:

Mother
There is no other
Like Mother
So treat Her right
Mother
I always Love Her
My Mother
So treat Her right, treat Her right

M is for the moan, and the miserable groan
from the pain that She felt when I was born

O is for the oven with it's burnin' heat
where She stood makin' sure I had something to eat

T is for the time that She stayed up at night
and took my temperature when I wasn't feelin' right

H is for the hard earned money She spent
to keep clothes on my back and try to pay da' rent

E is every wrinkle I put on Her face
and every worry that I caused when I stayed out late

The last letter R is that She taught me Respect
and for the room up in Heaven that I know She'll get

MR. T Chorus

Female Chorus

She's a Queen
Second to none
Take care of Mother
You only get one

Female Chorus

Music

MR. T Chorus

Sortim al diari (del barri)

Es veu que una regidora Liberal Demòcrata del nostre ajuntament va venir a fer-se un parell de fotos recollint xeringues al nostre carrer (bé, aguantant un pot mentres un senyor recollia les xeringues). Diu que n'està ple i que fins i tot n'hi ha als jardins dels residents i que l'ajuntament no fa prou per soluciona-ho quan a sobre al carrer hi tenim una escola de primaria i que a veure si votem Lib Dem tot i que ella això no ho fa pels vots

Al nostre jardi hi han moltes coses, però de xeringues encara no n'he vist. De fet tampoc n'he vist al carrer, tot i que al park que hi ha aquí al costat si, i gent que et ven el que has de posar-hi a dins també.
Les meves conclusions són:

- El senyor aquest és molt lleig.

- Els nens que van al cole del meu carrer són uns yonkis.

- Al diari del barri li falta la tia en pilotes de la pàgina tres.

Hay que decirlo más

Fa cosa d’un mes que l’Adolfo i jo vam decidir convertir la selva que teniem a casa en un jardí acceptable. De manera que els meus caps de setmana sempre començen vestit amb pantaló curt, sense samarreta, un barret de palla al cap i un escuradens a la boca. L’Adolfo va normal.
Ens ho hem estat currant, hem plantat gespa nova i tot, però s’ha de dir que hem intentat seguir la llei del mínim esforç. Tant ell com jo tenim clar que l’estiu que ve no estarem aquí, per tant només podrem aprofitar-lo els pròxims tres mesos i el que passi a llarg termini amb el jardinet ens la porta molt fluixa (total, quan marxem ningú se n’ocuparà).
Per exemple, hem plantat la gespa, però si a les instruccions del paquet de llavors hi posava que havies de seguir uns set o vuit passos diferents, nosaltres vam passar directament del primer a l’últim. Vaja, que vam remoure la terra i vam plantar les llavors i llestos (i una mica de fertilitzant per treurens la mala consciencia).
De totes maneres la gespa ha sortit prou bé, tot i que vam tenir un problema. Qui diu problema diu companys de casa subnormals.
Als dos o tres dies de plantar les llavors jo vaig marxar cinc dies de visita a Can Fanga. Quan vaig tornar el primer que vaig fer va ser anar a veure com evolucionava la nostra obra i de seguida vaig notar que alguna cosa no rutllava. Resulta que en Metalboy deixava la casa el mateix cap de setmana que jo estava a Barna i va decidir fer una barbeque de comiat. Barbeque que es va fer a sobre de la terra llaurada. El pobre Adolfo es posava les mans al cap i els hi deia que deixessin de trepitjar, però el pobre chaval te tanta cara de bon Jan que ningú li feia cas. Quan m’ho va explicar jo li vaig dir “Tio, es que hay que decirlo más”.

O sigui que a la zona del voltant de la bbq no hi a gespa. Bé, si que n’hi ha, però com diu l’Adolfo “parece pelo de muñeca vieja”.
Però vaja, más peor para ellos, perquè jo vaig tornar de Barcelona amb 26 kilos de butifarra a la maleta amb vistes a fer una gran barbeque familiar, però ara de bbq pa la family res de res. De fet suposo que de butifarra debien ser 18 o 19 kilos, la resta eren fuets i chorissos i 14 llaunes de fabada. Apa, castigats a olorar la flaire i escoltar les meves explicacions de les meravelles de la butifarra negra i les delicies de la bitufarra amb bolets mentre dino amb els meus col·legues.

.

Versió original del vídeo aquí.

No...si no...

No és que no vulgui publicar, és que no m'aclaro amb com penjar els videos del putu youtube.

El raonament

Bakerin: Vamos el lunes al Heaven? Que así Jopelines lo ve.

Tron: No se, es que hay mucho gay.

Bakerin: Ya, pero y las brasileñas en ropa interior que?

Tron: Ya, pero es que hay mucho gay.

Bakerin: Ya, pero y las brasileñas en ropa interior que?

Tron: Ya... bueno vale.

Jopelines: Yupi!

L'efecte Tron

Aquest cap de setmana en Tron ha vingut de visita. Ja fa tres mesos que va tornar a Mallorca. Va decidir que volia ser pilot i allà està, pagant un porrot de milions per una educació, menjant ensiamades i deprimint-se perquè no porta gaire bé això de cambiar una ciutat de set milions d’habitants per un poble de sis mil. Bé, i les titis, les titis tampoc les porta gaire bé, que diu que a Londres si que hi ha dones de veritat i que a Muró sempre veu les mateixes cares. I els mateixos culs. I els mateixos pits. I les mateixes cuixes (Tron, para).
Curiosament la visita d’en Tron coincideix amb l’últim cap de setmana d’en Bakerin, que també ha decidit tornar cap a la llar materna i canviar les pintes per la orxata i el Fish & Chips per la paella. De manera que divendres a la nit va tocar reunió de velles glòries plus en Jopelines, que és un colega que ha vingut a visitar en Bakerin (i de pas ajudar-lo a portar alguns trastos de tornada a València).
Totes les ciutats tenen els seus punts de trobada. A Madrid tens el kilómetre zero, a Barna és Plaça Catalunya (en les seves variants de Canaletes, davant del Zurich i davant del Corte Inlgés) i a Londres és sens dubte davant del Burger King de Piccadilly. Allà ens vam trobar i després vam enfilar cap a un pub irlandés que es suposa que és propietat del cantant de U2, tot i que ell no és qui et serveix les copes.
Un cop al Pub en Tron ja ens havia encomanat a tots la febre per mirar, examinar i catalogar tots els pits i cuixes que ens anavem trobant, tot i que de mica en mica la conversa va anant derivant i, en comptes de comentar cuixes, comentavem els comentaris d’en Tron, per arribar a la conclusió que la alegria que sentia al tornar a Londres feia que catalogués de “tia guena” a qualsevol senyora amb faldilla curta que passés pel davant.
Al cap de poc ens va tocar la loteria, o el que ve a ser el mateix, vam trobar una taula amb quatre seients buits i llavors les alteracions hormonals d’en Tron es debien escampar més enlla de la nostra pandilla de colegues perquè de cop una paya de davant es va girar i va dir “Oh, you’re Spanish!?” A la qual cosa vam contestar, amb cara d’empanats, “Si, digo yes” I llavors la paya es va asseure a la nostra taula.
Si us he de ser sincer, a mi això em va tocar la pera. Vull dir que allà estavem, reunits els quatre col·legues, a un dels quals feia molt que no veia i un altre al qual trigaré a tornar a veure (val, i un terçer al qual havia conegut feia mitja hora, però gueno) i va la paya aquesta i se’ns asseu al mig. Jo no volia titis, volia conversa de tius, volia recordar anecdotes, comentar la salut la del nostre amic Crocop i la carrera musical d’en David Hasselhoff i va la paya aquesta i se’ns asseu al mig.
Clar, que llavors la paya va començar a parlar... Amb el seu accent francès ens va dir que estava aprenent castellà i ens va fer una petita demostració del que sabia:

- Comeme el coño.
- Vamos a la cama a hacer el amor.
- Me gusta tu polla.
- Quiero sexo salvaje en el balcón.

Evidentment vam deixar de parlar d’en Hasselhoff. En Bakerin i en Jopelines li anaven estirant de la llengua maravellats per la gran aptitud gramatical de la paya. “Ah si, muy bien, y que más sabes decir?” I cada cop que la paya ens demostraba que era un prodigi en linguística en Bakerin s’esberava, és posava a tremolar per aguantar-se el riure i em clavava les ungles a la cuixa per sota la taula. A la quarta agafada de cuixa li vaig comunicar que era molt conscient del que la noia estava dient i que susplau deixés de fotre’m mà.
Mentrestant en Tron havia anat a buscar a una amiga seva polonesa, però un cop assegut de nou la ignorava del tot, que es veu que aquesta no parlava castellà tant bé com la gabatxa. En Bakerin per la seva part, animat pel caire que havia prés la vetllada, es va entossudir en que la amiga asiàtica de la francesa també vingués a seure a la taula. Va decidir que la amiga és deia Pez Globo i no parava de cridar-la per aquest nom i dir-li que vingués.
Vaja, que teniem a la gabatxa dient “Besame la teta”, a en Bakerin dient “Pez Globo! Que vengas mujer, no seas tonta” (Tot en castellà, que si entenen el que dius no té gràcia) i a en Tron contestant amb monosílabs al que la polonesa li anava dient. En Jopelines es limitava a donar corda a la francesa repetint la fórmula “I que más sabes decir?”.
Quan la políglota arribava a construccions sintàctiques més complexes dubtava una mica i li costava trobar les paraules. “Quiero que me toques las...humm...” i llavors els quatre preguntavem a l’hora “What!?”, i la seguent va ser “Quiero sentir tu lengua en... humm...” i llavors els quatre “Where!?”. Evidentment els dos cops ens vam descollonar de riure i és que la cosa havia arribat un punt en el que ja ningú pensava en follar.
Bé... jo si. A base de listen & repeat la meva concepció de “quina tia garrula més pesada que no em deixa parlar amb els meus col·legues” va passar a ser més aviat “quina tia garrula més pesada que no em deixa parlar amb els meus col·legues, però a veure si ens reproduim”. De manera que subtilment li vaig dir a en Bakerin “Nano, ves al lavabo”, i ell, gens subtilment, em va dir “Lo cualo?”, “Que vagis al lavabo collons, que així t’aixeques i aprofito per seure al costat de la gabatxa”. Em vaig canviar de seient, orgullós del gran moviment estratègic que m’havia empescat, però al cap d’uns cinc segons en Bakerin va tornar, dient que hi havia un payo que no el deixava entrar al lavabo perque estaven tancant el local. La gabatxa ho va sentir i va deixar de pronunciar bajanades en castellà i va dir que era tard i havia de marxar. I llavors jo “No! Però... vull dir... es que... i què más sabes decir!?”.
Ens vam acomiadar de la gabatxa, en Bakerin es va acomiadar de la Pez Globo i en Tron va començar a contestar coherentment a la polonesa.
Doncs resulta que en Hasselhoff està molt malament, que li han retirat la custodia de les filles i tot, però la seva carrera musical és més important del que jo em pensava. I en Crocop, encara que no s'hagi dit res oficialment, segur que té una lesió important.

Pim, pam, pum

Avui després del curro he anat a fer una birra amb els companys de feina. Ha estat una vetllada amb espectacle. Quatre Christophers han decidit hostiar-se, de manera que he girat la cadira i he mirat el show.
La raó per les hòsties era el vell i clàssic “Es que m’has mirat malament” i el partit s’ha jugat a dobles. Val a dir que hi havia unes certes regles i més que un 2X2 ha estat un 1X1 + 1X1. Vull dir que les hòsties han anat per parelles i quan els dos primers han enllestit han esperat pacientment i sense interferir a que els altres dos acabessin d’estomacar-se. Al final s’han donat la mà, han comentat breument el partit, els perdedors han marxat i els guanyadors han tornat a seure al pub.
Si haguessin passat el barret els hi hagués donat un parell de lliures ben agust.

La Deessa del Temple del Metall

Avui he anat al temple del metal, a.k.a. el The World’s End de Camden, un pub on els diumenges al vespre tenen a una banda tocant temes clàssic del heavy. Abans la banda estava composta per antics guitarristes de bandes rotllo Judas Priest i similars, uns tios que dominaven tant que mantenien discusions sobre futbol amb el públic al mateix temps que feien un solo de guitarra. Ho tocaven tot tant perfecte que hagués estat impossible trobar la diferència amb una grabació original a no ser pel vocalista, un payo que tenia pinta de camioner alcohòlic jubilat i que definitivament no tenia la veu al nivell dels músics. Però un bon dia van cambiar la banda, suposem que perquè el cantant finalment debia dinyar-la, que ja era un miracle que s’aguantés dret i encara més que pogués agafar el micro. La nova banda tampoc està gens malament i, tot i que no arriben a ser tant perfectes com els antecessors, mantenen el nivell alt. Per compensar, el nou cantant és molt més competent i té un accent cocny de la hòstia que el fa molt pintoresc, tot i que es flipa una mica i li agrada passejar-se pel pub cantant des del seu microfon innalàmbric. Per exemple, avui ha pujat al pis de dalt i s’ha posat a cantar arrepenjant la cama a la barana i quan s’ha acabat la canço han hagut d’ajudar-lo a alliberar la bota que se li havia quedat encallada entre dos barrots.
Però l’important de la vetllada no ha estat el concert, sinó La Deessa del Temple del Metall. O millor dit La DEESSA del Temple del Metall. Bé, de fet d’entrada l’hem batejat com a morbo-woman, però de seguida hem decidit divinitzar-la.
No se si heu vist "Gia", és una peli protagoitzada per la Angelina Jolie i basada en la vida de Gia Carangi, una model de finals dels setanta. Doncs bé, la Deessa del Temple del Metall no només recordava a la Gia sinó que ha més tenia un lleuger aire oriental, portava una franja fosca als ulls en plan Daryl Hannah fent de Pris a Blade Runner i portava els braços amb malles reixades rotllo pubilla chunga. Amb la diferència que les pubilles del meu poble no eren així en absolut.
En definitiva, que mentres la Deessa ha estat per allà hem passat olimpicament de la banda i el cantant que s’anava passejant i ens hem dedicat a admirar-la i, tot i que en Bakerin i en Jopelines ho negaran rotundament, la Deessa m’ha tornat la mirada uns quants cops. Vamos, pero fijo, fijo. I que és el que he fet jo? Evidentment res.
Ja d’entrada sóc incapaç de mantenir una conversa amb una paya que no conec de res. Trist but ciert. Si en Fénix del A-Team hagués estat allà no només s’hagués lligat a la paya sinó que hagués aconseguit que li deixes el seu cotxe per fer alguna missió. Però jo no sóc en Fenix i si a sobre la paya és una deessa del metall no hi ha res a pelar. Vull dir que si hi vaig i li dic “Hello” i ella em respon “Hello” i llavors jo començo a dir “Eeeee... hummmm... d'aixooo... (que bona que estàs, que bona que estàs)... hummmm... uuuuuh... (quebonaqueestàs-quebonaqueestàs-quebonaqueestàs-quebonaqueestàs)...” doncs no anirem en lloc i d’acoseguir el cotxe ni parlar-ne. Que mierda es vivir.
He de dir en la meva defensa que la paya era tant mega atractiva en tots els sentits que imposava molt. No només a mi. Era evident que per allà on ella es passejava s’estenia una epidèmia de torticulis la mar de curiosa, però ningú tenia collons de dir-li res. I quan un cosí-germà d’en Metalboy ha decidit provar sort ha estat tota l’estona parlant a un metre d’ella, amb por d’apropar-se més.
En definitiva, que quan la paya ha decidit marxar tots ens hem quedat més tranquils. Que idiota, ho se. Que mierda es vivir.

Sóc un poeta social

El poli li va dir al punki,

vols que et punxi amb un punxó?

I el punki li va dir al poli,

punxa'm però a la panxa no.


Volia fer un sonet, però es que no em sortia.

Boomer conection

El passat nadal la meva cosina es va currar molt els regals. Entre d'altres coses cada paquet portava un sobre amb dedicatória i uns quants chiclets i piruletes i palotes enganxats al voltant. Avui m'he trobat un d'aquests chiclets, que ha estat capaç de sobreviscure cinc mesos en una de les butxaques del meu abric. Un chiclet amb gust a "hierbabuena".

No he pogut evitar pensar en la estupidesa del gust, una cosa que jo crec que només tenim al nostre estimat regne. Vull dir que tots hem fet conya amb la mítica frase de "a que huelen las nubes" però em sembla que això encara és més estúpid. A que punyetes te gust la hierbabuena? I la clorofila? Perquè recordo que també hi havia chiclets amb gust a clorofila. Ja posats podrien fer-ne amb aroma de julivert i farigola.

Val d'acord, hierbabuena i clorofila sona molt supersa i meganatural, però a que collons te gust!? Sincerament sóc de la opinió que simplement ens estan venent menta adulterada. A mes aquests xiclets sempre venen en embolcalls blaus o verds i de tots és sabut que un xiclet amb aquests colors és de menta.

Per això sóc partidari dels xiclets tipus "extra cool" o "frescor alpino", tenen un nom que directament no vol dir res. Ja et deixen clar que el gust esta fet amb E253 i E129. L'únic problema que els hi trobo és que hi ha productes de neteja pel labavo amb els mateixos noms.

Les escales infinites

Ahir a la nit vaig baixar a la cuina a fer un mos. Ja era tard i no hi havia ningú més. Al cap d’una estona vaig començar a sentir un soroll estrany, semblant al grinyolar de les escales quan algú està baixant, però al cap d’una estona vaig pensar que o bé les escales s’havien tornat molt més llargues o bé el soroll havia de ser una altra cosa. Vaig deixar el que estava fent per escoltar millor, em vaig anar apropant a poc a poc i vaig decidir que el soroll venia de dins d’un dels frigorífics. “Hi ha una cosa viva al frigorífic!”. El primer que vaig pensar és que potser era un ratolí, però inmediatament ho vaig descartar, perquè per fer aquell soroll hauria de ser la rata més gran del món. Però llavors què!? Llavors? Llavors se’m va encendre la llumeta i vaig mirar cap a dalt. Havia començat a ploure i les gotes d’aigua estaven picant contra la claraboya de la cuina.
Em vaig sentir molt ridicul, però tranquil. Sort que ningú em va veure, només faltaria que algun company de casa tingués un blog i expliqués les tonteries que faig.

In da House (Roku)

Ara tenim paper de water amb Aloe Vera. Jo no li veig l’aloe per enlloc, vull dir que així a primera vista no et sabria diferenciar si té aloe o anxoves de l’Escala, però de totes maneres recomforta saber que hi ha gent a casa que es preocupa per la teva salut. Encara que només sigui la del teu cul.
I és que a casa, per alguna raó que encara no se identificar, cada cop anem tenint un ambient més familiar. Suposo que el fet de tenir el clan McLeod influeix, que per exemple et pots trobar en Tommy i en Duncan passant-se un matí sençer intentant arreglar la BMW d’en Tommy, com a bons germans. I a la tarda, quan trobes que han tornat a desmuntar la moto perquè segueix sense engegar-se, els hi preguntes que què tal va la cosa, per fer petar la xerrada, i ells et contesten “Molt bé, hem arreglat el clàxon”. Jo no hi entenc de motos i per tant no sé si el pitu és un component gaire essencial per al funcionament d’una BMW, però bé... Me’ls imagino anant a 150mph sense frens i pensant “No passa res, en cas de necessitat sempre podem fer servir el pitu”.
O per exemple també et pots trobar a la Karen cuinant per a la resta de la família. Que al clan McLeod es reparteixen les feines. La Karen cuina i en Tommy i en Duncan s’ho mengen (bé, i arreglen clàxons). La Karen cuina unes olles inmenses de coses que després reparteix en innumerables tupper wares que s’acumulen verticalment a sobre del seu frigorífic. Quan en Tommy o en Duncan acaven d’arreglar algun clàxon i tenen gana, agafen un tupper i mengen. Si jo estic per allà em diuen “En vols?” i llavors jo dic “No, gràcies”. Diguessim que tinc les meves reserves pel que fa a la cuina Kiwi que he vist fins ara. Diguessim que suposo que el viatje dels pioners de la colonització neozelandesa debia ser llarg i penós i que definitivament van decidir que els llibres de cuina eren un element del qual podien prescindir.
Però no és només el fet de tenir els fills d’en Leod reunits de nou a casa. Per exemple, fins i tot en Metalboy està més casolà. En Metalboy, un payo del qual vaig decidir que si el tornava a enganxar fumant al menjador no li diria res més, sinó que ompliria una cassola d’aigua i apagaria el foc (i després segurament hauria de fer servir la mateixa cassola per picar-li a la closca quan ell intentés arrancar-me el cap). Doncs ara resulta que sóm colegues i que gairebé em fa pena que marxi (he dit gairebé). La nostra bona relació va començar un dia que vaig cuinar llenties amb xoriço i li vaig dir si en volia un plat. Es veu que el gest li va arribar al cor i va començar a recordar la seva infància, que a Sardenya hi ha la dita de que menjar llenties per cap d’any porta bona sort i la Metalmamma sempre n’hi cuinava. Al dia seguent ell em va correspondre amb un plat de pasta amb pernil “reduce to clear” i llavors vaig descobrir que, per molt italià que siguis, saber cuinar pasta no és una cosa genètica. Però bé, el gest és el que compta i ara sóm col·legues. Un dia gairebé vaig anar a veure un concert del seu grup (he dit gairebé).
I també tenim en Buckanan, un suec que substitueix a en Jerry i continua amb la tradició ninja de l’habitació, perquè a ell tampoc li veiem el pèl. Com a exemple, fa tres dies ens vam quedar sense internet i en Buckanan va baixar al menjador i li va preguntar a en Metalboy si sabia que havia passat. En Metalboy li va contestar que ell havia estat de vacançes a Sardenya i que acabava d’arribar i no sabia res. La moraletja és que en Buckanan no s’havia adonat que feia tres setmanes que les grenyes no corrien per casa, perquè aquesta és la periodicitat amb que ell es creua amb la resta de la gent.
Així d’entrada no sembla que en Buckanan hagi de contribuïr gaire al caliu de la casa, i és veritat, però la seva churri si. Perquè quan fem algun sopar també convidem a la nòvia i així mentres en Buckanan menja en silenci nosaltres fem petar la xerrada amb la churri. Bé, val, i també en jalem els pàstissos casolans molonguis que sempre ens porta, però nosaltres si la convidem és perquè ens cau molt bé i perquè parla.
I així estem. No et diré que no hi hagi cases millors, però com a minim aquí saps que els clàxons funcionen i que tens un rotllo de paper amb aloe esperante al lavabo.

La Mataró

- En hghgjsua una d’aquestes?

Un payo, des de la finestra de la seva furgoneta, m’està parlant i ensenyant una cosa que brilla.

- Què?

És de nit i vaig suat perquè estic corrent. Hauria d’estar escalfant en Christopher però per desgràcia no tot és perfecte en aquesta vida. El meu preuat mini-dojo està al costat de l’habitació de l’Adolfo i per tant quan ell va a dormir d’hora no hi puc entrenar. L’alternativa per aquests dies és una cursa d’uns 20 minuts de pujades i baixades a bon ritme i uns altres 20 minuts de flexions, abdominals i cansament vari a la meva habitació. Correr és una activitat que m’aborreix profundament, però cansa i tampoc hi ha més opcions.
He arribat fins al semafor de Finsbury Park i he començat a girar cua quan aquest payo ha tret el cap per la finestra de la fragoneta i m’ha començat a dir coses. No tinc cap ganes d’haber-me de parar, no estic cansat però si trenco el ritme em costarà recuperarlo i em fa molta mandra. En un principi he pensat que el bon home em preguntaria alguna adreça, però no, m’està ensenyant alguna cosa que té a la ma i em passa pel cap que pot ser me la vol vendre. De veritat pensa que algú pot sortir a corre amb la cartera a la butxaca?

- Qué tu també en tens una d’aquestes, oi? … D’ahir… saps o no?

Ahòstias! No, no em vol vendre res. Ahir es va celebrar la marató de Londres i el colega m’està ensenyant la seva medalla-souvenir-de-yo-estuve-allí de la cursa. Li faig un thumbs up i li dedico un somriure que vol dir que “si, home si, com vols que m’ho perdés” i segueixo corrent de tornada a casa.
Em sembla que la gent es pensa que estic més en forma del que estic. O potser es que faig cara de tenir aficions que definitivament no tinc. Si que vaig anar al la marató, però va ser cosa de cinc minuts i no pas a correr.
Resulta que diuemnge es feien les celebracions pel naixement/mort d’en Shakespeare. L’Amparo había llegit no se on que es feia un cercavila amb vestits d’època a prop del Tower Bridge. Quan hi vam arribar vam veure que estava a rebentar i que tothom estava cridant i aplaudint. A mi em va estranyar que la desfilada aixeques tanta expectació però al aproparnos vam veure que es tractava de la marató. No vam esbrinar mai si el cercavila existia o no.
La qüestió és que un cop allà l’Amparo es va girar i em va dir “Tu si te entrenaras un poco la podrias correr no?”. No es que em sorprengui que algu pensi que puc corre maratons. La veritat, qualsevol que s’ho proposi ho pot fer, si no t’importen les hores que et puguis passar corrents. Per exemple, entre d’altres frikades, hi ha un payo que la va correr vestit d’Indiana Jones i arrossegant una bola de pedra gegant i que va creuar la meta a les 8 del matí del dia seguent. Tot és questió de proposar-s’ho.
El que em sorprén molt és que algú és pensi que en puc tenir ganes. Quidicir, aviam, que la cursa aquesta es celebra perquè hi va haber un pringat que va corre 42,195 Km i quan va arribar al final va cridar “Hem guanyat!” i llavors es va morir. No tinc cap ganes de seguir el seu exemple.
Els atenencs es van hostiar amb els perses a la costa de Mataró. Els perses eren un bon grapat però els atenencs els van hostiar tan bon punt van baixar dels vaixells, els van agafar per sorpresa i els hi van fer una cara de mans. Llavors en Carles va dir “Hòstia Josep, quina pallissa que els hi hem fotut, apa, anem a celebrar la victòria al Megatron, però abans envia un SMS a casa dient que hem guanyat.” i en Josep va dir “I que escric al missatge tiu?” i en Carles va respondre “Jo que se tiu, posa Mai n’hi hagut tants que deguessin tant a tant pocs” i en Josep li va conestar “Valens… Hòstia, que m’he quedat sense saldo chaval!” I en Carles li va dir “Doncs jo estic sense bateria nano. Mira, saps que, li direm a en Felip que hi vagi” i llavors va dir “Felip! Felip! Vina aquí nano. Mira, que no tenim saldo al mòbil o sigui que has d’anar al poble a dir que hem guanyat.” I en Felip va protestar “Però és que tinc la Derbi escacharrada tiu” i en Carles li va contestar “Doncs hi vas corrents i ja està, que és molt bo pel cor, apa, tira.” I en Felip va començar a corre i 42 Km després entrava al poble, donava la noticia i és moria. Però segur que va morir amb un cor la mar de sa.
Llavors, 2386 anys després a un payo li va agradar la història aquesta del pringat que corria fins ha morir mentre els altres estaven al Megatrón i va decidir fer una prova Olimpica igual. I des de llavors que hi ha gent que corre la meteixa distància i de tant en tant la segueix dinyant algú (Diumenge, per exemple, un chaval de 22 anys).
Als diaris del dia seguent apareixia un anunci de Flora (els patrocinadors de la cursa). A la foto s’hi veu un corredor esgotat espatarrat al terra i a sobre s’hi pot llegir: Your heart loves you. Even if your feet think you’re an idiot.
Felicitats a tohom que la va correr o que ho va intentar. Pel que fa a Matarons, jo em prenc molt seriosament les opinions dels meus peus.

No, George no, és Jordi

23 d’Abril, el dia que en Cervantes va decidir morir-se. També el dia que Shakespeare va decidir neixer i morir (en anys fiferents, que sino no té gràcia), que en Shak fins i tot feia rimar la vida i la mort. També el dia que Sant Jordi va decidir que tenia balls of steel i se’n va anar a matar un drac i lligar-se a una churri.
Per tant avui és el sant de mon pare. Ell passa de matar dracs però escriu llibres, o sigui que aquest any s´ho passarà pipa firmant dedicatories a cinc o sis llibreries. Jo no escric llibres ni avui és el meu sant, però Sant Jordi també és el patró del poble on visc. Però no és el mateix, ells li diuen Saint George i res de passejar per llibreries ni comprar roses, ells es dediquen a lligar-se la capa de’n Jordi al coll i a passejar pels pubs i comprar pintes i cridar coses.

Feu el que feu avui, feliç Sant Jordi nois i noies.

McMac

Primer vaig descobrir en Connor McLeod. El que deia: “Em dic Connor McLeod, del clan dels McLeod” i que no se per que coi havia d’especificar que era del clan McLeod. De la mateixa manera que tampoc cal dir “Mig Kilo de patates, 500 grams concretament”, perquè assumeixes que la gent sap fer operacions diga-li matemàtiques diga-li lògiques. Vull dir que està clar que no era de ca els Moragues de tota la vida, perquè llavors es diria Connor Moragues, no?
Després vaig coneixer en McClau. Era el conserje del pavelló municipal del meu poble però no era inmortal, era alcohòlic. En McClau era l’encarregat de fer-nos fora del pavelló cada cop que ens hi colavem per jugar a futbol i, com que era conserje i suposavem que la seva feina era obrir i tancar portes, nosaltres li deiem McClau per tocar-li la pera.
I ara hi ha en Duncan McLeod, del clan dels McLeod. Germà d’en Tommy i la Karen i última incorporació a Can Fuckland. Que jo sàpiga ja només hi queda un McLeod a les antípodes, el germà gran. En Tommy me n’ha explicat històries de consum i tràfic d’estupefaetnts, escopetes retallades, bars destrossats a base de batalles campals i una mica de boxa professional, però insisteix en que en el fons és un bon payo. No seré jo qui ho posi en dubte, però a mi ja m'està bé que segueixí a l’altra banda del món, que amb tres Macs ja fem.

Les lliçons del mini-dojo

A vegades m’aborreixo i faig coses de les quals m’hauria d’avergonyir, però no ho aconsegueixo i ho acabo publicant. És hora de presentar la primera (i possiblement única) “Lliçó del mini-dojo”:

“Defensa contra Nihon Nukite” (o “com fer una defensa capulla davant d’un atac gilipolles”).

Tori (capullu): Flanagan, Uke (gilipolles): Bakerin.

Defensa perfectament aplicada.

Defensa mal aplicada.

Defensa molt mal aplicada.

Welsh Dragon Sausages

Noticia curiosa al diari, que per variar no parla ni d’assassinats, ni violacions, ni de que cap polític que va de putes.
Una companyia ha estat amenaçada amb ser sancionada perquè l’etiquetatje de les seves famoses “Welsh Dragon Sausages” no especifica prou bé que no estan fetes amb carn de drac.
Com es diu en el mateix article, que et pots esperar en un pais on les bosses d’avellanes porten una advertència on hi diu “contains nutts” i a les ampolles de llet hi pots llegir “contains milk”.
Més info aquí. Bon profit.

The thin red line

Sóc un malalt pèssim. Per sort no acostumo a agafar mals i quan ho faig em recupero ràpid, però suposo que aquesta és la raó per la qual no em cuido gaire les malalties.
La setmana pàssada vaig agafar un encostipat clàssics dels meus, que venen quan comença a fer calor i jo decideixo que ja és estiu i dormo amb el cul al aire i el cul se’m queda fred. El diumenge, ignorant el mal de coll vaig decidir anar a fer unes foticos des dels ponts del Tamesis. Però resulta que a sobre del riu sempre fa un vent important, de fet la foto em va sortir una mica moguda perquè el meu trípode es força senzill i el vent sacsejava la càmera i tot. Vaig decidir deixar-ho per un altre dia i tornar cap a casa, però ja era massa tard. Tinc les angines de festa major.
Però com que sóc un malalt pèssim no recordava si quan tens angines es suposa que t’has de medicar o simplement esperar a que es curin, de manera que he hagut de trucaral meu colega farmacèutic d’Ipswitch. M’ha dit que mentre no tingués febre, dues pedres, i si en tenia, llavors antibiotics.
Val, però sóc un malalt pèssim. No és que no tingui termómetre, de fet en tinc varis, però tots són de laboratori fotogràfic. De fet tenen certs avantatges, el principal és que són tant llargs que puc mirar la temperatura sense haber de treure l’aparell de l’aixella. Però també defectes. Als termòmetres per persones hi ha una línia vermella que marca on comença la “febre”. Però als de fotografia no i resulta que jo no tinc ni idea de a quin número acostuma a estar la línea aquesta, de manera que he hagut de tirar de la Wikipèdia.
37ºC és la línia i per tant no tinc febre i no calen antibiotics. No te acostarás sin saber una cosa más. Però de totes maneres si que te acostarás amb un mal de coll de collons.

Robin Hoodies

Els hoodies, els youngsters, els chungus, els malotes, els colegues del barri. Per mi els Wuo o els Yow-yow (perquè tota la estona estan dient Wuo!? i Yow, yow!!), però potser Hoodies és el nom més ben trobat, o com a mínim el que fan servir més a la premsa anglesa. Acostumen a dur caputxa, que és la moda d’ara si vols semblar chungeichon a Londres, acostumen a anar en ramat, acostumen a ser molt joves, menors i tot, i juguen a fer de gangstas. El problema és que maten gent.
Dissabte vaig agafar l’N29 a les tres de la matinada i a la terçera parada va pujar una colla de sis o set Wuos i el meu sentit aracnic es va posar a xiular. No és que calgués cap sentit especial tampoc, van entrar fen merder i tan bon punt van posar el peu a dins tres d’ells van començar a fer veure que queien a sobre d’un pobre noi borratxo (els dèbils sempre cauen primer) per robar-li la cartera. Tot molt obvi. El pobre borratxet els hi va començar a dir que li tornessin la cartera i ells es van començar a rebotar i a dir-li que què collons deia.
A tot arreu hi han carterístes i lladres en general. Gent que es guanya la vida robant i que com a professionals busquen la màxima rendibilitat del negoci. Robar el màxim amb el mínim d’esforç i maldecaps. Però els hoodies no. Per ells robar és simplement una excusa per trobar merder, per poder pegar algú. I amb el temps arriben les navalles i, en comptes de pegar a la gent, els passen pel ganivet. Últimament la cosa té més ressó a la premsa per que les útlimes victimes són menors d’edat. Anem a nen per setmana des de en fa unes sis, l’últim es veu que va ser assassinat amb una fulla de més de 20 centímetres, probablement una espasa. A una altre el van tirotejar al mig d’una pista de gel a rebentar de gent. Puta ciutat.
De fet la culpa és meva per fullejar els diaris cutres que em trobo al metro quan torno de la feina, que total aquesta ciutat te 7 milions d’habitants i per tant uns quants assassinats no m’haurien de preocupar gaire, com a mínim estadísticament. Però si, perquè no ho veig només als diaris. A la entrada de la meva estació de metro de tant en tant apareix un cartell amb “Ha vist algun d’aquests sospitosos?”, i els sospitosos sempre son hoodies de merda que li han robat el mòbil a un chaval del barri que anava a l’institut i després li han chutat el cap.
La penya Wuo ja tenia clar que robar no robarien més, però tenien un autocar sencer per fer merder. Em va extranyar que ningu dels de davant avises al conductor, o que el conductor en sentir el merder no digués res per megafonia, o que no truqués a la poli amb els walkie-talkies que de seguida et diuen que faran servir si els insultes. Finalment però, un payo de 2x2 metres que parlava igual de chungu que els Wuos es va posar entremig per calmar els putus hoodies... que no es van calmar. Segons abans de la seguent parada van engegar un cop de puny a un altre borratxo, la gent es va posar pel mig i en arribar a la parada van baixar deixant anar un parell més d’hòsties i intentat arrossegar al pobre borratxet que volien pegar a fora. I allà estavem, dos Wuos intentant estirar el payo fora de l’autobus i jo i un altre tiu estirant-lo de l’abric cap endins i el borratxo sense fer res, que ja li costava prou estar dret.
Finalment el vam aconseguir fer entrar al bus de nou i ell seguia sense ser conscient que s’havia salvat de la pallissa de la seva vida. De fet murmurava alguna cosa axí com “deixeu-me, que si els enganxo els mato”.
I jo emprenyat i emparanoiat i pensant on collons deuen vendre els esprais aquells que fa servir la poli antidusturbis i en Dog The Bounty Hunter.

Catalan Salad

Suposo que fa temps que ja no el fan, però recordo que hi havia un anunci molt dolent a la tele on un payo estava a casa i la seva nòvia marxava i el chaval comencava a cridar "Florette, Florette!" en plan "Florette, no te vayas todavía, no te vayas por favor!". Pero llavors al cap d'una estona la noia tornava amb bosses del supermercat plenes de paquets d'amanida Florette i el payo deia "Florette, Florette!" en plan "No, si et cridava Florette per què te'n recordessis de comprar l'amanida mes guay del món, que es diu Florette, quin pedaicho de cachondo que sóc oi?" i llavors jo pensava "Quin anunci més patètic" en plan "Que patètic que és aquest anunci, suposo que els creatius s'hauran suicidat tots plegats".

Ahir en un Tesco Local em vaig trobar les amanides Florette i vaig descobrir que, com a mínim al Regne Unit, hi una varietat que és la "Catalan Salad". La veritat es que és catalan perque si, vull dir que és una amianida normal, no té trossets de pa amb tomaquet ni butifarra amb seques. Amb la Claud vam estar plantejant-nos per què era catalana i finalment ella va decidir que perquè tenia pebrots.

Potser no és el millor acudit del món, però com a mínim supera de llarg a l'anunci de la Florette.

En Christopher i el mini-dojo (i els dos capullins)

He fet net en una habitació que abans era la dels mals endressos, hi he penjat en Christopher, hi he enganxat un parell de kanjis... i ja tenim el mini-dojo de Can Fuckland!

.

El programa “Posa’t en forma, cabró! 2007” ja està enjegat. Dilluns i dimecres em pego amb en Christopher (i sempre guanyo) i els dissabtes comptem amb la col·laboració d’en Bakerin. Junts intentem recordar quina era la sensació de fer més de tres abdominals seguides.

I ell em fa un ayuken.

I jo li faig un ho-ayuken.

I ell s’hi torna amb “L’atac del payo que sembla que estigui celebrant un gol però en realitat fa un cop de puny”.

Però la veritat, no és rival per mi.

Tot i que a vegades em sorprén.

Però llavors jo faig servir la meva tècnica secreta.

De mica en mica ens n’anem sortint, però està clar que la cosa requerirà el seu temps. L’altre dia mentre estavem practicant patadetes en Bakerin, assenyalant-me l’entrecuix, em va preguntar “Tiu, aquest forat ja el tenies o te l’has fet ara?”. Fa tant temps que no aixecava la cama que fins i tot els meus pantalons havien perdut la pràctica d’espatarrar-se, es van esquinçar i em vaig haber d’esperar cinc minuts a que en Bakerin parés de riures de mi i em tornés a aguantar en Christopher.

Estudis germànics (Zwei de Zwei)

I aquest cap de setmana també he tingut experiències germàniques però més domèstiques. Que resulta que en Perella es pira de tornada a Bremen i hem aprofitat l’avinentesa per fer un sopar de germanor a Can Fuckland.
En Perella i jo vam anar a comprar les vitualles per al sopar però ens vam passar tota la estona discutint de temes culinaris i a veure... com collons discuteixes de menjar amb un alemany? Vull dir que per mi la cosa era molt simple: Jo sóc del Mediterrani i tu ets del poble glaçat aquell on no hi toca mai el sol i on només menjeu coses que surten de pots de plàstic, llavors quan jo digui alguna cosa sobre menjar tu dius amén. Que al teu costat jo sóc com el Rei del Tast.

Però en Perella no entenia l’equació aquesta i em discutia i avia'm... posemnos en situació. La experiència culinària d’en Perella consisteix en que ell s’asseu a taula i estén al seu davant un parell de llesques de pa i un munt de pots amb potingues. Llavors estén un parell de potingues sobre el pa, hi posa una llesca de pernil i ja està, ja ha preparat un Perella Special. Llavors perquè collons no em diu amén i prou?
La questió és que anavem passejant pels passadissos del supermercat i semblavem un matrimoni en fase de separació. Que finalment ens vam posar d’acord en comprar pasta farcida de salmó, però llavors ell em deia que val, però que li posavem salsa de tomaquet, i jo “Po que dius home, molt millor una salsa amb nata” i ell va i em diu que què dic, que els italians no cuinen mai pasta amb nata, la qual cosa té collons perquè, com ja he explicat en alguna ocasió, en Perella ha viscut a Roma. I llavors jo ja no sabia si tallar-me les venes o deixar-me-les llargues.
Finalment vaig aconseguir raonar amb ell però llavors ell em deia “Vale, li posem una salsa de nata, però amb una mica de tomaquet” I jo “Po que dius cap quadrat, com vols posar-li tomaquet a la nata!?” I ell em deia “Va, només una miqueta, pel color”, “Po que color ni que color desgraciat! Vete a Bremen ya hombre!” i al final no li vam posar tomaquet.
I ja està, que aquests dos caps de setmana he descobert que els alemanys són uns fiesterus i he comfirmat que tenen el paladar al cul.

El vídeo dels Big Hug!

Per cert, que els de la penya Big Hug! ja han penjat el vídeo de les abraçades al youtube.

Clica aquí.

Estudis germànics (Ein de Zwei)

Els últims dos caps de setmana han estat alemanys. Molt. Massa.
La setmana passada vaig acabar en una festa de carnaval alemanya. Esto...Carnaval… alemany… Doncs si, celebren el carnaval i sorprenentment no ho fan amb una desfilada militar, es veu que es disfressen i posen música de festa major. De fet aquest és el problema, he descobert que les festes alemanyes són com la festa major del meu poble, Paquito el chocolatero non-stop però en idioma raro. I tenint en compte que l’únic que se dir en alemany és subanempujenestrujenbajen, la música em va resultar força torracollons. I aguantar a tots els alemanys bramant la lletra de les cançons també. I la conga. Els alemanys són uns yonkis de la conga. Cada tres o quatre cançons en montaven una i tu te n’adonaves perquè de cop i volta una mà t’engrapava pel coll de la camisa i t’estirava cap al mig de la puta conga. I ale, conga va conga ve fins que el Paquito el chocolatero subanempujenestrujenbajen s’acabava. Era una mica com a les pelis de Dawn of the dead i tal, quan de sobte un munt de braços zombies trenquen una finestra i t’engrapen, però els alemanys com a mínim no se’m menjaven els budells (tot i que si que parlaven una mica com els zombies).
I vaig acabar tant rebentat que de tornada a casa em vaig sobar a l’autobús. I quan em vaig despertar l’autobús estava plagat d’espanyols i tots li preguntaven a un “¿Però tu sabes ir a donde vamos? ¿Pero tu sabes donde estamos?” i ell responia “No se donde estamos però se a donde vamos” i llavors jo pensava “Hostia, tu ets un catedràtic de filosofia chaval” i llavors un li va preguntar “Pero seguro que este autobús nos lleva a Leicester?” i llavors jo vaig pensar “Buajuasjuasjuas!” perquè ja estavem arribant al meu barri i diguessim que Leicester vindria sent com Plaça Catalunya i el meu barri vindria sent com a pendre pel cul a mà dreta. I no només això, sinó que després del meu barri el bus N41 segueix fins a prendre pel cul plus ultra. I jo no sabia si dir aqlguna cosa o no, perquè m’habia quedat traumatitzat i tenia por de que aquella colla decidís fer una conga per celebrar les meves indicacions, però al final una altra ànima caritativa els hi va explicar que per anar a Leicester habien d’agafar el N29 i jugar a cartes i al pictionari per matar l’hora i mitja de viatje que els esparava.